|
|
|
Anàlisi :: corrupció i poder |
|
Ateneu Santboià, política i negocis
|
|
|
per Víctor |
23 mar 2011
|
|
|
El mes de maig del 2010 va saltar la notícia que l'Ajuntament de Sant Boi havia comprat l'Ateneu Santboià a l'empresa Pichuki S.L. per 3.021.000 euros. Si fem un acte de fe cega en la independència i la professionalitat del pèrit municipal, podem afirmar que L'Ajuntament de Sant Boi ha pagat oficialment 3.021.000 euros per l'Ateneu. La xifra resulta una barbaritat si la comparem amb els 40 milionets de pesetes que els subhasteros van desemborsar a finals del 1996, però és que la cosa no acaba aquí...
3.0210.000 és la vergonyosa versió oficial, ara bé, si estirem una mica del fil veurem que la realitat és molt més complexa i perversa alhora, que va molt més enllà, ja que la relació entre l'Ajuntament i la família propietària de l'Ateneu consta de moltíssims episodis. Segurament s'em dirà que tots ells s'han tractat de forma aïllada, que són independents, i jo no podré demostrar que això no és així, ja que ni sóc l'autoritat competent ni em dedico a la investigació de la intimitat. No obstant, sospito fermament que hi ha hagut un tracte de favor continuat en el temps i materialitzat a les esquenes de la ciutadania, i segurament fins i tot a les esquenes de la militància dels partits que formen el govern.
El valor de l'Ateneu és incommensurable, i incommensurable vol dir que el seu càlcul no es pot reduïr a una sola unitat de mesura: ni en euros ni en cap altra. La població dóna una importància històrica, social i cultural a l'espai, i la classe política santboiana ha sabut interpretar-la a la perfecció en el seu afany de recaptació de vots. En aquest context, els govern local ha jugat les seves cartes, i la família especuladora se n'ha aprofitat i molt, sobretot des de les eleccion del 2003.
El novembre de 2002 l'Ajuntament va aprovar un replanejament urbanístic de l'Ateneu que comportava l'expropiació del 60% dels terrenys i la requalificació especulativa del 40% restant. Aquest replanejament no va agradar ni als uns ni als altres. La ciutadania reclamava el 100% i els empresaris volien ena porció més gran del pastís.
En el període electoral 2003-2007 hi va haver un relleu a les cúpules dels dos partits majoritaris (PSC i ICV), on els polítis provinents de l'esquerra antifranquista van ser despleçats pels polítics moderns, aquests darrers amb carístiques molt més properes a la gestió empresarial privada. La situació va anar de mal a pitjor. Coincidint amb aquest canvi, Pichuki va denunciar l'esmentat replanejament per mitjà d'un Procés Contenciós Administratiu, i va centrar la seva activitat especulativa en altres empreses de la família tals com Isaugil, Probaix2005 o Edivica2025 (sobretot en Probaix2005). El ple municipal els va concedir un nombre molt elevat de llicències d'obres per enderrocar cases baixes i construïr blocs de pisos per a la classe mitjana. A continuació citaré les direccions on estan cituats alguns d'aquests edificis: C/ Lepant nº 3, C/ Viladecans nº 12 a 16, C/ Tres d'Abril cantonada amb Baldiri Deu, C/ Viladecans nº 2 a 8, C/ Gavà nº 37 a 39, C/ Benviure nº 42 a 44, C/ Eusebi Güell nº 112...
De ben segur que els beneficis obtinguts en la venta d'aquests pisos van ser enormes, ja que van coincidir amb el boom de la construcció i de l'increment desmesurat dels preus de l'habitatge. Jo ignoro si hi ha hagut regals a polítics de per mig, però el que és evident és que tots aquests blocs de pisos no s'haurien pogut construïr sense el permís explícit de l'Ajuntament. Si això no és donar ales als especuladors... que baixi aquell que no existeix i que ho vegi...
De forma al·liena i paral·lela a tota aquesta porqueria, dins de les parets de l'Ateneu va néixer un bri d'esperança social: un grup de joves es va començar a organitzar de forma autònoma i assembleària per tornar a donar-li vida, i alhora amb la voluntat d'intervenció política en el conflicte. Persones sense cap mena d'experiència en l'autogestió vam apendre plegades a col·laborar en favor dels nostres propis interesos. Per mi va ser una experiència incomparable amb res que m'hagi passat mai a la vida. Teníem tanta il·lusió amb el nostre present, i érem tan perseverants que al final vam aconseguir convertir-nos en el referent de la lluita per la salvació de l'Ateneu. Però la salvació real només s'hauria pogut aconseguir si la població de Sant Boi s'hagués volcat en el projecte (que sempre es va mostrar obert). Van ser moltes les persones que es van apropar a nosltres durant els anys que controlàvem l'Ateneu, i moltes més les que van gaudir de l'oci gratuït que hi oferíem, però avui en dia el compromís fa mandra, i estem molt acostumats a ser simples consumidors de tot . Així que en la pràctica ens vam convertir en productors d'oci per un consum bàsicament extern, i la gestió quedava limitada a les poques persones que assumíem responsabilitats, no per voluntat pròpia, sinó per inacció de la majoria.
Tornant a les altes esferes de decisió minicipal, i en relació a l'ocupació de l'Ateneu, l'any 2005 Pichuki va demanar-ne el desallotjament per la via judicial, i l'Ajuntament va intentar accelerar-lo per mitjà d'un procés administratiu amb argumentacions de seguretat. Pichuki ens podría haver desallotjat legalment des del maig del 2007, però no ho va voler fer. Jo crec que no van executar l'ordre judicial perquè els va exclatar la crisi als morros. Segurament el nou context econòmic global va modificar l'agenda secreta de l'Ateneu, i mentres la redisenyaven, els interessava mantenir l'status quo, i això comportava no desallotjar l'espai.
El darrer projecte especulatiu que l'Ajuntament va legalitzar a aquesta gent, el van frenar els propis promotors al veure que no podrien treure tot el benefici que n'esperaven, i entre els uns i els altres ens han deixat un preciós solar ple de rates a la cantonada entre els carrers Eusebi Güell i Joan Martí. Va ser aquest també el període en que les protestes en favor de l'Ateneu van assolir el seu punt àlgit: pancartes, octavetes, manifestacions, xerrades als casals... segurament aquest va ser un factor important en la decisió dels polítics i especuladors de mantenir l'status quo.
Tot sembla indicar que l'any 2009 van trobar la fórmula per continuar fent favors als bultors, aquest cop en forma d'obra pública i similars. Així se'ls va concedir en concurs un projecte de millora d'accessibilitat a alguns centres educatius municipals, fins aquí res sospitós, tret del fet que el preu finalment pagat superava en un 10% el preu de licitació en el concurs (a mi em fa pudor de tongo). Aquell mateix any, l'Ajuntament i Edivica2025 (Pichuki) van signar un conveni de col·laboració per la Fira de la Puríssima, acollint-se a l'article 4.1d de la Llei de contractació pública. L'esmentat artícle diu que els ajuntaments podran saltar-se el concurs públic de contractació si hi ha una indeterminació prèvia de les feiens a desenvolupar, i si no hi ha més remei que externalitzar aquestes feines. Jo em pregunto què és allò tant indeterminat en la Fira de la Puríssima que requereixi (com a única sortida) la contractació d'una empresa del sector de la construcció... ignoro també quina és la quantitat de diner públic que es va pagar per aquestes feines que no se sap ben bé quines són...
En aquest context l'Ateneu comença a ensorrar-se parcialment i noslatres ens autodesallotjem, però no ens donem per vençuts, engegant la darrera de les campanyes d'agitació en la que jo vaig participar. Estàvem esgotats i desesperats, però bastanta gent va respondre a les convocatòries, demanant que l'Ateneu fos declarat Bé Cultural d'Interès Local. ERC va anunciar a la seva pàgina web que proposaría al Ple Municipal la figura de protecció patrimonal, però els seus regidors s'ho van repensar i van decidir sumar-se al carro d'una Declaració Institucional plena de paraules emmetzinades. És curiós el que poden arribar a fer algunes persones per mantenir els seus privilegis.
La Declaració Institucional ens va afagar fora de joc, o almenys a mi. Dins del col·lectiu no havíem mantingut mai un debat a fons per decidir quina seria la nostra postura quan l'Ajuntament adquirís la propietat de l'Ateneu, i quan això va passar, la majoria es va decantar per adaptar-se a l'agenda dels polítics, intentant influïr parlant-hi molt d'autonomia i d'autogestió. Jo me'n vaig separar entristit perquè penso que la promoció de l'autogestió s'ha de fer des de l'autogestió, esquivant la temptació de la subvenció que acomoda, modera i silencia. No hauríem de legitimar mai cap procés predissenyat des de les èlits, unes èlits que operen a les esquenes de la població i en favor dels grans interessos econòmics privats. En el cas de l'Ateneu Santboià ha quedat perfectament demostrat quin és el tarannà dels nostres polítics.
Mai sortirem del forat en el que estem ficats si no volem sortir-ne, si no volem qüestionar el capitalisme en totes les seves vessants de dominació, si no volem assumir compromisos, si ens conformem amb les molles...
Ara i sempre autonomia des de lautonomia !!!
Ara i sempre autogestió des de l'autogestió !!! |
This work is in the public domain |
