Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme
La Veu núm 97>> El moment de la Unitat Popular >> Editorial
01 set 2011
Mai com els darrers anys el sentiment independentista havia penetrat tant en la societat catalana. I també mai com ara s’havia aguditzat, al si de la nostra societat, la sensibilitat social. Es tracta, doncs, d’un entorn que a grans trets és favorable al desplegament i l’arrelament d’una política d’Unitat Popular, d’una política favorable als interessos de les classes populars catalanes. Les darreres eleccions municipals ja han ofert, en aquest sentit, un indici incipient però clar, de connexió de la CUP amb la seva base social.

En cada cas caldrà, però, que ens esforcem per a saber on realment som. L’avanç de l’independentisme es mou encara en molt bona part en el pla dels sentiments, en un estat de consciència que, per a massa gent, és una simple presa de posició individual escassament polititzada. El fet que una part de les persones favorables a la independència hagin dipositat la seva confiança electoral en partits autonomistes com CiU mostra la immaduresa política del moment.

L’autonomisme és, a hores d’ara, una sortida política periclitada però els autonomistes no s’han mort políticament del tot i continuen fent la viu-viu a través de les pràctiques clientelistes de diferents partits o disfressats de diverses menes de sobiranisme indecís i confusionari. L’aspecte positiu en la lluita nacional és que, des de l’any 2006, la dinàmica de les mobilitzacions nacionals ja no depèn dels partits de la dreta autonomista i és a partir d’organitzacions i col·lectius no instal·lats en el poder que s’han anat promovent les grans mobilitzacions dels darrers anys. Tot plegat va acostant la perspectiva de la ruptura independentista, una ruptura que no tindrà lloc fins que l’arrelament social sigui decisiu. No es tracta tant d’aconseguir una majoria electoral (com ho volen simplificar alguns) sinó de presidir la dinàmica principal de canvi al si del poble català.

Cal, doncs, per damunt de tot, un arrelament social suficient, un objectiu que no és possible si sectors amplis de les classes populars catalanes no veuen en la independència una oportunitat clara de canvi. En aquest aspecte hi ha hagut també un avanç important que cal tenir en compte. L’extensió de la crisi econòmica ha posat al descobert les febleses i contradiccions de l’economia capitalista, un sistema econòmic que ha caigut en un gran desprestigi. Només es manté perquè es presenta com l’únic sistema possible.

La protesta social, aguditzada darrerament per l’increment de les retallades, necessita però una orientació política clara si no es vol dissoldre en mobilitzacions intermitents. Cal reforçar la consciència social estenent la consciència política que la ruptura independentista, que és un objectiu a l’abast, és l’única oportunitat a curt o a mitjà termini per a aconseguir un canvi polític i social favorable a les classes populars. S’entendrà, així, que la ruptura independentista és una ruptura global que ha de representat un canvi de paradigma polític, econòmic i social.

Les condicions generals són, doncs, favorables al desplegament de la Unitat Popular, entès com un marc organitzatiu que ha de permetre enquadrar sectors importants de les classes populars en una orientació independentista i anticapitalista. Només cal posar-se a treballar per a construir aquest instrument organitzatiu, que des de l’MDT considerem que ha de ser la CUP, un cop es doti d’una estructura nacional prou forta per a convertir la CUP actual, referent per a sectors socials importants del país, en una estructura organitzativa i mobilitzadora de masses, per a fer el pas decisiu cap a la conquesta de la independència, amb la qual iniciarem un procés d’aprofundiment de la democràcia política, social i econòmica.
Mira també:
http://www.defensadelaterra.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La Veu núm 97>> El moment de la Unitat Popular >> Editorial
01 set 2011
Primer caldria analitzar perquè ha funcionat tant i tant bé l'actual estratègia municipalista de la CUP. S'havia fet una lectura pessimista de "o anem a les autonòmiques o la CUP amb prou feines es mantindrà", "se'ns escapa el tren", "ara és el moment, o ara o mai".

I resulta que sense anar a les autonòmiques la CUPa consegueix 104 regidors, un resultat que ni els sectors més optimistes de la CUP s'esperaven. No estaria malament veure quina lectura extensa es fa d'aquest fet, a pesar de l'intent de SI (presentant llistes fantasma sense tenir gent) a quasi tots els llocs que es presentava la CUP per aturar l'avanç de l'esquerra independentista.
Re: La Veu núm 97>> El moment de la Unitat Popular >> Editorial
01 set 2011
James Connolly
-El Partit Republicà Socialista Irlandès, 1896-

"Els grans ens semblen grans només perquè estem agenollats;
AIXECAM-NOS."

OBJECTIU

L'establiment d'UNA REPÚBLICA SOCIALISTA IRLANDESA basada en la propietat pública del poble irlandès de la terra i dels instruments de producció, distribució i intercanvi. Una agricultura administrada com a funció pública, per uns consells de gestió escollits per la població agrícola i responsables davant ells i de tota la nació. Totes les altres formes de treball necessàries pel benestar de la comunitat es dirigiran sota els mateixos principis.

PROGRAMA

Per tal d'organitzar les forces de la Democràcia per preparar-les per qualsevol lluita que precedesca la realització del nostre ideal, d'aplanar-los el camí, de restringir l'onada emigratòria amb la creació d'ocupació a casa nostra, i finalment d'alleugerir els perjudicis del nostre actual sistema social, treballem amb mitjans polítics per aconseguir les següents mesures:

1. La nacionalització de ferrocarrils i de canals.

2. L'abolició de la banca privada i de les institucions i oficines de préstec, en benefici de consells electes de directors, que concedesquen préstecs sense interessos.

3. L'establiment a càrrec de fons públics de depòsits rurals per a la millor maquinària agrícola, que es posarà a disposició de la població agrícola a canvi d'una renda que cobreixi només el cost i el manteniment.

4. Impost gradual per totes les rendes superiors als #400 anual per tal de proveir els fons de pensions per la gent gran, els malalts i les vídues i els orfes.

5. Restricció legislativa de les hores de treball fins a 48 setmanals i establiment d'un salari mínim.

6. Lliure manutenció per tots els infants.

7. Extensió gradual del principi de la propietat i distribució públiques de tot allò necessari per a la vida.

8. Control i gestió públiques de les escoles nacionals per part de consells escollits per vot popular amb aquest únic objecte.

9. Educació lliure fins als graus universitaris superiors.

10. Sufragi universal.

EL PARTIT REPUBLICÀ SOCIALISTA IRLANDÈS

Que el sistema agrícola i industrial d'un poble lliure, com el sus sistema política, ha de ser un reflexe acurat del principi democràtic del poble i per al poble, i únicament en interès del poble.

Que la propietat privada, per una classe, de la terra i dels instruments de producció, distribució i intercanvi, s'oposa a aquell principi vital de justícia, i que és la base fonamental de tota opressió nacional, política i social.

Que la dominació d'una nació per una altra, com el cas d'Irlanda per l'autoritat de la Corona Britànica, és una barrera pel lliure desenvolupament polític i econòmic de la nació dominada, i que només pot servir als interessos de les classes explotadores de totes dues nacions.

Que, per tant, la llibertat nacional i econòmica del poble irlandès s'ha de cercar en la mateixa direcció, és a dir, en l'establiment d'una República Socialista Irlandesa, i la conseqüent conversió dels mitjans de producció, distribució i intercanvi en una propietat comuna de la societat, que ha de ser sostinguda i controlada per un estat democràtic en interès de tota la comunitat.

Que la conquesta per la socialdemocràcia del poder polític al Parlament i a tots els organismes oficials d'Irlanda és el mitjà més apropiat i efectiu pel qual les forces revolucionàries es poden organitzar i educar per arribar a aquell fi.

S'ACCEPTEN BRANQUES D'ARREU. US CONVIDEM A ENVIAR-NOS PREGUNTES. QUOTA D'ENTRADA, MÍNIM DE 6 d. QUOTA SETMANAL D'1 d.

Oficines: 67 MIDDLE ABBEY STREET, DUBLIN.
Re: La Veu núm 97>> El moment de la Unitat Popular >> Editorial
01 set 2011
James Connolly
-Socialisme i nacionalisme-

A la Irlanda actual hi treballen tot un conjunt d'organitzacions que volen preservar el sentiment nacional dins els cors de la gent.

Aquestes organitzacions, ja siguin moviments per la llengua irlandesa, societats literàries o comitès de commeracions, fan un treball de gran profit per aquest país en ajudar a evitar l'extinció de la preciada història racial i nacional, de la llengua i de les característiques del nostre poble.

Tot i amb tot, hi ha el perill que una adhesió massa estricta als seus actuals mètodes de propaganda, i l'oblit resultant dels aspectes tangibles, només aconsegueixen estereotipar els nostres estudis històrics com una adoració del passat, o bé fer cristal·litzar el nacionalisme en una tradició - certament gloriosa i heroica, però a la fi una simple tradició.

Actualment les tradicions poden, i freqüentment ho fan, aportar materials per un martiri gloriós, però mai poden ser prou fortes com per conduir la tempesta d'una revolució triomfant.

Si el moviment nacional dels nostres dies no és una simple reposició de les velles i tristes tragèdies de la nostra història passada, cal que es mostri capaç d'estar a l'alçada de les exigències del present.

Cal que es demostri al poble d'Irlanda que el nostre nacionalisme no és simplement una idealització malaltissa del passat, sinó que també pot formular una resposta clara i definida als problemes actuals i un ideari polític i econòmic capaç d'ajustar-se a les necessitats del futur.

Aquest ideal concret polític i social s'aportarà millor, segons crec, per l'acceptació sincera per part dels nacionalistes més seriosos de la república com el seu objectiu.

No d'una república, com la de França, on una monarquia capitalista amb cap electiu parodia els aborts constitucionals d'Anglaterra, i en oberta aliança amb el despotisme moscovita llueixen descaradament la seva apostasia de les tradicions revolucionàries.

No d'una república com la dels Estats Units, on el poder de la bossa ha establert una nova tirania sota l'aparença de la llibertat; on, cent anys després de la marxa del darrer casaca roja que contaminava els carrers de Boston, els terratinents i financers britànics imposen sobre els ciutadans americans una servitud que deixa en una broma els impostos d'abans de la revolució.

No! La república que voldria que tinguessen els nostres compatriotes com a ideal hauria de ser una mena que la simple menció del seu nom servís per sempre com a far pels oprimits de qualsevol terra, que per sempre sostingués una promesa de llibertat i d'abundància com a recompensa dels esforços que es facen per ella.

Pel pagès propietari, esclafat d'una banda pels latifundistes i de l'altra per la competència americana, com si fossen rodes de moldre; pels obrers assalariats de les ciutats, que pateixen les exaccions del capitalista esclavitzador i pel treballador del camp, deixant-se la vida per un salari que amb prou feines li arriba per mantenir junt cos i ànima; de fet per qualsevol dels milions d'esforçats sobre la misèria dels quals s'aixeca l'esplendida fàbrica visible de la nostra civilització moderna, la República Irlandesa es convertiria en un mot per conjurar - un lloc de trobada pels desafectes, un asil pels oprimits, un punt de partida pels socialistes entusiastes de la causa de la llibertat humana.

Aquesta vinculació entre les nostres aspiracions nacionals i les esperances dels homes i les dones que han aixecat el penó de la revolta contra aquest sistema capitalista i latifundista, del que l'Imperi Britànic n'és l'exponent més agressiu i el defensor més decidit, no hauria de ser, de totes totes, un element de discòrdia dins les files dels nacionalistes més seriosos, hauria de posar-nos en contacte amb els reservoris frescos de força física i moral suficients per portar la causa d'Irlanda cap a una posició més senyera que la que mai ha ocupat d'ençà els temps de Benburb.

Algú podria dir que l'ideal d'una república socialista, que impliqués, com ho fa, una revolució política i econòmica de ben segur allunyaria de nosaltres el recolzament de l'aristocràcia i de la classe mitjana, als quals els atemoriria la pèrdua de les seves propietats i privilegis.

Què vol dir aquesta objecció? Què cal que ens conciliam amb les classes privilegiades d'Irlanda!

Però només podreu desarmar la seva hostilitat assegurant-los que en una-Irlanda-lliure els seus 'privilegis' no es veuran afectats. És a dir, cal que els garantiu que quan Irlanda sigui lliure de la dominació estrangera, els soldats verds irlandesos custodiaran els beneficis fraudulents del capitalista i del terratinent lluny de 'les magres mans dels pobres' tant implacablement i efectiva com ho fan ara els emissaris escarlates d'Anglaterra.

Únicament sota aquesta base s'hi us uniran les classes. Esperau que les masses lluitin per aquest ideal?

Quan parlau d'alliberar Irlanda, només us referiu als elements químics que composen el sòl d'Irlanda? O us referiu al poble irlandès? Si us referiu a aquest darrer, de què proposau alliberar-los? De la dominació anglesa?

Però tots els sistemes d'administració política o de maquinària governamental no són més que el reflexe de les formes econòmiques hi ha a sota.

La dominació anglesa a Irlanda no és res més que el símbol del fet que els conqueridors anglesos en el passat imposaren en aquest país un sistema de propietat basat en l'expoli, el frau i l'assassinat: això, com l'actual exercici dels 'drets de propietat' originats llavors, implica la pràctica continuada d'un expoli i frau legalitzats, i la dominació anglesa s'esdevé com la forma més adeqüada de govern per a protegir aquest expoli, i un exèrcit anglès resulta ser l'eina més adient per la qual executar l'assassinat judicial quan les ports de les classes propietàries ho exigesquen.

El socialista que destruiria de socarrel tot aquest sistema brutalment materialista de civilització, que com la llengua anglesa hem adoptat com a propi, és, tal i com ho veig, un enemic per la dominació i la tutela angleses, més mortífer que el pensador superficial que s'imagina que és possible reconciliar la llibertat irlandesa amb aquestes formes insidiosesi alhora desastroses de subjecció econòmica - la tirania dels terratinents, el frau capitalista i la bruta usura; fruits verinosos de la conquesta normanda, la dolentíssima trinitat, de la qual Strongbow i Diarmuid MacMurchadha - un lladre normand i un traïdor irlandès - en foren els primers precursors i apòstols.

Si bandejau l'exèrcit anglès demà i hissau la bandera verda sobre el castell de Dublin, a no ser que començau a organitzar la república socialista els vostres esforços seran debades.

Anglaterra encara us governaria. Us governaria a través dels seus capitalistes, a través dels seus terratinents, a través dels seus financers, a través de tota la xarxa d'institucions individualistes i mercantilistes que ha plantat en aquest país i regat amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostre màrtirs.

Anglaterra encara us governaria fins a ensorrar-vos, fins i tot encara que els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita a l'urna d'aquella llibertat a la que hauríeu traït.

El nacionalisme sense socialisme - sense una reorganització de la societat sobre la base d'una forma superior i més desenvolupada d'aquella propietat comuna que jeia sota l'estructura social de l'antiga Erin - només és una recreació nacional.

Seria equivalent a una declaració pública de què els nostres professors han reeixit a inocular-nos les seves perverses concepcions de justícia i de moralitat fins al punt que hem decidit fer-les nostres, i que ja no necessitem cap exèrcit estranger que ens les imposi.

Com a socialista estic preparat per fer tot el que un home pugui fer per aconseguir per la nostra pàtria el que es mereix - independència; però si em demaneu que canvii una lletra de les reclamacions de la justícia social, per tal de conciliar-nos amb les classes privilegiades, llavors cal que em negui.

Una acció així no seria ni honorable ni factible. Cal que mai no oblidau que no arriba al cel qui marxa al costat del diable. Cal que proclamem obertament la nostra fe: la lògica dels fets és amb nosaltres.
Re: La Veu núm 97>> El moment de la Unitat Popular >> Editorial
01 set 2011
X, això significaria fer autocrítica, i em sembla que l'MDT tendeix a no equivocar-se mai, fins i tot quan la realitat els desmenteix. Que d'altra banda acostuma a ser sovint.
Sindicat Terrassa