|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió : dones |
|
“Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere”.
|
|
|
per @ |
21 nov 2011
|
|
|
Amb una mitjana de 69 dones assassinades en el marc de la parella sentimental, costa molt pensar en que la nostra societat compleix uns mínims paràmetres de justícia, però el balanç des de la Conferència de Beijing fins ara (quinze anys) és prou encoratjador. Les fites aconseguides bàsicament són la incorporació del concepte d’empoderament de les dones, en un marc de dominació dels homes en els àmbits de poder; i incloure la perspectiva de gènere, relacionat amb la violència de gènere, és a dir, eradicar la idea de que les diferències socials tenen una arrel en les diferències biològiques i posar l’accent en els patrons culturals en funció del gènere.
Els resultats, però, són tan lents perquè, per a Montserrat Comas d’Argemir, jutgessa, presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere en la taula de cloenda del IV Fòrum Europeu contra la violència de gènere, degut precisament al fort arrelament dels patrons culturals per un cantó una certa consideració normalitzada de la violència, “la interiorització de la violència és tan gran que els homes que han matat a la dona s’entreguen per reafirmar la seva autoritat”, i per un altre el post-masclisme com a tendència reactiva contra les polítiques d’igualtat “els homes s’organitzen amb la complicitat d’algunes dones i amb la creació de prejudicis contra les dones.
Els tòpics més comuns que assenyala Comas són les falses denúncies de les dones, que de fet només representen el 0,18% segons les dades del Consell General del Poder Judicial i de la Fiscalia de l’Estat, un dels delictes amb menys frau. Un altre dels estereotips són la suposada irracionalitat de la dona i la síndrome d’alienació parental, segons la qual la mare predisposa als fills contra el pare, obviant que els fills de dones maltractades, també són maltractats. En definitiva, uns estereotips que cerquen la pervivència dels paràmetres clàssics de la cultura patriarcal: el sotmetiment de la dona.
La gravetat de la violència i de les desigualtats rau en la massa social i en la manca de reacció, una mena d’atordiment que es posa de relleu: 69 mortes a l’any. La reflexió de la magistrada és clara: “Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere, és tot molt difícil. Ens imaginem què passaria si haguessin 69 víctimes d’ETA a l’any?, seria inacceptable”. Una manca de sensibilització que es posa de relleu, no només per la lentitud o manca de reacció, sinó en les preocupants xifres: només l’1,5% de la societat considera la violència de gènere com un problema greu, segons l’enquesta de demoscòpia citada per Montserrat Comas d’Argemir. Per a qui “la societat ha d’esdevenir el motor de canvi a favor de la igualtat”.
L’altre discriminació: l’estigmatització
Laia Rosich psicòloga de l’associació El Safareig (www.xtec.es/~ccols) i Presidenta de la Secció de les Dones en COPC Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya aporta a la taula el punt de vista del carrer, des del teixit associatiu, per a qui a més cal lluitar contra l’estigmatització de la dona maltractada “la violència s’entén com a exclusió social, com si això fos cosa d’altres dones, com si fos una mena de repudiada”. Rosich apunta que les fites del feminisme són unes altres: el neomasclisme, el cansament, unit a la sensació de frustració i el desballestament de l’Estat del Benestar, aquesta deconstrucció de l’aparell estatal al qual estem assistint significa que la problemàtica social, torna a endinsar-se en l’esfera particular “ja que pertany a cadascú tenir cura de si mateix”, i això pot suposar un retrocés important, estem donant la volta a la màxima de “lo personal és polític”, que va fer possible la visibilització de la violència de gènere, es va aconseguir treure-la de l’àmbit privat a ser una tasca social. |
This work is in the public domain |
|
Re: “Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere”.
|
|
per amb tot el respecte |
21 nov 2011
|
Quan es diu "des del teixit associatiu..." a qué vos referiu. No hi ha teixit associatiu, sinó associacions que no es barrejan amb la resta...
Si vos plau, acabem amb els mites i començen a fer teixit... |
|
Re: “Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere”.
|
|
per pss |
21 nov 2011
|
Si jutgesses i psicòlegs són qui han de defensar la dona, anem arregladess...
Deconstrucció de l'aparell estatal?? Quan?? On?? Digueu-m'ho, que me n'hi vaig! Tant de bo!
Realment, si el feminisme no aconsegueix deixar d'encomanar-se a l'estat perque el tuteli, d'aqui poc l'alliberament de les dones passará per rebutjar les mateixes feministes. |
|
Re: “Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere”.
|
|
per G |
22 nov 2011
|
Si una dona és agredida per un masclista violent ho ha de denunciar a la policia que tramitarà denuncia a la justicia. I si ho necessita rebrà ajuda psicològica.
AL de les rucades ideològiques dels comentaris 1. i 2. podria fer-se una palla per aliviar tensions. |
|
Re: “Fins que no aconseguim despertar en la societat el crim que significa la violència de gènere”.
|
|
per Comentarista 1 |
22 nov 2011
|
Puc intuir per la teva resposta, que ni tan sols t'has llegit el text.
Es parla d'alguns dels recursos que el post-masclisme utilitza per menysprear els testimonis de les dones que denuncien violència contra la seva persona. Un d'aquests tòpics és el "síndrome d'alienació parental". Suposadament es tracta d'una síndrome, i per tant només pot ser avalat per un psiquiatre o un psicòleg. Treu tu mateix les teves conclusions.
El text diu que "la gravetat de la violència i la desigualtat, resideix en la massa social i en la manca de reacció" i reconeix que "la problemàtica social torna a endinsar-se en l'esfera particular", el que pot suposar "un retrocés important".
En part, aquest retorn a allò "particular", és possible per la inexistència d'un teixit associatiu real, i no només per figurar en els llistats de les institucions per aconseguir subvencions o marcar com a objectiu la incorporació de conceptes.
Si no es forma teixit associatiu, allò personal no podrà fer-se polític i la violència de gènere no es percebrà com el crim que és.
Si una dona és agredida, i hi ha un teixit associatiu real, i no només en nòmina de les institucions, d'una banda es genera una mobilització que esdevé popular i que reclama i busca justícia, i per altre es genera tot un sistema de suports i ajudes, inclosa la psicològica, si cal.
Per qui no tingui memòria, li recordaré que integrants de les institucions policials i les de justícia, durant molts anys, han estat les responsables de violència contra les dones, contra les filles i contra els fills. Intentar evitar a les víctimes el pas per aquestes institucions, no em sembla que sigui una qüestió de "tensions" que es poden alleujar amb una "palla", sinó un exercici de compromís amb la memòria. Potser a tu tot això et puguin semblar "rucades ideològicas", però només perquè no et deu interessar acabar amb el patriarcat.
Tot i seguir el teu "paternal" consell, m'he masturbat i segueixo sense estar alleujada i pel to de la teva resposta, es posa de manifest una cosa que denuncia el text, l'aliança amb les dones pot disfressar els micro-masclismes. |
