Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
El mite dels Països Catalans
per antinacionalista 30 mar 2011
“La unitat de tots el territoris de parla catalana seria més clara si hi hagués un terme que els englobés. Perquè els noms –ai!- fan la cosa”. (Joan Fuster, “Dolça Catalunya”, nº 43, 1970)

A la gent de la meva generació, fills del pujolisme i del Club Súper 3, la noció dels Països Catalans resulta quelcom normal i quotidià. Des de petitons, per tot arreu hem vist el mapa del nostre imperi perdut: a la televisió pública quan surt l’home del temps; o a l’escola, penjat de la paret de l‘aula; o als llibres de text de socials, història, llengua; o als concerts de Sau i a les samarretes d’Els Pets.

És un ingredient habitual de la papilla nacionalista que ens han fet empassar: gaudir de (extasiar-se amb) la visió del mapa dels Països Catalans… Catalunya, València, Balears, Rosselló, la Franja i la ciutat italiana de l’Alguer… i també un poble de Múrcia de 670 habitants que es diu Carxe, i també les Illes Medes, i les Illes Formigues a Palamós. Ay! L’imperi perdut! La Terra Promesa!!! La qual serà heretada per “l’ànima col·lectiva”, que va dir en Prat de la Riba, presumiblement després de fer ioga.

.

L’origen del mite

Tot i la nostra mil·lenària història, la primera vegada que trobem escrit els termes Països Catalans o Catalunya Gran fou a finals del s. XIX, en el context del naixement del nacionalisme català i de la seva inseparable historiografia romàntica. Des de bon començament, amb aquells termes es vol descriure no només un fet cultural i lingüístic (“terres de llengua catalana”, de forma similar als francesos amb la seva Francofonia), sinó un projecte polític que aglutinaria aquelles terres. Així, per exemple, el 1886, Narcís Roca i Farreras a la revista L’Arch de Sant Martí feia referència a la “simpatia de tots els Països Catalans d’ençà i d’enllà de l’Ebre, d’ençà i d’enllà dels Pirineus Orientals”. O el mateix Prat de la Riba, quan escriu “la llengua és la Pàtria”, a La Nacionalitat Catalana (1906).

El terme es va recuperar als anys 30 del segle XX. Així, el maig de 1934 trobem el manifest “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”, signat entre d’altres per Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Massó-Torrents, Pere Bohigas… Hi podem llegir: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…). L’afebliment i la desaparició del sentiment d’unitat coincideix amb els temps de decadència, i no cal dir que la nació que ens governa des de forma ha procurat –i procura encara-, per tots els mitjans, fomentar i accentuar la divergència entre els Països Catalans”. A més, a aquesta dècada, es concreta com a projecte polític tal i com observem en els programes d’alguns partits (Unió Democràtica) i en alguns escriptors (J. Carbonell i Gener).

Malgrat aquests antecedents, el mite pròpiament dit neix als anys 60 del segle XX en el context de la (virtual) oposició al franquisme per part del nacionalisme català:

Primer, trobem la tasca de reidentificació “nacional”, en el context dit de lluita antifranquista, engegada per un grup d’intel·lectuals nacionalistes, com ara Max Cahner i Joan Fuster, i finançada per Òmnium Cultural. Es tracta d’un projecte de construcció identitari basat en la llengua catalana com a pal de paller d’aquesta identitat.

Segon, a aquest projecte identitari li hem de posar un nom. Joan Fuster, al seu conegut opuscle “Qüestió de noms” (1962), recupera aquella terminologia decimonònica que hem vist als antecedents.

Tercer, ara que ja tenim nom, hem de començar a definir el contingut i significat d’aquest nom. Aquí trobem, primer, el Congrés de Cultura Catalana (1976-1977) que el defineix, al seu Manifest, com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”. Immediatament, aquesta comunitat de cultura esdevé projecte polític a molts programes electorals de partits els quals, fins i tot, ens governen.

En definitiva, és a les darreres dècades del franquisme (anys 60-70) quan neix -impulsat per alguns intel·lectuals burgesos- un projecte reidentitari-lingüístic, d’arrel nacionalista català, al qual se li cerca un nom per a, després, definir i donar forma al concepte. Un cop definit, és el moment d’intentar fer realitat el mite de País: cal engegar el projecte d’uns Països Catalans.

.

La definició del mite

Hem vist com el “Manifest de la cultura catalana” (1977) definia els “Països Catalans” segons aquests quatre següents: a) comunitat de cultura; b) base història de més de mil anys; c) homogènia i específica; d) conscient de ser-ho i voluntat de continuar. Podem fer els comentaris següents:

.

a) Comunitat de cultura:

Llengua i Pàtria són elements inseparables en el nacionalisme català: ho hem vist amb Prat de la Riba, quan va escriure “la llengua és la Pàtria” a La Nacionalitat Catalana (1906); o Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i d’altres intel·lectuals firmants del manifest de 1934 “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria” amb el paràgraf ja citat, que comença dient: “La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana (…)”.

A més, esdevé projecte polític a programes electorals de diversos partits, com ara la UDC dels anys 30, o actualment a partits que ens han governat fa poc com ERC, el qual afirma que “la Nació Catalana ha estat dividida en diferents territoris per imperatius polítics: la Catalunya Nord, el Principat, la Franja de Ponent, el País Valencià, les Balears i Pitiüses, Andorra. Aquest esquarterament, fruit de més de 300 anys d’opressió per part dels Estats espanyol i francès, ha fet que els diferents territoris hagin viscut ignorant-se els uns als altres o, en el pitjor dels casos, ignorant la seva pròpia identitat” (article 13 de la Declaració ideològica d’ERC, XIX Congrés Nacional, 19/12/1993).

Trobem declaracions similars a d’altres partits i coalicions, com ara les CUP, Solidaritat, Reagrupament, PSAN, etc, i fan pedagogia popular d’aquest projecte polític tot coregent eslògans com ara “sense València no hi ha independència”, o “Volem, volem, volem independència, volem Països Catalans”.

Per tant, podem afirmar sense equivocar-nos que el concepte “Països Catalans” transcendeix la lingüística i la cultura: és un projecte polític.

.

b) Base històrica:

“Més de mil anys d’història tenen els Països Catalans”, diuen aquests intel·lectuals nacionalistes el quals acaben de definir un projecte teòric i que ara es disposen a fer-lo realitat. És un exemple d’historiografia romàntica en ple segle XX, tot el contrari de la historiografia científica . I també un anacronisme: llegir la història amb les ulleres nacionalistes contemporànies que acaben de fabricar.

Els “Països Catalans” no han existit mai com a subjecte polític. Es refereixen a la Corona d’Aragó, però això és una cosa ben diferent: és el conjunt de regnes que van estar sotmesos al Rei d’Aragó, entre els segles XII i XV, on trobem no només el territoris de llengua catalana, sinó també altres regnes com ara la pròpia Aragó, València parcialment, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria. És a dir, no és la llengua l’eix vertebrador de la Corona d’Aragó sinó la submissió a la jurisdicció d’un Rei, criteri propi de l’Edat Mitjana, la qual hem de llegir amb els seus propis ulls –i no pas amb els nostres criteris contemporanis– si no volem caure en anacronisme.

Però més important em sembla la auto-identitat que tenien els habitants del Principat, la qual era marcadament hispànica. Es sentien hereus de la hispània romana i visigoda, i havien anomenat, segles enrere, el seu bressol com a “Marca Hispànica”, no pas catalana. Aquesta identitat profundament hispànica la trobem en Jaume I el Conqueridor, on podem llegir a la seva Crònica, tot referint-se al seu pare, que «el Nostre pare el rei Pere va ser el més franc de quants va haver a Espanya» (Crònica, 6). Parlant del noble català Guillem de Cervera diu que era «d’aquells més savis homes d’Espanya» (34). Es refereix a les seves forces militars com «les forces de les millors d’Espanya» (21). En un altre capítol (el 392) diu que Catalunya «es el millor regne d’Espanya» y «la més honrada terra d’Espanya». En repetides ocasions es refereix Jaume I als «cinc regnes d’Espanya», es a dir, Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Portugal.

El mateix podem llegir a la Crònica de Bernat Desclot, quan narra un viatge del Comte de Barcelona a Alemanya per tal d’entrevistar-se amb l’Emperador. Es presenta tot dient: «Senyor, jo soc un cavaller d’Espanya». I es presenta a l’Emperadriu dient: «Jo sóc un Comte d’Espanya a qui diuen el Comte de Barcelona». L’Emperador diu al seu seguici: «… han vingut dos cavallers d’Espanya, de la terra de Catalunya» (Desclot, Cap. VIII). [Textos extrets de Marcel Capdeferro, “Otra Historia de Cataluña”].

I és que Catalunya ja tenia identitat pròpia molt abans de què nasqués el nacionalisme al s.XIX, i abans de què es dibuixés cap projecte identitari basat en la llengua com a pal de paller d’aquesta identitat. La identitat mil·lenària catalana troba el seu origen en el procés de reunificació i reconquesta peninsular medieval, corrent històrica marcadament hispànica. Que Wifré el Pilós visqués a la “Marca Hispànica”, no pas catalana, és significatiu. I que Jaume I s’autodefinís a les seves Cròniques com a un dels cinc reis d’Espanya, juntament amb Lleó, Castella, Navarra i Portugal, és determinant.

.

c) Homogènia i específica:

Emprar aquests dos adjectius el 1977, podria semblar la manifestació d’un desig i no pas la descripció d’un fet. Però llegit amb els ulls del 2011, això és la constatació de l’error nacionalista: avui, hem vist caure molts dels “fets diferencials” que ens eren específics i que ens homogeneïtzaven a tots plegats com a membres de la mateixa tribu. Els catalans no som ni més honrats ni més nets que els de la Meseta (aquí la corrupció també és possible), ni més llestos, ni més alts. Demografia, geopolítica, globalització, multiculturalitat, són reptes homogenis… però de la aldea global.

L’únic fet homogeni i específic el trobem, no als Països Catalans, sinó al Principat i a les Províncies Vasques: l’existència comuna d’un nacionalisme identitari, autodestructiu i empobridor, que renega dels seus orígens històrics, i que ha trobat en l’odi a Espanya l’únic combustible per anar empenyent els dies, justificar el cul a les poltrones, i malversar impunement sota l’ombra de la senyera.

.

d) Conscients de ser-ho, i voluntat de permanència en el futur:

Ni som ni volem ser. Trenta anys després del Manifest, queda clar que els andorrans volen ser andorrans, i que ni valencians, ni illencs, ni algueresos ni rossellonesos, volen ser catalans. Els habitants de Carxe, a Múrcia, tampoc. Perquè no ho són, i no ho han estat mai de catalans –excepció feta del rossellonesos-.

Marc Prenafeta explicava que a l’Alguer, durant els actes commemoratius del cinquentenari de “lo retrobament” entre Catalunya i l’Alguer, es parlava català barceloní i poc alguerès. No hi eren les autoritats alguereses, sinó només les de la Generalitat, que van anar tots plegats a l’Alguer un cap de setmana a fer discursos inacabables sobre l’Alguer i Catalunya, presentacions de llibres, degustacions gastronòmiques, regates esportives… finançat tot per la Generalitat, és clar. Com un cap de setmana a una masia rural amb els amics, però gratis i amb nivell.

També observem indiferència a la Catalunya Nord, on tot i les nombroses associacions civils procatalanes, el suport social és quasi residual: a darreres eleccions, hem vist com el candidat de Convergència al Rosselló, Jordi Vera, ha estat el menys votat al seu cantó, amb només 93 vots! Els guanyadors, la UPM de Sarkozy i el FN de Le Pen.

A València trobem, més que indiferència, resistència i antipatia envers el projecte dels Països Catalans, no només entre les classes populars sinó també entre les dirigents, tot i les quantioses subvencions que la Generalitat catalana atorga al projecte (Eliseu Climent i muller).

I es que això dels Països Catalans és “tot per als Països Catalans, però sense els Països Catalans”: un projecte impulsat per l’élite nacionalista del Principat, que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, alguereses, etc.



Conclusió

A les darreres dècades del franquisme (anys 60-70 del s. XX), alguns intel·lectuals nacionalistes –d’arrel romàntica decimonònica- impulsen un projecte de reidentificació “nacional” on troben en la llengua catalana l’eix vertebrador, el pal de paller, de la identitat catalana. Estan finançats per Òmnium Cultural i són, entre d’altres Max Cahner i Joan Fuster.

Tot cercant un nom per al projecte, troben el terme “Països Catalans” (Joan Fuster, “Qüestió de noms”, 1962), emprat per primera vegada a finals del XIX.

Un cop trobat el nom, han de definir i donar forma al concepte, la qual cosa fan al Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), el Manifest del qual defineix els Països Catalans com a “comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho”.

Finalment, un cop tenim nom i l’hem definit, arriba l’hora de fer realitat el mite de País: és el moment d’engegar el projecte d’uns Països Catalans, la qual cosa succeeix a partir d’aquell Congrés de 1977.

En la seva execució, el projecte ha estat rebut amb indiferència o inclús –com és el cas de València- amb resistència i antipatia. I és que es tracta d’un projecte ideat per les élites del Principat, però que no respon a cap realitat ni reclamació social, ni tampoc gaudeix del recolzament de les élites locals valencianes, mallorquines, etc, com ha quedat palès trenta anys més tard. “Tot per els Països Catalans, però sense els Països Catalans”.

I és que el projecte pateix defectes estructurals: en primer lloc, els impulsors han confós el fet cultural i lingüístic amb la organització política, la qual cosa no és culpa d’ells, sinó que ve d’antic: ja Prat de la Riba va dir que “la llengua és la Pàtria”, ergo si parlem la mateixa llengua des de Salses fins a Guardamar, doncs és difícil superar aquella confusió. En segon lloc, han substituït la identitat catalana mil·lenària –de profunda empremta hispànica- per la lingüística, la qual cosa tampoc ajuda a superar la confusió esmentada. Finalment, la història no els dona la raó: valencians i mallorquins, majoritàriament, ni son ni volen ser catalans, perquè no ho han estat mai: la Corona d’Aragó era un altre cosa, tot i que els impulsors del projecte alegin a Jaume I com a pare espiritual d’un projecte que s’han inventat ells.

Recomanacions:

VARGAS RUBIO, Rodolfo: “El mito de los “países catalanes”: un jacobinismo a escala regional“, en elmanifiesto.com, 19 de septiembre de 2007

CIURANA ROMAN, Pere: “Països Catalans: història d’un concepte que no té origen”, al blog Dices tú, 30 de gener de 2011

JAVI HISPÁNICO (pseudònim): “Origen del nacionalismo catalán”, en el blog El Principat de Catalunya, 1 de marzo de 2011

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El mite dels Països Catalans
per Neng 30 mar 2011
Molt bó!
Molt ben currat desde la vessant històrica, cal desmuntar tots els discursos nazionalistes, però cal també una visió desde l'óptica capitalista...

¿No recorda la construcció del mite dels Paissos Catalans a la construcció d'una marca? Es a dir, no es un producte que cotitza al mercat, que té un valor económic i funciona per una relació d'afinitat entre el consumidor i la marca?
No es fan al.lusions contínues als valors afegits de la marca? Valors com: seguretat, fidelitat, llibertat.... valors que per altra banda poden compartir amb qualsevol marca de cotxes?

No es el nazionalisme català el resultat de la construcció d'una identitat corporativa, en continua confrontació amb altres marques per la seva quota de mercat??. No es aquesta confrontació la que legitima el propi mercat?

No son els indepes uns marquistes tan fidels a la seva marca como els "indis" a les Vans?
Re: El mite dels Països Catalans
per marcelí massana 30 mar 2011
deixa de fumar tants porros, nen, que no et fan bé!

SOM I SEREM GENT CATALANA DE SALSES A GUARDAMAR I DE FRAGA A MAó!!


mai ens conqueriràn del tot els teus amics "No nacionalistas" perque Espanya només es la llengua castellana sublimada i imposada, mentre no es transformi de debó en una republica federal o totes les llengues ibèriques (recordes el terme?) siguin oficials!!
Re: El mite dels Països Catalans
per hohoho 30 mar 2011
http://elprincipatdecatalunya.blogspot.com/

Mireu el bloc d'on treu la informació, no té perdua.
Re: El mite dels Països Catalans
per voltor negre (aegypius monachus) 30 mar 2011
"Som" i "serem", implica un "nosaltres"... qui sou "vosaltres? Impliqueu tothom qui, accidentalment, hagi nascut dins unes coordenades de longitud i latitud determinades (cony-venció 1) on va prosperar una denominació o marca de ranxo i de ranxer determinats (cony-venció 2)...????!!!

Som i serem, cadascú el que ens roti els collons, prescindint de S.A.'s, S.L's, llibres d'estil corporatius feudals i burgesos, logotips bi, quadri o pentabarrats, espanyes, catalunyes, europes, FMIs, BMs, IBMs i demés marques hispàniques o marques blanques hacendado de la puta merda de demopollacràcia completa democràcia comansi que els putus burgesos amb les seves putes palles mentals s'han muntat.

P.D.: i no embrutis el bon nom de Marcelí Massana!!
Re: El mite dels Països Catalans
per güitre güitaker 30 mar 2011
Excel·lent article i molt oportu devant l'allau que ens toca patir cada cop que s'acosten ereccions [sempre hi ha un que la te mes llarga...]
Tornem al eix central del mullader identitari: no hi ha prou amb 'esser': sobre tot s'ha de 'tenir'...
institucions, calers, autoritats, fronteres, exercits, cossos repressius, banquers, bisbes, etc. però 'catalans' o 'bascos' o 'autoctons'.
La qualcosa ens agermana amb lo 'bo i millor' del capitalisme depredador i els regims feixistes d'arreu el món!

Potser caldria veure quina 'catalunya' vol 'esser' -la dels perseguits, els heretjes, els fugitius, els desarrelats, etc- enfront de la 'catalunya' que 'ja té' i vol 'tenir més': convergents, suqueros, burgesos, alts funcionaris, oligarques, cretins, corifeus, etc.
Perque la por de 'esser' sempre es transforma en voluntat de 'tenir'. Coses del cervell reptilia.
Re: El mite dels Països Catalans
per fr 31 mar 2011
Doncs l'article està prou bé i en l'àmbit històric és impecable. Ara bé, té un cert tufillo espanyolista i tb estari bé criticar el nacionalisme ecspanyol.

I sí, el blog que fa referència més fatxa no pot ser.

Jo, de moment, ni català ni espanyol em sento, em sento un explotat amb ganes de canviar aquesta situació.

Ni Catalunya, ni Espanya!
Revolució Social!
Re: El mite dels Països Catalans
per A 31 mar 2011
Jo em sento català però no vull cap estat (per molt socialista que sigui), o sigui, no vull canviar d'amos. Si, el text està prou bé, tot i que se li nota cert espanyolisme. Ara falta desmonta els mites del nacionalisme espanyol, (Cid, Reyes Católicos, conquista de America "civilización", etc). Tots els nacionalismes viuen de mites. Fins i tot alguns membres de l'EI fan servir personatges medievals o classistes, només cal veure algunes cançons d'Opció, Pilseners, les lloançes a Jaume a I a València,etc.

A mi no em sembla malament que es diguin Països Catalans si es refereix a un territori on es parla la mateixa llengua, tot i que si els valencians i illencs no volen (i ho entenc), doncs s'ha de respectar. El problema és que el terme es fa servir pels interessos polítics d'alguns...
Re: El mite dels Països Catalans
per F 31 mar 2011
Com diu A el es fa servir per interessos polítics d' alguns com els que han escrit aquest text i com erc i tota la txusma aksta..
Ara, l' autodeterminació dels pobles crec k es una cosa per la qual tots tenim que lluitar..
I si això no ho compartiu feu-vos-ho mirar.. potser esteu més aprop de l' espanyolisme ranci com el de la web d'on s' ha extret akest text...
Re: El mite dels Països Catalans
per historiador 31 mar 2011
Que en l'àmbit històric és impecable?b algú que afirma que els habitants del País Valencià, les illes, etc. mai han estat catalans (!!!)¿?¿

Però tu com ahs estudiat història, per un curso CEAC?¿?

El problema de l'espanyolisme i l'extrema dreta és que estan molt acostumats a tenir la força però no la raó (mai l'han tinguda), i per tant tot allò que intenten produir racionalment és de molt poca qualitat.

Cal ser molt cafre per exemple per dotar de contingut "nacional" (tal i com ho entenem d'ençà la formació dels estats-nació) el terme Espanya, o Hispània o el que fos. Per això quan es parla de la millor marina mercant del XVI d'Espanya es parla de la portuguesa, perquè Portugal forma part d'aquest conjunt de regnes hispànics, o el que avui en dia coneixeríem com a Península Ibèrica.

Fes-te un favor i estudia una mica, que fas una exposició argumental que ni de batxillerat (quina classe de procediment és agafar dades parcialment i deixar-les anar?¿?)

Per cert, com que veig que t'agraden les cites històriques, te'n dóno unes quantes que "acríticament" demostrarien que tots els habitants dels Països Catalans són i han estat considerats catalans:

Segle XIII

* [1287] Bernat Desclot. Crònica del Rei En Pere.

"[Pere el Gran al coll de Panissars]...tramès lletres a ses hosts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleida, e de Tarragona, e de Tortosa, e de València, e de tota Catalunya generalment.".
Segle XIV

* [Principis del s. XIV] El metge, visionari i reformador eclesiàstic valencià Arnau de Vilanova (València, mitjan segle XIII-Gènova, 1311), en la seua obra De Agrimensura declara de si mateix "Que yeu Arnaut de Vilanova...de Catalunya nadiu fuy". Així mateix, aquest, al seu Antidotum designa el bisbe de Mallorca i altra gent dels territoris de llengua catalana que s'hi trobaven en Perusa (Itàlia), com a "compatriotes meus". Respecte a aquest il.lustre valencià, reportarem, en fi, una curiosa prova de la seua condició nacional que va fer una volta el papa Bonifaci VIII. Aquest Papa tenia molta mania als catalans, i una volta, parlant amb el rei de Sicília, li confessava que no coneixia cap català bo, i n'exceptuava precisament el seu metge particular magistrum Arnaldum de Villanova.
* Ramon Muntaner: Crònica

Narració d’una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, havia enviat quatre galeres valencianes:

"Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..."

Capítol CLXXI: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...".

Capítol CCXXXV: "En Rocafort, esguardant que ell havia perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..."

Explicació de l'origen català de les terres conquerides per Jaume II en el sud del Regne de València:

Capítol XVIII:"...els habitants d'Oriola, Elx, Alacant, Guardamar...son vers catalans e parlen lo bell catalenesc del mon." "vingueren molts fadrins en Catalunya e nodriren-se tot hora amb lo senyor infant; enaixí aprenguren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València tot ço qui bo e bell era, e així cascun d'ells fou lo pus perfecte pla(català) que abans fou e amb pus bell catalanesc".

* [1311] Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).

"E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València".

* [1306] Arnau de Vilanova

“Regnum vero Aragoniae sub se habet cathalanos et aragones”

El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus").

* [1316] Testament de Guillelma, muller de Salvador Pedrosell

“Item, captivis catalanis oriundis de civitate Valentie, redimendis de posse paganorum, ducentos solidos”

* [12 – 8 - 1330] Ordenances als mercaders de la corona d’Aragó, a la ciutat de Bruges

“a tots los mercaders catalans sotmeses del senyor rey d’Aragó, a fi que d’ací en avant no sie nenguna quistió entre mercaders ne noliejadós, ne ací ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha”

* [1352] Pere el Cerimoniós: Crònica: Narració d’una tempesta ocorreguda a Sicília (capítol 5)

“no se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València”

* [1370] Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica:

"entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".

* Bernat Serra, notari de València (en el mateix plet):

"alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".

* Bernat de Miracle, savi en dret de València (en el mateix plet):

"entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.

* [1370] Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar:

"On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".

* L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
* Francesc Eiximenis: Lo Crestià (llibre terç). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.

“per aquestes, damunt dites raons, provaren los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món.”

* [1392] Consell General de la ciutat de València. Manual de Consells [6 de juliol].

"...els èxits de l'infant Martí, a Sicilia fan honor e utilitat...a tota la nació catalana."

* [1395] Antoni Canals: Valeri Màxim (traducció)

“E com lo dit rey fos barbre, que vol dir hom estrany a la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres”

* [12.9.1399] Els jurats de València fan esment d'aquest antic proverbi:

“Draps de França e llibres de Bolunya consumen Aragó e tota Catalunya".

* [1399] Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".

Segle XV

* [1403] Jurats de València. Lletres missives als prohoms i al cònsol de Marsella.

“...ha presa en les mars vostres la nau de Cristòfol Caruo, genovés, carregada de moltes mercaderies e havers de cathalans, mercaders d'aquesta ciutat e de son regne, que anava en Gènova..." "...que si el dit Diago Sanxeç ab la dita presa arriba aquí vullats fer ab diligent obra e cura que ell torn als dits nostres mercaders cathalans tot ço...”.

* [1412 - 1418] Sant Vicent Ferrer. Sermó.

“Digau: en què coneix hom una persona de qual terra és? En lo lenguatge. Car si vós parlau ab hom estrany per la llengua conexereu de qual terra és. Si parla català, oo! Català és, si parla francés, francés”

* [15 – 12 - 1433] Oriola. Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.)

«Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»

* [1458] Generalitat de València. Llibre de provisions:

"E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."

* [1455 - 1458] El Papa valencià Calixt III (Alfons de Borja) [Canals 1378-Roma 1458] se designà a si mateix com a papa catalanus, i així mateix proclamava que el seu Papat era gloria nationis catalanae.
* [1500] Pietro Belmo. Opere.

"O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani..."(referint-se a amics i parents del papa de Xàtiva Alexandre VI [Roderic de Borja]).
Segle XVI

* [1539] Baltasar de Romaní: Pròleg de la seua edició de les obres d’Ausiàs March.

“Obras de mossen Auzias March, Cavallero valenciano de nación catalán”

* [1554] M. Bandello. Novelle I:

"Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."

* [1557] Cristòfor Despuig: Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

“...los valencians d'ací de Catalunya son eixits, i los llinatges que d'ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s'és molt trastornada.”

* [1566] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia.

"En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanesque de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...”.

* [1577] Vicent Antist: Vida i historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer.

"...San Vicente predicaba en catalán...como quiera que Valencia fué poblada de gente catalana”.
Segle XVII

* [1604] J. Pujades. Dietari:

"Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."

* [1610] Gaspar Escolano [Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València]. Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108.

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.
Segle XVIII

* [1713] Maulets valencians. Declaració d'adessió dels valencians a la resistència antiborbònica, presentada a la Diputació de la Generalitat de Catalunya:

"I ja que el Regne de València degué la major part de les armes glorioses d'aquest Exm. i Fid. Principat en la feliç expulsió dels moros de la seua Pàtria, no dubta la Nació, essent tan unida en l'honor i l'interès comuns, que V.E.F. admetrà aquesta sincera expressió del seu zel, amor i reconeixença".

* [1766] Bisbe Climent. Sermó d'entronització. Barcelona:

"Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."
Segle XIX

* [1876] Benvingut Oliver. Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa:

"Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."

* [1893] Marià Aguiló. Epistolari:

"En Llorente, que és el més català dels valencians..."
Segle XX

* José Martínez Ruiz "Azorín". Una hora de España:

"Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca".

* [1908] Miquel Duran de València. Conferència pronunciada a l'Ateneu Mercantil de València.:

"Jo valencià nascut a València, afirme que la meua pàtria es Catalunya".

* [1918] Eduard Martínez Ferrando. Síntesi del crititeri valencianiste.:

"...la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al mon en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina...".

* [1930] Víctor Major. Acció Valencianista, núms. 4 i 10:

"Els qui es preocupen del problema nacional del mig-dia de Catalunya, des de l'Ebre fins al Segura..." "...Tortosa(...)és al centre geogràfic de la Catalunya peninsular.".

* [1931] Emili Gómez Nadal. Acció valencianista, núm. 21:

"Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d'una regió de la nacionalitat catalana.".

* [1933] Carles Salvador. La Revista, any XIX:

"Valencià de la ciutat de Valencia, declaro que sóc català.".

* [1974] Manuel Sanchis Guarner. Parlament pronunciat en l'acte en què li fou lliurat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

"Nosaltres, els Països Catalans, no som un poble important en el concert de la humanitat pel que fa a les nostres dimensions. Però tampoc som cap poble insignificant...".

etc.
Re: El mite dels Països Catalans
per Pkd 31 mar 2011
Les cançons d' opció o pilseners entre altres grups´simplement expliquen la història...
Si neguem que els catalans tenim un passat... sigui dur, fastigós o meravellós es el nostre passat.
D' on podem apendre moltes coses, com l' esperit de lluita dels almogavers o altres de dolentes com la barbarie i el salvatgisme dels almogavers, però és el nostre passat, i del passat hem d' apendre..
Analitzem el passat per construir un futur millor..
I magradaria que fessiu un cop d'ull a la web d' on surten aquests textos... potser alguna rata imperialista s' està fregant les mans..
Entenc que hi hagi gent que no vulgui nacions, jo tampoc en vull, però per arribar a eliminar totes les nacions, fronteres... crec k serà impossimble si primer de tot no s' aconsegueix l' autodeterminació de tots els pobles oprimits com pot ser occitania, els països catalans... sempre i quan la població ho vulgui i s'els respecta com a tals.
Entenc que hi hagi gent que vegi un altre camí per arribar al mateix punt però no colaboreu amb els imperialistes i fatxes espanyols per dir que catalunya, els països catalans, euskal herria o venezuela.. és un invent que cotitza a no se quines merdes, doncs per CIU potser si pot ser un negoci per mi no lluito per cap negoci igual que molts de vosaltres.
En aquest text també diu que la gran majoria no vol això i si vol allò... doncs té raó jo no soc qui per obligar a ningú però les grans majories tampoc sempre tenen la raó, ja que en aquest país les grans majories voten PP i PSOE i nosaltres ens hi caguem en aquestes majories.
Les grans majories donen suport a despelletar animals per fer abrics o moltes altres barbaries i molts de nosaltres ens i caguem amb aquestes majories..
O sigui que menys demagogia i més seriositat...
També m' agradaria tornar a remarca l' origen d' aquest text.. penós..
Re: El mite dels Països Catalans
per A 31 mar 2011
No, no simplement expliquen història, sino que eleven personatges i fets històrics per exaltar el patriotisme: Jaume I, conquesta de València, almogàvers, personatges classistes contemporanis com Dencàs o Miquel Badia,etc. Doncs jo el passat imperialista i sanguinari de Catalunya em fa fàstic i aquests independentistes classistes que perseguien i criticaven el moviment obrer tambe.

Coses bones dels almogàvers, vinga home, si eren uns mercenaris que assassinaven a la poblacio i violaven dones, no fotem... Una cosa es analitzar el passat i l'altre elevar personatges i fets històrics nefastos per altres pobles i persones i que tampoc beneficiaven el poble català, sino a la noblesa o burgesia. Això es el que fan aquests grups i certa gent de l'EI, com ho pot fer estirpe imperial i altre deixalla, la diferència es que uns diuen ser d'esquerres...

I no per ser anarquista, deixo de ser català, pero per mi com enteneu l'autodeterminacio nomes es canviar de cadenes (tambe els de l'EI). La llibertat no es crear un nou estat, amb els seus codis, lleis, policia, exercit, jutjes, presons,etc sino que els pobles es federin lliurement i no necessàriament ha de ser en el marc ibèric, sino que si els catalans aixi ho volen es poden federar amb occitània per exemple.
Re: El mite dels Països Catalans
per Ut 31 mar 2011
Doncs res diferent del que dic jo.. els catalans si quelcom hem perdut es l' esperit lluitador que molts avantpassats nostres van tenir..
Doncs ara hem ve al cap la canço de venjança catalana que tremoli l' enemic, en veient la nostra ensenya i l' odi que portem dins, cremaren llurs naus per privar-se de fugir, una cosa tenien molt clara, lluitar o morir!
Hem sembla una canço amb esperit lluitador, si es una brbritat el que van fer els almogavers, ja ho se... però la canço en comptes de transmetrem i enorgullim del que van fer hem transmet aquest misatge de lluita, de no cedir fins a la mort...
Bueno es un simple grup...
El tema és el text que hem smbla penós alabar un text que l' ha escrit l' espanyolisme més ranci que hi ha i aquí a indymedia hi ha gent que se'l sent com a seu.. potser alguns estan més aprop del que es pensen...
D' altra banda torno a repetir que jo no lluito per cap estat que cotitzi ni totes les paranoies que dieu..
Amb el discurset que adopten molts de parla de l' EI com si fossin CIU o quelcom semblant ñes pura demagogia.. es com dir que tots els anarquistes són uns drogats i uns krostes, ja k n' hi han uns quants que si k ho són doncs ho generalitzem..
Hi ha diferents independentismes igual que anarquismes i a tots 2 hi ha gent molt valida amb la que dona gust treballar i gent que fa fastig.
No soc de l' EI però la tinc que defensar davant d' alguns comentaris que fan pena.. no se si convençen a algú però la veritat fan fastig.. torno a repetir potser els que els escriuen estan més aprop de l' espanyolisme del que es pensen..
Re: El mite dels Països Catalans
per Anarquista 31 mar 2011
Espero que al rei de Roma (actualment la dinastia de papes) no se li acudeixi reivindicar els drets històrics sobre els Països Llatins.
Re: El mite dels Països Catalans
per voltor negre (aegypius monachus) 31 mar 2011
A veure si l'actual Tanzània, reivindica tot el planeta Terra, ja què allà, a la gorja d'Olduvai varen sorgir els primers homínids. O, el mateix, per part d'unaltre país africà, on van aparèixer els primers Homo sapiens que després "conqueririen", emigrant, la resta del globus... i dale amb les reivindicacions dels drets de pernada històrics i amb el cuentu dels avantpassats. Qui ha conegut ni tan sols els seus tataravis o, com a molt, els seus besavis?? A mi què m'expliquen de què va fer ni tan sols mon pare? Collons, construïm des de zero, dinamitem tota l'herència autoritària, què és la única herència que tenim: crims, crims i més crims i l'extorsió del caputalisme. Ara hem de fugir de d'aquesta merda de garjola, per "equips", segons el color de la samarreta, si les ratlles són horitzontals o verticals, o per la llengua que es parla, no pel criteri que creiem o fugint TOTS plegats.

Fins i tot es parla de Països Catalans a les obres científiques, com a l'encclopèdia catalana d'Història Natural dels Països Catalans, com si una falla o una serra o un riu o el territori de cacera d'una àliga daurada enttenguéssin de marques hispàniques, línies frontereres o distribució de la parla d'uns animals setciències apareguts, geològicament parlant, ahir a les 23:00 hores...
Re: El mite dels Països Catalans
per A 31 mar 2011
Per reivindicar que no quedi..
L' altre dia pel carrer un tarat reivindicava que a Collserola encara hi havia maquis.
També he vist una pegata on reivindicava que al 2021 arribarà la revolució mundial.
Els maies reivindicaven que al 2012 hi haurà un canvi de cicle.
Els treballadors reivindiquen menys retallades socials.
I jo hem pregunto, qui ets tu, el suposat " anarquista" per a negar les reivindicacions d' algú?
Si algunes tenen més seguidors que d' altres serà pk convencen més o menys o pk s' imposen a punta de pistola o pk..........
Jo encar ano he vist a l' EI amb pistoles imposant l' absoluta veritat ni res per l' estil..
Molts diuen que són anarquistes i no ho són.. ; )
Re: El mite dels Països Catalans
per S 31 mar 2011
Veieu el voltor negre també reivindica la destrucció de tot l' establert, diccionaris, llengües, cultures, edificis..
Per sort no el segueix ningú..
Voldria fer una puntualització a l' ocellot aquest de voltor negre, ningú ha dit de fugir per equips ni fer sectarismes.. MANIPULADOR.
Doncs a mi m' interessa el que van fer els meus avantpassats, ja que gràcies a ells soc el que soc i tinc el que tinc, crec que molts són desapareguts, menyspreats, trepitjats, humillats.. i tot això i molt més quan ells si que lluitaven per les futures generacions, com tu, i per a que tinguessin unes garanties de vida molt millors de les que ells es van trobar. No els hi agraïrem en tota la nostra vida ni patirem la meitat del que ells van patir, però crec que el mínim es seguir la seva lluita.
Clar tu desde el teu despatxet parles molt bé, fins i tot et pots permetir el luxe d' escriure llibres, n' hi ha daltres que van pagar amb la seva sang per a que tu avui dia puguis investigar els ocellets i tinguis jornades de kurro més curtes per a que després escriguis barbaritats per l' ordinador.
Re: El mite dels Països Catalans
per Neng 31 mar 2011
"Historiador", no pots refutar un article com el d'aquest post amb un copi pasti i a més dubtant de la capacitat de l'autor, cal quelcom més que signar amb el teu nick per considerarte en poder de la raó. Tampoc es just que tornis a parlar d'espanyolisme quan el mite dels paisos catalans se'n va al terra, la millor defensa no es l'atac. Desconec qui l'ha fet però es un text ben estructurat amb les cites adients a cada part de l'escrit, un bon treball i molt necessari. Som molts els que estem farts d'aquesta quotidianitat nazional que es absolutament artificial però que la respirem amb una malaltissa normalitat!!!
Per ampliar el tema de la identitat com valor econòmic us faig un enllaç a Euskadi TM i l'experiment del grup Consoni que va treure de pollaguera a molts nazionalistes del nort:

http://www.contraindicaciones.net/2005/03/euskadi-marca-registrada.html

Pierre Bourdieu va demostrar que hi ha una capital cultural per amortitzar, i d'això els d'aqui saben molt!!!
Re: El mite dels Països Catalans
per Grs 31 mar 2011
jajaj aneu ajuntant-vos amb aquesta penya aneu.. que qui acabarà perdent la credibilitat sereu vosaltres..
Una altra cosa CIU o altra gent si defensa la independència solament per interesos economics, cosa que no vol dir que tots els indepes ho fagin.
Igual k hi han anarquistes crostes, k no vol dir k tots els anarquistes ho siguin.
També hi ha tontos útils i no vol dir k tots els tontos siguin útils.
Generalitzant feu goig, se us ha dit com a 5 vegades i us feu els sords, k també en sabeu molt igual que de fer-vos els cecs..
Treieu textos de pàgines espanyolistes i del més fixista que corre per la xarxa i us els sentiu com a vostres (que ja sorpren), llavors surt alguna noticia de solidaritat o algun partit d' aquests, que fan fastig però les pagines aquestes es més del mateix.. dient que dona suport a les CUP o altres partits i ja son absolutament tots de nord a sud i d' est a oest uns burgesos, venuts,....
D' això se'n diu hipocresia, demagogia, enveja...
Re: El mite dels Països Catalans
per aegypius monachus 31 mar 2011
Si la teva capacitat d'anàlisi és gairebé zero, no en tinc pas la culpa, senyor (o senyora) "S".
Si no saps discernir entre "tenir arrels" i "solament tenir arrels" (com els vegetals) és el teu problema. Inclòs els anacoretes tenien una visió més àmplia: a més d'arrels, s'alimentàven de tubèrculs i baies. Per descomptat que respecto qui vulgui ser un vegetal, fins i tot els minerals. Però jo critico idees, no persones concretes i em sembla criticable acceptar denominacions d'origen arbitràriament establertes, com la patata de Prades, el meló d'Artesa o el "poble de Catalunya" o "la burgesia de Baviera" o "la mujer española".

Destruir diccionaris? o construir a partir de coses que no siguin "escollides" com a bastió per a bastir el que sigui, per qui sigui que hagi decidit escollir la parla o escollir el color de la pell per dividir-nos per equips?

"Otrotanto" de la teva capacitat d'extrapolació (i en dius manipuladors als demés). Tu a mi em coneixes d'alguna cosa, troç de soca? Tens puta idea de lo bé (o malament) que visc? Tens idea de si m'han regalat quelcom o em van començar a explotar amb 10 anys o de si escric llibres o il·lustro contes i visc del conte? Doncs a cascar-la, bocamoll.
Re: El mite dels Països Catalans
per Electric Ladyland 03 abr 2011
Amb tots els respectes per la terra on vaig neixer i han nascut els meus fills, els meus germans, la gent que estimo: no hem de perdre el nord per substituir-lo amb senyeres, idearis, gramatiques, mites fundacionals ni fer servir identitats ni cultures soposadament menyspreades com a criteris d'exclusio i sobre tot, com a element de divisio dels qui volem bastir un altre mon, sense obsessions de propietat, de domini, de control, de sometiment.
Aquest, crec, que es el motiu d'aquest post i, per aixo, trobo que es molt lloable pel seu esperit critic, desmitificador i respectuos.
S'han comes massas crims en nom de les patries.
Sindicato Sindicat