Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: laboral
Més enllà de la reforma de les pensions cal impulsar la revolució de l’edat per Martine Aubrey
per x	06 gen 2011
Més enllà de la reforma de les pensions cal impulsar la revolució de l’edat
En aquest inici del segle XXI, França ha creuat el llindar dels 80 anys en l’esperança de vida. Són anys guanyats i anys addicionals per a un mateix i per als altres, una victòria del nostre model social, que tot i ser denunciat per la dreta, no resulta estrany. Al mateix temps, l’allargament de la durada de la vida no sempre va acompanyada d’un desenvolupament de les persones. En altres continents, envellir és positiu, un símbol de la saviesa i l’experiència. Però en la societat del “live” i de l’”in” en la que vivim, el cabell gris, les arrugues, els anys són sovint ignorats o, fins i tot, estigmatitzats. La nostra modernitat, de forma conscient o no, produeix una exclusió real entre l’edat i la vellesa. Aquesta és l’ambivalència de l’edat, al mateix temps un do i una discriminació. També és un dels majors reptes dels poders públics, el canvi de les condicions d’accés a l’autonomomia per a la gent gran, a l’habitatge, a la mobilitat i a les atencions, al temps lliure i al seu finançament necessari. Aquests temes es troben al centre del debat sobre el futur de les pensions. Els socialistes estarem amb aquestes contra-propostes. No cedir als ultimàtums Ens mantindrem ferms en els nostres valors per trobar solucions creatives que assegurin la sostenibilitat i l’equitat del sistema de repartiment. No acceptem l’empobriment de les nostres persones grans, que els reclueix entre ells - i per començar entre elles - a una “pensió mínima” d’uns pocs centenars d’euros al mes. No cedirem als ultimàtums. El govern intenta dramatitzar per imposar les seves decisions quan caldria, tal i com ho demanen les organitzacions sindicals, establir una veritable negociació per trobar les vies d’una reforma justa i viable a llarg termini. En aquest sentit, les estadístiques no poden substituir la política: l’informe de la “Conseil d’orientation des retraites” (COR) és un factor entre d’altres per l’avaluació financera i no s’ha d’instrumentalitzar per imposar decisions a la societat. Els empleats i els jubilats no poden ser els únics sobre els que recaiguin tots els esforços. Reformar les pensions suposa introduir ràpidament nous recursos en el sistema. Això no significa que pesin sense fi sobre els treballadors o es redueixin les pensions. Aquí trobem el punt cec de les decisions liberals de 1993, de Balladur, i de 2003, de Fillon: la dreta mai s’ha molestat en sotmetre les rendes més altes, els ingressos procedents del capital financer o de les rendes als imperatius de la solidaritat, tot i que un milió de pensionistes viuen per sota del llindar de la pobresa. No ens falten propostes: l’ampliació de la base de cotització de valor afegit, les cotitzacions sobre les “stock-options” i altres remuneracions no imposables, l’abolició dels privilegis fiscals que soscaven la cohesió social, un recàrrec del 10% dels impostos de societats pagats pels bancs, l’assignació als fons de reserva de pensions, etc. Els processos de selecció s’examinarien en etapes regulars, que dependrian dels canvis demogràfics, del creixement, de l’ocupació i de la massa salarial, sense posar en dubte l’estabilitat dels drets essencials per a la confiança en el sistema per a les generacions més joves. Manteniment de la jubilació als 60 anys Sense renunciar a donar més flexibilitat a les decisions individuals, i tenint en compte l’heterogeneïtat de la vida professional i la seva duresa, defensem la continuació de l’edat legal de jubilació als 60 anys - és a dir, l’oportunitat de fer valer els seus drets a pensió - amb la possibilitat de retirar-se abans per als que han participat en activitats particularment dures. Els francesos saben que l’augment de l’esperança de vida i una arribada més tard al mercat de treball en provoca una sortida més tard dels 60 anys. L’edat mitjana de sortida real ja és de 61 anys i mig. Però si l’edat legal augmentés a 62, 63 o 65 anys, com promou la UMP i el MEDEF, centenars de milers de persones que van començar a treballar molt joves es veurien obligats a treballar 44, 45 o 48 anys. En un mercat laboral que no deixa lloc a la tercera edat, combinat amb una extensió de la durada de la contribució, això suposaria per a ells, sobretot, una baixada de les pensions que no podem acceptar. L’eficiència no és, al nostre parer, el contrari de la justícia. A partir d’aquí, tothom ho sap, el benestar de les persones grans franceses no estarà a càrrec d’omplir només els dèficits comptables. L’allargament de la vida ha donat lloc a altres dèficits: d’utilitat social per a la gent gran, de llocs de treball qualificats per acompanyar els canvis de l’edat, de llibertat per els que, sense ser molt nombrosos, volen quedar-se a casa, de l’habitatge i els equips apropiats adaptats per a les persones depenents, de suport a les famílies que han de fer front a la malaltia d’Alzheimer o altres patologies degeneratives o el reconeixement del dret a morir amb dignitat. El progrés en l’edat planteja noves aspiracions, però també noves desigualtats. Aquelles que apareixen quan la societat desapareix i es disol dels seus més vells. Per envellir millor junts cal una capacitat per “recomençar”. Després del temps del treball, el temps per als projectes! Amb aquesta “vellesa independent”, els jubilats seguirien sent els actors, encara que ja no estiguin actius en el sentit definit per l’INSEE. Sovint ells són els voluntaris sobre els que molt, sinó tot, recau en les associacions, els municipis o l’assistència mútua, en l’ajuda dels deures pels estudiants o el vincle social per als més desfavorits… Les nostres representacions s’estan revisant ja que la gent gran dóna suport a la societat i no els hi demana la seva ajuda. En millorar la salut, durant més i més temps, aquesta gent consumirà, viatjarà, estalviarà, ajudarà als seus fills i néts. L’experiència és un actiu que és la gran revolució! Una societat creativa no pot prescindir d’aquest capital. Encara és necessari que la societat i la política considerin la qüestió de l’edat com el que és: una oportunitat, i no una càrrega. No obstant, no tothon té la possibilitat de ser alliberat dels desafiaments diaris. És millor viure la vellesa en una societat solidària, que no només asseguri unes pensions decents - encara estem lluny per a milions dels nostres conciutadans-, i que ofereixi igualment la possibilitat de viure i no de sobreviure, de viure a casa amb dignitat, de ser tractats sense demora en un país que no es converteixi en un “desert mèdic”. Més dolçor i més paciència Per envellir millor es requereix també que els territoris, les ciutats o els pobles s’organitzin per donar respostes personalitzades, humanes i de proximitat, capaces de satisfer les necessitats que varien segons l’edat de salut i la situació familiar. L’acció pública ha d’aprendre a conjugar un habitat entre generacions, l’atenció domiciliària (que l’Estat encara raciona), els centres de dia (molt pocs) o l’assistència sanitària d’allotjament més obert al barri o al poble. Oui, il est grand temps que la ville du XXI e siècle s’adapte aux âges et repense accès, déplacements et espaces collectifs pour apporter plus de douceur… et même de lenteur. Sí, ja és hora que la ciutat del segle XXI s’adapti a les edats i es replantegi els accessos, els desplaçaments i els espais col•lectius per aportar més dolçor…i també més paciència. Però hem d’anar més lluny, cap a una societat de l’atenció: una ajuda de qualitat a les persones vulnerables, tractaments per les grans dependències, atenció per a la cura personal i necessitats bàsiques. És també millor reconèixer que una millor formació i una millor remuneració pels que presten aquestes atencions i exerceixen aquesta gran responsabilitat. L’allongement de la vie a des effets économiques positifs grâce aux nouveaux emplois de proximité liés à l’aide à la personne. L’allargament de la vida té un impacte econòmic positiu gràcies a la creació de nous llocs de treball de proximitats associats a l’ajuda de la persona. Convido, i serà una important opció política de l’esquerra, a impulsar polítiques públiques que no comprimeixin aquests llocs de treball, sinó que els assegurin. Com podem acceptar, per exemple, la manca de places de serveis d’infermeria a domicili? La dotació per a l’autonomia personal, l’APA, al reduir-se la necessitat d’ajuda, es faria un gran pas endavant. També cal que els consells generals que la dispensen no s’ofeguin per les decisions cegues de l’Estat! Ha arribat el moment per a França de dir quina proporció dels seus recursos nacionals vol dedicar a l’envelliment. Volem tenir èxit en la reforma de les pensions i en una revolució de la qualitat de vida. Hem d’estar a l’alçada dels reptes del futur. Hem d’exercir la nostra màxima per construir “una societat que no expulsi la seva gent gran del món dels vius”, segons les terribles paraules de l’antropòloga Maurice Godelier. No oblidarem mai, tampoc, que cap indemnització reemplaça cap servei d’atenció a la persona, la solidaritat familiar i dels amics, l’atenció dels veïns i el compromís de la societat. A aquest preu, la rehumanització de la nostra societat prendrà tot el seu sentit. És així com afegirem vida als anys, i no només anys a la vida. Font:Autor: Martine Aubrey-Secretària General del Partit Socialista
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more