|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
El batec de les revolucions àrabs
|
|
|
per red |
04 mai 2011
|
Josep Maria Antentas y Esther Vivas
Molt s’ha escrit ja sobre les revolucions al Magrib i al món àrab i la seva importància històrica. Menys èmfasi s’ha fet, però, en la rellevància que tenen per a l’esquerra europea i catalana. |
|
La primera qüestió important que ens plantegen és, precisament, el retorn de la idea de revolució. “Sempre anacrònica, inactual, intempestiva, la revolució arriba entre el “ja no” i “l’encara no”, mai a punt, mai a temps. La puntualitat no és el seu fort. Li agrada la improvisació i les sorpreses. Només pot arribar, i aquesta no és la seva paradoxa menor, si (ja) no se l’espera”, afirmava Daniel Bensaïd. Dit i fet, els imprevistos esdeveniments a Tunísia i Egipte resituen en l’imaginari col·lectiu la idea que l’acció col·lectiva és útil, que es poden aconseguir coses amb la mobilització social i amplia l’horitzó d’allò possible. El seu impacte en les consciències dels treballadors europeus és limitat, és clar, per la distància cultural i política. Però, tot i així, són un contra-exemple a l’experiència quotidiana de les lluites socials a casa nostra. Un missatge d’esperança davant la resignació i el desànim després de dècades de retrocessos i derrotes.
Els esdeveniments al Magrib i al món àrab ens han de servir, també, per a combatre la xenofòbia en ascens a Catalunya, i l’associació interessada entre immigració d’origen musulmà i integrisme religiós. Les protestes i les revolucions en marxa a favor de la democràcia, la justícia social, la millora de la situació de la dona... ajuden a contribuir a desmuntar la fal·làcia del “xoc de civilitzacions” i els perjudicis culturals.
L’efervescència política a la regió provoca també una creixent politització de la població immigrant, creant un millor escenari per a la confluència entre aquesta i l’esquerra “autòctona”. Una tasca estratègica per a fer front al neoliberalisme i als intents que la crisi la paguem tots i totes.
Reforçar la solidaritat internacional amb els processos en curs ha de ser una prioritat per als moviments socials catalans. Per a fer-ho cal, però, orientar-se bé sobre el què està passant. Primer, hem de prendre distància de les tesis conspiratives que veuen la mà de la CIA darrera les revoltes. Sens dubte les conspiracions existeixen, però no podem interpretar la història en clau conspirativa. Sembla que per alguns la pròpia noció de revolució s’havia debilitat tant que no s’ho acaben de creure i han de veure muntatges inexistents on només hi ha explosió d’ira i de ràbia davant la injustícia!
Segon, cal no confondre’s de bàndol en el cas libi. La defensa de Gadafi en nom de l’anti-imperialisme que estan fent alguns sectors de l’esquerra, en particular sota l’impuls d’Hugo Chávez, és un greu error que només serveix per a despistar al moviment de solidaritat internacional. A Líbia, però, es planteja un altre (complex) dilema on cal no fallar: la necessitat d’oposar-se a la intervenció militar de l’OTAN que, lluny de defensar els anhels democràtics del poble libi, pretén controlar l’escenari post-Gadafi i l’explotació del petroli. L’aïllament polític i econòmic internacional del règim, i el subministrament incondicional d’armes als rebels són alternatives internacionalistes i solidàries a la intervenció militar.
Malgrat totes les dificultats l’ascens de protestes en països com Síria mostra que la dinàmica iniciada a Tunísia no s’ha esvaït. No hem d’embellir romànticament els processos en marxa obviant-ne les mancances, ni tampoc desautoritzar-los perquè no són encara “veritables revolucions” que han aconseguit capgirar l’ordre econòmic i social. La gran feblesa política, organitzativa i cultural de l’esquerra a la regió és un dels seus talons d’Aquil.les. Aquestes primeres “revolucions del segle XXI” són contradictòries i amb límits, no segueixen un model pre-establert i el seu resultat és obert i incert. El repte és precisament aconseguir que vagin fins al final amb totes les seves conseqüències, evitar així que les esperances de canvi quedin frustrades i, finalment, “tot canviï perquè no canviï res”.
La força dels inesperats vents que bufen al Magrib i al món àrab des de fa mesos no només electritzen la regió sinó que donen noves esperances als moviments socials de casa nostra sobrats de derrotes i desenganys i mancats de victòries.
*Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la UAB i Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la UPF.
**Article publicat a Público (ed. Catalunya), 03/05/2011.
+ info: http://esthervivas.wordpress.com |
Mira també:
http://esthervivas.wordpress.com
|
This work is in the public domain |
|
Re: El batec de les revolucions àrabs
|
|
per x |
05 mai 2011
|
|
Ostres, quants vegades més penjareu aquest article a indymedia? és el 3r cop que el veig com a mínim, a part de no ser tampoc res de l'altre món. |
|
Re: El batec de les revolucions àrabs
|
|
per llibertari |
05 mai 2011
|
Doncs jo no el coneixia. Gracies per tornar-ho a penjar. Em sembla força encertat.
Salut. |
|
Re: El batec de les revolucions àrabs
|
|
per X |
05 mai 2011
|
|
Com es que mai parleu de Grècia? |
|
Re: El batec de les revolucions àrabs
|
|
per Trotsky=CIA |
05 mai 2011
|
|
Ebncara recordo haver llegit articles de trotskistes francesos defensant els bomardejos i assassinats de nens. tontos útils de la CIA |
