Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
Carta d'un ciutadà indignat a la resta de ciutadans (indignats o no)
per ciutadà indignat	16 jun 2011
Just ahir, quan feia un mes que havien començat les acampades a diferents places de ciutats de l’estat, s’havia organitzat una protesta per aturar el Parlament, el dia en que es votaven les retallades a la despesa pública (votació positiva gràcies als vots de CIU i PP, per tant una votació totalment estèril, màxim exponent d’aquest sistema democràtic en que els representants del poble són escollits pels partits). Doncs bé, d’incidents aïllats com els que ahir van succeir (totalment reprobables en un estat de dret) se’n parla i se’n parlarà molt. Curiosament llegeixo a la Vanguardia: “l’atac més greu a un Parlament des del cop del 23-F”. I em pregunto, quina mena de periodista pot deixar anar una cosa així? Que jo sapiga, el moviment dels Indignats porta un mes apostant per mesures que equilibrin la diferència existent entre el poble i la classe política. I quines han estat les repostes dels polítics (amb unes eleccions municipals pel mig, no ho oblidem) davant aquest moviment d’indignació? Tots s’han omplert la boca amb paraules maques i d’elogi cap a aquest moviment totalment pacífic, però ja està. Ni tan sols han canviat el calendari de plens, ni s’ha tingut en compte cap reclamació (hi ha uns acords de mínims votats en assemblea que cap mitjà se’n ha fet ressó), ni s’ha fet cap pas per intentar acostar-se a aquestes posicions que, recordem, han tingut una simpatia de més d’un 80% dels enquestats, també segons la Vanguardia. Aleshores, quin camí ens deixen per formular les nostres propostes? Parlen de partits polítics i del vot com a via de canviar les coses, però a l’hora de la veritat el mateix sistema polític garanteix el bipartidisme, per no parlar de les promeses electorals que despres queden en no res. Parlen de manifestacions o d’accés als mitjans de comunicació genèrics, però a l’hora de la veritat si no interessa la notícia o va contra els interessos personals dels mitjans (el grup Godó, Prisa o el que sigui) no tenen cap repercussió (exceptuant les fotos de disturbis que tant els agrada ensenyar). Parlen també de inicitatives legislatives populars, però aquestes entren en contradició amb els veritables objectius de les protestes, que no són altres que canviar el sistema polític per un que representi veritablement la voluntat popular (altrament anomenat Democràcia, i no el sistema actual que respon als interessos de mercats). I la pregunta clau: que ens queda? Que podem fer per què se’ns tingui en compte a nosaltres, el poble, les persones, la gent que paga impostos i que substenta el tren de vida que porta la classe política, empresarial o banquera. Sóc crític amb els incidents d’ahir, està clar, però també ho sóc amb la realitat constant que dia a dia viuen millons de persones en aquest sistema democràtic. Sóc crític amb els desnonaments a qui no pot pagar ja l’hipoteca. Sóc crític amb els salaris miserables que cobrem els joves, i no tan joves. Sóc crític amb la falta de llocs de treball i les condicions precàries que hi ha a les empreses. Sóc crític amb la falta d’expectatives laborals al començar una carrera. Sóc crític amb la impunitat que tenen alguns estaments, mentre que d’altres que delinqueixen per pura necessitat reben el pes de la llei en el seu màxim exponent. Sóc crític amb les deslocalitazacions, amb la temporalitat, amb la falta de valors de qui ens dirigeix, amb la banca i l’empresariat que busca màxims beneficis sense tenir en compte la fragilitat de l’esser humà quan passa gana. Violència és tot això i molt més que passa dia a dia als carrers d’aquest estat democràtic. Violència és l’home que es va penjar per què no podia pagar l’hipoteca i l’embargaven el pis. Violència és l’immigrant que ha de fugir del seu país i un cop aquí l’internen en un centre per retornar-lo. Violència és passar gana mentre es llença el menjar. Violència és treballar 12 hores per no ser ni mil·leurista. Violència és ser atonyinat per defensar una millora de les condicions de vida. Segueixo? Em sap greu pels senyors diputats que, per unes hores, van haver de conviure amb situacions que s’escapen de la seva quotidianitat, aquella de suites d’hotels de cinc estrelles, de cotxes oficials, de despeses pagades i de salaris desorbitats. Em sap greu per ells i per les persones que consideren que el moviment d’indignacio es va deslegitimar ahir per 4 descerebrats. Si de debó creuen que això és així, que segueixin votant als de sempre, que segueixin pagant els seus impostos religiosament, que vagin a treballar sense aixecar el cap; però que no es queixin quan gràcies a les retallades els tanquin l’hospital, quan els seus fills no puguin estudiar per l’increment de les taxes, quan els hi augmentin les hores de feina i els hi redueixin el salari, quan s’apujin els preus del transport públic o dels aliments. Doncs això és el que s’està fent des del moviment d’indignats. Demanar una vida digne per a tothom i no per uns quants privilegiats com ara. Atentament, Un ciutadà indignat
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more