Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: criminalització i repressió
Dossier: 14ª Marxa contra les presons a Bcn [31-D]
23 des 2010
- 11:30hs, Marxa a la presó de Wad-Rass + Esmorzar popular [C.P. de dones Wad-Rass, C/Doctor Trueta nº 76-98, L4 Bogatell]

- 13:30hs, Menjador vegà i passi de vídeo sobre els CIE al CSOA La Teixidora [CSOA La Teixidora
C/Maria Aguiló nº 35,
L4 Poblenou]

- 17hs, Concentració al CIE de Zona Franca [Bus 109, sortida a les 16hs des de pl Espanya]

- 20h, Marxa de torxes a la Presó Model [C.P. d’homes La Model, C/Entença nº 155, L5 Entença]
cartel 31 web.JPG
Dossier 14ª Marxa contra les presons. 31 de Desembre a Barcelona.¡Solidaritat amb les persones preses!, ¡Per la fi de les presons i el sistema que les sustenta!

1. Introducció

Diferents persones i col•lectius hem decidit convocar per 14é any consecutiu la jornada de marxes contra les presons del 31 de Desembre. El 31 de Desembre no tothom pot estar amb les seves famílies o amics celebrant que s'acaba l'any. El tancament en centres de reclusió ho impedeix. Però el que no pot impedir és que mostrem la nostra solidaritat amb les persones preses i amb els seus familiars, i que traspassem els murs amb els nostres crits.

La qüestió carcerària no sol estar present als carrers i pensem que aquest és un bon dia per començar a prendre el carrer i que se'ns senti ben fort. Així mateix, animem a totes les persones que es trobin llunyanes a la realitat de les presons a llegir aquest tríptic i a buscar informació que vagi més enllà del tractament interessat i simplista que realitzen els mitjans de comunicació.

Aspirem a que la protesta s'estengui, i a que siguin molts més els dies de lluita contra les presons als carrers. Però de moment, fem una crida perquè el 31 sigui un dia fort i perquè entre totes puguem mostrar el nostre suport a les persones preses.

2. Contra els Centres d'Internament per a Estrangers

La creació dels CIE, Centres d'Internament per a Estrangers, a Espanya i en general en tots els països de la Unió Europea, és una de les conseqüències més repugnants de la sistematització de la maquinària de la deportació i de la intensificació de les polítiques racista dels estats.

En el CIE, les persones estan privades de llibertat per no tenir els papers regularitzats i no tenir lloc en el sistema productiu i d'explotació europeu, i per això són tancades i torturades a l'espera d'una probable expulsió.

En el marc de les polítiques d'estrangeria, del control massiu de fronteres internes i externes, els CIE assumeixen un rol de primària importància dins d'un mecanisme que es constitueix mitjançant diferents pràctiques repressives.

Mecanisme que comença ja molt abans d'haver creuat les fronteres europees però que es defineix, una vegada “dins”, amb els controls continus d'identificació, la militarització dels carrers, les batudes.

En els llocs més freqüentats, en el metro, en les parades d'autobús, a les festes de barri, a la sortida del treball, la policia para, identifica i deté a les persones seguint criteris discriminatoris i racistes. Generant por i atiant el “chivatismo” es garanteix al Sistema un cert nombre de treballadores esclavitzades i callades i un altre cert nombre de detingudes i torturades. Perquè la por s'estengui i el control es faci més fort.

Si una persona és detinguda en una batuda té molts nombres d'acabar en un Centre d'Internament. En l'Estat Español hi ha 9 CIE i a Barcelona es troba a la Zona Franca. Un lloc opac, desconegut, perifèric, aïllat. On les recluses només poden esperar a que passin els 60 dies per quedar lliures o ser deportades abans als països d'origen.

On les condicions són pèssimes (Veure informe de Ferrocarril Clandestino y Cear), els maltractaments, agressions i violacions estan a l'ordre del dia i qui no ajup el cap és apallissada brutalment, amenaçada i aïllada. La comunicació amb els familiars és difícil i humiliant i on moltes vegades ni tan sòls es coneix a les pròpies advocades ni els drets bàsics. També s'ha constatat un tracte marcadament racista per part dels policies que custodien els centres.

El CIE de la Zona Franca, a Barcelona, està en un lloc de difícil comunicació però molt a prop de l'aeroport, per facilitar les deportacions. També és un lloc, la construcció del qual, ha estat segurament, un benefici enorme per a les empreses constructores i per les que participen de la seva gestió.

Un lloc on també al maig d'aquest any va morir un noi marroquí de 22 anys en condicions estranyes. El poder va voler justificar la mort dient que va ser un suïcidi, però altres preses i organitzacions des de l'exterior no vam voler assumir la normalitat que es pretenia imposar i va començar un cicle de protestes que va desembocar en una vaga de fam que va durar una setmana, la qual va ser fortament reprimida a l'interior del CIE.

Després de passar pel CIE les persones s'enfronten a una deportació, on el maltractament és una constant. En aquest procés la probabilitat de ser torturat és encara major, i moltes persones l'han patit al llarg d'aquest any.

La maquinària de deportació constitueix un element central de control de la població migrant, d'expressió del racisme institucional, i d'extensió de la por en lo quotidià. Volem que es tanquin tots i cadascun dels Centres d'Internament per a Estrangers, així com que es posi fi a la maquinària de la deportació.

Perquè els CIE, malgrat tot han de ser i són també llocs de resistència, de solidaritat, des de dins i des de fora,

Perquè la repressió i la brutalitat policial no han pogut callar les lluites dins de la presó, ni vèncer l'oposició a les deportacions de les pròpies preses i encara menys trencar els llaços de solidaritat creats entre elles per la seva pròpia supervivència.

Perquè no cal tancar els ulls ni la boca, cal tancar els CIE i acabar amb aquest sistema mortal.

Perquè el racisme està a tot arreu i volem acabar amb ell a tot arreu.

La ràbia és una, la solidaritat necessària i no coneixen tanques ni murs ni fronteres.

3.Presons

Aquest any es duu a terme la catorzena marxa a les presons del 31 de desembre.

L'objectiu d'aquestes marxes és mostrar solidaritat amb les persones preses. Anem a les presons de la ciutat de Barcelona, Wad-Ras (presó per a dones), La Modelo (presó per a homes) i CIE Zona Franca (presó per a migrants).

Vivim en una ciutat en la qual en la illa de cases del costat tenim centenars de persones privades de llibertat, passegem al costat dels seus murs cada dia, les travessem per sota amb el metro, les vivim a prop sense sentir-ho massa. Desafortunadament la situació va a pitjor, doncs les polítiques penitenciàries tracten d'allunyar aquesta realitat de les grans poblacions, on potser algú podria preguntar-se per la seva existència alguna vegada, i les porten al mig del no res.

Fins a fa un parell d'anys la presó per a joves estava al barri de la Trinitat, ara és un hangar en el CP Brians 1 (que queda per Martorell) i diuen que també tancaran La Modelo, però no serà perquè hi hagi menys preses, al contrari, és perquè estan fent noves i més grans presons per tota Catalunya. Les noves macropresons estan lluny de la gent, ocultant la misèria que porten dins. Per això aprofitem que tenim aquestes tres presons a la mateixa ciutat per fer unes marxes que d'una altra manera seria més difícil.

Fer-ho l'últim dia de l'any és com dir a les persones preses que fins i tot aquest dia ens en recordem d'elles, és fer veure a la gent del carrer que aquí estem un grapat de boges, l'últim dia de l'any, encenent torxes en solidaritat amb les persones segrestades per l'estat, en comptes d'estar comprant regals o pelant els raïms.

Fer una marxa el dia 31 no serveix de res si la resta de l'any no ens tornem a en recordar de les persones preses, és una data més en el calendari i un acte que mancaria de sentit a no ser perquè hi ha gent que setmana rere setmana va a visitar a companyes a les presons de tot l'estat, hi ha gent que s’assenta a escriure línies carregades d'ànims i esperança, hi ha gent que organitza activitats per finançar les lluites de les persones que estan preses, gent que llegeix, difon, parla, comparteix, escriu, debat sobre la situació de milers d'altres persones que viuen darrera les reixes.

En aquest llibret que tens entre les mans tractarem de fer una petita reflexió sobre la situació a les presons de l'estat espanyol, centrant-nos més en les de Catalunya, que tenen un règim a part.
Volem convidar al debat i a la reflexió sobre el significat de les presons en aquest sistema, els seus perquès i les conseqüències que suposen, i parlar també de la lluita anti carcerària dins d'una perspectiva de lluita de caràcter més ampli i llibertari.

3.1. Presons per a dones

Les dones empresonades són especialment discriminades dins del sistema penitenciari espanyol i català. El sistema patriarcal té profundes conseqüències dins de les presons. Això fa que parlem de la situació de les dones preses en particular.

Entre el 7 i el 8% de les persones preses de l'Estat Español i Catalunya respectivament són dones. És a dir, a Catalunya hi ha unes 800 preses i en la resta de l'Estat unes 5.250. Les dones són empresonades en presons exclusivament de dones o en mòduls de presons d'homes. Les presons que són exclusivament de dones, que són la minoria, solen ser establiments antics pensats per a homes que van caure en desús, com la presó de Wad-Ras. D'altra banda, en els mòduls de dones situats en presons d'homes, les dones són situades en els pitjors mòduls. Ja des de la pròpia distribució es marca com és el tracte del sistema penitenciari cap a les dones.

A més a més, els programes de tractament que s'imposen a les dones preses estan marcadament influenciats pel pensament patriarcal, ja que van encaminats a reforçar el rol social de dona, ja que les formen en tasques de la llar i en l'ètica de l'espai privat. D'alguna manera, s'entén que les dones a més de no haver estat bones “ciutadanes”, han estat males “dones i mares”. En quan al treball a la presó, els tallers productius per a les dones solen ser els més durs i els pitjors pagats, sumint a les dones en una posició de major precarietat.

De la mateixa manera, dones que han estudiat la situació a les presons per a dones afirmen que en aquestes s'exerceix un règim disciplinari i un control més dur que el que s'aplica a les presons per a homes.

Un col•lectiu especialment nombrós entre les dones preses, són les dones estrangeres condemnades per un delicte contra la salut pública. Aquestes dones compleixen llargues condemnes (moltes vegades de més de 9 anys) i en moltes ocasions succeeix que són detingudes mentre realitzen un transport de droga, per tant no tenen als seus familiars en l'Estat Español. Aquesta situació suposa que el compliment del tancament sigui duríssim per a aquestes dones, ja que moltes d'elles no tenen amb prou feines contacte amb les seves famílies durant tot el període de compliment.

Aquestes i altres circumstàncies ens porten a afirmar que la violència estructural contra les dones es multiplica a l'interior de les presons, perquè el compliment per a les dones en termes generals de la privació de llibertat és encara més dur.

3.2. Presons per a homes

A l’actualitat hi ha al voltant de 70.000 homes privats de llibertat en el conjunt de l’estat espanyol i més o menys al voltant de 10.000 a Catalunya. En aquest apartat abordarem aspectes que afecten tant a les presons de dones com a les d’homes. Hem volgut parlar en primer lloc i de manera específica de les presons per a dones perquè normalment les especificats que es donen en aquestes solen quedar invisibilitzades.

Des de fa molts anys les presons estan sobresaturades, amb les conseqüències que això comporta. El numero de persones preses ha anat augmentant exponencialment en els últims 20 anys, encara que en el últim any el número de presxs s’ha estancat.


També volem denunciar que encara que la Llei General Penitenciaria preveu la possibilitat de que les persones amb malalties greus i incurables siguin exempresonades, la realitat es totalment diferent. Les persones preses que pretenen acollir-se a aquesta possibilitat es troben davant de grans dificultats i, en moltes ocasions els hi es impossible. Tot això genera situacions realment cruels i dures tant per les preses com per els seus familiars i amics/amigues.

La legislació penal i penitenciària de l'Estat Español és realment dura, malgrat la qual cosa, en una escalada, que sembla no tenir fi, del populisme punitiu determinats sectors de la societat i de la classe política vénen reclamant un enduriment del Codi Penal, així com la introducció de la cadena perpètua. No obstant això, volem assenyalar que en l'Estat Español, moltes persones estan condemnades a perpetuïtat de manera encoberta. Aquesta és una realitat absolutament silenciada, però els seus efectes són devastadors. Una sèrie de reformes com l'eliminació de la redempció de pena per treball o estudis, l'augment del límit màxim de compliment des dels 20 als 25, 30 o 40 anys, l'aplicació de la doctrina Parot, etc, ha portat al fet que siguin moltes les persones que porten més de 20 anys a la presó i que fins i tot veuen lluny la possibilitat que se'ls concedeixi la llibertat. Tota condemna de privació de llibertat és inhumana ja en si mateixa, però si a més a més és de llarga durada, passa a ser degradant i destructiva per a la persona i per al seu entorn, i per descomptat, la hipotètica reinserció i reeducació, que es vanen de defensar, es fa impossible.

Així mateix, moltes persones pateixen les condemnes d'una manera molt més dura a causa que compleixen la mateixa en primer grau o en règim d'aïllament, també denominat com FIES a l’estat espanyol o DERT a Catalunya. Es tracta d'un règim que es basa en l'aïllament dels presxs, ja que poden passar en solitud en la cel•la entre 18 i 22 hores. En els casos més greus fins i tot quan estan al pati només comparteixen aquest amb un altre intern. L'any 2009 una sentència del Tribunal Suprem va declarar il•legal el règim FIES. No obstant això, aquest tipus de règim carcerari se segueix aplicant tant en l'Estat Español com a Catalunya. Considerem que a més de ser un règim absolutament inhumà i degradant, que té importants conseqüències en la salut física i mental dels presxs, és un mecanisme que empara l'existència de la tortura i els maltractaments, ja que genera les condicions idònies per assegurar la impunitat dels carcellers.

Són molts els elements que es podrien analitzar i us convidem a que busqueu informació sobre la situació de les persones preses a les presons de l'Estat i de Catalunya. Comprovareu que quan una comença a plantejar-se la situació, es troba amb absolutes barbaritats. De fet, una acaba concloent que la gran barbaritat és la pròpia existència de l'entramat carcerari.

3.3. La repressió política

En l'actual sistema “democràtic”, lluny del que pogués semblar, l'Estat fa ús del Sistema Penal com a eina de dissuasió de les corrents polítiques de la dissidència. És a dir, l'Estat empra el control i persecució policial, les detencions, els processos penals i les condemnes a presó com a element de control de totes aquelles persones que pensen i construeixen moviments polítics que planten cara al sistema capitalista imperant.

Diguem que l'Estat mostra el seu costat més violent allí on no arriba el seu aparell de control social. És per això que empra la violència per tractar de reprimir a aquelles persones i moviments polítics que han escapat del control imposat i que, lluny d'acceptar l'actual sistema polític, econòmic i social, lluiten quotidianament contra ell de diverses i variades maneres. Manifestant-se als carrers, reunint-se, okupant espais buits per omplir-los de vida, denunciant els abusos del poder, solidaritzant-se amb altres persones que han estat reprimides, i un llarg etc.

Al llarg d'aquest any hem vist diversos episodis repressius, així com també uns altres ja oberts s'han seguit desenvolupant. Tractarem de realitzar una síntesi.

- L'anarquista de Girona, Nùria Portulas, va ser finalment absolta pel Tribunal Suprem després d'haver patit ella i les seves persones més properes un llarg procés que fins i tot la va portar a passar 4 mesos de presó preventiva i a ser condemnada en primera instància per l'Audiència Nacional a 2 anys i 6 mesos de presó.

- Així mateix, Alfonso, qui va ser condemnat a 3 anys de presó per defensar-se d'una agressió policial en el transcurs d'una manifestació en el 2007, va ingressar a la presó en el mes d'Abril. Després de romandre uns mesos complint pena en règim tancat, ara porta un temps complint la condemna en tercer grau.

- D'altra banda, algunes de les persones que van ser condemnades pels fets del 4 de Febrer de 2006, han entrat a la presó. Rodrigo Lanza, qui va ser condemnat a més de 5 anys de presó va haver de tornar a entrar i se li està denegant constantment la possibilitat d'accedir a un tercer grau penitenciari ja que consideren que és una persona d'idees radicals. Alex i Juan també van tornar a entrar. I Patricia (va ser detinguda hores després dels fets en un hospital per tenir suposadament estètica antisistema), està complint condemna a la presó de Wad-Ras.

- Al llarg d'aquest any també s'ha anat desenvolupant el procés penal contra Tamara, qui després de complir diversos mesos al CP Brians I, va ser posada en llibertat provisional. Ara mateix es troba a l'espera de judici.

- A l'hora de fer repàs als fets repressius de rellevància de tot l'any és necessari esmentar les 43 detencions que van tenir lloc a Barcelona al llarg de la jornada de vaga general del passat 29 de Setembre. Els mossos van respondre a la jornada de descontent social amb un gran nombre de detencions, agressions i maltractaments. Fins i tot dues persones, d'origen estranger, van ser empresonades de forma preventiva, de les quals encara una d'elles està presa. La resta es troba a l'espera de judici. També, el dia de la vaga van desallotjar de manera absolutament il•legal el Banc que s’havia okupat a la Plaça Catalunya dies abans de la jornada de vaga general.

- I sortint del nostre àmbit més proper, creiem necessari recordar el procés de repressió salvatge que estan vivint les persones que formen part de moviments dissidents a Euskal Herria. En especial, volem denunciar la continua persecució que al llarg del 2010 s’ha portat a terme contra les organitzacions juvenils de la esquerra abertzale. Així mateix, es necessari denunciar el salvatge règim de dispersió i aïllament al que s’enfronten el gruix de presxs bascos i les seves famílies i amics/amigues.

Hem assenyalat els fets més greus, encara que no cal oblidar que la repressió apareix de forma quotidiana a través d'identificacions, d'agressions en manifestacions, de multes per l'ordenança cívica, de penes multa, de desallotjaments, d'amenaces, etc.

No obstant, esta clar que a tot i que ho intentin, la repressió no ha pogut ni podrà tallar-nos les ales. La lluita continua!

3.4. El sistema penal i la presó racista en una societat racista

Un alt percentatge de les persones preses són d'origen estranger. Els mitjans de comunicació i els polítics s'esforcen a vincular a les persones migrants amb la delinqüència, construint la por a un altre i alimentant el racisme i la xenofòbia.

L'estigmatització de la població migrant i la seva vinculació amb la delinqüència insereix plenament en el pensament i en l'actuació de les diferents policies. La policia enfoca la seva actuació cap a la pròpia població migrant, copant els barris i alimentant això que vénen denominant sensació de “inseguretat”. El funcionament de la via d'accés al sistema penal, l'accionar de la policia, està clarament marcat pel pensament racista i això fa que sigui molt més probable que siguis detingut si el teu trets ètnics són diferents als trets hegemònics europeus. No només això, la càrrega estigmatitzant i racista que suposa ser migrant fa que sigui molt més difícil defensar-te de les acusacions de la fiscalia i afavoreix molt més la predisposició de molts jutges a condemnar.

Així mateix, és necessari assenyalar que el percentatge de persones preses de forma preventiva, és a dir, que encara no han estat ni jutjades ni condemnades, és molt més alt entre la població migrant que entre la població autòctona. És a dir, que davant una mateixa situació “suposadament” delictiva, es decideix amb molta major freqüència imposar la presó provisional a persones estrangeres que a persones autòctones. Això és una clara discriminació per motius de raça, que se sustenta sota una suposada major probabilitat que les persones processades s'escapoleixin. No obstant això, considerem que es tracta d'una extensió més del pensament racista que està present en la nostra societat, generant una discriminació en el si del sistema penal que té importants conseqüències per a la vida de moltes persones.

Si seguim el camí que imposa el sistema penal, és necessari també indicar que les discriminacions continuen en la fase executiva, és a dir, en el propi compliment de les penes privatives de llibertat. Per a les persones d'origen estranger i per aquelles amb trets ètnics no hegemònics, és molt més difícil optar a permisos de cap de setmana, a un compliment en tercer grau (només es dorm a la presó de dilluns a dijous), o al compliment en llibertat condicional. De nou, observem com s'imposa una nova discriminació basada en els prejudicis que les persones encarregades de prendre les decisions tenen respecte a la població migrant.

Es podria aprofundir molt més, però considerem que amb aquests elements s'entén molt més perquè considerem que el sistema penal i la presó de l'Estat Español són absolutament racistes.

3.5 A BAIX ELS MURS!: La presó des d'un enfocament llibertari

“El llindar del sentit comú ens impedeix pensar en una societat que estigui privada de la presó, i bé fa, al meu entendre, perquè el sentit comú no és alguna cosa que s'hagi de menysprear sempre, quan una societat amb aquestes condicions de distribució de les relacions productives, amb aquestes condicions de relacions culturals i de relacions polítiques, no pot prescindir de la presó.”( Fragment extret del llibre “Encerrados bajo llave”. Alfredo Bonano. Editorial Anomia. 2009)

A baix els murs de les presons!, no a les presons! Són algunes de les frases que cridem les llibertaries quan ens manifestem contra la realitat penitenciària o ens solidaritzem amb companyes empresonades. Darrere d'aquestes consignes es troba tot un raonament polític sobre el perquè de la existència de les presons i sobre els mètodes per combatre-la.

Ja des dels inicis de les idees anarquistes s'ha plantejat el sistema punitiu com un pilar bàsic del sistema de dominació (en les diferents formes que ha anat agafant al llarg de la història). Un dels primers teòrics que va tractar en profunditat sobre aquest tema va ser Piotr Kropotkin, en els seus llibres “Les presons” i “La Llei i l'autoritat”, i després han estat moltes altres les que han abordat el tema (Ferrer i Guàrdia, Malatesta, Cavalleri, Bonano…)

Certament existeixen diversos apropaments al problema des de l'òptica llibertària, que es tradueixen després en l'esdevenir polític que individualitats i col•lectius han adquirit en el seu posicionament en contra de les presons.

D'una banda tenim una lluita contra les presons en termes generals i d'altra banda el suport solidari a les persones preses, tant si es consideren llibertàries com si no. Aquestes dues facetes de la lluita anticarcerària es donen sovint de forma simultània en l'accionar diari de col•lectius i individualitats anarquistes.

Alguns corrents parlen de la lluita anticarcerària com una lluita per l'abolició de les presons, corrents que poden sorgir des d'una visió benintencionada d’algunes companyes àcrates, però que en la nostra opinió manquen de sentit, dins del desig de transformació social radical.

“La presó no és abús, no és una excepció, la presó és normalitat. L'Estat, construeix les presons, per tant ens hi pot ficar. Que faci això no és gens estrany, fa el seu treball, i no ho compleix d'una manera excepcional, simplement fa el seu treball segons aquelles que són les condicions necessàries perquè es faci de la manera prevista. L'Estat no és un Estat carcerari, és l'Estat i ja està, així com s'expressa en l'activitat econòmica, en l'activitat cultural, en la gestió política, en la gestió del temps lliure i en la gestió de la presó. Aquests elements no estan separats, no és possible generar un discurs solament sobre la presó, no tindria sentit, perquè seria com parlar d'un element extrapolant-l’ho del seu context. I viceversa, fent descendir aquest element dins del context que ho allotja i que ho forja li dóna significativitat, el discurs es torna diferent”( Fragment extret del llibre “Encerrados bajo llave”. Alfredo Bonano. Editorial Anomia. 2009)
El sistema penitenciari és un monstre de molts caps. S'ha anat configurant al llarg de segles d'història, i és tan intrínsec al concepte d'estat, que l'un i l'altre són inseparables.

Per tant quan diem no a la presó, estem dient no a l'Estat i amb això totes les peces del seu engranatge. No podem entendre una lluita contra les presons sense un context de lluita social en tots els fronts: educació, informació, gènere, autogestió, i un llarg etcètera.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Dossier: 14ª Marxa contra les presons a Bcn [31-D]
27 des 2010
Escolteu aquest tema, molt bo!
Enhorabona a totes pel dossier i tot. Bona feina! Ens trobem als carrers!


Laberintos Negros - Paso a Paso
http://www.youtube.com/watch?v=uWhvvludLDI&NR=1
Sindicat