Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
Retornant a l'Europa negra
per noir	12 nov 2010
Ja fa uns anys, un molt bon historiador britànic d'origen grec, Mark Mazower, va escriure una història d'Europa al segle XX amb el títol de l' Europa negra. En aquesta obra es sostenia que lluny de projectes emancipadors i avenços progressistes per al conjunt de la humanitat, Europa, sobretot, havia produït catàstrofes humanes i projectes deshumanitzadors en forma de règims feixistes. El llegat d'aquesta Europa negra no ha desaparegut i torna a tenir prou força per tornar a trucar a la porta.
>> “El creixement dels moviments feixistes va tenir molt a veure amb la normalització política de la desigualtat” >> “L'adopció de discursos i polítiques marcadament feixistes respon, sobretot, a càlculs electoralistes” "A començament dels anys seixanta el nostre país cridava als treballadors estrangers per a que vinguessin a treballar a Alemanya i ara viuen aquí (...) Ens enganyàvem a nosaltres mateixos quan dèiem ‘no es quedaran, en algun moment se n'aniran’. Això no ha estat així i la perspectiva de societat multicultural, de viure junts i aprendre de l'altre ha fracassat totalment". Aquestes van ser les paraules que la canceller alemanya Àngela Merkel va dirigir el passat cap de setmana en una trobada de les joventuts de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) a Postdam. Les paraules de Merkel esborren tota la retòrica liberal dels drets formals dels ciutadans que, suposadament, ha cultivat un dels motors de la construcció europea: segons la canceller aquells homes i dones que viuen des de fa cinquanta anys a Alemanya, i els seus fills i nets, continuen tenint un grau menor de ciutadania que els alemanys d'origen. És impossible, doncs, que esdevinguin ciutadans alemanys. Per als democratacristians, aquests homes i dones que fa dècades que viuen a Alemanya s'han d'integrar i acceptar els valors locals, és a dir els valors cristians, i aprendre l'alemany, mostrant la imatge falsejada que els prop de 4 milions d'alemanys musulmans es comuniquen al seu lloc de treball, a l'escola o amb l'administració en turc, persa, àrab o qualsevol altra llengua enlloc de l'alemany. Igualment, el fracàs de "la societat multicultural" a la que es refereix Merkel ens hauria de fer pensar en una realitat social catastròfica a l' Alemanya actual: entrada massiva i incontrolada d'immigrants, degradació dels barris on majoritàriament hi habiten, inestabilitat social, incompliment de les diverses legislacions i partits feixistes amb representació parlamentària. Res de tot això, però, es produeix a Alemanya. Ben al contrari, des de l'any 2006 son més els ciutadans d'origen turc que retornen a Turquia que no pas els que arriben a Alemanya. L'ascens dels feixismes a l'Europa d'entreguerres del segle XX va tenir una funcionalitat socio-històrica ben clara: el garantir l'estabilitat dels interessos dels grans capitals financers i industrials davant l'amenaça d'un moviment obrer, ben organitzat i amb una alternativa, i davant la inoperància dels règims democràtics liberals en una situació de crisi. En l'esfera ideològica, el feixisme es fonamentà en dos supòsits, no pas anacrònics sinó producte d'una determinada modernitat, que han arribat fins als nostres dies. El primer, la negació de la possibilitat de democràcia, entesa com la capacitat d'una societat d'autodeterminar-se quotidianament i a mig termini per si mateixa, i el segon, l'establiment de la desigualtat biològica vinculada a elements ètnics. La normalització social i política d'aquest segon supòsit va justificar tot tipus d'operacions d'enginyeria social arreu del continent europeu fins arribar a la planificació industrial dels genocidis ètnics i polítics durant la segona guerra mundial. Entre molts altres aspectes, el creixement dels moviments feixistes fins a convertir-se, en diversos casos, en autèntics moviments de masses va tenir molt a veure amb la normalització política de la desigualtat, de la construcció social d'un enemic intern i extern definit tant per motius ètnics com polítics. A hores d'ara, sembla, si fem cas de les declaracions d'Angela Merkel, de les polítiques del primer ministre francès o de l'ascens de l'extrema dreta a Suècia o Holanda que la normalització del discurs de la desigualtat ètnica torna a obrir les portes de la política europea. En el cas de Merkel i del mateix Sarkozy, l'adopció de discursos i polítiques marcadament feixistes, en un cas dirigits contra els musulmans i en l'altre contra els gitanos, responen, sobretot, a càlculs electoralistes que pensen que els permetran sortir de la seua delicada posició política. Ara bé, que els dos caps d'Estat de les dos grans potències europees situïn en el centre dels seus discursos i pràctiques el criteri de la desigualtat ètnica, només farà que accelerar el creixement organitzatiu i representatiu dels feixismes europeus i virar el debat polític general cap al terreny propi de l'extrema dreta. Fenòmens com l'entrada al parlament suec del partit nazi Demòcrates de Suècia, amb 20 diputats, l'ascens sostingut en parlaments regionals i ajuntaments del Partit Nacional demòcrata Alemany (NPD) d'ençà l'any 2003, el protagonisme en les darreres eleccions britàniques del feixista British National Party (BNP) o la prohibició de la construcció de minarets de mesquites a Suïssa, via referèndum, cal inserir-los en el procés general de normalització de la desigualtat ètnica que, a hores d'ara, està trobant en els principals caps d'estat de la UE els seus més valuosos propagadors. No ens hauria d'estranyar que a mig termini, i en funció del camí que segueixi la crisi capitalista, les expressions més genuïnes del feixisme acabin substituint, en alguns casos, l'establishment de la política conservadora europea.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more