Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sanitat
En defensa de la sanitat pública
29 jul 2011
“El sistema sanitari públic és més just, més eficaç i més econòmic que la gestió privada sanitària”. Aquesta frase de Frank Dobson, ministre britànic de Sanitat (1997-1999), podria sintetitzar i tancar els termes del debat que hi ha al voltant del procés de privatització dels diferents sistemes sanitaris de que gaudim o que patim. Això no vol dir que no tinguem l’obligació de revisar les mancances, derives i insuficiències de la gestió pública, ni tampoc que la defensa del sistema públic hagi d’implicar que no es puguen qüestionar alguns dels paradigmes sobre els quals es basa.
Tot i que les “comunitats autonòmes” tenen traspassades les competències en matèria sanitària, les decisions estratègiques que ens afecten continuen prenent-se a Madrid, Brussel·les i Nova York. Les autonomies es mostren com el que són: simples descentralitzacions administratives, dins d’una escala de poder on les multinacionals són al capdavant, les classes populars paguen i les diverses administracions gestionen els interessos de les primeres, modulant el ritme i les formes en funció del grau de passivitat, disconformitat o rebel·lia de les segones.

Diferència en despesa sanitaria als diversos estats i autonomies

Açò no significa que no hi hagen diferències en la gestió entre unes autonomies i unes altres, o entre uns estats o uns altres. Per exemple, a l’Estat espanyol la despesa sanitària total per càpita és només un 88% de la mitjana de l’OCDE; del total d’aquesta despesa la pública representa un 74%. La despesa total en sanitat d’aquest Estat representa el 8,5% del PIB, mentre que a Alemanya és del 10,4%, a França de l’11% i als EUA del 15,8%. Si dins de la despesa total analitzem la de la sanitat pública, observem que a l’Estat espanyol suposa un 5,7% del PIB i a la UE-15 el percentatge arriba al 6,7%. Si aquestes dades les passem a euros comparables, tenim una despesa per càpita de 1.673€ i 2.103€ respectivament.

A més, a l’Estat borbònic el 21,7% de la despesa sanitària pública és despesa farmacèutica, de què es dedueix que la despesa sanitària no farmacèutica representa només el 4,5% del PIB, el més baix amb diferencia de la UE-15. Altres dades interessants són comprovar que mentre a la UE-15 el percentatge de població que treballa a la sanitat pública és del 6,6%, a l’Estat espanyol ocupa només el 4,1%. I si equipararem aquesta xifra en percentatge de despesa per càpita del PIB a nivell d’UE-15, tindríem una despesa de 304€ més per habitant i any. És a dir, 14.700 milions més d’euros, ja que el PIB de l’Estat és el 94% del de la UE-15.

Aquestes diferencies de despesa també es donen a nivell de les administracions autonòmiques: en despesa farmacèutica les Illes tenen el registre més baix amb 203,54€ per càpita el 2009, per 252,36 de Catalunya i 315,63 del País Valencià (una de les més altes de l’Estat). Respecte a la despesa sanitària total per càpita, les Illes continuen tenint la més baixa amb 1.065,37€ (dades del 2010), el País Valencià 1.122,79 i Catalunya 1.298,84€. En aquest cas, la referència pot ser contrastar aquestes xifres amb el País Basc, que gasta 1.623€ per càpita. Per contra, al País Valencià la despesa se situa un 15% per sota de la mitjana estatal i un 27% menys que a Extremadura.

Malgrat tot encara funciona

Malgrat això, la ciutadania opina que el sistema funciona(va) prou bé, a més de ser relativament barat, raó per la qual seria lògic pensar que la manera de millorar-lo seria tractar d'equiparar-se al finançament d'altres països europeus i introduir reformes de millora en el sistema actual. Ben al contrari: s'estan adoptant solucions que posen en greu perill el sistema sanitari públic, tot dificultant la possibilitat de la seua millora i dirigint-lo exclusivament cap a sistemes de gestió privada.

El discurs dels privatitzadors

Una lectura detinguda de les dades exposades seria suficient per a desmuntar els arguments dels defensors de les privatitzacions, però podem filar més prim encara. Com ha quedat demostrat recentment, els defensors de les privatitzacions ho són quan es refereixen als guanys, però prefereixen socialitzar les pèrdues. Un exemple és el discurs de l’aleshores nou president de la CEOE, Díaz Ferrán, que s’strenà al capdavant de la CEOE demanant la privatització dels serveis públics:

"La millor manera de solucionar les situacions complexes és més
iniciativa privada i més mercat, menys intervencionisme i més desregulació i, per descomptat, una menor pressió fiscal”.
“'La millor empresa pública és la que no existeix” i “s'han de privatitzar totes les empreses públiques i la gestió de tots els serveis públics.”
(7/06/2007).

15 mesos més tard, però, el mateix individu deia: " Crec en la llibertat de mercat, però a la vida hi ha conjuntures excepcionals. Es pot fer un parèntesi en l'economia de lliure mercat ". També, i molt més sibil·lí, l’assessor d’Aznar i catedràtic emèrit d’Hisenda Pública, José Barea diu que “La sanitat no és un bé públic, és un bé privat, ja que el que consumisc jo no ho consumeix un altre”. I que “cal recordar també els principis del Tractat de la Unió Europea per aconseguir l'eficiència: economia oberta de mercat i competència”.

Per la seva banda, Boi Ruíz, recentment nomenat conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, ens ha presentat la seva targeta d’intencions:

* La situació que viu la Sanitat catalana és conseqüència de no haver fet cas de les recomanacions dels informes Abril i Vilardell.
* El metge és el que determina la despesa sanitària i, per tant, s'ha d'implicar de manera efectiva en l'organització del treball derivat de les seves decisions.
* La Sanitat és un Servei Públic i el conseller ha de garantir la seguretat del ciutadà, tant si accedeix al servei mitjançant una assegurança pública com si ho fa a través d’una de privada.
* Sóc partidari que les assegurances privades desgraven en l'IRPF. Si la situació de la Sanitat és greu, imaginin-se què passaria si els assegurats privadament acudissin a la Sanitat Pública. A més, cal tindre en compte que aquests ciutadans són doblement solidaris amb la resta: es paguen la seva sanitat, paguen impostos per a finançar la Sanitat Pública i, com que no la utilitzen, permeten que el sistema funcioni raonablement bé.
* Els copagaments no sanitaris són una possibilitat si els ingressos no milloren (activitat econòmica, atur...). (En cap moment considera la possibilitat d’apujar impostos.)
* El model sanitari català és únic i es basa en la convivència de l’administració, les mútues, els ajuntaments i les ordes religioses.

Paral·lelament, Manuel Cervera, Conseller Sanitat Generalitat Valenciana declarà: “El professional ha de ser valorat pel que fa i no pel que és, amb una productivitat variable i una direcció amb objectius; poder competir entre els centres per a veure qui fa millor les coses, facturació intercentres, factura en ombra per als pacients, els sistemes d'informació que permeten una recepta única, eixa central de compres…, totes eixes mesures cerquen fer la gestió eficient. Som la Comunitat que dedica la major part del pressupost a Sanitat, el 40%. No sé què significa privatització en la Sanitat Pública; al contrari, el sistema és cada vegada més universal i gratuït amb la participació d'empreses que ens ajuden a donar una atenció de qualitat”.

Tenim, doncs, un sistema sanitari públic que mal que bé funciona de manera homologable als sistemes del nostre entorn europeu malgrat l’inferior finançament, que a més recau en un sobreesforç dels i les treballadores sanitàries, i uns voltors que miren com poden anar privatitzant ara un servei, ara un altre, per a major glòria del capitalisme neoliberal. La mostra del que diem pot ser la gestió privada de l’hospital de la Ribera a Alzira.

L’hospital d’Alzira, paradigma neoliberal

L’any 1999, la Generalitat valenciana començà a pagar per atenció hospitalària a l’empresa adjudicatària de l’hospital 204€ per habitant de la Ribera (250.000 habitants). El 2003, a causa dels mals resultats econòmics i les pèrdues de la UTE que el gestiona, es rescindeix el contracte i es convoca un altre concurs de gestió de l'Hospital i l'Atenció Primària de la comarca de la Ribera. La Generalitat pagà 43,9 milions pels actius que quedaven per amortitzar i regalà 25,4 milions pel lucre cessant. També la factura ambulatòria de farmàcia, de transport sanitari, d'ortopèdia, de oxigenoteràpia i del SAMU, és a càrrec de l'Administració Pública.

El 2003, el cànon pujà a 379 euros / hab. i el 2010, torna a augmentar a 607 euros / hab. Això suposa un increment anual mitjà del 8,7% des del 2003 i un 61% d’acumulat en els darrers 7 anys. En canvi, a la resta de la xarxa pública valenciana l’increment anual és del 2% i l’acumulat els darrers anys, un 14%.

Per altra banda, es potencià tecnològicament l’hospital en detriment dels hospitals comarcals pròxims, que no es dotaren de manera escaient. Alhora es van desviar pacients d'altres àrees cap a Alzira que es facturen a banda i signifiquen ingressos extraordinaris; són pacients que interessen i que reben un tracte preferent. En canvi, no és clar que la Conselleria pague a altres hospitals que atenen pacients de l'àrea d'Alzira. A més, es fixà com a hospital de referència per a altres departaments i s’acompanyà d'una bona dosi d'indústria de màrqueting.

Qui surt perdent amb aquest model?

Les condicions laborals i salarials de les treballadores i treballadors de la Ribera, empitjoren respecte al personal dels hospitals públics. S’hi treballa de 180 a 200 hores més a l'any que a la resta de la xarxa pública, i tenen un salari fix un 12-14% menor. Hi ha massificació i ritmes de treball abusius, amb plantilles sobreexplotades i infradimensionades. En aquest hospital “modèlic” hi ha un 23% menys de professionals dels que serien serien recomanables (258 treballadors menys) i a l'Atenció Primària de l'àrea, uns 30 metges menys dels que caldria per adequar les quotes de pacients al recomanat.

Es trenquen els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat en l'accés a l'ocupació en la sanitat pública i es facilita l'entrada de personal ideològicament afí o de submissió provada. El control de l'Administració és molt dubtós, perquè la figura del Comissionat, que té assignada eixa tasca, és decidida pel partit polític en el poder, un clar defensor del model que s'ha de vendre com un gran bé.

El 2006, l’OMS va publicar un article al seu butlletí en què es recordava que de les avaluacions que s'havien fet fins aleshores, es deduïa que el cost, la qualitat, la flexibilitat i la complexitat de les noves formes de gestió “privades” havien estat més costoses que si s'hagueren emprat els mètodes de gestió tradicionals; es complien els terminis i el pressupost dels contractes, però això s'aconseguia sovint a costa de la qualitat. La sanitat, a més, és un servei en què és difícil de preveure els esdeveniments futurs i que, per tant, requereix flexibilitat de gestió (que no sembla fàcil aconseguir-la amb contractes a 30 anys vista) i una gran complexitat.

En el cas de les concessions, l'Administració es converteix en captiva de la concessionària, perquè difícilment podrà deixar que faça fallida un hospital que atén 250.000 persones. El caos seria molt gran i l'amenaça de xantatge per part de la concessionària no és menyspreable. Tanmateix, en el plec de condicions dels contractes s'explica també que l'actiu que representa la concessionària es pot cedir, pignorar, titulitzar-se…, de manera que encara que s'haja triat bé el concessionari, aquesta concessió pot canviar de mans.

On són els guanys de la privatització?

Els avantatges de les col·laboracions públic-privades són bàsicament tres: eludir els controls d'endeutament de les Administracions, realitzar amb major rapidesa la gestió de l'obra civil -circumstàncies d'alt valor polític- i traspassar una ingent quantitat dels diners públics a mans privades.

Sobre el copagament que els privatitzadors preconitzen cal dir que la majoria de la demanda sanitària és induïda pels proveïdors, és a dir, són els professionals els què decideixen en un 80% la utilització dels recursos sanitaris. Sembla difícil entendre que els copagaments puguen repercutir d'una manera significativa sobre la demanda, i encara menys sobre la demanda inadequada, perquè tindrà molt poca repercussió sobre les persones amb majors recursos.

No sembla just ni raonable introduir una taxa per malaltia (i ús dels recursos sanitaris) que recaurà fonamentalment sobre els sectors amb més necessitat d'assistència i menor renda (pensionistes i majors de 65 anys), mentre es rebaixen els impostos de societats o patrimoni, que afecten els més rics i poderosos.

En el sector sanitari, tal com constata l'Informe Pique, es pot comprovar que la liberalització i privatització dels serveis públics té amplis efectes negatius en l'ocupació i les condicions laborals i que els efectes sobre la competitivitat i la qualitat són diversos, positius en alguns països i sectors i negatius en d’altres. Quan s'hi observen efectes positius, no es deuen a la competència o la iniciativa privada de l'empresa, sinó a una regulació superior.

Cal recordar que en tot un seguit d’estudis que han comparat la gestió sanitària amb i sense ànim de lucre, els resultats no deixen cap dubte: els centres gestionats amb ànim de lucre eren molt més cars i no més eficients, a causa dels elevats sous dels directius, costos de màrqueting, relacions públiques, gabinets jurídics, serveis de selecció de pacients; tenien menor despesa en personal sanitari, major mortalitat de pacients i només eren millors pel que fa al confort i el tracte amigable.

Cap on anem?

Aquesta és una part de la situació actual. També en les diverses declaracions es visualitza quina es la voluntat de futur dels actuals gestors “públics”: "Apostem per incrementar la utilització de nous models de gestió, externalització i col·laboració públic-privada, seguint els exemples aplicats en sanitat amb el model Alzira i en educació amb els centres d'iniciativa social", va explicar Francesc Camps el passat dia 3 de maig davant del bo i millor de l’empresariat valencià

Però allò que ens ha de preocupar a la majoria social no és només la voluntat dels privatitzadors, sinó que, sobretot, hauríem de preocupar-nos per la fins ara limitada capacitat de resposta dels sectors que estem o hem de estar objectivament a favor del manteniment de la sanitat pública. Com que aquesta resposta és clarament assumible pel sistema, aquells s’atreveixen a més, com demostren les recents declaracions de Camps.

Ara bé, una vegada feta la defensa inqüestionable del públic davant del privat, cal que obrint o amplifiquen diversos debats que cada volta són més necessaris sobre la sanitat: Com aconseguir tornar a prestigiar la funció pública i la sanitat pública? Podem qüestionar un model basat en l’indústria farmacèuticav [1] i pal·liatiu i promoure d’altres de més preventius? ¿Podem qüestionar-nos el paradigma judeocristià d’allargament innecessari de la vida?

Necessitem un sistema de salut integral i públic, inclusiu de les diferents tradicions sanitàries, que done prioritat a la salut i qualitat de vida al poble treballador, que dignifique i reconega la tasca dels i les treballadores sanitàries. Sabem, però, que la majoria de les malalties psicosomàtiques que patim no van implícites en la natura humana, sinó que són el resultat de malviure en una societat classista, i que acabar amb l’explotació capitalista serà un gran pas per millorar la salut de la classe treballadora.

Toni Infante

[1]La medicalització excessiva només reporta guanys objectius a les farmacèutiques i genera cada vegada més dubtes en els i les usuàries. Per aquesta raó, cal que la indústria farmacèutica i la recerca mèdica estiguin nacionalitzades i sota sota un estricte control públic.
Mira també:
http://mdt.cat

This work is in the public domain
Sindicat