|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
"Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
|
per Soli |
23 nov 2010
|
|
Entrevista a Pau Juvillà i Ferran Dalmau, autors del llibre EPOCA, l’exèrcit a l’ombra, novetat editorial d’El Jonc |
-Quan us vàreu començar a interessar per l’experiència d’EPOCA i la xarxa de resistència del FNC?
Ferran: En part per la relació personal amb alguns dels protagonistes, però cal reconèixer que el tema de la memòria política de l’independentisme és un tema que sempre ens ha interessat i també a Edicions el Jonc, en tant que instrument al servei d’aquest espai polític i també de la recuperació i divulgació de la seva història.
Pau: En gran part fou la nostra relació personal amb alguns dels que en formaren part ens va impulsar a escriure el que fou EPOCA. També la desmemòria que existia sobre el mateix FNC i sobre militants de pedra picada com fou el Joan Culleré a Lleida, a qui la CUP va retre un homenatge l’any passat, ens va convèncer que calia escriure aquestes experiències ara que molts dels qui en formaren part encara poden explicar-ho.
-Abans d’això no havíeu sentit a parlar d’EPOCA?
Ferran: Si, però sempre d’una manera molt difusa, com rodejada d’una nebulosa i un secretisme poc permeables. Ara bé, nosaltres som tots dos de Lleida i la pista lleidatana en el grup és força important, com també la berguedana, així que sempre, poc o molt havíem sentit a parlar-ne. Si que és veritat que més aviat sobre els episodis repressius viscuts per alguns dels seus integrants que no pas de la pròpia activitat armada del grup.
-Les fonts informatives d’aquest estudi han estat sobretot orals i vivencials, veritat?
Ferran: Si i això té els seus desavantatges, sobretot quan es narren uns fets que es remunten entre 30 i 40 anys enrere. La memòria és traïdora i tothom els recorda a la seva manera o potser simplement els ha oblidat, i el fet de no disposar de documentació escrita dificulta la contrastació de les informacions i la cerca de fonts altament fiables. En tot cas també té els seus avantatges, rebre la informació de forma directa sense filtres periodístics és bastant saludable.
Pau: A banda de les fonts provinents de persones que formaren part d’EPOCA hem parlat amb d’altres que participaren en, per exemple, el FAC o OLLA amb l’objectiu d’oferir una contextualització de l’organització. Ens ha sorprès descobrir els punts de contacte entre aquestes organitzacions i les seves relacions, sovint a nivell personal, però d’altres més orgàniques, que ens han permès tenir una idea mes global de les diferents organitzacions polítiques i armades.
-Algunes reticències dels testimonis d’aquesta experiència? Va costar molt encetar un tema tan ocult com aquest?
Ferran: Hi ha de tot. Hi ha qui et fa la confiança i t’explica el que sap, val a dir que pocs, hi ha qui no solta ni piu i hi ha qui directament no en vol saber res i ni tan sols et rep. Totes les postures però són respectables i cal tenir en compte que els fets que el llibre narra no tan sols van suposar una forta sacsejada social en aquest país, sinó que tingueren repercussions molt dures per a alguns dels seus protagonistes, que de ben segur no trobaren llavors l’acompanyament necessari.
Després hi ha l’herència i el record de com es van viure aquells anys, dels que sempre en queda alguna cosa, en aquest cas l’hermetisme. I té la seva lògica, un grup clandestí que s’enfronta a un règim autoritari, sinó és extremadament curós amb l’estricta clandestinitat, difícilment pot garantir la seva pròpia supervivència. I aquí cal afegir-hi que en Jaume Martínez ja havia tastat durant els anys cinquanta com les gastava el règim amb els activistes independentistes, i diguem-ne que va inculcar el secretisme al grup a consciència. Aquesta pot ser-ne una explicació. Hi havia temes dels que no se’n parlava abans ni entre els propis i dels que tampoc se’n parla a dia d’avui. Quan investigues fa ràbia, però és comprensible.
- Existien connexions personals i polítiques a l’òrbita del pujolisme o del PSC amb EPOCA. Unes connexions que no queden explicitades al llibre. Encara avui és un tabú?
Ferran: Bé aquesta és la clau de volta que no hem arribat a esclarir. Podrien ser-hi però també tot el contrari. Però, a no ser que algú d’aquests que cites badi boca és difícil de conèixer. En Jaume Martínez Vendrell, en Manuel Viusà i la resta dels independentistes que endegaren el projecte són morts i per tant ja no seran ells els qui ho expliquin. El llibre, però, deixa entendre que figures importants del catalanisme de finals del 60 i principis dels 70 tenien si més no coneixement de l’existència del grup. El grau de coneixença de les seves activitats o si hi havia quelcom més, segueix doncs sent un misteri i hi ha peces del trencaclosques encara per quadrar. En tot cas, resten fonts i documentació per conèixer i ser divulgades que potser hi poden aportar alguna cosa. No massa però, que d’aquests temes no s’acostuma a deixar-ne rastre.
Pau: Penso que hi ha una remor de la que tothom en parla que va en la línia de la teva pregunta, en tot cas, com ja s’ha dit, si fos així, molts dels qui ho saben ja no ho poden explicar i d’altres no crec que ho facin. Suposo que en un futur és possible que surtin noves dades que explicarien algunes parts encara no públiques.
-El caràcter hermètic d’aquest grup armat planteja alguns dubtes: per on començar, com destriar les dades de fonts personals, etc... Això us ha dificultat molt la feina?
Pau: Partíem d’unes relacions de confiança i de militància teixides al llarg de molts anys amb alguns dels protagonistes que ens han ajudat força a l’hora d’iniciar la nostra feina i definir les prioritats. L’estructura bàsica del llibre s’ha fet mitjançant entrevistes personals i val a dir que la major part de les persones amb qui hem parlat ens han ajudat força. Moltes d’aquestes creuen que ja ha arribat el moment que el país conegui aquests fets i per tant entenc que han vist en el nostre treball una bona eina. En tot cas, val a dir que sense l’esforç i l’ajuda d’algunes d’aquestes persones no hagués estat possible abastar tot el que fou EPOCA i no cal dir que els hi estem molt agraïts.
-A la introducció del llibre exposeu que no heu volgut ser imparcials. Sentiment d’identificació o coherència política?
Ferran: Abans d’això però, també vàrem decidir que no volíem escriure un pamflet sense cap rigor. Ens referíem a la dificultat d’escriure un text essent com som militants de la CUP i de l’esquerra independentista, i per tant inevitablement, malgrat el que puguem o no pensar d’aquells fets, hereus de projectes polítics com per exemple el FNC, que fou en definitiva i parlant clar, qui impulsà el grup armat. Es tractava de no anar de suposats historiadors imparcials, quan som un economista i un biòleg als que el que ens ha dut a escriure el text és precisament una inquietud fruit de la nostra militància política i no la desviació professional o que fos un tema immaculat per descobrir.
Pau: Hem intentat fer un llibre rigorós, hem contrastat totes les informacions amb els mitjans dels que hem disposat perquè, com diu el Ferran, no volíem fer un pamflet. El que si que teníem clar és que essent qui som i d’on venim no podíem esdevenir uns mers observadors imparcials d’aquells fets i del context històric en el que es desenvolupen, això es nota, per exemple, amb el llenguatge que fem servir en el text. Crec que la sinceritat sempre s’agraeix.
-No heu volgut entrar en “batalletes”, però en canvi expliqueu alguns fets fins ara gens coneguts, amagats a les històries sobre el Franquisme i la Transició.
Ferran: Hi ha una hipòtesi que si que defensàvem abans d’escriure el text i que creiem que amb el resultat final, però també amb l’aparició d’altres llibres com el recentment editat sobre el Front d’Alliberament Català (FAC) surt força reforçada. Creiem haver constatat que si bé el PSUC i els seus satèl•lits eren qui arreplegaven més gent en la lluita antifranquista i el combat contra el règim, fou l’independentisme d’esquerres qui més dur apostà i qui més arriscà en l’enfrontament al règim i per l’obertura d’un nou escenari polític postfranquista. I precisament per això, mentre alguns es repartien les butaques i l’escó, molts dels militants independentistes encetaren el nou període parlamentari carregant a les seves esquenes amb tortures, exili i molts anys de presó. Mentrestant però, i com ja ve sent costum, l’independentisme ultrafragmentat era incapaç de vertebrar-se com una alternativa política estructurada i cohesionada i oferir una alternativa de país i societat.
Pau: Quan ens vam posar a escriure teníem clar que no tenia sentit parlar d’EPOCA sense explicar el context polític en el qual es desenvolupà la seva activitat, així el llibre també ha estat una excusa per explicar aquest procés històric i per fer evident que existiren unes persones i organitzacions que, malgrat es vulgui silenciar, es van oposar a les renúncies que suposà la transició.
- EPOCA estava tan preparada que superava militarment les diverses ETA d’aquells anys?
Ferran: Bé això diuen alguns, de fet la premsa de l’època així ho arriba a relatar basant-se en fonts policials que ho sostenen. Potser no tant pel seu número d’activistes en efectiu, tot i que arriba a ser força alt, potser més aviat per l’alt nivell de preparació militar dels seus efectius i la sofisticació, quantitat dels recursos armamentístics i logístics desplegats i la capacitat operativa del grup.
Pau: EPOCA destina gran part del seu temps a entrenament i a realitzar acopi de material, pel que estaven, diguem-ne, ben equipats. Respecte de les relacions amb ETA crec que hi ha un fet curiós i significatiu que esmentem en el llibre i és que quan es feien els passos de frontera des de Catalunya de membres d’aquesta organització cap a França, per part de membres d’aquesta organització i també del FNC, aquests sempre ho feien desarmats al contrari que la gent d’aquí.
-Però en canvi, heu enfocat molt l’estudi en una contextualització d’aquesta experiència armada en relació a les existents a l’estat o a Europa....
Pau: EPOCA es desenvolupa en un context de gran agitació social tant a Europa com a l’Estat Espanyol, les lluites contra el règim dictatorial de Franco s’associen a les que defensen una transformació social que travessen tota Europa i part del món i que tenen diferents expressions com les protestes estudiantils l’any 1968 a la Plaça de les Tres Cultures de Tlateloco a Mèxic o la mateixa RAF a Alemanya o les Brigades Roges a Itàlia. Com ja hem dit, no podíem explicar EPOCA com una organització sense més sinó que creiem necessari contextualitzar-ho en el seu període històric
-Creieu que existeix un fil conductor de resistència nacional, provinent fins del segle XIX fins als nostres dies, que passa per EPOCA i Terra Lliure fins a l’herència actual d’aquestes expressions?
Ferran: Aquesta és l’altra de les hipòtesis prèvies que defensàvem i creiem que amb el text queden àmpliament acreditades. Són alguns dels vells combatents del FNC provinents de Nosaltres Sols!, d’Estat Català,... els mateixos que fan la guerra, col•laboren amb els aliats per vèncer el feixisme, tornen a l’interior per combatre el règim franquista a través del Front Militar del FNC i finalment, no es limiten a passar el relleu generacional sinó que a recer del propi FNC, impulsen una organització armada que posen a disposició del país i de les seves necessitats d’alliberament, quan aquest ja tocava a la seva fi, que segueix actuant tot i el canvi d’escenari polític i el traspàs del dictador.
Pau: Potser un dels objectius principals del llibre era evidenciar que existeix aquest fil conductor entre la gent que es van oposar al règim feixista des d’una perspectiva nacional i de classe fins als nous projectes que s’estructuren des de l’anomenada esquerra independentista arreu dels Països Catalans. No és casual que existeixi aquest desconeixement ja que com se sol dir la història l’escriuen els vencedors i aquests no volen que es conegui que no som un poble mesell com ens volen fer creure. La recuperació d’aquesta memòria resistent és necessària per veure que el que estem bastint no es crea avui sinó que parteix d’unes arrels profundes. Ens cal conèixer aquests projectes col•lectius per aprendre i construir un projecte d’alliberament nacional i transformació social sòlid. |
Mira també:
http://www.llibertat.cat/content/view/8007/1/
http://www.kaosenlared.net/noticia_imprimir.php?id_noticia=117330
|
This work licensed under a
Creative Commons license |
Comentaris
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per veteranu |
23 nov 2010
|
Del tot cert, ja que el règim no va acabar amb la mort de Franco, tal i com els membres del PSC-GAL ens recorden.
I només cal veure qui va mantenir (amb més 250 accions armades, més de 300 detinguts acusats de pertinença en tots aquells anys,...)la lluita des de fora de la legalitat. L'anarquisme a partir de l'scala va ser desmontat i ja no va tenir res a dir, i això va provocar que fins i tot companys anarquistes com en Digon o el Sales vinguessin a militar a les files de l'independentisme armat. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per aclariment |
23 nov 2010
|
|
perdó, parlo de J. Digon o L. Sales, ambdós anteriorment membres de l'OLLA i de idees llibertàries, això sí, sempre tenint clar la seva condició de catalans. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per A |
23 nov 2010
|
- Un aclariment: Igual que la pel.lícula melodramàtica de Salvador, el llibre del tal Sugranyes, el Chè català, que pretén convertir-lo en un màrtir nacionalista, diuen que no val gran cosa.
- Recomanem llibres: ÈPOCA i l'altre sobre el Front Català d'Alliberament
- i no té res a veure, tampoc per variar, però ja que estic, per últim demanar -a l'aire- una pregunta un tant innecessària, però curiosa, Puig Antich quina ideologia tenia concretament?
Ho dic pq jo tan he sentit qualificar-lo de marxista revolucionari -crec que és la definició més ajustada al que fou-, comunista, anarquista, independentista...
Salut i lluita social! |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per llibertari |
23 nov 2010
|
L'anarquisme després de l'Scala i el Congrés de valència va ser fracturat no desmontat i va seguir dient moltes coses.
L'OLLA segons tinc entès mai va existir pròpiament com a organització, sinó que la va crear la po´licia a partir d'una octaveta on es parlava de manera confusa de crear una "organització llibertària armada", eren un grup de gent dispers que col·laborava amb el MIL.
En Salvador era indubtablement anarquista (així ho manifestava a les seves cartes firmant "salut i anarquia"), una altra cosa es que fos militant d'un anarquisme rebovat a partir del maig del 68 i d'idees del marxisme revolucionari antiautoritari, no del marxisme revolucionari a seques, és adir d'autors com Guy Debord, Rosa Luxemburg o Pannekoek.
Per altra part el títol d'aquest post es clarament fals doncs el fet que el régim duri fins després de la mort de Franco no treu el carácter testimonial del FNC en comparació al maquis anarquista o Defensa Interior. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per llibertari |
23 nov 2010
|
|
perdò, volia dir fins i tot després de la mort de Franco, no confonguem... |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per b |
23 nov 2010
|
Aquest imbècil està sonat. Aquesta manipulació històrica no seria capaç de fer-la ni Pio Moa.
Mentre el PSUC lluitava a la clandestinitat l'independentisme jeia quietet esperant que passessin els problemes. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per c |
23 nov 2010
|
|
A la clandestinitat estava tothom, fins i tot, la dreta catalana i al President de la Generalitat el teniem a l´exili. Qui la té més llarga? El PSUC, la CNT, Epoca o l´olla? Tan se val, el dictador se´ns va morir al llit i l´Assemblea de Catalunya es va veure obligada a acceptar per la correlació de forces existent una transició pactada. A 35 anys de la mort de Franco i la coronació del seu successor estem millor en algunes coses, en d´altres encara força és el que s´ha de millorar. Salut. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per c |
23 nov 2010
|
És el problema endèmic dels nacionalistes: el meliquisme, no veure més enllà de les quatre barres, que esdevenen així barrots. I si veuen més enllà només són les quatre coses de les que se'n poden apropiar: dos "integrants" de l'OLLA i para de comptar, com si més enllà no existís res, com si altra gent no hagués estat condemnada a mort (i executada) mentre ells tenien 300 detinguts (uuuuuuh...). Com si els maquis no haguessin estat vint anys hostigant les forces d'ocupació en les circumstàncies més adverses. Si a sobre tenen els sants collons de dir que estaven més i millor preparats que ETA! Llavors com és que ETA ha influït decisivament (per bé o per mal) en la realitat basca i espanyola durant dècades i d'EPOCA no se'n recorda absolutament ningú? Perquè no deixa de ser una anècdota, important només pels qui la van viure des de dins, un peu de pàgina als llibres d'història.
Em sembla molt bé que es vulgui recuperar aquest trosset d'història, i els que van ser represaliats es mereixen que així sigui, però sisplau, des de l'humiltat i l'honestedat ja que no l'objectivitat. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per c |
23 nov 2010
|
|
qui ha influit més en la relitat ETA o el MCAN? El proper president de la Generalitat votarà si en un referendum d´independencia. O això promet. No poden dir el mateix al País Basc que estic segur que desde la clandestinitat s´influeix molt i molt. Els indepes catalans porten des del 80 reivindicant el concert econòmic, avui el concert econòmic és recolzt pel 70% de la societat, el dret a referendum sobre la qüestió nacional és recolzat pel 65% i un 45% votaria si a la independència i un 33% que no. Qui ha influit més el MCAN o MLNV? |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per c |
23 nov 2010
|
A Euskadi tenen concert econòmic des de fa anyíssims, i també moltes competències que a Catalunya se li neguen sistemàticament. No parlem ja dels ajuntaments que controla l'esquerra abertzale, ni de les polítiques d'extermini dissenyades especialment pels bascos que el govern espanyol mai ha deixat d'aplicar. Em sembla evident qui ha influït més en la realitat. A això de que el proper president de la Generalitat votarà "sí" a un referèndum d'independència i a totes les xifres que dones ni et contesto, assumptes merament conjunturals en periode d'eleccions.
A més, parlava d'ETA i EPOCA, no de MCAN i MLNV. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per z |
23 nov 2010
|
|
Sense ànims de que el debat segueixi degenerant m'agradaria apuntar que si Catalunya no té concert econòmic ni totes les competències transferides és perquè els nacionalistes catalans sempre van de farol i és clar, no els respecta ni Déu. Crec també que és el motiu principal pel que s'odia als catalans i no als bascos a la resta de l'Estat: els catalans només plorem, fardem de menudeses i parem la mà esperant que se'ns atorguin les coses per la nostra cara bonica, els nacionalistes bascos parlen menys i fan el que han de fer. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per història per a ignorants |
23 nov 2010
|
z, això no és cert:
Tècnicament, els catalans van anar en contra dels borbons, els vascos A FAVOR, cosa qur va fer que puguessin mantenir els seus furs. Més endavant, uns estranys senyors ultrareaccionaris anomenats carlins, per la composició social de les societats rurals perifèriques, van tenir una força enorme i que va donar com a resultat pràctic (que no teòric) un empat, unes "tables" entre carlins (llegeixis partidaris del vell odre, dels furs) i isabelins (que serien com els centralistes francesos però en versió espanyola i cutre-casposa).
I la política de parar la mà és la política històrica que ha practicat també el PNB (no cal marxar ni d'aquest any per veure-ho).
LA gran diferència està en que la composició de "l'espanyolitat" integra la llengua castellana, el folklore andalús i la "hombría" basca, però no elements culturals catalans. Els espanyols sempre han cregut que els bascos eren uns pre-espanyols, però espanyols al cap i a la fi (només cal veure les palles de la historiografia franquista). En canvi els catalans sempre han estat sospitosos de profrancesos (gens estrany si tenim en compte que al llarg del XVI es calcula que Al Principat un 40-50% de la població havia emigrat des d'Occitània), d'enemics. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per S. o B. |
24 nov 2010
|
Jo parlaria directament de Terra Lliure i no d'ÈPOCA, quan volguem establir comparacions amb ETA; que si que tingué un abast més gran, des de Martí Marcó i Gustavo Muñoz fins que es va dissoldre; sense volguer menystenir gens el que es diu al text sobre ÈPOCA, donat que opino que és cert que tenien una bona preparació tècnica i estratègica i força recursos. Sens dubte un bon llibre.
Pel que fa al marxisme revolucionari, al qual presumptament era adepte Puig Antich, volia citar també un autor marxista, el menys marxista de tots, diuen, proper a l'anarquisme, Cornelius Castoriadis. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per EI? |
24 nov 2010
|
|
No sabia jo que el maquis ó el MIL formessin part de l'Independentisme d'esquerres. No crec que en Quico Sabater ó en Faceries estiguessin massa d'acord, i sincerament crec Puig Antich, crec que tampoc. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per no teniu ni idea d'història |
25 nov 2010
|
De fet Bakunin abans de morir va abraçar la causa independentista catalana i mai s'explica que en Durruti era català, i que de molt petitet s'el van portar a León i per això després va venir a Catalunya i parlava català en la intimitat, el mateix que l'Angiolillo i l'Einstein que feia escapades furtives a un hotel de les Rambles.
Tot això que conto, està escrit i documentat en Indymedia |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per IE-IÈ |
25 nov 2010
|
|
Ningú ha dit que els maquis o el MIL fossin independentistes, a veure si apreneu a llegir. Els autors del llibre i alguns comentaristes són del parer que l'independentisme d'esquerres fou la força contrària al règim que més va arriscar, i els maquis o el MIL són exemples de forces contràries al règim que van arriscar (i perdre) bastant més que l'independentisme d'esquerres. |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per jajaja |
26 nov 2010
|
Perquè carai van ser els que més "van arriscar"? Quins criteris han utilitzat per medir el grau d' "arrisquibilitat"?
"fou l’independentisme d’esquerres qui més dur apostà i qui més arriscà en l’enfrontament al règim i per l’obertura d’un nou escenari polític postfranquista. I precisament per això, mentre alguns es repartien les butaques i l’escó, molts dels militants independentistes encetaren el nou període parlamentari carregant a les seves esquenes amb tortures, exili i molts anys de presó"
Ah d'acord, que només existien ells i el PSUC no? Au va, feu riure... |
|
Re: "Fou l’independentisme d’esquerres qui més arriscà en l’enfrontament al règim (...)"
|
|
per no teniu ni idea d'història |
26 nov 2010
|
No teniu ni idea d'història, només de demagogia.
Està clar que no és el mateix "els que més van arriscar", que "els que van a arriscar més". Sou els millors, no fa falta que us doneu petons en el mirall, que us ho reconec sense cap esforç demagògic. |
|
|
