Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: especulació i okupació
Acció directa pel dret a l’habitatge
per J.N. Correu-e: lafleca9barrisxb@gmail.com (no verificat!)	26 set 2011
L'inici de la narració ens situa a la una de la tarda en els Jardinets de Gràcia, fràgil recés de tranquil·litat a la vora de la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Sota el lema “STOP Desnonaments”, les entitats convocants -entre d'altres, la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), el Sindicat de Comissions de Base (COBAS)o l'Associació 500x20 “Lloguer públic i assequible”- havien fet circular un text on s'anunciava una concentració “amb sorpresa” inclosa.
Amb naturalitat i megàfon en mà, Salvador Torres, president de l’AA.VV. de Porta i membre de 500×20, va exercir de mestre de cerimònies. Envoltat de càmeres de televisió, Torres va confirmar que, en efecte, la concentració comptava amb una sorpresa que encara no podia desvetllar, ja que “no seria rar que entre nosaltres hi hagués algun policia”. I per donar fe d’això, va afegir que el moviment de resistència als desnonaments i embargaments venia sent objecte de repressió. Tot seguit, va procedir a presentar a algunes persones afectades per la política bancària de desnonaments per tal que manifestessin llur situació; cal recordar que aquests testimonis individuals desvetllen un problema col·lectiu. El matrimoni d’Eliseo i Verónica, tristament famós arran del desnonament del que van ser víctimes al barceloní barri d’El Clot -els nostres temps van quedar retratats amb la ignominiosa imatge dels Mossos d’Esquadra assaltant per la balconada la llar familiar- van compartir les greus conseqüències derivades del desnonament: els membres de la família repartits a les diverses cases en les quals han trobat asil; també amb els seus estris escampats, que, segons es lamentava Verónica, “no sabem ni on estan”; la desesperació traslluïa en el seu tebi to de veu. Aquest matrimoni, que va viure durant 26 anys en un pis de renda antiga i que fins a l’últim dia va respondre del lloguer, ara sol·liciten un lloc on residir tota la família. A continuació, Montse, veïna de Poblenou, que va resumir la seva situació en unes breus declaracions: “M’he quedat sense pis. Em sento estafada pel BBVA”. Després d’ella, Gabriel, veí de Verdum, a Nou Barris, qui va informar de la situació per la qual passa el seu matrimoni i els seus tres fills; un d’ells, epilèptic. Després de donar una puntada a la porta, van entrar en un pis que portava set anys buit i a dia d’avui viuen amb l’ai al cor, ja que temen que l’ordre de desallotjament arribi en poc temps. Gabriel ha après a desconfiar de les institucions: “Les paraules se les enduu el vent”, diu en recordar com l’assistenta social els havia proposat que abandonessin el pis per adjudicar-los un altre d’emergència. Una vegada acabada la ronda de testimonis, Salva Torres va prendre de nou el megàfon i va indicar que la sorpresa era a punt d’arribar; o millor, que tothom havia de posar-se en marxa cap a la sorpresa. Al voltant de quaranta persones, que era el nombre aproximat concentrat en els Jardinets de Gràcia, van seguir al membre de 500×20, que guiava a la singular comitiva per la Diagonal en direcció a la plaça Francesc Macià. Un càmera de televisió apostava divertit sobre on seria la sorpresa. “Crec que anem a casa d’Artur Mas”, s’aventurà a pronosticar. A l’ordre de Torres, el grup va creuar la Diagonal i va girar per la cantonada de la Casa Serra, seu de la Diputació de Barcelona. No obstant això, no era aquesta la destinació de la improvisada manifestació. Van descendir per Rambla de Catalunya, driblant a senyors engominats amb americana, camisa i corbata, que filmaven el pas de la insòlita processó amb les càmeres dels seus telèfons. A l’altura del carrer Córsega, Salva Torres va demanar silenci: a l’instant, el reivindicatiu “Dret a sostre” va deixar d’escoltar-se, i la manifestació es va convertir en una espècie d’escamot ninja que corria entre els sorpresos transeünts. I en el número 289 del carrer Córsega, van entrar a l‘Institut Català del Sòl, l’Incasòl. LA SORPRESA Dins de l’Incasòl, l’escena va ser, si fa o no fa, la que segueix: el petit espai destinat a l’atenció al públic es va veure ocupat per tantes persones com era físicament possible, mentre fora anava augmentant el nombre de gent concentrada; tant va ser així, que el trànsit de vehicles pel carrer Córsega quedà inhabilitat. Si als Jardinets de Gràcia la concentració havia reunit a unes quaranta persones, en el moment de prendre l’Incasòl la xifra s’havia triplicat. Davant la mirada incrèdula de les tres treballadores que atenien cara al públic, els manifestants clamaven “Pis embargat, pis okupat”, “On està, no es veu, el parc públic de lloguer”, “No s’entén, gent sense casa i cases sense gent” i altres eslògans que defensaven el dret a l’habitatge. Darrere del mostrador on romanien les treballadores, un gran finestral amb vista a l’interior mostrava l’estupefacció del personal laboral present, així com a un mosso d’esquadra que parlava per telèfon gesticulant sense contenció. Salva Torres va anunciar que l’ocupació anava a mantenir-se fins que no lliuressin a el Director de l’Incasòl, el Sr. Grau, el manifest consensuat per les diferents entitats, i que portava per títol “Aquest hivern cap família sense sostre”. El president de la FAVB, Jordi Bonet, va anar l’encarregat de llegir-ho, entre ovacions i aplaudiments. Quatre van ser les reivindicacions exposades en el text: que les administracions públiques detinguessin qualsevol desnonament que suposés posar una família al carrer; que els serveis socials es regeixin per uns protocols garantistes respecte al dret a l’habitatge; augmentar el nombre d’habitatges socials, el preu dels quals en cap cas excedirà el 20% de la renda familiar; i, finalment, configurar una borsa d’habitatges socials amb els pisos buits de l’administració i dels pisos embargats per les entitats financeres. Una de les treballadores, que havia rebut per telèfon les instruccions de l’adreça de l’Incasòl, va explicar com hauria de realitzar-se el lliurament del manifest: només dues persones pujarien a les oficines, sense la presència de periodistes ni càmeres. Allò semblaven les condicions d’un rescat, estrany per l’absència de segrest. Al carrer, quatre furgonetes de la policia autonòmica s’ho miraven a una distància prudencial. Jordi Bonet i Lluís Ravell, president i vicepresident de la FAVB, es van encarregar de realitzar el lliurament del manifest. A les 14:30, només 90 minuts després d’iniciar l’agitada concentració, es desconvocava l’ocupació de l’Incasòl. Punt i final? De cap manera: la propera cita, el diumenge 25 a les 18h en Plaça de Catalunya.
Mira també: http://lafleca.wordpress.com
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more