Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sanitat
Sobre les mobilitzacions sanitàries
per contraretalladessanitat Correu-e: contraretalladessanitat@yahoo.es	07 jun 2011
Aquest text té la intenció de servir per anar reflexionant, col•lectiva o individualment, sobre el procés de lluites que s’han obert des que el Govern de CIU va publicitar les retallades al sector. És ara el moment d’implantació de les mesures econòmiques promogudes internacionalment pel neoliberalisme des de fa anys. Aquestes modificaran les estructures de que disposem, les polítiques al respecte i finalment la relació amb el que fem, com ho fem i per què ho fem. Desentendre’s d’això és assumir el que ens vingui. Implicar-s’hi tampoc assegura el resultat, però sí pot generar un discurs reflexionat, unes afinitats, una solidaritat, que possibiliten moviments futurs. La decisió no pot ser una altra cosa que individual.
CRONOLOGIA NOTÍCIES 27-4-11 El Govern anuncia l’aplaçament de les retallades fins després de les eleccions. 4-4-11 El conseller de Salut adverteix que si Catalunya continua gastant tant com fins ara acabarà tenint una sanitat similar a la de Ruanda o Burundi. 5-5-11 Obren quiròfans per la tarda, prèviament tancats per retallades, a Vall d’Hebron per intervenir a Miquel Roca i Junyent, ex-diputat de CIU. El Departament de Premsa de l’hospital afirma que no era el mateix Miquel Roca… 12-5-11 Primer ERE oficial en la Xarxa d'Hospitals d'Utilitat Pública (XHUP), concretament a la Clínica Platón. Es preten acomiadar a 50 treballadors. A altres hospitals sonen rumors, però no s’oficialitza. 16-5-11 Augmenten els ingressos d’entitats que ofereixen assegurament mèdic fins els 1.303 milions d’euros al 2010. Representa un 3,08% més que l’any anterior i consolida el creixement continuat a pesar de la crisi. El conseller de Salut anima a fer un esforç complementari als ciutadans que, amb les seves aportacions privades, permeten al sector públic gastar menys. Es mantenen les retallades en silenci durant la campanya electoral. 19-5-11         La Conselleria de Salut de la Generalitat assenyala que no descarta la posada en marxa d’avantatges fiscals abans que finalitzi la legislatura pels catalans que tinguin asseguradora mèdica privada. El govern planteja llogar a la sanitat privada els quiròfans que es tancaran per la tarda. 20-5-11         CCOO, UGT Y SATSE contra privatització de l’Institut Diagnòstic per la Imatge. Protestes a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, el Vall d'Hebron de Barcelona, el Hospital de Bellvitge y el Arnau de Vilanova de Lleida. 2-6-11 Boi Ruiz inaugura la nueva clínica privada de la aseguradora FIATC a Esplugues. 3-6-11 Dimiteix el gerent de l’ICS per motius personals. El sindicat MC critica el conseller per no prendre responsabilitat sobre els treballadors dels que s’ha prescindit a sanitat (estimació de 4000 persones) promoguts per les seves polítiques. 4-6-11 Generalitat exigirà 6 m. d’empadronament per poder accedir a l’assistència sanitària. Ho fa mitjançant la ‘llei òmnibus’. ACCIONS REALITZADES Talls de trànsit cada dimecres en diversos punts de Barcelona Cassolades i pitades al màxim responsable del Departament en diversos actes públics Concentracions a multitud de centres de treball Manifestacions, promogudes per AAVV i/o treballadors del sector, a multitud de ciutats (Barcelona, Cornellà, Mataró, Badalona, Hospitalet de Llobregat, Reus, Santa Coloma de Gramanet, Girona, Manresa, etc) Gran manifestació el 14 maig amb entre 50000 y 200000 manifestants Politització del problema a través d’alcaldables (amb excepció de CIU) de diversos indrets Acampada a l’Hospital Trueta de Girona per reclamar el manteniment de l’encavalcament de torns. Finalitza amb l’acord de mantenir-lo, cosa que implica el manteniment de 15 treballadors al seu lloc de treball. Acampada de 24 hores a l’Hospital de Bellvitge. I de ben segur que altres que no hem arribat a conèixer... SOBRE ELS OBJECTIUS Es plantegen diverses postures no necessàriament incompatibles. Es diferencien en el nivell d’actuació i de crítica. Si bé no volem aquestes retallades, molts pensen que són necessàries algunes. La qüestió seria el com fer-les. Amb més participació dels treballadors, cosa que implicaria segurament reducció de burocràcia i càrrecs de confiança. Aquesta perspectiva parteix del model actual amb la idea de millora. Continua la gestió, però una gestió més adient. Aquesta postura accepta l’status quo del capitalisme i les seves crisis. Accepta que hem de col•laborar per sortir tots endavant. Però realment tots? Aquí es planteja la segona postura. Aquesta igualment no accepta les retallades actuals, però qüestiona la conveniència d’apaivagar aquestes retallades i que es continuï amb una gestió exactament igual. I es que de fons, ens trobem, especialment a Catalunya, un model de molts anys de privatització al sector que ha facilitat la dispersió de la comunitat dels treballadors del sector (per les diferents condicions de cada empresa) i ha permès als empresaris i gestors de la salut anar fent la seva. Per tant, ara, ens trobem amb el problema d’un conseller que aterra al Departament des de l’empresa privada i que fa i desfà segons el seu parer (el mateix parer, però, dels organismes econòmics internacionals que proposen la liberalització total del sector). Així, per exemple, a Madrid, on el model era diferent, es lluita per la supressió de la llei que permet la privatització, la llei 15/97. Tot i així, alguns pensem que mentre existeixin els diners i les relacions socials que implica, es tracti la salut com una mercaderia més, i hi hagin especialistes assalariats al servei d’uns gestors que, cada cop més, es mouen en funció d’indicadors i d’objectius econòmics, no hi haurà un veritable canvi i ens trobarem cíclicament amb el mateix problema. La gestió ha de venir dels treballadors, i dels usuaris (separació artificial fruit del mon tecnificat). I no parlem d’EBA’s (Entitats de Base Associativa, que cada cop estaran més de moda). Parlem de cobriment de necessitats, no de gestió de diners i obtenció de beneficis. Sabem que aquesta alternativa és llunyana en tant implica un canvi absolut de la societat. Però és l’alternativa que intenta prendre el tema des de la totalitat, i no des de la parcialitat de la nostra especialització a la societat capitalista, per evitar tornar al mateix punt de reivindicació dintre d’un temps. Com deien alguns companys a la Plaça Catalunya, ‘per ser realistes, exigim l’impossible’. SOBRE EL MÈTODE Després de les eleccions, el Govern ha maquillat la xifra de retallades. Ara diuen que serà un 6,5%, però amb les dades econòmiques pressupostàries a les mans, la xifra és la mateixa, el 10%. La seva prioritat és molt clara, beneficiar al sector privat sanitari. Sigui per interessos personals, per ideologia o perquè pensin que millora la economia. El motiu no és fonamental. Les conseqüències a nivell de la quotidianitat de la gent, sobretot amb poc poder adquisitiu, o que no vol pagar més per tenir assistència sanitària és fonamental. Les retallades continuen sense contemplacions. Per dur-les a terme se serviran dels mitjans habituals. Propostes parlamentàries i lleis pactades amb altres partits que rebin alguna compensació a canvi. En un nivell més concret, de les corretges de transmissió habituals (per això cobren més sou, per ser fidels als interessos dels que paguen): els caps de servei, els coordinadors. Ells seran els que les executin. La postura que adoptin és important. Però pensem que el que podem esperar és que ens pressionin per treure la mateixa feina amb menys personal, menys hores, menys temps. O sigui, ens tornem més productius com deia el conseller fa uns mesos. L’actitud que prenguin els treballadors enfront del col•laboracionisme dels caps serà important. Tant pel que finalment es dugui a terme a cada servei o unitat, com pel que fa als companys que seran repressaliats (que de ben segur n’hi hauran; només hem de recordar les paraules del president Mas dient que ens castigarien si no col•laboràvem). Per això augmentar el nivell de les mobilitzacions (sigui per freqüència, per intensitat, per extensió) és el camí més directe cap al nostre objectiu: que es retiri la retallada de l’àmbit sanitari. Com a qüestió de mètode sembla que els talls han estat normalitzats per les autoritats. Ja els preparen abans i no generen gaire maldecap a l’executiu. Potser dinamitzar les accions canviant els dies o augmentar els dies o interrompre a distintes hores a distints punts. En tot cas són qüestions que han de debatre els que les fan, en tant que no és fàcil mobilitzar amb agilitat a tanta gent i de centres diferents. Aviat, si no ja, arribaran els acomiadaments. La millor solidaritat que podem tenir amb els acomiadats o no renovats és la de forçar a que es facin patents les necessitats laborals que en tenim d’ells. El com és qüestió de cada centre i grup de companys. Intentaran que treballem més per menys, i mantenir la responsabilitat que ens toca per estament, és a dir augmentant el risc d’errada si es fan les coses més ràpid, de més mala gana, més pressionats... També arribarà el període de negociar amb els comitès d’empresa de cada hospital què retallar i com fer-ho. Quina postura prendran els sindicats? I els treballadors? Convé entrar a negociar o mantenir un conflicte directe? Quina participació tindran els usuaris organitzats en col•lectius? Prendran part en la lluita moviments socials? Aquestes són qüestions amb les que hem de jugar. Han de ser forces i aliances que alimentem i amb les que treballem de continu. Un tema important és el del manteniment de les protestes i la seva extensió. Les acampades (ja localitzades a alguns barris, a més de Plaça Catalunya) podrien ser una bona eina d’extensió. S’hauran de superar alguns obstacles obvis com la dispersió de continguts, la dificultat per participar de forma mantinguda a les assemblees (ja costa mantenir-se a les del treball..), la superació d’ideologies, la trobada d’objectius comuns i factibles per a tots, tot i les diferències... Però pensem que les assemblees de les acampades són un espai molt adequat per travar aliances amb altres sectors com l’ensenyança o l’universitari, o per aprendre i discutir noves formes de mobilització i lluita. Tot i això, haurem d’estar atents a no dispersar els objectius gaire si volem aconseguir-los. Una altra cosa seran els debats de fons que es poden propiciar i que tenen a veure amb el que comentàvem a l’apartat anterior. En aquest moment, en que el Departament i les empreses faran molts moviments, es torna molt important que circuli la informació entre centres, no només a nivell de comitès d’empresa i sindicats, també a nivell informal. I es que és un sector en que ens coneixem molts, particularitat important i desitjable del nostre àmbit. També és vital que circuli fora de l’entorn, però de forma més estructurada doncs no tenen al cap totes les coses que nosaltres vivim en el dia a dia. Per exemple, el sindicat CGT ja ha tret algunes dades de les retallades (http://www.cgtbarcelona.org/content/movilizaciones-en-sanidad-este-marte). Independentment del qui, ens interessa el que. Aquestes dades han de circular amb agilitat i posar-les en coneixement el més aviat possible per tal de mobilitzar-nos amb usuaris i moviments socials. CONCLUSIONS Aquest és el panorama actual. Continuació del pla de retallades amb tancaments de serveis, reduccions de personal, augment de flexibilització amb empitjorament de condicions de treball, empitjorament de la qualitat de l’assistència, possible obertura a la limitació de l’assistència a col•lectius immigrants, augment continu de la mutualització i dels beneficis de mútues, lloguer de quiròfans al sector privat, etc. La Economia millorarà sens dubte. Però a costa de nosaltres. I per beneficiar als aprofitats de sempre. Amb el maquillatge de la xifra a retallar pretenen que abaixem la guàrdia i deixem de reclamar allò que pensem és just. I si ho pensem és perquè treballem cada dia i veiem el que això pot comportar. També perquè intuïm clarament la intenció d’un Govern que aposta per desviar la economia al sector privat amb el que això suposa a l’atenció sanitària. Un exemple clar és la ‘llei òmnibus’ que vol ser l’aplicació de la Directiva Europea Bolkestein (presentada al 2004 y aprovada al 2006) que pretén liberalitzar els serveis. Per si encara algú creu que aquestes mesures són fruit de la contingència de la crisi... En tot cas ja sabem el que significa liberalitzar pels que treballem, una volta de cargol més. Aquest és el context internacional en que estem immersos. Sobre la economia nacional planeja l’ombra del rescat europeu. Com afirmen els sindicats que negocien amb la CEOE i el Govern, alguns sectors empresarials s’estimen aquest rescat, doncs contribueix a legislar la retallada de drets per la via més directa. L’alternativa que se’ns planteja és: o acceptem el que ens proposen els governants nacionals o ens empassem el que ens imposaran les institucions internacionals. En tot cas impliquen empitjorament de condicions laborals i privatització massiva de la salut. Sembla que nosaltres no hi comptem més que per fer la feina, però no en l’organització d’aquesta. No ens és nou, ho patim fa anys. La qüestió és intentar canviar-ho per no queixar-nos sempre. Les eines; la pressió als polítics, als empresaris, als transmissors d’ordres dins el mecanisme burocràtic, les ocupacions de centres de treball, la difusió clara del que està fent l’executiu, l’impediment de la normalitat que tant desitgen per tal de no haver de donar comptes... i la imaginació individual i col•lectiva.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more