|
|
|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Contra el món desenvolupat i la seua “nova cultura urbana”
|
|
|
per ludd |
06 jul 2011
|
|
Durant el passat any es van celebrar a Catalunya i Extremadura diverses trobades emmarcades en la crítica “antindustrial” o “antidesenvolupista” que van vindre a sumar-se a la ja veterana Acampada contra el Tren d´Alta Velocitat del País Basc. |
Durant el passat any es van celebrar a Catalunya i Extremadura diverses trobades emmarcades en la crítica “antindustrial” o “antidesenvolupista” que van vindre a sumar-se a la ja veterana Acampada contra el Tren d´Alta Velocitat del País Basc. Parlem en concret del Cicle de pensament i lluita antindustrial (gener-juny 2010, Can Masdeu, Barcelona), la Acampada de resistències: trobada antindustrial en defensa del territori (6-12 de juliol, Fellines, Girona) i les Jornades en defensa de la terra (20-22 d´agost, La Barajunda, Hervás-Cáceres).
La crítica (el NO) antidesenvolupista
Tals activitats posen en relleu el creixent interès d´una part dels i de les qui, freqüentem o no els “moviments socials”, veiem la nostra vida i el nostre futur assetjat per l´especulació immobiliària, la depredació turística i la construcció de grans projectes, ja siguen energètics, d´emmagatzematge, d´incineració o d´infraestructures, per les així anomenades lluites en defensa del territori. Lluites estes alçades contra l´avanç de la rajola, el formigó, l´economia i la destrucció del medi ambient. Clar que l´oposició al model centrífug de conurbacions i suburbis inaugurat després de la II Guerra Mundial als EE.UU., i extrapolat hui a tot el globus, no haguera de concebre´s separada de la crítica al mite liberal de “progrés il-limitat”, a la modernització econòmica i cultural iniciada en l´Europa del s. XVIII, a la nova Església universal (en el sentit de lligam o grilló entre els éssers humans) que és la ciència aplicada, a la il•lusió de neutralitat de la tècnica, a la ficció alliberadora de la tecnologia, al desastre ecològic i humà ja en marxa (sinó consumat) i altres causes i efectes de la industrialització frenètica. Més clar: si denunciem les nocivitats que assolen este món, de forma íntegra, hem d´oposar-nos també, des de l´arrel, a l´entramat tècnic, productiu, urbà, econòmic, cultural i ideològic que les genera; l´un no es pot entendre sense l´altre.
Potser el més important a destacar ací d´esta perspectiva és que no ve a inaugurar un altre front de lluita específic: no al feixisme, no al racisme, no al patriarcat, no a la presó, no a la contaminació, etc.; qüestions que per descomptat es condemnen i, la precedisquen o no, són part inherent de la relació social capitalista, de domini. Tampoc és una nova pose, discurs sectorial o ideologia nascuda del Maig del 68 o la derrota del vell moviment obrer entre els 70 i el 80, sinó que es tracta, més aviat, de la crítica radical de sempre però tenint en compte els dispositius de dominació d´hui, que, per descomptat, no són exactament els de l´època de Bakunin o Marx: l´esclau/va del treball d´ahir ho és hui abans de res de la hipoteca, del cotxe, del rebut de la llum, de les “xarxes socials” d´internautes, del psiquiatre, del caixer automàtic, del centre comercial… En l´anomenada societat de consum (de masses) no es produeixen tant objectes com a mercaderies, manufactures en els quals el valor de canvi preval sobre el valor d´ús, en els quals la “necessitat” és un producte del producte, és a dir, en el mercat de béns i serveis la demanda és una obra de la pròpia oferta capitalista. No es produeixen mercaderies per a satisfer necessitats, sinó que es creen necessitats que demandaran una determinada producció de mercaderies, o expressat d´una forma molt més intuïtiva: “les mercaderies tenen set, i nosaltres amb elles” (G. Anders, La obsolescencia del hombre, 1956).
Més lluny de les etiquetes que utilitzem per a designar a aquesta crítica activa o resistència, per a entendre´ns, es tracta d´un anticapitalisme llibertari actualitzat. És, per tant, antieconòmica i antiestatista, doncs capital i Estat -inversió privada i inversió pública- són cada vegada més la mateixa cosa, a més d´antiburocràtica i antipolítica, en el sentit que es posiciona sense vacil•lacions contra el parlamentarisme, contra la política de partits*, a favor de l´autoorganització dels i de les de baix. Sorgeix del conflicte en sentit històric i roman en ell, sense deixar de qüestionar-se mai on estem. Emergeix de les resistències, no per a abordar problemàtiques socials de forma aïllada i entronitzar a Experts/tes acadèmics/ques dins d´elles (com és el cas de Serge Latouche en el si del decrecentisme francés, o el de Carlos Taibo i Arcadi Oliveras en el de l´Estat espanyol), sinó per a aconseguir conclusions generals sobre el marc de les lluites i bolcar-les de nou a la pràctica, al combat.
L´oposició a la societat industrial (capitalista i tecnològica, fabril) o, el que és igual, al desenvolupisme (el triple moviment de reestructuració, creixement i expansió metropolitana i econòmica a ultrança i a qualsevol cost), no naix de la idealització d´una edat d´or qualsevol. No anhela tornar a un altre temps: ni al Paleolític superior, ni a l´alta Edat Mitjana, ni al més proper de l´Estat del benestar, ni tampoc s´obsessiona a establir si un/a camperol/a del s. V gaudia de major llibertat efectiva que un/a proletari/a del s. XIX, o este encara menys que un/a treballador/a del sector serveis, “flexible”. Llança la seua mirada molt més a l´arrel i més lluny:
“denuncia totes les esperances d´alliberament tecnològic (començant per la informàtica) com un deus ex machina irreal, una mistificació que contribueix a acceptar les imposicions del sistema. Critica igualment la idea que la indústria siga alguna cosa neutral, una simple ferramenta que només ha de canviar de mans per a deixar de ser un instrument de tortura i convertir-se en alguna cosa alliberadora.
[…] els éssers humans de la nostra època són molt més poc inclinats que mai a la idea mateixa d´emancipació. La pèrdua de sabers tradicionals, que s´han vist substituïts per succedanis en forma de mercaderies o serveis, fa que la tasca de transformar la societat siga molt més difícil […] La multiplicació de les crisis locals i del caos a gran escala reforça, paradoxalment, la coherència del sistema en el seu conjunt, que es nodreix de la confusió i de la contradicció, de les quals pot traure noves forces per a estendre´s i perfeccionar-se i aprofundir encara més l´alienació de l´individu i la destrucció del medi ambient. Els que esperen que la societat industrial s´enfonse al seu voltant corren el risc d´haver de patir el seu propi enfonsament, perquè este enfonsament, que ja està quasi consumat, no és el del ‘sistema tecnicista’, sinó de la consciència humana i de les condicions objectives que la fan possible.
[…] el sistema industrial està arrossegant amb si eixa sensibilitat humana que podria jutjar roïn l´existent. L´autèntica catàstrofe és aquesta” (J. R. Hidalgo, “La crítica antiindustrial y su futuro”, Ekintza Zuzena nº 33, enero 2006).
Lluites en defensa del territori (contra les nocivitats)
Llavors, si entenem que “l´urbanisme [o condicionament del territori] és la realització moderna de la tasca ininterrompuda que salvaguarda el poder de classe”, com Guy Debord -seguint a Lewis Mumford- va assenyalar en el seu moment (La societat de l´espectacle, 1967), i que dit poder de classe és salvaguardat per la tasca ininterrompuda i exponencial -el desenvolupament- de moderns aparells tècnics i necessitats articulats industrialment, del que ací es tracta, molt a grans trets, és de problematitzar la qüestió urbana i, amb ella, la productiva, de serveis, consumista, energètica, de residus, de movilitat, etc.
Es tracta de relegar a un segón plà els ismes i llançar la mirada cap al nostre entorn, l´espai en el qual es desenvolupa el nostre dia a dia, ja siga en la mal anomenada ciutat (pasterada urbana, conurbació) o en el mal anomenat camp (espai suburbà, perifèric). Reflexionem doncs, des d´este enclavament -preservant-ho de la seua completa mercantilizació mitjançant la lluita popular, l´acció directa i el sabotatge, abans de res, però també des de l´elecció vital-, sobre les relacions de dominació existents, especialment, la relació que l´entramat cientificotècnic estableix sobre nosaltres, la que la societat industrial estableix amb la Naturalesa i els propis límits que esta ens ofereix. Pensem al marge de la lògica dominant i en contra seua i obrim esquerdes en les quals l´exercici de la Llibertat vaja guanyant terreny. Refundem l´àgora, les assemblees, l´espai públic: un espai entès no com a àmbit de gestió polític-administratiu (“participació”) sinó com a fonament del poder col•lectiu (autonomia, autoorganització), un espai en el qual es faça possible desitjar, projectar i experimentar amb “els altres”, amb “la gent”, un espai en el qual enfront de la mercantilització i la dictadura de la imatge, enfront de la privadesa i la segregació de la vida moderna, sorgisca i es replantege la qüestió col•lectiva.
Es tracta de revitalitzar sabers agrícoles tradicionals per a fer front al desastre energètic, alimentari, ambiental, financer, etc. en el qual ja estem inmersos/es. Procurem, en la mesura d´unes necessitats reals -debatudes i consensuades entre els individus d´una mateixa comunitat, en la plaça pública i entre iguals-, un creixent control dels processos d´elaboració d´aliments i productes artesans. Construïm, des de baix i des de fora, maneres de vida que possibiliten deslligar-nos de l´enorme dependència energètica, de mobilitat, etc. a la qual el capitalisme global ens emplaça. Tornem a allò local, a una economia de subsistència i no d´acumulació, a una economia en la qual s´antepose la barata a l´intercanvi per diners… Es tracta, en suma, de reconstruir l´habitabilitat sobre el territori i reequilibrar l´activitat humana amb el mitjà natural que l´acull, la qual cosa, sens dubte, resultarà impossible si ens allunyem de les lluites reals.
La sensibilitat antidesenvolupista, desmarcant-se de les ideologies esquerranes i obreristes, de tota il•lusió democràtica, de tot reformisme, critica i tracta de combatre les condicions de vida sota el capitalisme avançat. I de la mateixa manera que convida a revoltar-nos en tots els àmbits de l´existència, des de l´alimentació a la militarització de la societat, passant per l´educació, la medicina, la doble explotació de la dona, la sexualitat o la migració forçosa, considera del màxim interès paralitzar i revertir l´allau urbanitzador i la construcció de megainfraestructures que la promou i la fa possible, doncs entén que hi ha una relació molt directa entre el paisatge urbà i el paisatge humà. És per açò que apunta a les lluites en defensa del territori (contra el TAV -País Basc, Vall di Susa, Extremadura-, certes experiències contra la Molt Alta Tensió a Catalunya, contra els abocadors i incineradores a Nàpols, contra els transgènics, contra la violència urbanística, etc.) com el millor lloc on trobar-nos amb el conflicte, en el qual els seus habitants, per descomptat amb major encert i higiene mental que des de l´identitarisme gregari que caracteritza als guetos “radicals”, podem reconèixer sense esforç i per nosaltres mateixos/es un espai copat d´interessos col•lectius.
Podem resumir: del que ací es tracta és de propiciar la trobada, des de l´heterogeneïtat i l´horitzontalitat, perquè una part significativa de les poblacions puguem arribar a reunir-nos en agrupacions intransigents i perilloses; contra l´afany de lucre i acaudillament de l´Estat-capital, contra el món desenvolupat i la seua “nova cultura urbana”.
El sistema urbà-agro-industrial no es reforma (ni s'humanitza, ni s'autogestiona), es redueix, es redimensiona a escala humana, es desmantella.
Nota. Per a seguir aprofundint en estes i altres qüestions és recomanable la lectura de les noves revistes Raíces (Brulot) i Cul de sac (Ediciones el salmón), a més dels llibres recentment publicats Chernoblues. De la servidumbre voluntaria a la necesidad de servidumbre, de Roger Belbéoch (Malapata ediciones & B. S. Hnos. Quero), Perspectivas antidesarrollistas, de Miquel Amorós (Maldecap, Logofobia, Flor de otoño, Librería autogestionada de Sogorbe Soroll, Desorden distro), Catastrofismo, administración del desastre i sumisión sostenible, coescrit entre René Riesel i el ja mort Jaime Semprun (Pepitas de calabaza), i d´alguns articles de El desorden de la libertad, de Massimo Passamani (Ediciones Intemperie).
* Incloses les candidatures “alternatives” o de “unitat popular”. Nascudes a l´empara de falsos moviments socials com les iniciatives associatives (comerç “just”, banca “ètica”, microcrèdits, empreses “solidàries” i “autogestionades”), Mayday, V de vivenda, plataformes cíviques, economia “social”… i fruit al seu torn de la remenada antiglobalització. Són diverses a Catalunya (Candidatures Alternativas del Vallès, CUP, Des de Baix, etc.) les que gaudeixen buidant de sentit i omplint d´un altre electoralista conceptes històrics -i evocadors- com a municipi lliure (comuna) o consell obert. Molt d'a prop li segueixen els plantejaments “integrals” i “demòtics” de la Xarxa pel Decreixement i Democràcia Inclusiva. |
This work is in the public domain |
|
|
