|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
Que bonic seria no?
|
|
per Marta Tost Prats
Correu-e: martatost@hotmail.com (no verificat!) |
10 feb 2011
|
|
Hem dic Marta, tinc 23 anys i soc estudiant de quart de pedagogia a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i si faig 1.83 i gasto una talla 48 de pantalons. Mai haguera pensat que això seria un problema per mi, per la meva vida quotidiana. |
Tots ens hem preguntat o imaginat alguna vegada com serà anar a comprar roba amb la teva fill/a, una cosa divertida, on ell/a gaudeixi i tu també veient com compra i troba el que li agrada.
Que bonic seria no? La veritat es que si, però com sempre trobem la cruel realitat, la societat i la moda. Actualment la societat ha anat idealitzant la imatge de les dones que es veuen a les passarel·les i arribar a creure que aquell es el cos perfecte; prim i alt, sense tenir en compte un factor el qual considero molt important, la constitució, no tots som iguals uns alts, altres baixos, prims, reforçats, grans, etc. Però no per això ens fa menys persona que els altres. Perquè no som perfectes nosaltres? Qui ho ha dit?
Per tant, moltes vegades, aquesta alegria i diversió que és anar de compres pot canviar i convertís en una decepció, una impotència alhora de no trobar el que realment vols o simplement no trobar roba de la talla que et correspon.
Heu anat mai a comprar roba amb una adolescent reforçada? Realment pot arribar a ser molt dur, amb disgustos, enrabiades i sobretot una lluita continua amb la societat i la moda. Una noia amb una talla 44- 46- 48 o més gran, trobar uns pantalons en una botiga arriba a ser una expedició, un problema en comptes d'una diversió. Perquè? Perquè aquesta noia no pot trobar pantalons de la seva talla moderns en totes les botigues? Perquè ha d'anar en una botiga de talles grans? Perquè no pot vestir moderna? Si, son moltes preguntes i si s'hi fixeu no tenim cap mena de resposta.
Amb tots aquests factors, de no trobar roba, el qual considero una discriminació, entre d'altres. Actualment la societat i la moda esta fomentant a que moltes adolescents i no adolescents vulguin perdre pes sigui de la manera que sigui, fent dietes, o moltes vegades utilitzant formes inadequades i acabar amb anorèxia o bulímia, per evitar les discriminacions que pateixen en el seu dia a dia.
Personalment crec que ja es hora que la societat ens fem sentir, que volem igualtat de talles a les botigues, respecte, comprensió i acceptació, tan si ets prim, alt, baix, reforçat, etc ja es hora que lluitem tots junts contra els trastorns alimentaris i fem que la moda ens escolti.
En aquesta lluita que he començat, m'ha donat la possibilitat de conèixer a molta gent, entre elles la Marga i la Mònica, dos professores de nutrició, on han presentat la iniciativa “Motius per donar la talla” (podreu trobar un grup al facebook, on us convido a formar-ne part). Elles i jo sense saber-ho estàvem lluitant per la mateixa causa; per que la moda s'adapti més a la societat (talles grans) i no tan a les passarel·les.
La Marga, la Mònica i jo hem tingut que aguantar respostes de dissenyadors, fotògraf de models, encarregats de passarel·les com; “no hi han talles grans perquè es una qüestió de números, no hi ha tantes noies reforçades com noies primes, hi ha les cadenes de roba no els hi surt a compte econòmicament fer pantalons de talles grans”. Això esteu disposats a sentir?
Personalment, no estic disposada a sentir aquest tipus de resposta i la meva lluita continuarà fins trobar una solució, us animeu a formar-ne part? A favor de la igualtat, el respecte, i de trobar talles grans a totes les botigues evitant així tot tipus de trastorns alimentaris. Ja es hora que la moda ens escolti, digues el teu motiu per donar la talla. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Que bonic seria no?
|
|
per altres coses sí que serien boniques |
10 feb 2011
|
Marta, amb tots els respectes, entenc la teva frustració i que et sentis discriminada, però si ho analitzes una mica t'adonaràs que ho enfoques malament. Et diré que per a mi anar de compres mai serà quelcom bonic per moltes talles que trobi per mi, i que m'és ben igual si la roba és moderna o de la meva àvia. Però a tu sí que t'agrada anar a la moda i anar de compres, així que hem de partir d'aquesta situació.
Et sents discriminada perquè a les cadenes no els surt a compte fer roba moderna de la teva talla, però has de tenir en compte que avui dia qui mana és el mercat, i qui mana al mercat són els números. La mateixa lògica que fa que tu no puguis ser tan moderna com la resta de les teves amigues és la que fa que hagis de desitjar ser així de moderna, i cada any et voldran vendre coses modernes diferents de l'any anterior perquè disfrutis anant de compres, i així ad infinitum. És aquesta lògica mercantilista la culpable en darrera instància dels trastorns alimentaris i de moltes més coses que afecten molta gent que queda als marges del funcionament normal de la societat. Creu-me que no és una qüestió de talles.
El que seria maco és viure en una societat on el valor suprem no fossin els diners ni els articles que certifiquen que te'ls has gastat i per tant els tens (aquesta roba de moda, per exemple). El que seria bonic és que s'incentivés la iniciativa de la gent, fent-se o dissenyant-se la pròpia roba i dedicant el seu temps lliure a d'altres coses que anar de compres amb el ventall que les grans companyies et volen oferir i punt. Hi ha milers d'opcions: la poesia, la música, la pintura, l'esport, els jocs, etc. Seria bonic que et tractessin com una PERSONA i no com una consumidora. Perquè tal com t'ho planteges l'únic que demanes és poder ser una consumidora més, cosa que pel que fa a la roba se't nega per la teva constitució, i això per mi mai és bonic.
Sort. Sé que no m'he acabat d'expressar bé, però pensa-hi. |
|
Re: Que bonic seria no?
|
|
per Sytn |
10 feb 2011
|
Està bé que despertis i intentis canviar les coses, però te'n adonaràs que el més important i prioritari en aquest món no és la moda i les talles, sinó que aquest problema com molts d' altres bastant més importants com l' accés de tota la població al menjar, casa.. venen regits pel sistema capitalista, i per acabar amb ells sol hi ha un camí.
Ens veiem als carrers, MORT AL CAPITALISME! |
|
Re: Que bonic seria no?
|
|
per no logo |
10 feb 2011
|
Es la societat la que ens enmalelteix, la mateixa societat que a uns fa sentir bé i triunfadors per no res, a d'altresels fa sentir mal i perdedors. I amb tot aixó te molt a veure el mercat i la mercadería. Gent sense casa i casas buides sense gent. Gent amb gana i aparadors plens de menjar, malaltias antigas i hospitals moderns, etc...
Marta, malgrat tot has tingut la sort de trovarte amb una de les contradiccions d'aquest sistema de falsa felicitat programada. T'has adonat com la moda pot enmaleltir a les persones i malgrat aixó, vols que el mercat sigui més gran. Dius que estás estudiant quart de pedagogia i em pregunto quina mena de pedagogia estás aprenent i amb quina et quedas, ¿la del mercat?.
Ánim, tens diners per anar a la moda, peró no tens moda a on gastar els diners. Potser aixó et porti a un altre lloc en comptes de victimitzarte...
Fixat quin gran repte per a la humanitat i desde la vostre iniciativa. Dos professores de nutrició i una pedagoga "lluitant per que la moda s'adapti més a la societat...", en comptes de fer-ho per a donar a entendre l'estupidesa de la moda i la necesitat de les coses importants i elementals per a viure.
A la fi, estimarem més les marques comercials que a les persones. |
|
Re: Que bonic seria no?
|
per Simonetta
yolandamiarnau@gmail.com |
10 feb 2011
|
Marta, Marteta, Martona,
Qué bella tu edad y cómo me gustaba a mí también seguir las modas -para qué nos vamos a engañar-, pero por aquel entonces me resultaba más fácil, pues andaba yo metida en la cultura hippy, hasta que de ella hicieron una moda que dió pingües beneficios, y a la cual se acogieron todos los bobos y bobas que de hippys nada tenían.
No es que yo, pobre universitaria recién llegada de provincias a Barcelona, tuviera tampoco muy claro qué era ese movimiento underground, pero me negué a seguir la nueva tendencia que marcaba el mercado y que se ofrecía en las mejores boutiques de la ciudad. Algo me debió quedar impregnado de esa cultura original porque a partir de entonces nunca he seguido ninguna moda.
Tengo un estilo -si es que se puede llamar así- propio. Suelo llevar casi siempre la misma ropa, que alterno con tres o cuatro prendas de cada, para que puedan ser lavadas cuando realmente convenga -me refiero a la ropa exterior, claro, los picardías y demás prendas delicadas, con norit y a diario-; lo mismo para el calzado.
Las sustituyo, las prendas, cuando están excesivamente gastadas o rotas, o cuando, de paso, en un escaparate, veo una prenda que me va, que necesito y cuyo precio me puedo permitir. No reparo en si es para hombres o para mujeres. Las o los dependientes que me atienden, pobrecitos, intentan muchas veces convencerme de que tal o cual pantalón o camiseta no están de moda, o que están hechos para hombres. Otras veces, insinúan que mi talla es excesiva -porque tengo unas medidas parecidas a las tuyas desde los 14 años-, y yo les contesto que mi talla se parece más a la de las personas bien alimentadas desde la infancia que no a los que sufren desnutrición y no consiguen pasar, con suerte, de la talla 40, como ocurre en Corea del Norte, por poner un ejemplo, que es por causas ajenas a esas pobres personas, y aquí en cambio, se someten voluntariamente a las mismas consecuencias insalubres para ponerse un puñetero trapito que se repite hasta la saciedad en la envoltura de millones de personas.
También compro de segunda mano, y hay cosas bien guapas. Comodidad en el vestir y hallar tu propio estilo que no tiene porque ser ni caro, ni estar a la moda que marcan los petimetres que viven de ese cuento. Un pañuelito, unas pulseritas, unos pendientes, o cosas por el estilo pueden darle un toque femenino, si es lo que quieres, a una cazadora muy varonil y de talla XXL.
Suelen preguntarme dónde compro lo que llevo puesto. Y lo digo.
Déjate de cambios en la moda. Pasa de la moda. Y haz de manera que tú tengas tu propia personalidad, tanto en el vestir, que hoy es el tema, como en todo lo demás.
Busca la belleza, en el concepto más amplio de la misma, o sea, de que la equidad, la justicia, la libertad, y la igualdad de todos los seres humanos, sea un logro real, y no una simple utopía.
¿Seria bonic, no? Petons. Simonetta |
|
Re: Que bonic seria no?
|
|
per per la simoneta |
12 feb 2011
|
|
Disculpa guapa, pero a mi me gustan las utopías de encaje, que de simples no tienen nada. |
|
|
