Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
El sobiranisme conservador: aparició, anàlisi i perspectives d'evolució
26 jul 2011
El sobiranisme conservador és un fenomen polític que ha anat prenent importància al llarg dels anys i que avui és una realitat constatable. Aquest sector ideològic i polític no s’hauria de confondre amb el fenomen més ampli i genèric que és el del catalanisme conservador, que ha estat analitzat per l’independentisme des de fa anys i respecte al qual el nostre moviment ja va prendre posició des de l’inici de l’emergència independentista contemporània als anys 70 [1].
Pel que fa al sobiranisme conservador que ens proposem de descriure de manera general en aquest article, cal constatar d’entrada que no ha estat fins ara definit ni descrit explícitament. Aquesta manca de definició és conseqüència en part de la simplificació primària que ha utilitzat aquesta tendència política per a anar-se expandit, basada en la negació dels referents socials en l’independentisme, tot defensant que caldria mantenir-lo al marge de les reivindicacions populars que considera aspectes polítics “que divideixen”.

Sabem que les posicions independentistes conservadores han existit des del naixement de l’era industrial; i si ens limitem a la lluita antifranquista, es pot constatar des del primer moment, l’existència d’individus i de nuclis dins referents de centre i de dreta propis d’un sobiranisme de caire conservador. En un principi es tractava, doncs, tan sols de casos aïllats o poc influents ja que la dreta catalanista durant el franquisme i els primers anys del postfranquisme es pot considerar, gairebé en la seva totalitat, dins els referents polítics autonomistes.

Però, a partir de la segona meitat dels anys 80, aquests sectors comencen a agrupar-se al voltant de la Convenció per la Independència (1987 – 2000), unes trobades de definició política que es proposen d’establir unes referències ideològiques i polítiques diferenciades de l’independentisme combatiu [2], que era majoritari al llarg dels anys 80 del segle passat. Els sectors que participen a la Convenció s’incorporen a diferents àmbits polítics entre l’any 1989 i el 1992, principalment a la nova ERC que s’autodefineix aleshores com a independentista. Aquest moment polític és marcat, des d’una perspectiva independentista, per l’onada repressiva de 1992, de manera que aquesta primera conjuntura es podria anomenar “conjuntura del 92”.

Una nova tongada d’expansió i de concreció política del sobiranisme conservador té lloc en una època més recent a partir de la segona meitat de la primera dècada d’aquest segle (2005-2011) i es pot considerar marcada per l’evolució del dret de decidir que esclata en la manifestació del 10 de juliol del 2010. Aquesta segona conjuntura es podria anomenar “conjuntura del 2010”.

Causes i resultats de les dues conjuntures del 1992 i del 2010

En la nostra anàlisi ens interessa escatir les causes socials i polítiques que han propiciat aquestes conjuntures. D’entrada, cal que partim d’una posició crítica envers les explicacions subjectives i mal fonamentades que s’han volgut donar al voltant d’aquestes dues conjuntures. Així, la del 92 és analitzada sovint a partir d’un suposat procés de “descriminalització” de l’independentisme protagonitzat per ERC, un procés que, enfocat des de la confrontació entre l’Estat espanyol i el nostre moviment, s’ha de considerar més aviat com de concessió política gratuïta i poc exemplar davant els organismes jurídics i polítics estatals. D’altra banda, la conjuntura del 2010 és sovint explicada només com a reacció davant la manca d’habilitat integradora de l’Estat, explicació que deixa en un segon pla els aspectes estructurals i la dinàmica interna de l’independentisme, que una anàlisi més rigorosa hauria, justament, de remarcar.

Si analitzem els aspectes socials i polítics, partint de la confrontació independentista (és a dir, analitzant la contradicció existent entre el moviment que defensa la independència i el poder de l’Estat, que s’hi oposa), podem observar diferents respostes polítiques a situacions conjunturals. Així, ens podem adonar que, en la conjuntura de 1992, conflueixen tres factors fonamentals:

1. Una situació internacional d’independències europees: Letònia, Estònia, Lituània, Belarús, Ucraïna, Croàcia, Eslovènia, etc. (1990-1991)
2. Un marc polític desfavorable a l’independentisme combatiu, sobretot a partir de les intervencions d’ETA als Països Catalans [3].
3. Una situació de repressió contra l’independentisme combatiu aguditzada l’any 1992.

Aquest triple context situa en unes condicions avantatjoses els sectors del sobiranisme més moderat, allunyat de l’independentisme combatiu, que es concreten en la seva integració a ERC i en l’autodefinició d’aquest partit com a independentista, com hem esmentat més amunt. El sobiranisme conservador de la Convenció per

la Independència s’integra, doncs, majoritàriament a ERC en una mena d’amalgama ideològica que no trigarà a mostrar les seves contradiccions internes.

D’altra banda, en la conjuntura del 2010 conflueixen tres fenòmens principals:

- Continuen els processos d’independència a Europa (Montenegro, Bòsnia Hercegovina...), juntament amb processos avançats d’autodeterminació a Flandes, Escòcia, etc.

- S’aguditza la crisi del sistema polític autonòmic espanyol a Catalunya (incapaç de satisfer les expectatives polítiques), una crisi agreujada per l’extensió de la crisi econòmica mundial i la consciència generalitzada de l’espoliació fiscal per part de l’Estat espanyol.

- Es desenvolupa la consciència política al voltant dels drets democràtics col•lectius de la nació catalana [4].

En aquesta conjuntura nova, la consciència independentista s’estén a sectors socials més amplis encara. Des del punt de vista polític, comença amb el rebuig de l’Estat espanyol al nou Estatut d’Autonomia de l’any 2005 [5], s’articula sobretot al voltant de les mobilitzacions pel dret de decidir dels anys 2006 i 2007 i entorn de les Consultes sobre la Independència (2009-2011); i es concreta parcialment en diferents fenòmens polítics nous, com és el cas de les formacions polítiques creades recentment: Reagrupament (2009) i Solidaritat Catalana per la Independència (2010) i el fenomen paral·lel d’increment de la influència de la CUP (Candidatura d’Unitat Popular) en aquest mateix període.

Pel que fa a la consideració de la influència relativa de les diferents forces independentistes en aquestes dues conjuntures, la inexistència d’una organització política de masses pròpia i ben organitzada de l’Esquerra Independentista és el que ha permès obrir la base del moviment a nous sectors sensibles a la ideologia del sobiranisme conservador. La influència social d’aquests sectors ha anat així augmentant i la seva militància política també, en funció de les nostres mancances.

En resum: l’expansió de la sensibilització a favor de la independència ha propiciat l’aparició de la diversitat interna al si del moviment. És constatable clarament que, a més de l’independentisme combatiu —que és favorable a un canvi social i polític en profunditat—, en la conquesta de la independència hi ha almenys dos sectors nous [6] que es poden definir com a contemporitzadors amb el marc capitalista: un sector d’ideologia socialdemòcrata (concentrat fins ara, de manera minoritària, en ERC [7]) i un sector liberal (situat entre diferents opcions, entre les quals hi ha l’ERC en procés de clarificació interna). Alguns analistes conceben aquest procés globalment com el pas de l’autonomisme a l’independentisme, remarcant que persones, que abans votaven autonomisme, es defineixen ara com a independentistes. A la nostra manera de veure aquesta anàlisi és excessivament mecànica. Des d’un punt de vista global, el fenomen que ha tingut lloc és que, amb l’expansió important de l’expectativa independentista, ha crescut al si del moviment actual el nombre de persones influïdes per la ideologia dominant, de manera que l’independentisme en el seu conjunt reflecteix d’una manera més aproximada la diversitat ideològica existent al si de la societat catalana.

Es tracta, per tant, d’un fenomen més ideològic que no pas social en el sentit que els nous sectors favorables a la independència pertanyen majoritàriament, com ha estat sempre, a les classes populars però s’expressen, en una part important, a través de referents ideològics conservadors. Des del punt de vista social, l’únic canvi significatiu és la incorporació a l’independentisme de sectors minoritaris (però influents) de la mitjana burgesia i de l’empresariat.

La base de l’independentisme s’ha eixamplat i la majoria dels qui avui s’autoanomenen independentistes no han assumit un posicionament clar d’acord amb els termes de la confrontació sinó d’acord amb determinades ideologies més o menys idealistes. Es tracta, doncs, d’una evolució política, que cal considerar a grans trets com a positiva ja que ha estès el camp de suport de la confrontació amb l’Estat i ha fet avançar la politització, però que arrossega un cert nombre de mancances i contradiccions que cal esforçar-se per a analitzar i abordar.

Aspectes ideològics i polítics del sobiranisme conservador

No tractarem ací de tota la gamma de posicions ideològiques i polítiques de l’independentisme actual. Només avançarem elements d’anàlisi d’un sector conservador que hi té una influència important ja que segueix, en bona part, les pautes de la ideologia dominant.

Els processos d’expansió de la influència d’aquests nous sectors ideològics i polítics que són contemporitzadors, en bona mesura, amb el marc capitalista (socialdemòcrates i liberals) tenen uns elements comuns que descriurem tot seguit de manera sintètica.

En primer lloc, cal esmentar —seguint l’evolució històrica de la seva ideologia—, que el sobiranisme conservador no neix de zero el segle XXI, sinó que té les seves arrels en un cert “secessionisme insurreccional” dels nuclis independentistes de les primeres dècades del segle XX [8]. Aquesta base conservadora es va veure augmentada, al llarg dels darrers anys del segle XX, pel desplegament de l’anomenat “sobiranisme tranquil” i finalment per la reconversió oportunista de sectors minoritaris però influents de l’autonomisme [9]. En aquesta descripció del sobiranisme conservador n’analizarem a grans trets els aspectes ideològics i polítics principals, i exposarem algunes previsions de la seva evolució.

Tot i diferenciar el fenomen polític del sobiranisme conservador del seu precedent més ampli que hem apuntat, el catalanisme conservador, cal assenyalar que mantenen entre ells un eix ideològic comú que és la connexió amb concepcions pròpies de la ideologia tradicional en el fet de considerar, en general, la societat com a immutable en les seves estructures fonamentals de classe.

Les seves idees sobre economia prioritzen les necessitats dels empresaris i dels seus negocis [10]. Així, qualsevol consideració sobre les infrastructures i les legislacions socials i laborals depèn d’aquesta perspectiva.

Hem vist també que al si del sobiranisme conservador, i amb una connexió vacil·lant amb aquest àmbit, hi ha una ala socialdemòcrata (també anomenada “socialbenèfica”) que, sense contradir les tesis econòmiques i socials fonamentals de la ideologia capitalista i pro-empresarial, preconitzen una certa política social que tendeixi a evitar l’agudització de situacions de pobresa i de conflicte social.

Des del punt de vista polític el conjunt del sobiranisme conservador (incloent-hi l’ala socialdemòcrata) té una concepció institucionalista del poder i tendeix, per tant, a concebre la conquesta de la independència per mitjà de la simple utilització de les estructures parlamentàries regionals actuals, tot evitant recórrer a confrontacions de caire rupturista [11]. En la seva concepció política del conjunt del moviment independentista, el sobiranisme conservador tendeix a rebutjar la presència de l’Esquerra Independentista i a minimitzar o denigrar la seva experiència de lluita, fins al punt que els sectors més radicals s’esforcen per a fer desaparèixer l’experiència passada i la incidència present de l’independentisme combatiu [12].

Com una prolongació derivada d’aquestes concepcions ideològiques i polítiques, el sobiranisme conservador té dificultats per a identificar adequadament l’abast geogràfic de la nació catalana, que tendeix a reduir a les quatre províncies de la regió d’aquest nom, sota dominació espanyola.

Fent una valoració global de les posicions ideològiques i polítiques del sobiranisme conservador, podem constatar, en resum, que si es generalitzen aquestes posicions al si de l’independentisme poden tenir com a conseqüència la desorientació i la desmobilització de la lluita del nostre moviment, pel fet que les concepcions conservadores que hem descrit tendeixen a no preparar la militància per a la confrontació amb el poder de l’Estat que comporta la conquesta de la independència. Un altre efecte de les posicions conservadores pot ser també la tendència a allunyar dels organismes unitaris, a causa del tarannà conservador que poden imprimir a la seva acció, els sectors més combatius de l’independentisme.

En síntesi, els enfocaments propis del sobiranisme conservador poden tenir un doble efecte perniciós en la conjuntura present: no servir evidentment per a lluitar políticament contra la crisi econòmica; però tampoc per a establir unes bases polítiques i organitzatives suficients per a aconseguir la independència.

És per aquesta raó que és important dedicar esforços a combatre amb arguments adients aquestes posicions que poden dificultar l’enfortiment adequat de l’independentisme.

Evolució de la influència del sobiranisme conservador

La influència del sobiranisme conservador no serà sempre la mateixa; no ens trobem en un marc estàtic; la vida social resta oberta, com sabem, a tota mena d’evolucions i, en aquest sentit, aquesta influència pot créixer o disminuir d’acord amb la força relativa que vagi adquirint l’independentisme combatiu i les seves propostes socials i rupturistes.

D’entrada cal constatar que el sobiranisme conservador pot tendir a créixer per dues raons fonamentals: perquè si, com és previsible, s’estén la influència global de l’alternativa independentista, el moviment en el seu conjunt tendirà a reflectir cada vegada més la composició ideològica de la societat catalana encara molt influïda per la ideologia dominant. I també perquè pel fet d’estar vinculat a sectors socials més pròxims al poder, el sobiranisme conservador posseeix una influència més gran al si de les grans centrals mediàtiques que incideixen en la societat catalana.

Però, en sentit contrari, hi ha dos factors, un d’objectiu i un altre de subjectiu que poden afavorir el decantament de la massa independentista cap a les posicions de la Unitat Popular. D’una banda, ens trobem davant les conseqüències de la crisi econòmica, que estan provocant un procés de proletarització que pot portar amplis sectors que avui es mostren influïts pel sobiranisme conservador cap a posicions pròpies de la Unitat Popular. I d’altra banda, el creixement de la CUP i el seu desplegament com a referent de masses pot accelerar la identificació de sectors molt amplis castigats per la crisi cap a les posicions de l’independentisme combatiu.

No ens ajudaran gaire en aquesta tasca els sectors socialdemòcrates, que, com sabem, tendeixen a cedir davant les pretensions del sobiranisme liberal i pro-capitalista. Però la lluita ideològica sistemàtica i ben fonamentada pot afavorir la clarificació de les diferents posicions actuals i també de les propostes polítiques per al nou estat independent.

Des d’un punt de vista organitzatiu, podem considerar també un altre element favorable a la defensa dels interessos populars al si de l’independentisme: l’estructura democràtica i representativa en què es fonamentarà el moviment independentista ampli de base que es construirà al llarg d’aquest any 2011 [13].

D’aquesta manera podem afirmar que, com més arrelat estigui el conjunt de l’independentisme a les assemblees territorials, més favorable serà el moviment, des d’un punt de vista global, als interessos de les classes populars catalanes. I la influència del sobiranisme conservador pot anar quedant aleshores limitada als sectors que representa socialment, de manera més estricta; és a dir, a aquells sectors com la mitjana burgesia, forçosament poc nombrosos, que tenen raons objectives per a sentir-se beneficiaris del sistema econòmic capitalista i de les seves expressions polítiques nacionals, europees i internacionals.

Joana Alba

[1] Podem considerar que una posició crítica envers el catalanisme conservador ja es va prendre amb la definició política que acompanyà la creació del PSAN (1969) i del PSAN-P (1974). Podem trobar una formulació sintètica de la crítica al conservadorisme a l’article “El conservadorisme, el llast del poble català” (1986), que podeu trobar al lloc web http://www.defensadelaterra.org/.

[2] Anomenem “independentisme combatiu” els sectors relacionats amb les experiències polítiques del Moviment de Defensa de la Terra i Terra Lliure, principalment.

[3] Una data significativa en aquest sentit fou l’acció d'ETA a l’Hipercor de Barcelona el 19 de juny de 1987.

[4] En aquest procés de conscienciació hi han tingut una influència sensible les formulacions polítiques tàctiques adreçades a l’anàlisi de la conjuntura. (Recordem, per exemple, el document Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència, publicat per l’MDT l’any 2004).

[5] Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.

[6] Es tracta de sectors nous en procés de clarificació entres ells: les crisis darreres d’ERC (Pi-1997, Reagrupament-2007-2009 i Solidaritat-2010) es poden interpretar com a pugnes entre els diferents sectors interns marcats no sols per la ideologia social sinó també per la ideologia política en el camp de la confrontació independentista.

[7] Fonamentalment, aquest sector està format per les JERC i per militants de base d’ERC, amb poca capacitat d’influir en la direcció del partit republicà.

[8] Aquest “secessionisme insurreccional” no era pròpiament conservador i tenia fraccions importants d’esquerra, com el Partit Català Proletari, per exemple, però la seva concepció insurreccional i poc explícitament favorable al desplegament d’un moviment popular de masses, l’allunyava de les concepcions actuals i fornia, en alguns sectors, algunes de les bases per a una ideologia conservadora, com la concepció tradicionalista-ètnica de la nació, algunes actituds anticomunistes viscerals, etc.

[9] No ens podem entretenir en aquest aspecte del procés que és minoritari però que té una certa influència ideològica, ja que trobem actualment, al si de l’independentisme, sectors que han estat compromesos en la gestió administrativa de l’autonomisme al llarg de dècades i que actualment projecten els seus esquemes i les seves concepcions en les seves anàlisis de l’independentisme i de la conjuntura política.

[10] Les tesis del Cercle Català de Negocis són força representatives en aquest sentit.

[11] Poden tenir dificultats per a concebre la necessitat d’organismes de ruptura institucional com una Assemblea de representants electes independentistes dels Països Catalans, per exemple.

[12] L’Esquerra Independentista ha estat considerada pels sectors radicals del sobiranisme conservador com a “quatre joves esbojarrats i somiatruites”, amb una incidència política valorada com a “contraproduent”. També l’havia estigmatitzada amb la imatge d’escissions i més escissions. Les vicissituds recents de les organitzacions del sobiranisme conservador, tan efímeres i contradictòries, han anat posant fi a les crítiques més superficials a l’independentisme d’esquerra.

[13] Ens referim principalment a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana que està prevista per a la tardor vinent a partir de la formació d’assemblees territorials. I també a l’estructura militant de la Unitat Popular i el seu arrelament territorial.
Mira també:
http://mdt.cat

This work is in the public domain
Sindicat