|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
El poder del poble i l'autèntica violència contra la democràcia
|
|
|
per enfocant.net |
25 oct 2011
|
|
|
Ens fem ressò d'aquest article de Carlos Delclós publicat a www.roarmag.org (Reflections on a Revolution). Es tracta d'una anàlisi comparativa de les idees de legalitat i legitimitat. La legalitat com a excusa del poder per aplicar la repressió contra els qui reclamen canvis emparats per la legitimitat, que només pot donar el poble. L'article acaba presentant l'actuació dels Mossos a la Ciutat de la Justícia com exemple de l'autèntica violència que està tenint lloc: no la dels manifestants que reclamen un canvi polític, sinó la dels governs que actuen violentament per tal de corrompre l'autèntic significat de la paraula democràcia: poder del poble.
EL PODER DEL POBLE I L'AUTÈNTICA VIOLÈNCIA CONTRA LA DEMOCRÀCIA
Avui, 15 d'Octubre, estem units en una lluita global pel canvi. Compartim una memòria de l'autèntic significat de "democràcia": dêmos Kratos. Poder del poble.
Durant el decurs del 2011, la gent d'arreu del món s'ha anat acostumant a les imatges espectaculars de la repressió policial contra els moviments populars. Mentre que el cop inicial provocat per aquestes imatges serveix només per a incrementar el suport cap aquests moviments, a mesura que passa el temps els seus efectes sobre aquells qui les veuen comença a esvaïr-se. Mans en l'aire contra porres, escuts i cascos, la violència de l'austeritat imposada pels governs s'esvaeix en el rerefons d'una narravita quixotesca d'idealisme impotent contra la inèrcia hegemònica. L'escalada de la repressió creix i s'escampa com si fos la conseqüència d'un manament no pronunciat de creure que res no canvia, les coses són així, sempre han estat així i sempre ho seran.
Les recents detencions massives de manifestants acampats als Estats Units van tenir unes dimensions clarament ridícules ja que pretenien enviar el missatge de que la desobediència civil no serà permesa, sense importar com de gran sigui el nivell de participació. Fins ara, els arguments comprensius amb aquestes detencions han estat, principalment, de caire legal: alguna gent va incomplir la llei (d'acord, molta gent), i la policia va decidir fer-la prevaldre. Fins ara la desobediència civil no és mai, per definició, legal. Tanmateix, la cosa canvia en termes de legitimitat que, a les societats democràtiques, només és atorgada pel poble. En èpoques de desordres civils, els agents dels cossos policials sovint es troben al mig del tens espai entre la legalitat i la legitimitat i han de fer una elecció: ¿han d'imposar de manera violenta la llei als manifestants que fan demandes legítimes o han de facilitar la manifestació d'aquestes reivindicacions tot renunciant a fer servir el seu monopoli de la violència legal arribant fins i tot a desobeir ordres? Als darrers mesos, sembla que han optat més per la primera opció que no pas per l'última.
Els moviments d'indignats d'arreu del món han presentat com un dels seus trets principals un elevat nivell de moralitat (que la gent, i no les institucions cleptocràtiques, monopolitza) i el manteniment de l'esperit de no violència. Alhora que cal mantenir aquest esperit, és fins i tot més important introduir una profunda reflexió sobre què és la violència. Cap tribunal d'arreu del món sentenciaria en favor d'una persona que rebés un cop de puny a la cara per intentar assaltar o robar algú a punta de pistola, a menys, és clar, que el delinqüent en qüestió fos un policia o un polític. Sembla que, d'acord amb la llei, l'autodefensa és un dret que desapareix quan l'atacant actua en nom de l'ordre polític i econòmic establert.
Aquesta simple reflexió sobre la violència física no entra, però, en allò que veritablement importa. Només pretèn mostrar un cas fàcilment visualitzable de la dinàmica a la qual ens enfrontem en aquesta tensió entre la legalitat i la legitimitat. En aquest tema, està clar que a la majoria dels mitjans internacionals de premsa els agrada de reproduir imatges esbiaixades de “pornografia de disturbis”, tot contextualitzant-les en una narració de desordres públics, i esperen l'interès del públic a mesura que les forces de seguretat amplifiquen la magnitud de la repressió.
Els mitjans, però, tenen molta menys inclinació a mostrar la veritable violència que avui amenaça les democràcies, sent el millor exemple d'aquesta violència les recents actuacions de la policia catalana, els infames Mossos d’Esquadra, en contra dels manifestants del 15-M. Actuant per una denúncia presentada pel sindicat feixista Manos Limpias, a la qual 22 manifestants han estat identificats i imputats de “delictes contra altes institucions de l'Estat” per llur participació a la protesta del 15 de juny per impedir l'aprovació de les retallades pressupostàries i la il·legítima llei òmnibus, els Mossos es van proposar d'aterroritzar els activistes del 15-M tot enviant policies secretes per tal de detenir aquestes vint-i-dues persones a poc a poc i de manera gradual durant el decurs d'uns quants dies, quan l'única ordre que tenien era la de donar-los notificacions per informar-los de quins dies estaven citats al tribunal. Aquest procés d'intimidació es va interrompre, però, quan el llistat de persones va ser filtrat, i la gent que hi restava va sorprendre el tribunal i els Mossos tot apareixent a la Ciutat de la Justícia (l'edifici dels tribunals) per tal de rebre les citacions acompanyats d'advocats i membres de la premsa.
Allò que va passar tot seguit va ser autènticament escandalós. Després de rebre les citacions, els activistes del 15-M, els advocats i els periodistes van anar a prendre un cafè a la cafeteria de l'edifici. Allà, uns Mossos de paisà els van envoltar, tot llançant per terra taules i cadires, i van retenir tots nou activistes, a més dels advocats i els reporters. Els Mossos havien contactat amb l'Audiència Nacional (el tribunal espanyol encarregat d'aquest cas) per tal de negociar una maniobra burocràtica i grollera i negar als activistes el dret d'habeus corpus.
Aquesta acció ha estat denunciada per Tribunal Superior de Catalunya i altres organitzacions legals d'alt nivell. En tots els casos, han fet esment de l'extrem “menyspreu per la democràcia” exhibit pels Mossos d’Esquadra. I resta clar, de manera aclaparadora, que la intenció del Conseller català d'Interior (el càrrrec que governa la policia catalana) era d'intimidar el conjunt d'activistes del 15-M que tan crítics han estat amb el govern català. Aquesta és la violència més extrema contra la democràcia. La Policia reduïda a recolzar els objectius polítics d'un partit governant, la gent normal i corrent que ha pres part en protestes no violentes presentada com una amenaça criminal contra l'estabilitat, i la llei com a simple laberint burocràtic que s'ha de travessar després de que les decisions s'han pres i s'han imposat. D'aquesta manera, la democràcia resta corcada i buida de sentit, el seu paper reduït al d'una barata paraula de moda usada pels governs per invocar l'esperit de l'autèntica font del seu poder: la legitimitat.
Avui, 15 d'octubre, estem units en una lluita global pel canvi a les nostres societats. Compartim la nostra memòria de l'autèntic significat de democràcia: dêmos Kratos. Poder del poble. La legalitat està articulada en el llenguatge de les institucions. La legitimitat és un do de la solidaritat dels éssers humans. Cal que tinguem això present mentre continuem la nostra lluita més enllà d'avui.
(Traducció al català d'Enfocant.net)
www.enfocant.net |
This work is in the public domain |
