Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
La llarga crisi d’Europa per Michel Aglietta
06 gen 2011
La llarga crisi d’Europa
S’està produïnt una convulsió única del capitalisme financer, drogat pel deute, que va començar l’agost de 2007 i va tenir el seu primer paroxisme a la tardor de 2008. Hem entrat en el segon acte d’aquesta crisi. En el seu llibre sobre les crisis financeres en la història, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff mostren que les crisis bancàries internacionals acaben gairebé sempre en una crisi dels deutes sobirans.

Les crisis sorgeixen en les anelles febles de l’economia mundial. Va ser l’Amèrica Llatina en la dècada de 1980, és la zona euro en l’actualitat. Perquè aquesta crisi s’interrlaciona amb una deficiència congènita de la zona euro des de la seva creació. No ens hauria de sorprendre ja que és una unió monetària incompleta, i per tant fràgil.

És un dels fets més establerts de la macroeconomia internacional que una unió monetària no pot funcionar sense un mecanisme de coordinació fiscal. Alemanya va imposar passar per damunt i reemplaçar la necessària solidaritat per una norma uniforme de restricció pressupostària, el famós pacte d’estabilitat, que és arbitrari i insensible al context econòmic. Que aquesta regla s’hagi trencat davant el rescat dels bancs i que hagi traslladat la crisi als Estats és el menys que es podia esperar.

La zona euro pretén governar-se per regles més enllà de la gestió de la moneda, sent l’Eurogrup només un fantasma de coordinació intergovernamental. Ja hem vist amb Grècia que la regla pressupostària no ha impedit que es fes trampa. És aquí on s’ha desencadent la crisi. El 20 d’octubre de 2009, el nou ministre grec de Finances va anunciar que el dèficit no seria del 5% del producte interior brut (PIB) sinó del 12,5% (revisat més tard al 13,6%).

Des d’aquella data fins a principis de maig, els dirigents polítics de la zona euro, especialment els dirigents alemanys, han ofert un espectacle desconcertant amb anuncis i contra-anuncis, amb encanteris i declaracions contradictòries, mostrant al món, i especialment a la comunitat financera internacional, fins a quin punt Europa no està governada. Com no sorprendre’s del fet que aquest espectacle hagi donat una oportunitat per als bancs d’inversió i els hedge funds anglosaxons per especular en un escenari de fallida grec i de disgregació de la zona euro?

Com no sorprendre’s que aquesta especulació repetida en diverses ocasions des de gener hagi acabat per enfonsar la confiança del conjunt dels inversors? A través de Grècia, és a la incoherència de la zona euro que s’adrecen els trets. És per això que l’euro ha estat atacat. La ironia és que aquesta relliscada es fins ara una excel·lent notícia.

S’ha fet un error cardinal, que el pla de finançament de 110.000 d’euros per tres anys per Grècia no ha pogut dissipar. S’ha repetit el mateix error de 1982 pel club de creditors sobirans de Mèxic. Es nega que hi ha un problema de solvència, i es fingeix creure que hi ha un problema transitori de liquiditat. Aquest error va comportar la dècada perduda pel conjunt de l’Amèrica Llatina.

Els països han estat esgotats pels plans d’autoritat estèrils imposats pel Fons Monetari Internacional (FMI) per a preservar els bancs creditors. No va ser sinó al final de la dècada amb la iniciativa Brady, que els deutes es van reestructurar, que els bancs es van poder desfer dels seus deutes amb descomptes i que les economies van poder retrobar el camí del creixement.

Imposar a Grècia una austeritat aclaparadora pretenent que se’n sortirà tota sola en un context de recessió interna, d’espiral deflacionària i de previsió de creixement europeu, en el millor cas, molt feble, estableix una bomba d’efectes retardats que pot tenir un cost molt car per a Europa.

La manca de coratge polític, sobretot el confinament d’Alemanya en el seu egoisme esplèndid, ha portat a afirmar durant mesos: “No hi ha fracàs, no hi ha rescat, no hi ha sortida de la Unió Econòmica i Monetària“. Però la resposta política més prudent i justa, i també la més raonable en un context de crisi global, hagués estat reconèixer la necessitat d’una reestructuració del deute grec i organitzar un pla des del darrer trimestre de 2009. Un pla de reestructuració hagués reduit el cost d’un problema si s’hagués produit.

Un estudi realitzat pel Banc d’Anglaterra ha demostrat que un país que no arriba a cap acord amb els seus creditors pateix pèrdues de producció tres vegades més gran que els països on el deute s’ha reestructurat.

Una gran conferència amb la participació dels creditors privats hagués servit per definir els principis de la reestructuració. Aquest pla hauria estat més barat en el seu moment. Com a part de la reestructuració del deute, els bancs haurien pogut vendre amb descompte els crèdits sobre Grècia, que serien transformats en valors garantits per un fons europeu i adquirits per tots els inversors del món.

Al no considerar-se aquesta oportunitat, la zona euro s’enfronta al repte més difícil de provar la seva credibilitat. El contagi ha afectat els títols del deute públic dels països més fràgils (Portugal, Espanya) o dels ja més endeutats (Itàlia) de la zona euro amb la complicitat activa de les agències de qualificació, les quals no estan disposades a repetir la seva desastrosa actuació com en la crisi de les subprime.

En el clima de fuga dels inversors vers la qualitat, és a dir, cap els Bunds alemanys i els bons del Tresor dels Estats Units, la negació dels ministres de finances dels països afectats pels atacs especulatius ha estat patètic.

Ha sigut necessari que els governs de la zona euro actuiïn obligats per la por al contagi en tots els mercats de capital del món i que els líders dels EUA i el FMI els hi recordessin les seves responsabilitats per a que reaccionin amb l’escala necessària per fer front a la crisi sistèmica.

El desplegament de recursos d’emergència (60.000 milions d’euros) i de garanties governamentals associades (440.000 milions d’euros) ha estat molt important per permetre que un nou organisme financer recapti fons en el mercat per comprar el deute públic dels països fràgils. Es complementa amb un suport operacional immediat del FMI de 250.000 milions d’euros i per la inversió del Banc Central Europeu que a partir d’ara acceptarà comprar títols públics en el mercat secundari.

Aquesta és una excel·lent iniciativa que no posa en qüestió la seva independència, que acompanya les polítiques de consolidació fiscal mitjançant la reducció de la taxa dels bons i no té impacte sobre la inflació en un entorn dominat per les forces de la deflació, sobretot perquè aquestes intervencions es poden esterilitzar si és necessari.

Però hem d’anar més enllà i posar la immediatesa de les turbulències financeres i la resposta de les autoritats monetàries en la llarga crisi d’Europa. Per ara, aquesta resposta només fa referència a la preservació de la liquiditat del mercat, garantint que els terminis per als pagaments dels Estats deutors seran respectats.

No es tracta de preservar els bancs que han posat les finances públiques en la desastrosa situació que deplorem! Gestionar al llarg del temps la solvència dels deutes públics i privats i retrobar els camins de creixement són els desafiaments que plantegen problemes a les institucions i a les finalitats polítiques, encara més considerables.

Els països de la zona euro s’enfronten a una contradicció insoluble si no canvien el seu enfocament vers la política econòmica. En la seva recerca històrica, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff van trobar que hi ha un llindar crític al voltant d’un deute públic que arriba al 90% del PIB. Més enllà d’aquest llindar, la tendència de creixement posterior és la meitat del que era abans de la crisi i que ha fet augmentar el deute. Una majoria dels països de la zona euro han assolit o superat aquest llindar a finals de 2011.

No obstant això, alguns països de l’espai d’influència germànica, els Països Baixos, Àustria i, en primer lloc, Alemanya se situaran per sota d’aquest llindar. La consideració de l’interès col·lectiu de la zona euro, sent la millor condició per a satisfer els seu propi interès, voldria que el grup de països on el deute no és troba en un estat crític perseguissin polítiques de suport a la demanda.

De fet, es tracta d’ajudar al grup de països condemnats a la consolidació fiscal per aconseguir un creixement suficient d’almenys un 2% per esperar revertir el deteriorament de les seves finances i per evitar que aquests països no arrosseguin a la baixa a tota la zona euro.

En qualsevol cas, la zona euro no pot sobreviure sense un mecanisme de transferències fiscals entre els països. En aquest sentit, la creació d’un Fons europeu per multilateralizar la solidaritat seria una innovació útil.

Pel que entenem de les intencions dels governs, això no és el que succeirà. La trampa suïcida és voler reduir el dèficit públic per sota del 3% del PIB i el deute públic fins al nivell mític del 60% del PIB en tan sols tres o cinc anys. L’exemple dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial mostra que es pot reduir els nivells de deute molt elevats.

Però es requereix de deu a quinze anys, el suport del Banc Central i un creixement constant. Al contrari, allò que significa la revisió del Pacte d’Estabilitat és la reducció generalitzada de la despesa pública que condueixi a una delfació competitiva.

Aquesta és l’extensió a tota la zona euro de les polítiques que Alemanya va aplicar després de les reformes Schröder durant els primers anys de la dècada del 2000.

Aquesta política li ha permès mantenir la seva economia per l’excedent extern obtingut gràcies al suport dels socis europeus (el 75% del superàvit el 2008 es va produir a Europa, segons el Bundesbank), gaudint d’una orgia de deute privat en els països que han encoratjat l’especulació immobiliària per tots els mitjans. Però precisament aquest endeutament privat és enorme.

A finals de 2007, el deute privat va arribar al 335% del PIB al Regne Unit i al 317% a Espanya, contra el 200% a Alemanya i el 196% a França. Els esforços per reduir-la van conduir a la sobrecapacitat de la producció i a una devallada de les inversions empresarials, a l’augment de la desocupació, a l’estancament o caiguda dels salaris i a l’augment dels estalvis familiars.

Per això es dedueix que el sector privat és incapaç de compensar l’austeritat fiscal en els països on aquesta ha de ser dràstica, com a Portugal, Espanya, Irlanda o Itàlia. També la zona euro està amenaçada de caure en la mateixa trampa que el patró or els anys 1932-1936 després de la devaluació de la lliura esterlina el setembre de 1931: el cercle viciós de la deflació, la recessió i l’augment del valor real dels deutes. Aquest fenomen és més preocupant que el canvi de la tendència de creixement dels tres grans països de la zona euro que han patit una desacceleració després de més de quaranta anys, Itàlia ha arribat fins i tot a un estancament.

Si cap component de la demanda interna manté el creixement, la política de consolidació fiscal està condemnada al fracàs a menys que la demanda externa sigui capaç de prendre-li el relleu. De fet, els exemples dels països escandinaus després de la crisi financera de 1991, i el Regne Unit després de la sortida de la lliura esterlina del Sistema Monetari Europeu (SME) el setembre de 1992, mostren que la recuperació d’aquestes economies i la consegüent reducció del deute públic són conseqüències de la devaluació profunda de les monedes d’aquests països.

Per tant, cal una considerable depreciació de l’euro, és a dir, aproximadament 1,20$ per 1€, mantenint el canvi en un àmbit competitiu (1,2-1,3), a més d’una apreciació de les monedes asiàtiques contra el dòlar, per crear un xoc positiu de demanda vigorosa i perllongada per posar en marxa a continuació un creixement autosostenible.

No obstant això, aquestes són només les condicions inicials de la recuperació d’un creixement. Contràriament a la hipòtesi vigent en les institucions europees, el que va comportar el fracàs total de la famosa estratègia de Lisboa anunciada el 2000, l’eficàcia de les polítiques estructurals a llarg termini no és independent de la dinàmica de la gestió macroeconòmica.

A més, ambdós tipus de polítiques no es poden deixar per separat a la discreció de cada govern en una unió monetària.

Si volem evitar que la divergència dels països condueixi a la desintegració, es requereix una profunda reestructuració dels pressupostos per a que siguin compatibles entre el conjunt d’Estats membres.

El projecte mobilitzador no pot ser un altre que una cooperació estreta en la posada en comú dels recursos humans i tecnològics per posar-se al capdavant d’una onada d’innovacions que comportaran un estalvi d’energia, l’impuls de les energies renovables, la protecció del medi ambient i la reducció dels costos de la salut. També cal fer beneficiaris al màxim nombre de països emergents que es convertiran en la punta de llança del creixement mundial.

Tot plegat implica allunyar-se de la comptabilitat pressupostària i reestructurar, a la vegada, els ingressos i les despeses. No cal posar l’accent en la necessitat d’ampliar la base tributària i eliminar totes les exempcions amb l’únic objectiu de ser clientelista. També cal crear incentius per a la reorientació de la inversió. L’eina principal és la creació d’un impost sobre el carboni creixent a tot Europa, els ingressos del qual han de dedicar-se en part a la inversió en recerca i desenvolupament i a reduir els costos laborals.

Aquest impost ha de ser complementat per subsidis i regulacions per afavorir la renovació urbana. La modificació del pressupost europeu i l’augment dels seus recursos cap a la promoció del creixement verd suposaria un gran impuls.

Finalment, l’experiència escandinava ho mostra clarament, la inversió pública en educació i recerca ha d’esdevenir una prioritat absoluta. Són capaços els governs europeus d’aquest aggiornamento? Malauradament no hi ha res que ho faci preveure.

Font: Autor: Michel Aglietta

This work is in the public domain
Colera camping CNT