Sabadell (Barcelona), 1879 / San Fernando de Henares (Madrid), 2-6-1906. Fill d’un industrial tèxtil de sabadell, ciutat coneguda a l’època com el Manchester espanyol, per la seva gran producció tèxtil, amb greus desigualtats socials (el 75% del sous anava destinat a l’alimentació, els nens i nenes començaven a treballar als 7 o 8 anys, el 1881 casi el 64% de la població masculina era analfabeta, i l’analfabetisme femení arribava al 85%) i dominada per la reacció encapçalada pel catòlic i integrista Fèlix Sardà i Salvany, fundador de l’acadèmia catòlica, i pel dirigent patronal Sallarès i Pla. La família de Mateo Morral, va tractar d’educar-lo pensant en el seu futur d’important industrial: als quinze anys l’envien a treballar a diverses cases comercials de Barcelona, la seva mare el rebutja des de petit, segons Rosell i per la pròpia trajectòria de Morral, aquest rebuig seria a causa de que la seva mare creia que la dida li havia canviat el fill. Només una mare plena de prejudicis integristes catòlics i profundament ignorant com era el cas, podia sotmetre el seu propi fill en la més absoluta marginació i menyspreu. Martín Morral, el pare, en canvi, tenia un talant liberal i humà, militava a la Unió Republicana i des de 1884 havia assistit a alguns actes socials dels republicans i presidia alguns mítings anarquistes; el pare era l’encarregat de l’educació dels fills barons, a qui confia a una escola neutra en religió.
Mateo, al complir tretze anys, es apartat de la família i traslladat a residir a França, més endavant es trasllada a Alemanya, aprèn i idiomes i s’especialitza en assumptes tèxtils. És sobretot a l’estranger on adquireix una cultura anarquista, s’entusiasma amb les idees de Nietzsche i amb el neomalthusianisme defensat a Alemanya per Max Hausmeister. Al 1899 amb vint anys retorna a Sabadell, ja impregnat de les idees anarquistes, el que li comporta molts problemes familiars, el principi dirigeix la fàbrica familiar amb eficàcia, dóna xerrades als obrers sobre organització i vaga, participa en els intents de vaga fallits de 1901 i 1902, fins i tot va participar en projectes de comunes a Sabadell i Califòrnia amb Albà Rosell. Fou un dels principals promotors del neomalthusianisme -teoria de la procreació conscient i voluntària- entre les dones treballadores, de fet, va ser el corresponsal del periòdic de la Lliga Internacional (neomalthusiana), Régénération, finalment acaba abandonant la casa paterna al 1905. Des de 1903 està relacionat amb Ferrer i Guàrdia i un cop abandona la llar familiar, es posa a treballar a l’Escola Moderna, on s’encarregarà de la biblioteca i la llibreria. Tradueix amb Anselmo Lorenzo el fulletó neomalthusià de Paul Robin Generación voluntaria, que difon entre els obrers, anarquista actiu durant tota la seva curta vida, finança el perdiòdic de la Federació Obrera de Sabadell, El Trabajo. Fou amic de Vallina i Rosell, admirador d’Ibsen, va tenir un romanç amb la nihilista russa, Nora Falk, també es diu que la muller de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, es va enamorar d’ell sense èxit.
El maig de 1906 viatja a Madrid i el dia 31 quan el rei Alfons XIII surt de l’església de San Jerónimo el Real on ha tingut lloc la boda per retornar al Palau Reial, llança una bomba camuflada en un ram de flors des de un quart pis sobre el carruatge reial, el resultat fou de 24 persones mortes i 100 de ferides. Un cop comès l’atemptat, demana ajuda al periodista republicà José Nakens per amagar-se, també l’ajudarà a escapar l’ex-tinent republicà Mata, aconseguirà sortir de la capital, fins que un guàrdia jurat sospita d’ell a San Fernando, moment en què es suicidia després de matar el guàrdia. S’assegura també que Morral va participar en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 1905, i que va pertànyer a una facció violenta del moviment anarquista. Sigui com sigui, sembla absurd atribuir l’atemptat de 1906 a un fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad Santillán, durant un temps va pertànyer a la legió estrangera francesa a Algèria. L’atemptat de Morral va tenir greus conseqüències sobre el moviment llibertari i lliurepensador: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va iniciar un escandalós procés que va acabar amb el tancament de l’Escola Moderna i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia tres anys després, acusat de ser també l’instigador de la Setmana Tràgica. El que mai ha quedat clar, és què va empènyer a Mateo Morral a tirar la bomba ell sol, o si va rebre ajuda. Rosell mostra un Morral nihilista justicier:
En lucha contra el error, los prejuicios y los asesinatos de los que estimaba hermanos en infortunio, los mártires de Alcalá del Valle, Rio Tinto, de Jerez, de Montjuïc y de todas las explotaciones, de lo que él, hijo de burgués él mismo, se sentía víctima también.
Els esforços de Morral per organitzar els obrers sindicalment difícilment lligarien amb el nihilisme teòric d’un Morral que intenta executar el rei per determinació personal, sense haver-ho tractat col·lectivament en un comitè o organització política o sindical. Tampoc sembla provable una doble participació a l’atemptat com afirma la memòria de Pedro Vallina, o com diu Rosell que Nora Falk l’acompanyava a Madrid, no hi ha cap notícia al respecte que avali aquesta hipòtesi.
En una entrevista al Diari de Sabadell, del dia 9 de desembre de 1997, Facundo Morral, nebot de Mateo Morral, nascut a Alemanya un any després de la mort del seu oncle realitza les següents declaracions:
Hi ha moltes teories sobre què va ser el que va empènyer a tirar la bomba. A mi la meva mare sempre em va dir que ell formava part d’un grup d’anarquistes que es van jugar a les palletes qui mataria el rei. Ell va treure la més curta [...] La meva mare era una estrangera que arribava a Sabadell una setmana després de l’atemptat, i ho va viure de prop.
L’atemptat de Mateo Morral, comporta que hagi tingut nombrosos recolzaments i també detractors al llarg del s.XX. Per alguns autors bohemis filo-anarquistess de joventut, és classificat fins la Guerra Civil com “heroi tràgic” per Valle-Inclán, per Baroja, de “ser l’únic jove que havia defensat Espanya”. Fins el 1939, per la classe treballadora i l’imaginari col·lectiu, Morral era conceptuat com un lluitador per la llibertat, ja que es creia que d’haver aconseguit assassinar el rei Alfons XIII, figura del règim caciquista, corrupte que enviava als joves de famílies humils a morir a Àfrica, la Guerra Civil s’hagués evitat. A partir de 1939 amb la victòria franquista i fins el 1976, la historiografia oficial, mostra a Mateo Morral com un terrorista malvat i boig, arribant a l’intent d’aniquilació del moviment anarquista a l’estat espanyol. Bon exemple d’aquest intent d’aniquilació del moviment anarquista que continua en democràcia, és l’historiador franquista i ministre de cultura en democràcia (1980-1982) Ricardo de la Cierva, nét de l’exminisitre de governació d’Alfons XIII en el seu llibre biogràfic sobre la reina Victòria Eugènia, Victoria Eugenia, el veneno en la sangre, Ed.Planeta, Barcelona (1992), sentenciava l’anarquisme i Mateo Morral:
El fanático Mateo Morral, un colaborador de la llamada “Escuela Moderna” fundada en Barcelona por Francisco Ferrer, cuya complicidad en el atentado de Morral quedó fuera de toda duda para el Gobierno español y la justicia de la época que le implicó en el proceso correspondiente. Así cobraba notoriedad el anarquismo español, que disfrazaba sus crímenes repugnantes y su sadismo espantoso con pretextos políticos, hasta que desapareció felizmente como fuerza social después de todos los anarquismos europeos en la Guerra Civil de 1936.
Sembla ser que de la Cierva s’equivocava…
__________________________________________________
Bibliografia utilitzada:
Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Miguel Iñiguez. Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008.
Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Eduard Masjuan. Ed. Icària, Capellades (Barcelona), 2009.
Mateo Morral, el anaquista. Causa por un regicidio. José Esteban. Vosa, ediciones, 2001, Madrid. |
