Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
No volies caldo? Dues Tasses !
11 oct 2011
No volies caldo? Dues Tasses !
Article d'opinió de Boi Sagarra, militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès.
AahdNW7CAAAtp1_.jpg
L'espectacle que estan oferint els representants dels governs europeus no deixa de ser preocupant. Recorda a la d'un metge que té accions en una funerària i va receptant arsènic a tort i a dret. No sabem si en el futur quan abandonin “el servei públic” rebran retribucions econòmiques “pels serveis prestats” per part del capital com van fer en el seu dia Gerhard Schröder o José Maria Aznar que actualment està a sou del magnat Rupert Murdoch. El que si sabem però és que la macabra dansa que estan ballant amb banquers i especuladors en motiu de la crisi del deute públic dels estats té com a principals perjudicats a tots els seus treballadors i treballadores.

En els darrers temps els mitjans burgesos han parlat -i parlen- molt el deute públic que suporten els nostres estats, però del que no parlen massa és de com s'ha generat aquest deute i sobretot per a què s'ha utilitzat el dèficit públic generat els darrers anys. Em refereixo al “rescat” que va re-capitalitzar els bancs (200.000 milions d'euros) i per unes ajudes que a l'estat espanyol van afavorir als altres protagonistes de la bombolla immobiliària: la màfia del totxo -algú s'en recorda del PLAN E?-. Es pot parlar d'una transferència explícita del capital públic al sector privat o de la ja llastimosament tradicional socialització de pèrdues i privatització de beneficis. Tampoc s'ha d'oblidar la continuada reducció en la recaptació d'impostos com a conseqüència de la recessió i l'eliminació o reducció dels impostos progressius que gravaven especialment a la burgesia i al capital (reducció IRPF, eliminació dels impostos de successió, de patrimoni i societats, etc.). Aquesta amnèsia selectiva i intencionada per part de mitjans i “experts”, desemboca com no podia ser d'altra forma en una reclamació de “mesures d'ajustament” per part dels estats que es presenten com a inevitables però que formen part d'una doctrina de xoc. Perquè després d'haver aprimat la hisenda pública ara s'afanyen a continuar amb l'enderroc del malanomenat “estat del benestar”. Podríem dir que el capitalisme salvatge ha devorat el del guant de seda, sinó fos perquè ambdós són braços del mateix cos. La doctrina del xoc que proposava fa uns anys Naomi Klein en el seu assaig1 es deixa veure per les nostres contrades. Les retallades i privatitzacions s'estenen amb una virulència i rapidesa mai vista.

La connivència entre governants i representants del capital és absoluta, com a cas paradigmàtic el conseller principatí de sanitat Boi Ruiz, “antic” representant de la patronal de la sanitat concertada i de foment del treball que sembla no haver renunciat mai al seu antic càrrec. Per altra banda el representant dels empresaris espanyols i botifler il·lustre, Joan Rosell, deia fa poc que això de l'actualització salarial a partir de l'IPC era cosa del passat. Vaja un augment de la taxa d'explotació sobre els treballadors, mentre les principals empreses de l'IBEX-35 augmenten els seus beneficis.

També és significatiu que ara mateix la política econòmica dominant no consisteixi en redreçar el creixement del PIB , sinó en mantenir el dèficit públic a ratlla. Ja ni tan sols es busca el creixement econòmic, que a diferència del que molta gent pensa no vol dir forçosament un major benestar pels treballadors. Sinó que el principal objectiu és la reducció del dèficit públic lligat a un augment de la precarietat i un descens del consum intern. La política europea de dèficit zero no té en compte a les seves víctimes (la majoria d'habitants de l'UE), i el que és pitjor, avoca a la majoria d'estats al cicle viciós de l'endeutament perpetu i a ser esclau d'interessos i creditors. A qui beneficien aquestes polítiques? Fins a on arriba el límit dels suposats esforços que ens exigeixen per evitar l'apocalipsi?
Són preguntes de fàcil resposta, però que molts experts i governants es neguen a respondre.

Són els mateixos que ara posen el crit al cel per l'augment del deute públic, durant anys i anys han callat davant de l'augment exorbitant de l'endeutament privat. Els treballadors hem vist com s'erosionaven els nostres drets i els salaris al mateix temps que s'ens facilitava un accés al préstec gairebé il·limitat, per mantenir el consum i per tant els beneficis de les empreses. És una paradoxa que la crisis generada com a conseqüència de la reducció dels salaris dels treballadors, l'endeutament privat (dels mateixos treballadors) i la posterior especulació d'aquest deute per part bancs i “inversors” als mercats financers, derivi en una reducció encara més bèstia dels salaris i l'eliminació de llocs de treball i en una especulació, aquest cop però, amb el deute públic. Una paradoxa que només és possible si fem cas la teoria econòmica neoliberal que s'apropa més a la metafísica que a la ciència. A hores d'ara a ningú se li escapa que la crisi actual és diferent a d'altres succeïdes anteriorment, no és la crisi del petroli de la dècada dels 70 o la crisi asiàtica dels 90 produïdes per fets més o menys puntuals o d'àmbit regional. Aquesta crisi global i sistèmica exemplifica com cap d'altra la natura mateixa del capitalisme, doncs en forma part íntimament. En aquest sentit no hi ha grans “mesures d'ajust” a realitzar i d'això cada cop més gent se n'adona. Aquesta crisi ha sacsejat els fonaments ideològics del paradigma neoliberal. Fins i tot els economistes capitalistes, encara que siguin els heterodoxos (keynesians)2 com per exemple Nouriel Roubini, comencen a mirar cap a Marx en busca d'explicacions. És important que el paradigma neoliberal és desfaci i la direcció de la batalla ideològica pugui començar a virar lleugerament, però allò imprescindible és traslladar aquest incipient canvi al nivell de l'estructura. Cada cop és més evident, com assenyala Immanuel Wallerstein, que el sistema cada cop és més inestable i la seva resiliència als canvis és menor. En aquest sentit el més important és organitzar la resposta i acumular suficients forces perquè en un un futur puguem passar a l'ofensiva i determinar el sentit d'aquests canvis. Si estem preparats tindrem opcions d'evitar una deriva caòtica i encara més salvatge del capitalisme actual i aconseguir afermar les nostres alternatives en termes socials, ecològics i nacionals.




1”La doctrina del xoc : l'ascens del capitalisme del desastre” Klein, Naomi (1970- ) Editorial Empúries
2 http://www.kaosenlared.net/noticia/economista-capitalista-nouriel-roubin
Mira també:
http://www.endavant.org

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more