Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sense clasificar
El carrer era seu, el cel és d’ells
19 des 2010
Que el carrer era de Fraga, ja ho sabíem. Que el cel fos d’ells, no ens n’havíem adonat. Qui són ells? AENA i l’estat, representat fidelment pel seu braç armat, l’exèrcit. AENA és una estructura continuista del franquisme que la democràcia no ha desmuntat. L’estat també és una estructura continuista del franquisme que la democràcia no ha desmuntat.
Al mig, entre AENA i l’estat hi ha alguns conceptes: seguretat, tranquil·litat, imatge internacional, tots els antídots contra el fantasma virtual de la por induïda, la por d'allò que diuen que pot passar, elevada a extrems apocalíptics. Seguretat, tranquil·litat són les paraules màgiques que avui justifiquen l’acció de qui mana, que justifiquen l’ús de la força, el fet de deixar la llei de banda, de tesar-la, o d'interpretar-la a conveniència. Aquest és el context que permet que es declari un estat d’alarma de quinze dies, tirant baix. El context que permet que es militaritzi un problema quan hi ha la incapacitat manifesta de resoldre’l per la via civil, és a dir: civilitzada. I aquest és el context que imposa el silenci, la censura voluntària.

Després de la guerra civil, no ens en descuidem, va venir la pau militar, que deia José Bergamín.

El govern actual, amb el beneplàcit del rei, cap sense corona, però cap de les forces armades, ha traspassat una línia molt sensible i perillosa. Encara que ho permeti una constitució, ja estreta, i en molt punts obsoleta. Encara que existeixi, i no pas amb l’acord de tothom, la llei depèn de com s'interpreti i apliqui. La declaració de l’estat d’alarma durant quinze dies és desmesurada, com en els temps de Franco –règim, per cert, fundacional, tant d’AENA, com de l’estat actual i dels seus òrgans vitals: el rei i la constitució, erigits pel dictador i la 'modèlica' transició.

El govern i el rei, han traspassat una línia vermella, sense gens d’oposició, ni tan sols verbal. Em sembla inquietant. Que ja no fem servir l’única cosa que mai no ens poden prendre: la paraula.

Em preocupa aquest silenci còmplice. El callar i assentir generalitzat d’un poble i d’uns mitjans de comunicació obscenament submisos. Callen i assenteixen en canvi de seguretat i de tranquil·litat? Perquè volen anar a esquiar? O callen i assenteixen perquè hi estan d’acord? Continuaran callats quan facin un pas més?

La pitjor de les ruïnes és el silenci. Que es troba en ruïnes aquesta democràcia? Ja vivim, com deia Gil de Biedma, sobre les ruïnes de la nostra intel·ligència? I qui diu intel·ligència, diu capacitat de reflexió, d’anàlisi i d’opinió lliure i pública. És fonamental de desactivar el silenci o les actituds reverencials, majoritàries, en què les decisions d’imposar l’ordre per la força sempre són ben rebudes. És perillós, com a dinàmica política i social. Però no em sorprèn gens l’acriticisme i l’actitud mesella dels mitjans de comunicació: són allò que impera. Poden militaritzar l’espai aeri, però no pas l’espai mental. O també sí?

De què ens estranyem, de totes maneres? Ho hem vist en més ocasions. En una de permanent. A Euskadi, de fa anys, viuen un estat d’excepció constitucional, és a di: no declarat per llei, perquè no els cal: el cèrcol de les llibertats és perfectament trenat per la justícia, els cossos de seguretat i els partits polítics. És impenetrable. Et poden detenir i empresonar, com passa sovint, amb acusacions falses; et poden torturar, com s’ha demostrat i han certificat juristes europeus, i aquí tothom calla, sobretot els polítics, tots.

Una altre fet que vaig interpretar com un senyal és més recent, més puntual, però igualment significatiu, i important per allò que ideològicament diu. Quan tothom es va tirar en picat a esclafar verbalment els joves radicals que van cremar contenidors el dia de la vaga general. Us en recordeu? La gent demana ordre i mà dura, en el fons. Com en els pitjors temps del franquisme. I la bèstia, quan li obren la porta, avança.

Ho vaig dir una dia aquí, sobre Euskadi, i ho recordo avui sobre tot l’estat. És com si la 'modèlica transició', la constitució i la trama jurídica que han teixit, portés implícit un mecanisme que trava les peces, que paralitza el sistema democràtic, que l’anul·la. Vivim en un estat d’alarma o d’excepció permanent i assumit?
...

X.M.
Vila Web

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El carrer era seu, el cel és d’ells
20 des 2010
molt ben dit
Re: El carrer era seu, el cel és d’ells
23 des 2010
Tens molta raó, company. Si no ens movem ens tiraran per terra però el que no saben ells és que els silenciats som cada vegada més nombrosos i un dia el nostre crit ressonarà per tot. Gràcies
Sindicat