|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
|
per A |
15 ago 2011
|
|
Article d’Opinió d’ Iñaki Aikart del Butlletí número 170 (Pàgs 6-8) de L’Ateneu Llibertari Estel Negre. El reproduïm ja que tracta i crítica posicions de l’anarquisme a l’estat espanyol respecte la protecció de les diferents llengües i cultures a aquest estat. L’article és del 2007 i algunes de les observacions (com “Per comprovar tot això només s’ha de veure la contínua aparició i desaparició d’assemblees, col·lectius i persones, l’escàs nombre d’afiliades als sindicats, el baix nombre de publicacions a pesar de disposar de major accés a mitjans tècnics, el pobre nivell discursiu d’allò que s’escriu o la reiteració de temes autoreferencials, entre altres”) i crítiques que fa ja estan superades o s’està avançant positivament per la seva superació. També són discutibles afirmacions com la següent: “Aquests nacionalismes minoritaris que comparteixen la seva realitat amb un nacionalisme fort suportat per l’Estat han estat diana de la crítica llibertària. Crítica que ha estat molt més forta i habitual en el seu cas que la feta al nacionalisme central”. Tot i això gran part de la crítica i les problemàtiques respecta aquest tema que planteja l’autor, continuen sent vàlides. |
La lectura de premsa i de publicacions de caràcter llibertari ens posa al corrent de quins són els temes d’actualitat en el Moviment. Un dels habituals és la crítica al nacionalisme.
El rebuig a l’Estat per considerar-lo un dels pilars garants de l’explotació de les persones per part d’altres persones ja erapresent en temps de les primeres anarquistes. Es tracta d’una crítica tan clara i tan bàsica que ha sofert pocs o cap canvi de llavors ençà. Es negava el paper de l’Estat, però al mateix temps es reconeixia el dret vital dels pobles i de les persones a exercir la seva cultura —evidentment amb el menyspreu dels aspectes més carques i opressius.
L’exaltació de la nació i de la pàtria resulta un fet molt perillós en tractar-se d’un acte principalment emotiu i poc racional. Aquesta exaltació ha estat utilitzada en el passat i ho és en el present per a tiranitzar o domesticar el poble amb arguments que se situen més enllà dels interessos de classe.
El segle XX ha significat un cop de gràcia per a gran part de la diversitat cultural en tot el món, essent una realitat extrema a Occident. La despoblació del món rural i l’amuntegament a ciutats, l’aparició d’una poderosa indústria (a)cultural i les massives migracions —no només entre continents— han treballat en aqueixa línia.
Arribats en aquest punt cal preguntar-se quines són les aportacions de l’anarquisme per aturar l’extermini de la diversitat cultural. Un extermini que, lluny del que algunes volen pretendre, no és una lliure elecció perquè es produeix en les pitjors condicions: repressió, analfabetisme en la llengua pròpia, poderosa indústria (a)cultural i compra d’ànimes per la societat de consum. En parlar d’aportacions es fa referència a qüestions pràctiques. La idea llibertària troba la seva coherència a fer teoria i pràctica en una sola peça. És allò de fer coincidir mitjans i fins. La teoria sense una aplicació en la pràctica perd tota capacitat alliberadora i resta com una aportació més al camp de la filosofia.
La resposta a la pregunta plantejada no és molt positiva. Parlant en termes generals s’ha de reconèixer que la recerca de pràctiques s’ha convertit en un problema per a un moviment que pateix un cert raquitisme organitzatiu i en el qual la mediocritat de la societat actual s’ha introduït sense gaires problemes. Per comprovar tot això només s’ha de veure la contínua aparició i desaparició d’assemblees, col·lectius i persones, l’escàs nombre d’afiliades als sindicats, el baix nombre de publicacions a pesar de disposar de major accés a mitjans tècnics, el pobre nivell discursiu d’allò que s’escriu o la reiteració de temes autoreferencials, entre altres.
Centrant-nos en el nostre àmbit lingüístic, és cert que s’editen alguns periòdics i butlletins en la llengua minoritzada i que una organització com la CNT ja treu la seva propaganda en català. Però tot i aquestes sensibilitats, se li continua donant molt poca importància a les diferents cultures oprimides i, el que és més difícil d’entendre, amb la seva vocació ibèrica, el Moviment Llibertari viu a prop de les formes culturals que tant ha promogut l’Estat espanyol. L’acceptació de la idea d’Espanya en texts i escrits és un exemple habitual. Simptomàtic és l’ús corrent del mot nacional per referir-se a l’àmbit espanyol (molt més enllà de les sigles CNT, que són quelcom històric). Com es pot acceptar allò que es nega d’una manera tan simple?
En la segona meitat del segle XX apareixen per tot el món moviments d’alliberament nacional. Als països del Sud estan lligats a lluites anticolonials o contra l’imperialisme occidental i a Europa reivindiquen el que s’ha qualificat com nacions sense estat (propi). Aquests nacionalismes minoritaris que comparteixen la seva realitat amb un nacionalisme fort suportat per l’Estat han estat diana de la crítica llibertària. Crítica que ha estat molt més forta i habitual en el seu cas que la feta al nacionalisme central. Les raons d’aquesta diferència són diverses, però entre elles cal apuntar l’acomodació a una realitat saturada pel nacionalisme espanyol durant tants d’anys que per a molts ha arribat a convertir-se en una normalitat. En la nostra realitat propera aquesta situació és fa realment estranya si tenim en compte que els darrers governs de l’Estat practicaven l’exaltació de la nació (Espanya) sense cap tipus de disfresses.
De qualsevol manera, criticar aquells que ens volen alliberar amb un nou Estat sempre és lícit. Ara bé, s’agrairia que se superessin els termes en què s’ha fet aquesta crítica fins ara, doncs resulta tediosament reiterativa. A vegades, fins i tot sembla que és aprofitada per a no haver de tractar temes que teòricament estan molt clars —n’és un exemple el llibre Nacionalisme i Cultura, de Rudolf Rocker— però que en la pràctica són obviats com la minorització i discriminació lingüística o la uniformització cultural, promoguda per l’Estat al seu temps i ara accelerada per la mundialització. No només s’ha de dir que aquests temes són ignorats sinó que per a moltes companyes es transformen en temes tabú que fan una olor a nacionalisme que tomba. Aquest és un gran error, doncs si és cert que els nacionalismes minoritaris han estat els màxims abanderats de les reivindicacions de caire cultural, també és cert que el Moviment Llibertari ha passat del tema olímpicament. Es pot dir que sense adonar-se’n ha delegat les seves obligacions en ells, cosa totalment irresponsable. El caràcter antipatriarcal i autogestionari del Moviment és un element necessari per crear una veritable cultura popular. Imprescindible a l’hora de tractar els aspectes culturals més conservadors, irracionals i rancis que no causen cap problema a gent d’altres ideologies.
La separació del Moviment de les reivindicacions culturals, que l’apropa a les formes de l’Estat, ha causat una reacció de rebuig allà on el genocidi cultural és més patent, principalment entre les darreres generacions. Això unit als 30 anys de participació de partits nacionalistes en un joc polític que s’ha demostrat incapaç de resoldre cap aspiració social ha dut a la situació paradoxal de l’existència de grups de joves que neguen la política de partits però que també recelen del Moviment Llibertari, en part pel seu tarannà espanyol.
La lectura del present article pot provocar diferents reaccions, algunes de les quals coincidiran amb les que l’experiència ja ens ha fet viure.
Alguna dirà que aquestes no són coses que hagin de preocupar el Moviment. No pot ser així de cap manera. La lluita anarquista troba consistència en la integració de totes les lluites d’alliberament en una, doncs no es pot ser lliures mentre no ho siguem en totes les cares de la nostra vida.
Altra ens parlarà de multiculturalitat, interculturalitat o mestissatge. Òbviament la convivència entre cultures no es pot donar quan una d’elles es troba minoritzada i perdent usos constantment. Així el mestissatge es pot convertir en el romàntic parany del món globalitzat que ens duu a no saber res de nosaltres i poca cosa més de les altres.
Tampoc no s’entenen com a solucions propostes que han quedat en pures teories, com és el cas de l’anarcoindependentisme.
La nostra línia a seguir passa per l’assumpció d’un antinacionalisme coherent capaç de deixar a banda la proposta cultural de l’Estat espanyol i capaç, al mateix temps, de dur a la pràctica les teories referents a les llengües i cultures oprimides. A més de negar la idea imperialista d’Espanya i les fronteres mentals que ens ha posat amb les seves autonomies s’haurien de començar a revalorar les llengües pròpies. L’alfabetització ha de ser un objectiu. És infame la quantitat de gent a dins del Moviment incapaç d’expressar-se de forma escrita en la seva llengua. També se li ha de donar més importància a l’edició de llibres i publicacions periòdiques en altres llengües que no la tradicionalment promoguda per l’Estat.
Però allà on més difícil és la feina és en les altres cares de la cultura que van més enllà de les llengües i que una poderosa indústria (a)cultural està fent desaparèixer. Hauríem de conèixer com feien les coses les nostres majors per a almenys tenir la possibilitat de rebutjar-les conscientment, si és el cas, i no per imposicions de Hollywood, de l’esport rei o de Telepizza. En especial són interessants els aspectes més relacionats amb la cultura camperola, doncs ja n’hi ha qui apunta a aquesta com a referent davant de la crisi ecològica i energètica que ens cau al damunt.
Mentre anem fent, a mi en això de l’anarquisme espanyol que no em fiquen. |
Mira també:
http://www.estelnegre.org/butlleti.html
http://cntsabadell.wordpress.com/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per Javier Martínez Alfonso |
16 ago 2011
|
|
El teu "probbllema" sempre a sigut això... "el mi", de tant petit que et veus, sempre has volgut que t'idolatrin... Tu i els teus deixebles heu convertit la CNT a la regional catalano balear, en una sucursal de CGT y maulets. Que us bombin!! cap anarquista de pro comprèn o defensa el nacionalisme dels estats que oprimeixen altres nacions i tampoc suporten les crítiques interessades d'uns independentistes estalinistes - o que actuen com estalinistes - disfressats de anarcosindicalistes i que veuen enemics a tot arreu, fes-t'ho mirar. De debò tens un "probblenma". |
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per Pel de dalt |
16 ago 2011
|
Veig que em coneixes molt per no haver-me vist en té vida, ni tenir ni punyetera idea de qui sóc. Potser estàs obsessionat i cegat d'odi cap a una persona que no sóc jo, el ressentiment no et deixa viure. Ja li agradaria a la CGT que fóssim una sucursal seva i de maulets, però ho sento no és així, ni tampoc una colla de puristes dogmàtics com tu. Alguns anarquistes (conscienment o inconscienment) si que defensen el nacionalisme dels estats per exemple la defensa de l'iberisme, quan el poble català té molt més en comú culturalment i en relacions econòmiques amb occitania que amb Portugal o altres. O la defensa de la utilització del castellà "porque así nos entendemos todos" o la no utilització del català en la premsa anarquista, tot i que en aquest últim aspecte s'ha avançat molt.
Si vols criticar, crítica, però almenys dóna arguments en comptes de llençar merda.
Salut! |
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per Anarcosindicalista |
17 ago 2011
|
|
És comprensible que els "anarcoindependentistes" vegin malament les posicions dels anarcosindicalistes pel fet de no ser independentistes. |
|
La paradoxa del federalisme llibertari
|
|
per Kronstadt 21 |
17 ago 2011
|
El i la anarquista, com qualsevol altre individuo, no és un essers aïllat del medi social on a crescut. Ni esta mes enllà del be o el mal, a diferencia dels creient que segueix un dogma de fe, el anarquista no és posseïdor d’una única veritat absoluta que no deixa lloc a diferents lectures de un mateix concepte, en aquest cas el principi del federalisme radical propi dels llibertaris.
És comprensible dons, que hi haguí molts anarquistes espanyols i també catalans dependentistes. |
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per 003 |
18 ago 2011
|
"defensen el nacionalisme dels estats per exemple la defensa de l'iberisme"
Iberia era un estat? Em sembla que amb aquest argument, no et pots justificar. És com si diguesis qu'esisteis un estat Occità.
Amb el castellà, tornas a justificar la teva "teoria" conspirativa. Pot ser que hi hagin anarquistas "fóbics" amb Catalunya, però això no justifica la teva afirmació, perqué son degeneracions que no tenen res a veure amb l'anarquisme.
"Si hablamos o escribimos en castellano, es porque nos ha dado la gana en ese momento... y porque no imponemos un idioma oficial, sino que preferimos utilizarlo como instrumento cultural y de comunicación. No sólo somos cultura, somos algo más y como muy bien sabrás, muchos de los anarquistas, no tenemos como lengua materna las lenguas que se hablan en las autonomías, eso es algo que siempre ignoráis quienes no habéis luchado contra la dictadura, o quienes no habéis sido inmigrantes.
Quand fas aquesta caricatura ignorant dels anarquistas, no tens en compte el contexte i el que és pitjor, els teus arguments no son arguments, son prejudicis.
I per al primer comentari, dir-li que malgrat tot el que he dit, comprend perfectamente als "anarcoindependentistes". A mi no em creuen cap contradicció. Em sembla que el seu entorn, és deteminant i fins i tot el podria compartir.
Es cert que no tenim una veritat absoluta, peró si que estem mes enllà de certes polèmiques que en la nostre percepció, ens distreu del fonamental. També hi ha un capitalisme català i espanyol i decidim que la nostre lluita és anticapitalista.
No existeix cap anarquisme "espanyol".
Prou victimisme! |
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per Javier Martínez Alfonso |
18 ago 2011
|
|
003, no he dit que tingui alguna cosa contra els anarco-independentistes, he dit independentistes stalinistes i això ho dic des de la experiència del que em va tocar viure estant en CNT, jo crec que a hores d'ara els anarco-indepes han d'estar farts tambe de la mateixa gent a la qual em dirigeixo un dels quals em demana arguments. Els arguments estan sobrevalorats, són sinònims d'excuses, quan interessa et diuen que no donis excuses i quan no que donis arguments... Maleïts sofismes !!! En tot la resta molt d'acord amb tu, 003... Aquesta gent es persegueix i veuen monstres a tot arreu, però el mes perillos es que volen que la gent s'ho empassi. |
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per A |
18 ago 2011
|
Està clar que quan es parla d'iberisme no es parla de crear un estat ibèric. Però, per què històricament el moviment llibertari sempre ha fixat un marc ibèric i no un altres marcs federatius com un català-occità-aragonès?? Sense que això volgués dir crear fronteres, sinó simplement una federació per qüestions de proximitat geogràfica i de relacions econòmiques. O per què tradicionalment s'ha parlat de moviment llibertari espanyol, anarquisme espanyol,etc.
Estic d'acord que no ha de ser el tema principal del moviment llibertari, ni de la CNT, d'altre banda tampoc em treu el son ni en aquests moments de crisi ha de ser el tema principal, però si que penso que és necessari fer una crítica i poder plantejar aquestes qüestions.
I jo no em considero anarcoindependentista, perquè l'anarquisme ja defensa la llibertat dels pobles, no cal posar-li aquest adjectiu, i tampoc m'agrada el que considero cert seguidisme d'aquest moviment cap a l'EI. Però algunes crítiques que realitzen són interessants.
Salut! |
|
CNT i qüestió nacional (quan el llenguatge expressa ideologia).
|
|
per Kronatadt 21 |
18 ago 2011
|
Al marge o no de la nostre voluntat; la utilització del llenguatge en moltes ocasions no és pas neutre, i implica assumir tota una carrega ideològica, que en aquest cas em resulta subtilment nacionalista.
Carta oberta al Secretariat de Premsa del C.N. de la CNT:
A propòsit del llenguatge emprat habitualment pel “Secretariat de Premsa del Comité Nacional"? de la CNT. Deixeu-me formular una petita qüestió sobre nomenclatura que te molt poca importància respecte al tema en concret que utilitzo com exemple, i que fins i tot estaria de mes, si no fos pel que porta d’implícit la qüestió.
Primer de tot aclarir que el meu comentari no va dirigit al conjunt confederat de la CNT en particular, sinó mes concretament a una de les seves instàncies orgàniques, el “Comité Nacional"? i més concretament al seu secretariat de premsa.
Al marge o no de la nostre voluntat; la utilització del llenguatge en moltes ocasions no és pas neutre, i implica assumir tota una carrega ideològica, que en aquest cas em resulta subtilment nacionalista.
Expressions com aquestes; extretes de comunicats emesos arran del conflicte que mantenen els companys treballadors de MERCADONA, en son un bon exemple:
- "...la CNT hará concentraciones ante los supermercados Mercadona de TODA España..."
- La compañía pues abastece a sus supermercados del noreste de España: Cataluña...?
- “...que abastece a las regiones de Cataluña y Aragón"?.
- “La CNT organiza una nueva movilización nacional..."?
Parlar en aquest termes, i esgrimir com a pròpies certes expressions normalitzades des de les instàncies del poder. Significa donar per assumits una sèrie de valors profundament nacionalistes que’ns poden fer sorgir al aire una sèrie de preguntes:
Que implica l’àmbit nacional? Catalunya es una regió? respecte a que? El noroest d'Espanya inclou Catalunya? És Espanya una realitat nacional? Es el marc de l’Estat l’únic marc possible on s’expressa el fet nacional?
Referir-se a Espanya, sentir-se part d'Espanya; referir-se a ella en tant que “nació"?; implica referir-se a una realitat imposada “manu militari"?, de la que molts treballadors i treballadores que pertanyen a altres comunitats nacionals minoritàries no se senten representats.
I a més a més, quant estem parlant de treballadors (en aquest cas catalans) que pertanyen a un poble dividit administrativament, que històricament ha sobreviscut mes de 3 segles, malgrat el procés imperialista d’assimilació i homogenització cultural al que ha estat sotmès.
En canvi referir-se a l'Estat Espanyol, implica una categoria simplement descriptiva d'una realitat administrativa de la que tots nosaltres en formen part, al marge del poble o comunitat nacional de la que'ns sentim part.
Precisament aquells companys de Mercadona que representen l’esglaó més feble i vulnerable d’aquest conflicte, els immigrants, i concretament els d’origen Llatinoamèrica (antiga Nueva Espanya) representen un bon exemple del que això significa.
És natural entre els llibertaris i antiestatistes. El fet d’ésser intrínsecament contraris a la construcció d’una estructura de dominació com es un estat, ni que aquest sigui un “estat propi"?. Sense que això signifiqui defensar l'actual “estado de las cosas"?.
Si no estem pas per la constitució de la comunitat nacional catalana en un "estat-nació", i si en canvi per la construcció de espais propis de contrapoder. Igualment també deuríem combatre la idea jacobina de que España constitueix un “estat-nació"?, i oposar-nos a qualsevol mena de centralisme.
Evidentment i a diferencia d’altres, la CNT, serà el que vulguin i decideixin assemblariament els seus afiliats, sobre aquest punt res a dir (només faltaria). Només pretenc expressar al conjunt del moviment (i no només a una de les seves expressions) un desig, el desig de que al meu parer, entre tots i totes adoptem gradualment un llenguatge mes acorde amb els principis federalistes radicals i internacionalistes que propugna el pensament llibertari, i l’anarcosindicalisme en particular.
Al centralisme i a la dependència de un poble vers un altre; nosaltres oposem el municipalisme, la interdependencia dels pobles, el federalisme llibertari i l'autodeterminació de les persones i les col•lectivitats!
------------------------------------------------------------------------------------------------------
"L'universalisme espanyol és molt provincià: mentre que per als universalistes espanyols Catalunya és una part d'Espanya, per als universalistes catalans Catalunya és una part del món."
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Finalment deixeu-me recordar el fet que aquest debat, no ens fagi oblidar que actualment es manté un conflicte a Mercadona que és necessari recolzar activament.
SOLIDARITAT I RECOLZAMENT MUTU AMB ELS TREBALLADORS DE MERCADONA!
Guerra entre classes, pau entre pobles!
Per la federació dels pobles lliures dels mon!
VISCA EL COMUNISME LLIBERTARI! |
|
Re: La paradoxa d’un anarquisme espanyol
|
|
per Javier martínez Alfonso |
19 ago 2011
|
|
Si és el que passa a CNT, que es cola de tot.. XD, sense voler ofendre aquesta vegada i reconeixent la rancor que encara em consumeix per la meva vivència. La veritat que tenim una de freda i una de calenta, sempre hi ha algú que o es una mica massa d'una cosa o d'una altre, però això no justifica dir que existeix un anarquisme o un anarcosindicalisme espanyolista, això a mi em sembla mes aviat una percepció paranoica de la realitat, encara que en cassos determinats e individuals, es pot donar... Conec un cas de prop, hi tinc xerrades, jo en la meva concepció internacionalista veig catalunya com un poble determinat, una nació i a la resta del mon infinitats de nacions que, lluitant o no per l'autodeterminació, dins una estructrura federal anarquista o el que desitgin, mereixen tenir aquest dret de decidir lliurament. Això sempre ho he defensat. Però, la llibertat del individu, per mi, està per sobre de tota concepció nacionalista. Això sembla que, alguns que es diuen anarcoindepes, dins la CNT, els és igual, la seva tolerància s'ha demostrat inexistent quan han topat amb algú que no parlava català o no el parlava amb fluidexa... han menyspreat a companyes que portaven anys de militància i han fet servir el descrèdit, sovint per l'esquena i molt malèvolament, amb ells i elles, fins que els han fet fora d'una o altre manera.. fins i tot algú va preferir anar-hi a un acte de maulets en solidaritat amb els vaguistes de Mercadona, abans que a un altre, per les mateixes circumstàncies, que feia el seu SOV el mateix dia. Aquest individu, com que l'hi vaig retreure, després va programar, el començament d'un conflicte laboral el mateix dia - i el ho sabia -, que jo i dos companyes haviem quedat per a fer una performance a les rambles per l'aniversari de l'assassinat de Pedro Alvarez...a més ho va fer sabent que vindrien Companyes d'altres sindicats de la regional, imagineu-vos el que em van dir quan em vaig negar a anar amb ells i complir amb la plataforma Pedro Álvarez. Jo sempre he defensat l'honestitat entre anarquistes, soc un ingenu, això es veritat. només he explicat una ínfima part del que aquest individu es va atrevir a fer, es podria fer una novel.la de terror i angoixa. Per això deia independentistes stalinistes i no estic dient que, els anarcoindepes, siguin tots de la mateixa catadura que aquest individu i alguns dels seus amics. Aquesta forma de ser ja la tenen ells, generalitzant i veient espanyolistes arreu. |
|
|
