Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Cultura i nacionalismes
21 set 2011
dragui-historia-de-catalunya-94adb.jpg
Cultura i nacionalismes

Primer de tot voldria definir què s’entén per cultura i què és el nacionalisme.

Bàsicament existeixen tres definicions de cultura:

1.)Tylor, historiador nord-americà, parla de cultura com a conjunt de coneixements, expressions I hàbits adquirits per l’home com a membre de la societat. Ralph Linton, antropòleg, també nord-americà, en la seva obra “Cultura I personalitat”, defineix la dualitat de l’home, l’home és fill dels seus pares (codi genètic) però també fill del seu temps. Aquesta definició planteja un problema: Quin pes té allò biològic/individual I quin pes té el context? S’ha de prioritzar un o altres, quin d’ells s’ha de prioritzar?

2.)Llegat o patrimoni produït I transmès en una comunitat al llarg del temps. La cultura és un patrimoni après a l’àmbit d’un territori. La cultura no mor, es reprodueix el llarg dels temps. Història, valors que es transmeten d’una civilització a una altre.

3.)Definició antropològica de cultura: Sistema de valors en els quals els individus construeixen la seva manera d’entendre el món.

Què és el nacionalisme? L’historiador marxista britànic, Eric Hosbawn, en el llibre “La invenció de la tradició”, considera els nacionalismes construccions polítiques interessades a finals del s. XVIII i principis del S.XIX, una invenció dels estats per justificar el manteniment o expansió de l’estat en base a un passat llarg. Personalment estic bastant d’acord en aquesta definició del nacionalisme.

Existeix una psicologia catalana col·lectiva?

Penso que si, però no tenim exactament tots la mateixa psicologia col·lectiva, ja que hi intervenen molts altres factors.. Aquesta psicologia catalana col·lectiva està subjecte a les vivències dels diferents individus, al sexe, a l’edat, a la classe social, a les particularitats biològiques, a la procedència tant de diferents parts de Catalunya com de fora de Catalunya de cada un d’ells,etc. A Catalunya, a causa de la seva situació geogràfica, hi han hagut nombrosos intercanvis comercials i culturals,, un patrimoni cultural transmès al llarg dels temps, com és el cas de la llengua. Però aquesta psicologia col·lectiva tampoc és comuna a tots els catalans, ja que si bé poden existir certs trets comuns, també es donen nombroses diferències. Per exemple una cultura catalana obrera que també ha existit (ara més aviat, resisteix), diferent a la cultura catalana burgesa. La cultura catalana obrera l’únic que compartiria amb la cultura catalana burgesa podria ser la llengua, i no sempre era així, en canvi compartien la forma de viure, els llocs d’interacció social, les reclamacions en el treball i les penúries, amb un obrer d’ Aragó, de Madrid, de Castella, etc, per molt que el burgès visqués més aprop, els seus mons estaven completament dividits i els seus interessos enfrontats. Primer el franquisme i després la cultura i el consum de masses ha donat un fort cop a la cultura obrera, al creure els treballadors que podrien obtenir els mateixos productes que els seus amos, encara que per això s’haguessin de lligar (encara més) a una o diverses hipoteques. Fins que la crisi els ha fet tornar a la realitat, portant a la misèria a molta gent que havia estirat més el braç que la màniga. També es parla d’una cultura segons el sexe, que les dones i els homes tenen maneres diferents d’entendre el món, que les dones són més sensibles, considerant aquesta sensibilitatt com una debilitat, que genèticament s’han d’encarregar dels fills, que els homes són menys sensibles i per tant més forts psicològicament, que les dones només busquen amor i els homes només sexe, etc,etc. També es parla d’una cultura segons l’edat, és a dir, una manera d’entendre el món segons l’edat, allò que es diu que el jovent és més somiador i revolucionari i a mida que ens anem fent grans ens tornem més conservadors.

Els mites històrics nacionalistes espanyols i catalans:

Aquests determinismes culturals per a mi no deixen de ser moltes vegades tòpics interessats per mantenir certs privilegis, en el cas dels homes i les dones, per mantenir la societat patriarcal actual. En el cas de les cultures nacionals que és el tema que vull tractar (tot i que ja m’he desviat una mica), per mantenir el poder de l’estat per sobre del poble o pobles i/o per unificar la població entorn una nació determinada i eliminar les diferències de classe, i també les de gènere. El nacionalisme espanyol ha creat la imatge de l’espanyol com un individu vigorós, guerrer, pràcticament indestructible, creant mites com el del Cid o vanagloriant-se d’unes suposades gestes heroiques dels conqueridors d’Amèrica. El mateix passa amb el nacionalisme català, quan mitifica personatges com Jaume I, els Almogàvers o s’exagera la resistència de Barcelona davant les tropes Borbòniques l’11 de setembre. De fet, deixant de banda l’11 de setembre, tant el Cid, com els conqueridors d’Amèrica, com Jaume I i com els Almogàvers, no eren més que uns simples assassins conqueridors, alguns mercenaris, com els Almogàvers i en un principi el Cid, i altres, reis, com Jaume I. És curiós que una part de l’esquerra independentista glorifiqui personatges com Jaume I (especialment bona part del catalanisme valencià d’esquerres) o els Almogàvers. De fet s’hi teniu la oportunitat de llegir o veure uns còmics i una sèrie feta per nens anomenada Història de Catalunya on el personatge principal era un drac anomenat Dragui que recorria pels principals fets de la Història de Catalunya, podreu comprovar on arribava la manipulació històrica en època pujolista http://unaminoriaradical.wordpress.com/2011/04/26/la-manipulacio-histori/. O com per exemple entre alguns historiadors del moviment obrer i la història contemporània de Catalunya com A.Balcells ens mostra la F.A.I com un grup de murcians, exaltats i violents, i en canvi els trentistes com a catalans de tota la vida assenyats Res més lluny de la realitat, si mirem qui formava la FAI en aquella època, a Sabadell per exemple un cenetista enfrontat a les tesis trentistes fou Bru Lladó, un altre resident a Sabadell, fou Josep Bernich Morer acusat de fabricar les bombes de l’atemptat contra Martínez Campos al 1893, Josep Jordana també enfrontat als trentistes,Jaume Sallent i Panadès un anarquista de la ciutat amic de Mateo Morral i acusat i detingut per incidents i danys materials a la Vaga de 1913. En fi, que això de voler mostrar els anarcosindicalistes catalans com gent assenyada, i els murcians i altres com a violents eixalabrats, no s’aguanta per enlloc. De fet, també podria posar exemples de murcians a les files trentistes, però m’allargaria massa, ho deixarem per un altre dia.

No només en sistemes totalitaris, es prohibeixen, persegueixen o silencien determinades recerques històriques, també en democràcia es silencien determinats treballs i es potencien altres treballs i historiadors (per exemple donant places a historiadors mediocres però afins al partit establert al poder), depenent de qui governi. Potenciant per exemple la visió de l’anarquisme com una ideologia d’exaltats, violents, murcians de la F.A.I,etc. I en canvi no explicant els motius d’aquesta violència (resposta), ni l’obra constructiva de l’anarquisme: Ateneus, sindicats, escoles racionalistes, lluita per l’emancipació de la dona,etc.

L’ús polític de la llengua:

En el cas del català, el nacionalisme català sempre s’ha mostrat com el garant de la protecció de la llengua. S’ha de reconèixer que per exemple el sistema d’immersió lingüística ha afavorit coneixement i difusió de la llengua catalana entre els nouvinguts. Per altre banda però, tants anys de nacionalisme en el poder, també ha causat animadversió vers la llengua catalana, de sectors castellanoparlants, que han considerat la llengua catalana com a sinònim de poder. De fet, personalment penso que campanyes com el parla en català o les típiques enganxines d’en català en els comerços rotulats en castellà, fan més mal que bé a la llengua, al generar rebuig de part d’un sector de la població castellanoparlants. Penso que és més important mantenir-se amb la llengua catalana, sense que això volgui dir que no poguis parlar en castellà, a mi m’agrada de tant en tant practicar amb aquest idioma, promocionar-la entre els moviments contestataris com el moviment llibertari, fer veure que és una llengua útil per comunicar-se. Jo hagués anat a les manifestacions en defensa de la immersió lingüística, però no m’hi veuran pas mentre segueixin sent un clam per partits polítics i altres per crear un altre estat. I és que a vegades sembla que per no se independentista o simplement quan algú parla en castellà en determinats cercles, es converteix immediatament en un espanyolista, votant de Ciudadanos o el PP, de fet a mi, m’han arribat a dir que sinó votava al referèndum per la independència estava col·laborant en la opressió nacional de Catalunya. Sinó em creieu, podeu passar pel racocatalà.cat (i aquestes coses no només passen allà). De la mateixa manera que hi ha un talibanisme espanyolista, també existeix un talibanisme independentista, que l’únic que produeix és animadversió cap a la llengua i cultura catalana. També podríem parlar de la utilització de la història per part del nacionalisme, com en el cas dels mites històrics que he nombrat anteriorment.

L’esforç pel treball:

Un altre mite del nacionalisme català, és que els catalans som gent molt treballadora i tenaç, que treballem dia a dia i ens despertem ben d’hora per aixecar el país, i que gràcies això, Catalunya ha estat el motor de l’estat espanyol. Gràcies a aquest discurs s’anul·len les classes socials i es posa el mateix nivell l’empresari que també pot treballar o no, amb el treballador que s’aixeca a les 6 de la matinada per treballar a un magatzem, cadena de muntatge,etc. Apart, que el fet de que Catalunya fos el motor de l’estat espanyol es pot mirar d’una altre manera, una part de les classes benestants del país realitzaren d’emprenedors (explotadors) al propi país i altres per falta d’oportunitats, van decidir convertir-se en emprenedors fora d’aquest, i fer les Amèriques, després d’aconseguir enriquir-se a costa del treball aliè, van tornar a Catalunya on van poder continuar els negocis dels seus pares o crear-ne de nous. De la mateixa manera que durant la revolució industrial i a partir dels anys 50 es van apropiar del treball que realitzaven a les seves fàbriques els catalans de tota la vida i els que vingueren d’altres indrets de l’estat, especialment del sud, a cercar feina per sobreviure. L’esforç pel treball dels catalans, no és igual per tots. Uns ja partien d’avantatge i s’aprofitaven del treball dels altres per enriquir-se encara més. El discurs de Guardiola és un clar exemple, del mite de l’esforç pel treball dels catalans, ell pot parlar d’esforç quan cobra una milionada i té un equip de luxe, que no li trec el mèrit, però no és el mateix l’esforç que ha de fer ell perquè el seu equip guanyi, que un treballador/a pare o mare de família, per no dir un viudo/a o un aturat també amb família i/o hipoteca. Estic segur que molta gent està a favor del discurs de Guardiola en l’entrega de la medalla d’or del parlament de Catalunya, a més que és l’entrenador d’un Barça que ho guanya tot, també estic segur que si es presentés de president molta gent el votaria, també molts “revolucionaris”. Veure discurs: http://www.btvnoticies.cat/2011/09/08/discursguardiola-medalladhonor-par/ És curiós, que els que parlin d’esforç i el sacrifici pel treball, d’aprestar-nos el cinturó siguin els que menys treballin. Com els polítics, els banquers, o el president de la CEOE. Ben mira’t de curiós no en té res, és ben comprensible, ja que viuen del treball dels altres. Jo els hi proposo que s’aixequin un dia ben d’hora el matí per treballar 8 hores o més a una cadena de muntatge o de paleta, que facin de cambrers, de reposadors,etc, a veure si després, els hi agrada tant el treball. I no es tracte de no treballar, de ser un gandul, tot i que actualment hi ha molta gent que voldria treballar i no pot, sinó de treballar dignament, d’intentar treballar en allò que ens agradi. En una societat col·lectivista no s’aboliria el treball, sinó el treball assalariat, el treball és necessari per sobreviure, no es pot viure de l’aire. Però el que no pot ser és la religió del sistema capitalista entorn al treball com quelcom positiu, que dignifica, com pot dignificar treballar en una merda de magatzem descarregant camions 8 o més hores? O en una cadena de muntatge? No tot el treball dignifica, i el cert, és que gran part, per no dir la majoria de treball actual no dignifica sinó que aliena (sistema fordista de producció) i esclavitza. I segurament que hauré de treballar en una d’aquestes feines alienants tota la vida, però almenys seguiré somiant en un altre treball i una altre societat, almenys somiar és gratis.
Mira també:
http://unaminoriaradical.wordpress.com/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
Vaja, com a bon "ciutadanista" (o ciudadano), veig que no només exerceixes de Boadella en versió progre sinó que a més ets un masclista reconegut, amb una introducció a lo progre (les dones estan oprimides) però immediatament negant després el seu dret a organitzar-se per elles mateixes i a erigir els seus espais:

http://unaminoriaradical.wordpress.com/2011/05/07/aixo-no-es-feminisme/

Tu no entens la lluita dels pobles, ni la lluita de les dones, ni segurament la lluita per una sexualitat lliure,...

Diguem-ho clar, tu et pots anomenar com vulguis, fins i tot t'ho pots arribar a creure, però tu NO ets anarquista.


PS: La teva tria d'autors citats és molt "selectiva", això de rigor argumentatiu no en té res. Com es que no apareix citat Bakhunin, ni Frantz Fannon, ni tants altres si vols parlar des d'una perspectiva suposadament revolucionària sobre l'alliberament nacional? només el "britànic" de Hobsbawn. Que estrany que no hagis tirat també de la Luxemburg...

PS2: TOTES les mitificacions són això, mitificacions. Quan des de certs àmbits de l'anarquisme es contraposa per exemple la societat maputxe "perfecta" i sense estat a la catalana (europea), la veritat sento vergonya aliena pel desconeixement mostrat per alguns. Pregunteu sinó a les dones maputxes a quins rituals històrics s'havien de sotmetre quan els homes entraven en l'edat adulta...
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
"S’ha de reconèixer que per exemple el sistema d’immersió lingüística ha afavorit coneixement i difusió de la llengua catalana entre els nouvinguts"
"Jo hagués anat a les manifestacions en defensa de la immersió lingüística, però no m’hi veuran pas mentre segueixin sent un clam per partits polítics i altres per crear un altre estat".
"Penso que és més important mantenir-se amb la llengua catalana, sense que això volgui dir que no poguis parlar en castellà, a mi m’agrada de tant en tant practicar amb aquest idioma, promocionar-la entre els moviments contestataris com el moviment llibertari, fer veure que és una llengua útil per comunicar-se".
No sabia que Ciudadanos recolzés la immersió lingüística, ni que apostés per la difussió del català en els mitjans llibertaris i contestataris.

Però bé, seguiu amb el vostre encegament. Per vosaltres qui no està amb vosaltres és un membre de Ciudadanos. L'autocrítica no existeix.

Tu no ets ningú per dir-me el que sóc i el que deixo de ser, ni em coneixes de res. La gent que em coneix ja sap com sóc.

Si tu no vols veure, que hi ha un fals feminisme que reprodueix els rols de la masculinitat en les dones tu mateix, d'això tracta el meu post, no d'atacar el feminisme.


Si he triat a Hobsbawn és perquè estic força d'acord amb ell, no perquè no hi hagin altres autors que tracten el tema dels nacionalismes desde una altre prespectiva.

En cap moment he parlat dels maputxes, ni mai he fet res per la llibertat del poble maputxe (tot i estar més oprimit que el poble català), però tu segueix amb les teves històries de que els llibertaris ens preocupem més o únicament per la llibertat dels altres pobles. Tampoc penso que la societat maputxe sigui perfecte, cap societat és perfecte, en tot cas pot estar organitzada d'una forma més justa o més injusta.

Salut!
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
- Reconèixer el bon funcionament de la immersió lingüística no és res de l'altre món, l'altre dia el mateix Fernandez Diaz(candidat del PP a les estatals per Barcelona) ho feia als matins de TV3. Internacionalment està molt avalat la immersió com a sistema, només el Tea party mediàtic espanyol i els seus lacais neandertals la neguen. No entenc si pretens que t'aplaudeixi o que per aquest gran gest.

- Si no has anat per no estar amb la mateix apancarta que certs partits, suposo que no vas anar tampoc a les manifestacions contra la guerra ni a tantes altres on els partits que tu dius van participar. Per cert, interessant aquest punt de vista derrotista on en una mobilització per una causa justa, si hi han "indeseables", no hi vaig. Això se'n diu rendició (o abandonar reivindicacions justes a l'enemic), amb totes les lletres.

Segona cosa: si exigeixes un tracte individual no em parlis en plural. Seguiu no, segueixo. Jo em represento a mi mateix i no parlo per ningú més (ningú m'ha escollit).

- Evidentment no sóc jo qui et defineix, ets tu solet qui ho fa. Negant la possibilitat d'autoorganització de les dones COM MÉS ELS HI PLAGUI, igual que als pobles, ho estàs fent.

- Hobsbawn és un excelent historiador marxista, però ell no és de cap nació oprimida, per tant, la seva visió sobre la qüestió nacional ha de ser limitada. Tan limitada com ho pot ser la visió d'un home parlant de l'opressió sobre les dones, o l'opinió d'un blanc parlant de l'opressió sobre els negres. Per moltes aproximacions (com les que tu mateix fas) i concessions dialèctiques es faci, mai serà el mateix que si les fa algú que pertany al propi subjecte oprimit. Vaja, això no és nou: la majoria de la intelectualitat francesa d'esquerres (també la d'arrel llibertària) era CONTRÀRIA a la independència d'Algèria (notable excepció de Sartre), ja que allò formava part de la gran "France". El mateix A Camús té uns escrits sobre el tema que deu ni dó...

I sí, lo dels maputxes ha estat un presupòsit meu totalment injust, tot i que és cert la tendència del moviment llibertari a adolatrar als pobles més llunyans i renegar dels més propers. Però quan dius que el poble maputxe està més oprimit que el català no sé que pretens justificar. El treballador algerià/ xinès/ etc. està immensament més oprimit que el català. La dona iraniana, etc. està immensament més oprimida que la catalana, i no per això no mereixen TOTS/ES el seu alliberament, o no?

Salute
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
Hobsbawn si pertenyia a una "nació oprimida", et recordo que és jueu i a l'Europa dels anys 30, que és quan va estudiar, als jueus se'ls podia considerar "nació oprimida".
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
Us recordo que una part important del moviment obrer i de la petita burguesia recolçava la cultura internacionalista amb llengues artificials del tipo Ido o Esperanto. Molta gent es considerava "anacionalista" en contes de "internacionalista", ja que no volien nacions ni països, sino gent lliure.
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
Hobsbawm, el marxista carca i colonialista, l dels anarquistes del XIX com a "prepolítics" (quins pebrots), el dels nacionalismes cívics (els dels estats) i els nacionalismes ètnics (els dels pringats colonitzats intraeuropeus i extraeuropeus); Tylor, antropòleg (definició clássica del XIX, dos punts importants: complexitat i evolució com a procés); definicions de cultura n'hi ha a centenars i superen aquesta síntesi simplificadora. Pintada de l'MDT del 1986 a Gràcia: "Patriotisme és feixisme. Independència és revolució."
Conclusió, la de sempre: abajo los nacionalismos, arriba españa. Rèplica, la de sempre: anarquia total, independència sense límits.
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
la cultura del esforç també la defensen els no-nacionalistes del PP i PSOE (sempre camuflant-la sota altres termes que no els relacionin amb la "dreta", com si ells no ho fóssin).

Patriotisme, nacionalisme... és més una qüestió de definició que de noms. TInguem-ho en compte. Considerar, per exemple, l'EI igual que CiU és d'ignorants, així com no comprendre que ERC és un partit burgès i de dretes, però de la petita burgesia i els petits comerciants, que és molt diferent al nivell de CiU. Veig molts anàlisis malintencionats que fan el joc al no-nacionalisme espanyol. Siguem honestos si us plau.
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
-No pretenc que m'aplaudeixis, ja ser que només m'aplaudiries si fos un bon independentista, com vós. Sento no complir tots els seus requisits.

-Desgraciadament n'hi han molts que pensen com tu.

-En cap moment he negat la capacitat d'autorganització de les dones com els hi plagui. Sinó el contrari, he criticat un fals feminisme que imita els rols dels homes, que només busca canviar el sexe dels explotadors o que hi hagi el mateix nombre de dones i homes explotadors. Si tens problemes de comprensió lectora, no és el meu problema.

-Ja t'han contestat a baix.

-No intento justificar res, és una evidència, com bé dius, que les dones iranianes estan més oprimides que les catalanes,etc. Ho dic perquè a vegades us podrieu estalviar comparacions com posar el mateix nivell la opressió del poble palestí que la del català.
Re: Cultura i nacionalismes
21 set 2011
Catalunya si que ha estat un dels pobles dins l' estat espanyol més castigat amb la famosa cultura del treball i l' esperit de la gent emprenedora i tota aquesta merda...
No és per estar-ne orgullosa, però durant molts anys moltes parts de l' estat espanyol les treballadores firmaven un paper conforme treballaven en unes obres, quan era mentida i rebien un salari. Aquests diners (els salaris) d'algun lloc havien de sortir no? També és demostrable que Catalunya a contribuit més economicament a "levantar españa" que la majoria (no se si tota la resta) de pobles de l' estat espanyol.
Sigui perque ens han pres per tontos, per castigar a un poble o per..........però és així de trist.
Re: Cultura i nacionalismes
22 set 2011
Molt bon article d'opinio. Diu les coses 'Tal com rajen', sense intel$lectualisme, sense demagogies, sense mantres sagrats i sense parcialitat. No és estrany que el primer comment sigui ofensiu i cridaner (quan els hi falla l'argumentari, criden, insulten o proclamen).
Nomes vull afegir que, tot respectan les esencies i les arrels d'aillo qu'anomenem 'catalunya', no puc evitar sentir aquesta nació com el residuu d'aillo que tal vegada fou la primera nacio civilitzada d'occident: Occitania. Destruida i abduida per l'accio combinada del fonamentalisme religios i la cobdicia dels invasors vinguts del nord.
El mateixos invasors que fundaren 'Castelonia' un cop expoliada la nacio mare, exemple de prosperitat, tolerancia i generositat. Catalonia o Catalunya es doncs, el territori fronterer [la Marca Hispanica, mal que els pesi als catalibans] terra de fugitius i hereixos, dominada pels mercenaris, els terratinents, els frares i els inquisidors. Impossible que vassals, rabassaires, bandolers, bruixes, petit comerçants i artesans sentit com propia la senyera dels primers (el fons d'or i les quatre barres sagnants).
Tampoc es pot parlar de 'cultura catalana' fora del mainstream ideologic conservador, carrincló, meapiles i xenofob que identifica als 'amos de catalunya'. I la llengua catalana es una altra impostura nascuda de l'urgencia identitaria del catalanisme a principis del S. XX, perpetrada pel Pompeu a correcuita. El catala es un dialecte amb infules imperials. Amb molt mes exit -aixo si- que les altres versions dialectals de la parla mediterranea, una llengua (transnacional) que encara és en construccio.
Per tot aixo voldria plantejar als companys de 'negres tempestes' com es pot defensar la identitat nacional al marge de simbols, de patria de llengua i de cultura.
Amb tot el meu respecte, of course.
Re: Cultura i nacionalismes
22 set 2011
En el camp cultural i nacional, crec q utilitzar Hobsbawn és bastant limitat (es tracta d'un marxista ortodox, q en la lògica infra-superestructura, manté una posició mecànica intransigent i determinista; fatal vaja).
Crec q un ja s'ha citat Bakunin o Luxemburg des d'una perspectiva revolucionària, i, des de l'àmbit de la sociologia de la cultura crec q són molt més útils Raymond Williams; des de la filosofia Terry Eagleton; o des de l'antropologia Barth.
A partir d'aquests autors es pot construir un discurs que ajunti la construcció social de la realitat amb l'existència d'opressions nacionals òbvies i, per tant, la necessitat d'una lluita en aquest sentit.
Sobretot en relació al primer punt, hi ha un error important: confondre imaginat amb imaginari. És a dir, òbviament la memòria és una construcció social, històrica, feta a partrir de la construcció de múltiples interessos. I això val per tothom: des del memorial democràtic, des del Valle de los Caídos, des de Jaume I i els almogàvers, i Durruti i el front d'Aragó. La construcció i selecció d'un passat per a dotar de sentit el propi present. La sopa d'all, vaja.

De totes formes, després de la dinàmica q hi ha últimament a indymedia, on els insults contra l'EI son el pa de cada dia, s'agraeixen textos constructius i oberts al diàleg. De totes formes, trobo q tant a nivell d'atuots i definició de cultura, com sobretot alguns dels exemples concrets, crec q no són encertats.
Sindicat