|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : xarxa i llibertat |
|
Tecnologies de restricció: els sistemes DRM
|
|
|
per La Fàfrica |
07 nov 2011
|
|
http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=644&Ite |
Bea Busaniche*
Els sistemes de Gestió Digital de Restriccions (DRM per la sigla de l'expressió anglesa Digital Restriction Management o Digital Rights Management com prefereixen nomenar-los els seus impulsors) són mecanismes implementats en programari i maquinari per a controlar la reproducció d'obres distribuïdes en formats digitals, ja siguen llibres, música, vídeos, fotografia o qualsevol altres.
Existeixen diferents mecanismes de DRM, dissenyats per diferents empreses, però en general tots tenen en comú algunes característiques:
- detecten qui accedeix a cada obra, quan i sota quines condicions, i poden reportar aquesta informació al proveïdor de l'obra;
- autoritzen o deneguen de manera inapel•lable l'accés a l'obra, d'acord a condicions que poden ser canviades unilateralment pel proveïdor de l'obra amb total independència d'allò que dicte el marc jurídic;
- quan autoritzen l'accés, ho fan sota condicions restrictives que són fixades unilateralment pel proveïdor de l'obra, independentment dels drets que la llei atorgue a l'autor o al públic.
No existeix un estàndard de la indústria per als DRM i, de fet, aquesta és una de les discussions que està dilatant i dificultant la seua implementació massiva. No obstant açò, ja és difícil aconseguir un reproductor de MP3 o un telèfon mòbil que no continga algun tipus de sistema de DRM.
L'aparició d'aquests sistemes en l'esfera del dret internacional data de 1996, quan els denominats tractats d'Internet de l'OMPI van començar a incorporar la figura de les Mesures Tècniques de Protecció Efectiva. Tant el Tractat de l'OMPI sobre Drets d'Autor (WCT) com el Tractat sobre interpretació o execució i fonogrames (WPPT) contemplen, com a prerrogativa dels dret existens, la instal•lació de sistemes de restricció d'accés i còpia, i fixen condicions perquè els països legislen en el sentit de “protegir aquestes mesures tècniques” (en realitat, criminalitzar les persones que les eludeixen).
"Segons DMCA, el simple fet d'eludir la mesura tècnica de restricció és un delicte"
La legislació marc en matèria de DRM és la DMCA (Digital Millenium Copyright Act) dels EUA, que incorpora la figura del delicte penal per a aquells que vulneren aquestes mesures o dissenyen, distribuïsquen i promoguen programes que faciliten a uns altres l’elusió de les mateixes. És important destacar que, segons DMCA, el simple fet d'eludir la mesura tècnica de restricció és un delicte, independentment de si mitjançant aquesta s'afecta o no algun dret del distribuïdor de l'obra, o de si l'acció d'eludir és imprescindible perquè el públic puga fer efectiu algun dels seus propis drets.
Com no podia ser d'una altra manera, els Tractats de Lliure Comerç promoguts pels EUA són ferms en aquesta matèria: incorporen l'obligació per part dels països signataris de ratificar aquests tractats de l'OMPI, alhora que aproundeixen la penalització en la mateixa línia fixada per DMCA. Així, independentment que es viole o no algun dret d'autor o restricció de còpia, el simple fet de desmuntar una protecció, explicar públicament com eludir-la o distribuir programes que ho faciliten es converteix en un delicte en si.
Els DRM amenacen els teus drets
El dret a llegir i al lliure accés a la cultura: els DRM permeten que un tercer conega tot el que veiem, escoltem, llegim, i expressem i puga controlar i fins i tot impedir que ho fem.
El dret a la intimitat: per a decidir si atorguen o no accés a cada obra aquests sistemes necessiten vigilar-nos. D'aquesta forma, un tercer tindrà informació sobre què, com i quan llegim, sentim música, escoltem ràdio, veiem pel•lícules i accedim a qualsevol contingut digital.
El dret a realitzar còpies en casos particulars: diverses legislacions de drets d'autor reconeixen el dret de les persones a confeccionar còpies de les obres per a ús privat. Açò inclou la possibilitat de realitzar còpies de suport, còpies per a accedir des de diferents dispositius i fins i tot còpies per a compartir amb persones del nostre entorn íntim. Aquests drets queden obstruïts amb la implementació de DRM.
La realització d'obres derivades: la realització d'obres derivades és un procés comú en la creació cultural. Moltes obres són treballs derivats d'obres anteriors. Açò inclou traduccions, remescles i altres formes d'expressió. Aquestes accions es tornen impossibles enfront de DRM.
La crítica i el comentari públic, incloent el dret a la lliure expressió, en particular per part de periodistes: els qui treballen en crítica literària, cinematogràfica, musical i fins i tot política utilitzen el recurs de la cita per a comentar les obres publicades. El sistema de DRM imposa restriccions tècniques a la llibertat d'expressió.
El fair use i les excepcions al copyright: aquesta expressió comuna per a la jurisprudència nordamericana és una altra de les víctimes de l'aplicació de DRM. En molts casos, les lleis de drets d'autor fixen excepcions per a l'àmbit educatiu o per a persones amb alguna discapacitat que necessiten realitzar còpies d'obres per a poder accedir a elles (com les traduccions al Braille o la utilització d'àudiollibres). Aquests recursos queden eliminats amb els sistemes de DRM.
El domini públic: les restriccions tècniques d'accés no tenen data de venciment. Per tant, quan les obres entren al domini públic, les restriccions seguiran estant allí, vetant l'accés i la còpia de materials que legalment podrien ser copiats. El mateix ocorre amb obres que ja estan en el domini públic i que es tornen inaccessibles per a les persones quan algun proveïdor de continguts les distribueix sota un sistema de DRM.
El dret a experimentar: el desenvolupament i utilització de mecanismes per a eludir els DRM es converteix en un crim encara quan es realitze per a finalitats d'investigació o per a accedir a un contingut que s'ha adquirit legalment, fins i tot quan no es viole cap dret d'autor.
Un tema que val la pena destacar és el que té a veure amb el control. En un entorn dominat pels sistemes de DRM, el control últim de l'accés a la cultura quedarà en mans de les grans corporacions proveïdores de maquinari, programari i continguts digitals. És a dir, els gegants de les noves tecnologies i de l'entreteniment.
Si saltar-se les barreres tècniques és delicte, si es prohibeix la venda d'ordinadors que no suportin aquestes barreres, si estudiar aquestes barreres està restringit i reprimit, la nostra cultura quedarà reduïda al que les corporacions vulguen que vegem, escoltem, llegim, i en última instància, pensem.
La fosca utopia orwelliana està més a prop que mai i les mesures tècniques de protecció semblen ser les seues aliades més importants.
*B. Busaniche és membre de la Fundació Vía Libre i de Creative Commons Argentina (http://identi.ca/beabusaniche/ ). Article publicat en els termes de la GNU / Free Documentation License . http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html . Publicat a l'Accent 212 . http://laccent.cat .
Arrel www.fabrica.cat Espai de Producció i Reproducció d'Idees dels Països Catalans |
Mira també:
http://www.fabrica.cat
|
This work is in the public domain |
