|
|
|
Notícies :: sanitat |
|
La sanitat a la picota
|
|
per contraretalladessanitat
Correu-e: contraretalladessanitat@yahoo.es (no verificat!) |
30 mar 2011
|
|
Aquest text es proposa repassar la situació dels últims mesos al sector sanitari on l’amenaça de retallades es va fent una realitat mitjançant les polítiques del Departament de Salut dirigit pel nou conseller Boi Ruiz. A més tracta de crear llaços per actuar amb altres persones que considerin que una postura activa és indispensable per contribuir a rebutjar les polítiques de retallades que es volen imposar amb finalitats econòmiques i estratègiques. |
|
PROLEGOMENS
Les reformes basades en el mercat (o els costos) es remunten si més no als anys 70. Els esforços per limitar la despesa pública inclouen la despesa sanitària. Organismes internacionals com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional recomanen i imposen vàries receptes per fer-ho, especialment als països en vies de desenvolupament. L’únic principi pels neoliberals és que res de la despesa privada en atenció mèdica, realitzada pels que poden accedir-hi, sigui utilitzat per subsidiar els serveis de salut dels que no poden accedir. Els pobres han de quedar-se confinats a la seva esfera exclusiva de serveis mínims i pressupost baix, mentre els rics exerceixen les seves opcions com a consumidors. Amb aquestes premisses, d’un temps aquí, en alguns països i depenent de contexts internacionals s’ha anat implantant aquest model. Les experiències no han sigut gaire esperançadores pels seus defensors. La Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha assenyalat dades alarmants en aquest sentit en alguns països que han pres aquestes mesures (retallades pressupostàries notables, reducció de llits, tancament d’hospitals rurals, manca de medicaments i equipaments, tarifació dels usuaris). En molts casos els hospitals finançats amb inversió privada han fet fallida amb els anys i han hagut d’ésser rescatats per l’Estat de torn. Tot i això, a l’estat espanyol aquest model s’ha anat desenvolupant, amb les diferències de tempo motivades per les transferències autonòmiques. Si a Catalunya el model català porta ja 15 anys de desenvolupament (que han servit per que hi hagués més empreses dedicades a proveir serveis de salut que a la venda de desodorants) a la Comunitat de Madrid és des de l’arribada d’Esperanza Aguirre al poder que la política sanitària s’orienta descaradament cap a aquestes receptes neoliberals, posant en peu de guerra a gran part dels treballadors del sector i dels usuaris. València per la seva part ja compta amb la gestió privada de vàries zones mitjançant l’empresa Ribera Salud. És interesant llegir el llibre ‘‘¿Por nuestra salud? Sobre la privatización de los servicios sanitarios’ (es pot llegar gratis a www.slideshare.com/amotinadxs/por-nuestra-salud) que detalla el context en que ens trobem actualment.
L'ARRIBADA DEL NOU GOVERN
Des que es va fer el canvi de Govern, el Departament de Salut s’ha encarregat d’alarmar a tothom utilitzant el dèficit com a espantall. El motiu d’aquesta fanfarroneria és el de deixar-nos indefensos davant les pròximes retallades, justificar-les abans de tot, que no hi hagi cap reacció ni per part dels treballadors ni dels usuaris. Han escampat propostes diferents a traves dels seus representants. Totes elles feien referència a degradar l’atenció pública. No pot ser d’una altra manera, venint d’on venen molts dels càrrecs del Departament. Des de retallar plantilles (com si no fossin prou curtes ja) mitjançant diverses modalitats (EROs, no cobrir vacants de jubilacions ni reduccions de jornada...) fins a tancar serveis que va crear el mateix Departament temps enrere, passant per augmentar la productivitat retallant salaris o augmentant hores de treball, o desgravar impostos a les mútues. I es que els agrada omplir-se la boca amb el nivell europeu, però després no compleixen ni amb la meitat del que haurien de complir (ni en salaris ni en personal contractat).
Els últims dos mesos han sigut plantejats com una ofensiva des del Departament. Repassem una mica la cronologia de noticies del mitjans de comunicació:
• 24-1-11 CIU farà retallades del pressupost en salut de fins el 10%, es a dir, 900 milions d’euros menys.
• 2-2-11 Boi planteja tancament de serveis d’hospitals comarcals redirigint-los a serveis més allunyats.
• 3-2-11 S’inclourà el cost dels medicaments en les receptes. Boi, al més pur estil nazi, afirma que ‘no és solidari descuidar la salut’.
• 5-2-11 Salut confirma la paralització de la construcció dels hospitals a Tortosa i Girona. Boi Ruiz afirma que s’ha d’augmentar la productivitat treballant més hores. CCOO i SATSE critiquen les paraules de Boi, i traslladen el problema de la productivitat a la mala gestió. Es preveu revisar la investigació per adequar la creació de patents per aconseguir retorn econòmic. Boi insisteix en mutualització per descongestionar el sistema públic. ICV critica aquesta postura perquè les mútues no descongestionen la despesa farmacèutica ni les intervencions més complicades.
• 14-2-11 Salut planteja aturar més hospitals nous (Rubí, Montcada, Vilanova i Viladecans) i inversions previstes en altres hospitals. Els hospitals que podrien veure’s afectats són: Hospital Ernest Lluch de Montcada i Reixac, Hospital Vicente Ferrer de Rubí, Hospital del Garraf de Vilanova i la Geltrú, Hospital de Viladecans, Hospital de L'Hospitalet, Hospital Josep Trueta, Hospital Verge de la Cinta en Tortosa, Vall d'Hebron, ampliació del hospital de Bellvitge, Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti), Hospital Joan XXIII de Tarragona, Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, Hospital Sant Bernabé de Berga e Institut Català d’Oncologia.
• 18-2-11 Més de 2000 metges firmen contra les retallades sanitàries i per les retallades de burocràcia i càrrecs intermedis. Es tracta d’una acció autònoma amb suport del sindicat Metges de Catalunya (MC) que s’ofereix com a figura de negociació.
• 19-2-11 CCOO alerta de menys personal, menys inversió i més llistes d’espera.
• 25-2-11 CCOO alerta d’infrafinanciació crònica del sistema sanitari català. Mentre el PIB per càpita es del 117 % de la mitjana europea de la UE-15, la despesa sanitària es del 79 %.
• 2-3-11 S’allargaran les llistes d’espera d’intervencions no urgents per retallar despesa.
• 3-3-11 La patronal sanitària no descarta expedients de regulació. Boi afirma que les retallades es mantindran més enllà de la crisis perquè obeeixen a un canvi d’estratègia.
• 10-3-11 Marina Geli (anterior consellera de salut) defensa la gestió del seu mandat afirmant que al 2003 el dèficit duplicava l’actual.
• 23-3-11 El Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i Social proposa gravar alguns serveis sanitaris.
• 26-3-11 L’Hospital de Sant Pau tancarà 35 llits. A més es plantegen mesures de reutilització de sabanes, material quirúrgic o receptacles urinaris i intentar desviar a ‘malalts fràgils’ a centres sociosanitaris. L’Hospital de Granollers preveu externalitzar a mútues privades serveis com el d’Alergologia Infantil i destinar una de les seves plantes a atendre parts per a la sanitat privada. Altres mesures en general pasen per l’abaratiment del menú (ja se sap que als hospitals es menja de luxe...).
Resumint, Boi Ruiz, com a cap visible de l’estratègia neoliberal a l’àmbit de la salut a Catalunya, accepta la reducció del pressupost sense problema i gestiona el que li donen. Ho fa sense qüestionar-s’ho doncs segurament sempre ha cregut convenient la minimització de la sanitat pública i la complementació amb la sanitat privada-concertada (només s’han de llegir algunes entrevistes de quan era president de la patronal d’hospitals concertats UCH). D’aquesta forma si no tens mitjans econòmics tens dret a una sanitat limitada i si els tens te’n pagues una millor.
RESPOSTA SOCIAL I SINDICAL EN AQUEST TEMPS
Que les queixes són generalitzades és conegut per tot el sector, però és necessari prendre partit actiu. Què i com fer?
Ens diuen que això no és Grècia. És cert, però les mesures governamentals (estatals i autonòmiques) són les mateixes o molt similars. L’objectiu és el mateix i ve donat des dels organismes internacionals. Aposten pel lliure comerç, per la mercantilització de tot (salut, educació, atenció social). A Grècia, els metges han mantingut dures vagues per les mesures que s’estan implantant. Igual que la resta de treballadors. Què i com fer quan aprovin un decret per augmentar l’horari laboral o una altre reducció de la massa salarial o acomiadaments? Deixarem que només siguin els sindicats del gremi sanitari els que negociïn el que està bé que ens fotin? Estem disposats a cedir? I en quina mesura? Que facin retallades ara no significa que no les continuïn fent. Més aviat alimenta la possibilitat que es tornin a fer si la resposta es mínima. El que no fem nosaltres no ho faran els dirigents sindicals (els dos sindicats majoritaris ja ens han mostrat la seva funció mesos enrere i la resta no tenen el poder suficient ni per trair-nos) ni molt menys la classe política o la empresarial, com és evident.
De moment es respira un aire d’insatisfacció generalitzada, que si no s’organitza d’alguna forma l’únic que generarà serà malestar laboral i personal (també la OCDE alerta sobre l’empitjorament de condicions laborals quan s’apliquen receptes de mercat a l’àmbit sanitari). Fins ara les respostes s’han limitat a la signatura d’un manifest per més de 2000 metges hospitalaris entregades al Departament clamant pel manteniment de les plantilles, la neteja del sistema sanitari de buròcrates i la priorització de l’atenció al pacient i no de l’econòmica) i a les declaracions de CCOO, UGT, MC i SATSE contra els atacs del nou conseller.
CONCLUSIONS
Ens prenen per idiotes que ens ho empassem tot si creuen que un Govern copat per gent sortida de ESADE, EADE i demés corporacions formadores de gestors no ens genera desconfiança. La seva clara intenció és la de repartir el pastís d’allò no completament privatitzat encara: la sanitat, l’ensenyança, els serveis socials, la universitat. Qualsevol que treballi en un d’aquests sectors ja se n’haurà adonat del camí triat pels responsables. Degradar el sector públic per desviar-lo després cap al privat (adopti la forma que adopti). L’excusa del dèficit no ens la empassem. Poden prendre moltes altres mesures per aconseguir diners, mesures que no afectin als pilars bàsics de l’Estat del Benestar. El que passa és que serà més rentable pels seus interessos de classe (encara que això últim ens soni antic a aquestes altures de la història).
I es que algunes dades del nostre estimat model català canten que dona gust. El pressupost destinat a Salut a Catalunya està per sota del de la resta del conjunt de l’Estat i encara més per sota del destinat a la resta dels països de la UE-15. Al Consell Executiu del Servei Català de la Salut participen a la presa de decisions 3 membres de la patronal hospitalària catalana (representen a Unió Catalana d’Hospitals, Consorci de Salut i Social de Catalunya i Associació Catalana d’Entitats de Salut). Per què? No és part de la gestió pública? En altres aspectes com la formació continuada o la gestió (assessorament, consultoria...) millor ni entrar, perquè el privat és la norma i té les seves repercussions.
Amb la separació entre compradors i proveïdors executada allà pels 90 a sòl català s’ha permès evitar el maldecap d’haver de gestionar-ho tot i ha promogut l’expansió de fundacions, consorcis, instituts o altres formes de gestió privada, supervisades, encara, pel CatSalut. A resultes d’això els treballadors han perdut drets laborals, s’han flexibilitzat plantilles (qui treballa ja sap què implica això), s’han anat imposant els salaris en base a objectius (amb freqüència mitjançant indicadors de caràcter econòmic). Tot això segurament ha contribuït al malestar laboral del sector i a conflictes laborals arreu del territori (L’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Santa Coloma de Gramanet, Hospital Clínic de Barcelona...). I el que ens queda, perquè el futur, si no s’esmena col•lectivament, té pinta d’aprofundir encara més en aquestes polítiques.
CAP ON ANAR
Queda clar que els propòsits dels que tenen el poder de decisió i gestió és el de mantenir uns serveis públics, molt debilitats per les seves decisions aprofitant la situació actual de crisi, i derivar una altra part de l’assistència, que consideren accessòria, al circuit de pagament. Allargar les llistes d’espera mitjançant retallades de plantilla, paralitzar la construcció de noves infraestructures o tancar serveis sanitaris que comportin el desplaçament de pacients per rebre atenció mèdica, formen part del camí que ha triat la nova gestió del govern de CIU. Els sindicats, al marge de les seves arengades verbals, i la recollida de signatures, realment no s’han compromès amb res més que no sigui la creació d’una mesa on els metges siguin considerats com a part de la gestió, de la que formaran part ‘experts’ de la gestió (i ja sabem el que això significa, l’hem sofert anys i anys) de vàries associacions de metges, col•legis oficials provincials i el sindicat de metges MC. Això prepara el camí perquè els representants de tot tipus puguin vendre’ns la moto una altra vegada. Per enèsima vegada. Qui vulgui creure en la representació que ho faci, però que s’atengui a les conseqüències després.
L’acció tant d’usuaris com de treballadors s’hauria de centrar en la no reproducció de les mateixes relacions que ens estan sent imposades per ‘ordeno i mando’. Els culpables tenen nom i cognoms, ocupen càrrecs públics, es relacionen amb nosaltres, assisteixen a reunions públiques. Rebutjar aquesta ofensiva implica fer-la realment visible (no només a través dels mitjans de comunicació). Implica oposar-se frontalment i no a la manera sindical de la negociació a la baixa. Això ja ens ha portat on estem ara i només ha generat desànim i descrèdit (si encara hi cap més) dels sindicats, òrgans col•legiats i demés burocràcia representadora. |
This work is in the public domain |
