Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Abril»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
Contra l'Esperit de la Burocràcia (15M)
28 set 2011
Contra l'Esperit de la Burocràcia
del 19 de juliol al 15 de Maig

Les últimes vegades que es va parlar de "revolució" a l'Estat espanyol, un fantasma va aparèixer fidelment, no tant per aixafar-la sinó més aviat per reconduir-la cap a la col.laboració amb el sistema dominant, sufocant el seu caràcter rebel i sincer i reemplaçant-la pel pragmatisme i la obediència que conformen qualsevol oposició lleial. Aquest va ser l'esperit de la burocràcia, hereu de la mateixa burocràcia que va convertir les revolucions internacionals, que en els seus moments donaven esperança a tothom —les de Rússia, Xina, Cuba o Algèria, entre d'altres—, en dictadures com qualsevol altra dictadura.

És aquell fantasma que xiuxiuejava mals consells als dirigents de la CNT perquè abandonessin la revolució social i cooperés amb els polítics burgesos com Companys i els agents estalinistes com el cònsol Antonov. Va ser aquell fantasma el fil conductor entre la lluita autònoma dels obrers durant els '60 i '70 i -entre altres- les CCOO que des de llavors s'han convertit en un altre òrgan del poder estatal, encarregat en dirigir les maniobres que controlen la ràbia de les masses i pacten cada vegada més per protegir la pau social tant sí com no. I cal esmentar també les associacions de veïns que en pocs anys, des d'organitzacions combatives sorgides dels propis barris, van arribar a ser en la seva gran majoria una altra part del teixit del control social, venuts al projecte d'urbanització capitalista.

En cada cas, es va justificar amb un discurs d'unitat d'acció, amb la necessitat pragmàtica d'organitzar millor, el que volien dir ajuntar-se amb enemics i institucions del poder (ja sigui la Generalitat, el PCE, l'Ajuntament, el Pacte de la Moncloa ) i prendre una estructura centralitzada en la qual cosa els nous polítics tindrien més pes que les bases. I en cada cas, la desorganització que va servir com a justificació per al suïcidi revolucionari va ser la mateixa confusió que va veure les bases de la lluita aliant-se amb els seus enemics per no tenir una anàlisi clarament en contra de tota dominació, ja sigui l'econòmica del capitalisme o la política de l'Estat.

I encara que el cicle de lluites està aixecant el crit de "revolució" una altra vegada, des de la vaga de 29S a les acampades de 15M, és molt més feble que les lluites dels '30 o dels '70, per com d'endins s'ens ha filtrat el populisme i les mentides democràtiques en la nostra consciència, pot ser la ruptura amb la submissió i apatia més extensa que s'ha vist en la nostra generació.

I l'esperit de la burocràcia no ha perdut ni un minut a posicionar-se a la seva capçalera. Els buròcrates que sempre sorgeixen en aquests contextos, amb pretensions de ser els pròxims polítics progressistes i tècnics assalariats del maneig del descontentament popular, han volgut, des de ja fa temps, arrabassar-li des de la base l'expressió més dinàmica de les noves lluites: les assemblees de barri que es van crear espontàniament per preparar una participació contundent i radical (saltant l'estret camp laboral per arribar a tota l'esfera social) i que des de llavors s'han expandit i adaptat a totes les noves situacions.

Primer l'Assemblea de Barcelona (una barreja de bons companys amb ganes de participar en un espai de coordinació, companys innocents sense una crítica a la centralització, i els més fastigosos oportunistes que sempre han passat per les trinxeres camí al parlament) pretenia ser el partit aglutinador que dirigís la revolució. Van llançar una proposta organitzativa (amb pdf de la imatge d'una estructura organitzativa hiper-formal que va desemmascarar la seva mania burocràtica) que convertís les assemblees de barri en un mer apèndix de la seva estructura, fàcilment dominada pels activistes professionals i els sindicalistes subvencionats i assalariats. Des de les bases, es va rebutjar tal proposta rotundament.

No obstant això, els buròcrates disfressats no es van desanimar. Amb el 15M van guanyar una altra oportunitat per posar-se a la butxaca la lluita popular. Van llançar una altra proposta per crear una coordinadora d'assemblees de barri basada en la Plaça Catalunya, tant en el seu espai físic com en la seva trajectòria de lluita cívica basada en el legalisme, el pacifisme i la burocràcia democràtica. Diverses assemblees de barri van rebutjar la proposta, atès que ja existia una coordinadora de barris, creats espontàniament per les assemblees des de les seves necessitats (i no des de les necessitats dels que volien dirigir-les).

No obstant això, se seguia endavant amb el projecte, aquesta vegada des de dins de les pròpies assemblees del barri. Encara que és casualitat, cal notar que en els mateixos temps van començar a aparèixer nous personatges en les assemblees de barri, que deien que venien del barri però anaven armats de consignes, programes i propaganda impresa en color provinents de Madrid.

La següent ofensiva contra l'autonomia dels barris va aparèixer en forma d'una proposta des de l'Assemblea Social de Sants, amb l'objectiu de reestructurar la Coordinadora ja existent (es veu com els polítics van adaptant-se al terreny quan els seus primers intents fracassen). Desconeixem si la proposta de Sants va ser la maniobra de futurs polítics o si va sorgir espontàniament, a través d'autòctons del barri, des del mateix esperit burocràtic, que resideix a tot arreu, sembrat per la socialització estatal i capitalista. En tot cas, la proposta tindria gairebé el mateix efecte com les dues propostes ja rebutjades.

Al principi, molts barris no van fer cas a la proposta de Sants, perquè no ens interessava i perquè va ser un altre intent transparent de centralitzar i burocratitzar la lluita. Però, de bona fe, altres van començar a dialogar amb aquest amic-enemic, llançant les seves pròpies propostes per a la nova Coordinadora de Barris, totes més antiautoritàries i menys burocràtiques, però encara col.locades en el mateix camí cap a la formalització, la centralització i la burocratització .

El 30 de setembre es van reunir per seguir a debatre i concretar les propostes.

Sé que gairebé tots els companys que estan participant en aquest procés ho fan amb bones intencions, però aquest fet no treu el perill al procés: l'esperit burocràtic ja es va comprovar fa molt de temps ser immune a les bones intencions.

Abans de marxar altre cop al camí de trair a la nostra pròpia lluita, hauríem de desmentir un dels discursos que estan justificant aquest procés.

No es pot dir que es respecta l'autonomia de tots els barris quan se'ls imposa una forma organitzativa. Dir quants delegats ha de tenir una assemblea està obligant-los a acceptar la filosofia democràtica i autoritària de representació, a convertir-se en espais decisoris quan diversos no ho són, a homogeneïtzar la seva estructura per funcionar com apèndixs iguals als altres barris per encaixar en la nova mega-estructura parlamentària. Seria acabar amb l'experiment d'autoorganització que ha promogut la creació de diverses i noves formes organitzatives per respondre a les exigències dels que privilegien les necessitats dels nivells més "alts" (és a dir, la jerarquia) de coordinació per sobre de les necessitats de les bases. No deu la coordinació adaptar-se a les necessitats de les lluites de base?

Tampoc es pot utilitzar l'excusa de la necessitat de prendre decisions per sotmetre els barris a la lògica burocràtica. Però aprofitant una falsa urgència, alguns diuen que és necessari coordinar accions conjuntes entre barris i convocar manifestacions. La idea de consensuar o votar per cada convocatòria només pot arribar a una suposada racionalització dels processos decisoris, minimitzant cada vegada més el debat i la diferència per arribar a decisions més ràpid i eficaçment, dins d'una lògica de militarització que exclou la participació àmplia, convertint una multitud d'actors en una massa muda, l'única funció de la qual és legitimar les decisions elaborades pels delegats cada vegada més professionals. I la justificació d'això no té sentit: durant anys s'han convocat manifestacions i accions sense consensuar-ho per tot un moviment fictici. Com sempre, als que els agrada la convocatòria participen, als que no, no, i els que no s'animen per cap opció existent prenen la iniciativa per fer i difondre les seves pròpies convocatòries. I és justament això, el que els buròcrates temen més: que la gent prengui les seves pròpies iniciatives, que les assemblees de barri serveixin com xarxes descentralitzades per difondre idees i propostes que no vénen de cap Comitè Central, i com a espais perquè tot el món pugui aprendre a organitzar i convocar les seves pròpies accions.

Els mateixos polítics disfressats que sembren la confusió ideològica, protegint la fe en les bases del sistema (govern, premsa, propietat privada) mentre protesten els símptomes, atribueixen a una suposada "desorganització" els resultats d'aquesta confusió. Si el moviment 15M no ha aconseguit res, no és per falta d'estructura, sinó perquè els seus ideòlegs pretenen utilitzar els mitjans de comunicació per difondre el seu missatge suposadament subversiu, és perquè criden el legalisme, és perquè protegeixen a la policia i la propietat dels rics de la ràbia de la gent, és perquè ens venen crítiques parcials a les estructures democràtiques, és perquè maten la història de les lluites i les crítiques més profundes a favor d'un populisme fàcil.

I ara reclamen un mecanisme únic per a prendre decisions, reproduint així l'Estat dins del moviment, envoltant les nostres iniciatives en un sol espai on els buròcrates i els activistes professionals dominaran, privilegiant els nivells "alts" d'organització per sobre dels barris, els llocs de treball i altres terrenys de lluita, lluitant pel nombre de vots que tindran les seves maleïdes comissions.

A totes les companyes i els companys que encara parlem de revolució: alerta! Si caiem en el mateix parany tantes vegades al llarg de la història, és per alguna cosa. És perquè ens toca aprendre una lliçó important: que la revolució no és només una qüestió de classes, dels rics i els pobres, els dolents i els bons, sinó que l'esperit de dominació viu també en les bases i sorgeix en cada moment de conflicte per enganyar-nos i tornar a forjar les nostres cadenes.

Contra la hipocresia, la burocratització i tota autoritat, i per la llibertat, el suport mutu i la realització dels nostres somnis.

-Els Amics de Durruti


Contra el Espíritu de la Burocracia
del 19 de Julio al 15 de Mayo

Las últimas veces que se habló de “revolución” en el Estado español, un fantasma apareció fielmente, no tanto para aplastarla sino más bien para reconducirla hacia la colaboración con el sistema dominante, sofocando su carácter rebelde y sincero y reemplazándolo por el pragmatismo y la obediencia que conforman cualquier oposición leal. Éste fue el espíritu de la burocracia, heredero de la misma burocracia que convirtió a las revoluciones internacionales, que en sus momentos daban esperanza a todo el mundo—las de Rusia, China, Cuba o Argelia, entre otros—, en dictaduras como cualquier otra dictadura.

Es ese fantasma que susurraba malos consejos a los dirigentes de la CNT para que abandonasen la revolución social y colaborasen con los políticos burgueses como Companys y los agentes estalinistas como el cónsul Antonov. Fue ese fantasma el hilo conductor entre la lucha autónoma de los obreros durante los '60 y '70 y —entre otros— las CCOO que desde entonces se han convertido en otro órgano del poder estatal, encargado en dirigir las maniobras que controlan la rabia de las masas y pactan cada vez más para proteger la paz social a toda costa. Y hace falta mencionar también a las asociaciones de vecinos que en pocos años, desde organizaciones combativas surgidas de los propios barrios, llegaron a ser en su gran mayoría otra parte del tejido del control social, vendidos al proyecto de urbanización capitalista.

En cada caso, se justificó con un discurso de unidad de acción, con la necesidad pragmática de organizarse mejor, lo que querían decir juntarse con enemigos e instituciones de poder (ya sea la Generalitat, el PCE, el Ayuntamiento, el Pacto de la Moncloa) y tomar una estructura centralizada en lo cual los nuevos políticos tendrían mas peso que las bases. Y en cada caso, la desorganización que sirvió como justificación para el suicidio revolucionario fue la misma confusión que vio a las bases de lucha aliándose con sus enemigos por no tener un análisis claramente en contra de toda dominación, ya sea la económica del capitalismo o la política del Estado.

Y aunque el ciclo de luchas que otra vez está levantando el grito de “revolución”, desde la huelga de 29S a las acampadas de 15M, es mucho más débil que las luchas de los '30 o de los '70, por lo hondo que nos ha filtrado el populismo y las mentiras democráticas en nuestra consciencia, puede ser la ruptura con la sumisión y apatía mas extensa que se ha visto en nuestra generación.

Y el espíritu de la burocracia no ha perdido ni un minuto en posicionarse a su cabecera. Los burócratas que siempre surgen en estos contextos, con pretensiones de ser los próximos políticos progresistas y técnicos asalariados del manejo del descontento popular, han querido, desde ya hace tiempo, arrebatarle desde la base la expresión más dinámica de las nuevas luchas: las asambleas de barrio que se crearon espontáneamente para preparar una participación contundente y radical (saltando el estrecho campo laboral para llegar a toda la esfera social) y que desde entonces se han expandido y adaptado en todas las nuevas situaciones.

Primero la Assemblea de Barcelona (una mezcla de buenos compañeros con ganas de participar en un espacio de coordinación, compañeros inocentes sin una crítica a la centralización, y los mas asquerosos oportunistas que siempre han pasado por las trincheras camino al parlamento) pretendía ser el partido aglutinador que dirigiese la revolución. Lanzaron una propuesta organizativa (con pdf de la imagen de una estructura organizativa hiper-formal que desenmascaró su manía burocrática) que convirtiera las asambleas de barrio en un mero apéndice de su estructura, fácilmente dominada por los activistas profesionales y los sindicalistas subvencionados y asalariados. Desde las bases, se rechazó tal propuesta rotundamente.

No obstante, los burócratas disfrazados no se desanimaron. Con el 15M ganaron otra oportunidad para poner en su bolsillo la lucha popular. Lanzaron otra propuesta para crear una coordinadora de asambleas de barrio basada en la Plaça Catalunya, tanto en su espacio físico como en su trayectoria de lucha cívica basada en el legalismo, el pacifismo y la burocracia democrática. Varias asambleas de barrio rechazaron la propuesta, dado que ya existía una coordinadora de barrios, creados espontáneamente por las asambleas desde sus propias necesidades (y no desde las necesidades de los que querían dirigirlas).

No obstante, se seguía adelante con el proyecto, esta vez desde dentro de las propias asambleas del barrio. Aunque es casualidad, hace falta notar que en los mismos tiempos empezaron a aparecer nuevos personajes en las asambleas de barrio, quien decían que venían del barrio pero andaban armados de consignas, programas y propaganda imprimida en color provenientes de Madrid.

La siguiente ofensiva contra la autonomía de los barrios apareció en forma de una propuesta desde la Assemblea Social de Sants, con el objetivo de reestructurar la Coordinadora ya existente (se ve como los políticos van adaptándose al terreno cuando sus primeros intentos fracasan). Desconocemos si la propuesta de Sants fue la maniobra de futuros políticos o si surgió espontáneamente, a través de autóctonos del barrio, desde el mismo espíritu burocrático, que reside en todos los lugares, sembrado por la socialización estatal y capitalista. En todo caso, la propuesta tendría casi el mismo efecto como las dos propuestas ya rechazadas.

En un principio, muchos barrios no hicieron caso a la propuesta de Sants, porque no nos interesaba y porque fue otro intento transparente de centralizar y burocratizar la lucha. Pero, de buena fe, otros empezaron a dialogar con este amigo-enemigo, lanzando sus propias propuestas para la nueva Coordinadora de Barrios, todas más antiautoritarias y menos burocráticas, pero todavía colocadas en el mismo camino hacia la formalización, la centralización y la burocratización.

El 30 de setiembre se reunieron para seguir a debatir y concretizar las propuestas.

Sé que casi todos los compañeros que están participando en este proceso lo hacen con buenas intenciones, pero éste hecho no quita el peligro al proceso: el espíritu burocrático ya se comprobó hace mucho tiempo ser inmune a las buenas intenciones.

Antes de partir otra vez al camino de traicionar a nuestra propia lucha, deberíamos desmentir unos de los discursos que están justificando este proceso.

No se puede decir que se respeta la autonomía de todos los barrios cuando se les impone una forma organizativa. Decir cuantos delegados debe tener una asamblea está obligándoles a aceptar la filosofía democrática y autoritaria de representación; a convertirse en espacios decisorios cuando varios no lo son; a homogeneizar su estructura para funcionar como apéndices iguales a los otros barrios para encajar en la nueva mega-estructura parlamentaria. Sería acabar con el experimento de autoorganización que ha promovido la creación de diversas y nuevas formas organizativas para responder a las exigencias de los que privilegian las necesidades de los niveles más “altos” (es decir, la jerarquía) de coordinación encima de las necesidades de las bases. No debe la coordinación adaptarse a las necesidades de las luchas de base?

Tampoco se puede utilizar la excusa de la necesidad de tomar decisiones para someter los barrios a la lógica burocrática. Pero aprovechando de una falsa urgencia, algunos dicen que es necesario coordinar acciones conjuntas entre barrios y convocar a manifestaciones. La idea de consensuar o votar por cada convocatoria sólo puede llegar a una supuesta racionalización de los procesos decisorios, minimizando cada vez más el debate y la diferencia para llegar a decisiones más rápido y más eficaz, dentro de una lógica de militarización que excluye la participación amplia, convirtiendo a una multitud de actores en una masa muda cuya única función es legitimar las decisiones elaboradas por los delegados cada vez más profesionales. Y la justificación de esto no tiene sentido: durante años se ha convocado a manifestaciones y a acciones sin consensuarlo por todo un movimiento ficticio. Como siempre, a los que les gusta la convocatoria participan, a los que no, no, y los que no se animan por ninguna opción existente toman la iniciativa para hacer y difundir sus propias convocatorias. Y es justamente eso, lo que los burócratas temen más: que la gente tome sus propias iniciativas, que las asambleas de barrio sirvan como redes descentralizadas para difundir ideas y propuestas que no vienen de ningún Comité Central, y como espacios para que todo el mundo pueda aprender organizar y convocar sus propias acciones.

Los mismos políticos disfrazados que siembran la confusión ideológica, protegiendo la fe en las bases del sistema (gobierno, prensa, propiedad privada) mientras protestan los síntomas, atribuyen a una supuesta “desorganización” los resultados de esta confusión. Si el movimiento 15M no ha conseguido nada, no es por falta de estructura, sino porque sus ideólogos pretenden utilizar los medios de comunicación para difundir su mensaje supuestamente subversivo, es porque llaman al legalismo, es porque protegen a la policía y la propiedad de los ricos de la rabia de la gente, es porque nos venden críticas parciales a las estructuras democráticas, es porque matan la historia de las luchas y las críticas mas profundas a favor de un populismo fácil.

Y ahora reclaman un mecanismo único para tomar decisiones, así reproduciendo el Estado dentro del movimiento, rodeando nuestras iniciativas en un sólo espacio donde los burócratas y los activistas profesionales dominarán, privilegiando los niveles “altos” de organización por encima de los barrios, los lugares de trabajo y otros terrenos de lucha, peleando para el número de votos que tendrán sus malditas comisiones.

A todas las compañeras y los compañeros que todavía hablamos de revolución: ojo! Si caemos en la misma trampa tantas veces a lo largo de la historia, es por algo. Es porque nos toca aprender una lección importante: que la revolución no es sólo una cuestión de clases, de los ricos y los pobres, los malos y los buenos, sino que el espíritu de dominación vive también en las bases y surge en cada momento de conflicto para engañarnos y volver a forjar nuestras cadenas.

Contra la hipocresía, la burocratización y toda autoridad; y por la libertad, el apoyo mutuo y la realización de nuestros sueños.

—Los Amigos de Durruti

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more