|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Grecia como espejo, grecia como ejemplo del que aprender, en sus errores y aciertos
|
|
|
per una |
07 oct 2010
|
|
el libro comercio no tiene fronteras, las ideas revolucionarias tampoco deberian tenerlas...! |
UN PESSIC DE SUCRE, I TOT S'ENDOLCEIX...
Des de fa dos mesos, l'estratègia de contrainsurrecció portada a terme per l'Estat grec
després dels esdeveniments de desembre ha entrat en una nova fase: avui en dia és una
estratègia de contra-insurrecció total. Si parlem de contrainsurrecció i no de repressió, és
perquè la primera, a diferència de la segona, no remarca tant la intervenció militar com a
tecnologia política i social que cerca produir adhesió, por i derrotisme. L'estratègia de
contrainsurrecció no cerca anihilar ràpidament els insurgents, sinó més aviat reduir el seu
espai de vida: la contrainsurrecció ataca les dimensions conceptuals, afectives i culturals de
la insurrecció. És una estratègia preventiva que té per objectiu les nombroses possibilitats
que han florit arran dels esdeveniments de desembre.
El principi bàsic de la contrainsurrecció és d'una banda “guanyar els cors i els esperits” i de
l'altra “no treure el peix de l'aigua sinó assecar el mar on els insurgents estan com peixos a
l'aigua”. I això passa per la doble tècnica de la dissociació i de la unió. Es tracta d'aïllar els
insurgents dels espais dels possibles que van alliberar el desembre, d'isolar en ells les seves
afinitats polítiques i socials, d'isolar els insurgents per tal que fins trobar-se sigui
impossible. De manera concomitant, es tracta de federar els descontents al voltant de la
reforma tot presentant la insurrecció com un retrocés, i finalment d'adherir la major part de
la població a la repressió, apareixent aquesta com a cosa de gent imbuïda d'humanitat,
obrant al costat del poble en una gran preocupació d'eficàcia.
I.
La primera etapa en una contrainsurrecció és aïllar del seu terreny d'acció favorable els
elements incontrolables al si dels insurgents. Un procediment que s'aplica al barri
d'Exarchia, a la zona franca universitària, a l'avinguda Patission fins als voltants de la plaça
d'Omonia i l'avinguda Acharnon. El barri d'Exarchia és percebut actualment com el focus
d'agrupació dels elements incontrolables de la joventut -els anarquistes, els esquerranosos i
tots aquells qui, si no s'impliquen en atacs violents, no els són gaire hostils. I és precisament
sobre aquest terreny -de simpatia o de tolerància- que l'aparell insurreccional es mobilitza.
Una primera ocupació del barri per part de la policia durant tres dies a l'octubre va permetre
demostrar la superioritat militar de l'Estat, i la seva capacitat per desplegar forces encara
més grans. D'ençà d'aquesta ocupació, el mínim incident provoca una invasió totalment
desproporcionada on la intenció principal no és detenir els autors de disturbis, sinó més
aviat lliurar-se a una venjança col·lectiva sobre qualsevol que pogués trobar-se allà en aquell
moment. Es tracta d'una estratègia de guerra psicològica l'objectiu de la qual és ofegar tota
tolerància o simpatia, i que posa en marxa procediments d'(auto)control sobre la base d'un
càlcul invers de la relació entre l'incident i les seves conseqüències. I és que certament és
molt més simple contenir un descontentament “interior” que la por de la repressió, quan no
s'aconsegueixen aturar els atacs que tenen lloc regularment a la metròpoli atenenca.
A la vegada, els discurs dominant sobre la zona franca universitària ha substituït una
primera lectura que en feia una base de rereguarda per a la preparació d'atacs per una lectura
que la presenta com un espai anòmic que l'Estat i els universitaris han de reconquerir. En
altres paraules, la zona franca universitària és presentada en el discurs com un terreny a
reocupar en la seva totalitat, i això d'una manera contínua -i no com una institució que
produeix fenòmens aïllats que han de ser continguts. Així, el problema se situa més de la
banda d'una feina de llarg termini, d'una situació permanent, i no de la banda de règims
d'excepció particulars.
Les operacions de tipus psicològic dutes a terme a Exarchia en matèria de zona franca
universitària van estar precedides per una operació de neteja social al centre d'Atenes i els
seus voltants. Neteja social que s'ha articulat entorn d'un control de les poblacions
desafavorides i dels migrants. La criminalització dels seus agrupaments i la
problematització biopolítica de la seva cohabitació plantejada en termes higienistes (com en
el cas de l'okupa d'Efeito) va permetre al principi aïllar del centre polític i econòmic els
elements més incontrolables de la insurrecció. Així s'ha tractat, a l'empar del vel protector
de la socialdemocràcia, de sotmetre categories particulars, especialment els migrants: a
través de la seva assimilació, tot prometent-los la regularització dels nens, el dret de vot a
les eleccions municipals, la construcció d'una mesquita a Atenes i fins i tot demanant-los la
seva ajuda a les comissaries de policia. Aquest constituteix el mètode de contrainsurrecció
per excel·lència, centrat en primer lloc en la neutralització del terreny, d'on neixen els
conceptes de col·lectivització, i en segon lloc sobre la reunificació imaginària de les
categories particulars via la recuperació operada per l'Estat democràtic.
II.
En un segon nivell, la contrainsurrecció prova de dissociar el descontentament general de la
insurrecció en tant que dinàmica i en tant que possibilitat, a fi de reconduir-lo a la reforma.
La invenció d'un objectiu per als insurgents, i la seva unificació a una reestructuració
sistèmica, els desposseeix de tota finalitat i fa de totes les seves accions quelcom de
particularment incongruent i inútil als ulls de la població. L'obligació de respondre a
qüestions plantejades per l'ordre dominant ja constitueix per si mateixa la meitat de la feina
de la contrainsurrecció. Aquesta estratègia s'il·lustra per exemple en la trobada entre
alumnes i el ministre d'Educació. La interpretació que se'n va fer en general era la següent:
l'explosió de violència era el resultat d'un dèficit democràtic a l'escola i la solució depenia
de l'elaboració d'un “nou contracte social” entre els alumnes, els docents i el ministeri. La
iniciativa del ministeri de l'ordre públic consistent a crear una “oficina de reclamació per a
les víctimes d'actes arbitraris” participa d'aquesta estratègia. La tàctica central de tota
estratègia contrainsurreccional dirigida per la socialdemcràcia, és a dir la temptativa de
contenir el malestar àmpliament estès entre la població (descontentament que segons l'Estat
es troba en l'origen dels esdeveniments de desembre), és una tecnologia del poder que no
només promet la reunió pacificada dels antagonismes socials i econòmics, sinó que presenta
igualment la insurrecció com la causa d'un retrocés, com la màscara que impedeix veure el
final del túnel.
Aquest rol d'actor de la pau i de retorn a la normalitat ha estat jugat per l'esquerra
parlamentària, el cor i l'esperit de la qual han estat del costat de l'Estat des de fa dècades. A
través d'un patró de lectura moralitzadora de la violència revolucionària, l'esquerra reprèn
tot el seu rol en la reproducció social condemnant “la violència vingui d'on vingui”,
violència que seria segons ella el catalitzador primordial d'un retorn imaginari vers
l'autoritarisme. Segons l'esquerra, tot acte de violència és en essència “un acte de violència
gratuïta”; un acte comès per militants de dreta encaputxats ha de ser posat fora sigui per les
condemnes o per les manifestacions, com la que va ser sostinguda pel POSDEP (sindicat de
professors d'universitat). Aquesta tàctica, fundada sobre una presa de distància equivalent
respecte de tot tipus de posicions radicals, va trobar la seva expressió quan l'Estat va emetre
alhora ordres de detenció contra els tres anarquistes buscats per la policia i contra els
agressors de K.Kouneva.
Aquesta comminació consistent a fer pinya amb el sistema de valors de l'Estat, comprès no
en tant que subjecció a la llei i a l'ordre sinó en tant que sistema de diàleg, de negociaició i
de compromís, aïlla el descontentament àmpliament estès d'allò que pot realitzar realment, i
el transforma en l'expressió d'una demanda repetida d'inclusió dins el fangar de la relació al
Capital.
Idealment, la contrainsurrecció és una guerra que no coneixeria cap batalla real. Una guerra
fundada sobre l'aïllament, l'assecament, una guerra guanyada gràcies a l'agitació dels instints
més conservadors de la societat, i la recuperació del descontentament i de la protesta
generals dins el marc de la pacificació i de la reforma.
III.
En darrer lloc, la campanya de contrainsurrecció té per objectiu minar la coherència i la
unitat de la insurrecció, tot portant a terme una estratègia d'aïllamentque va d'una definició
categorial dels insurgents (des de l'angle social, polític o psicològic...) a una interrupció amb
les seves pròpies experiències viscudes. D'una banda, s'exigeix als insurgents que abandonin
les identitats canviants que van crear el desembre -allò que va desestabilitzar totes les
identitats aleshores existents- i que es refermin més aviat en les seves postures inicials:
l'alumne ha de romandre un alumne, l'anarquista un anarquista, l'immigrant un immigrant, el
ionqui un ionqui. Si móns diferents es van trobar el desembre als carrers i es van batre junts
en aquella obra de destrucció, van provar que el capgirament suposadament impensable de
les categories socials és quelcom possible. Les fronteres existents entre aquests móns han de
desaparèixer doncs per sempre.
D'altra banda, el relat moralitzador del ministeri de l'ordre públic sobre el tema dels “infants
i dels professors”, dels “hooligans i dels polítics”, dels “agitadors i dels ideòlegs” es desprèn
també d'aquest esquema. Una part essencial d'aquesta lògica consisteix doncs a dur una part
dels insurgents a imposar-se a si mateixos una dissolució o a reconduir la resta del grup a la
raó, segons un codi moral que hagués rebut l'aprovació de l'Estat. Es tractaria d'una actitud
basada en el “joc net” que garantiria una inclusió dels antagonismes de classe cap a un
retorn a la normalitat sondejada i controlada no tant per l'Oficina per a la Protecció del
Règim com pels insurgents mateixos. Aquest control dels insurgents contra tota
desterritorialització de les seves pràctiques, aquest ascetisme de la paciència i de
l'esperança, han estat una tecnologia de subjecció central portada a terme per l'aparell de
normalització més eficaç del segle passat, aparell de normalització anomenat “l'esquerra”.
A la vegada, la criminalització de certes eleccions i de certes pràctiques és una tàctica
clàssica de la despolitització. Aquesta permet en efecte reprimir fàcilment tots aquells que
es comprometen en aquestes vies. Això no obstant, una de les condicions necessàries per a
la realització d'aquest exercici és aïllar-les d'un entorn polític i social amb el qual estan
lligades. Aquesta recepta va ser coronada amb èxit l'estiu del 2002 arran de la lobotomia
practicada entorn de la qüestió de la memòria social, i això amb l'assentiment de l'esquerra.
Els ordres de detenció emesos avui més o menys secretament contra tots aquells que són
acusats de participar en “empreses terroristes” intenten contenir una població radical i
incontrolable més extensa.
D'una banda, tenen per objectiu forçar cadascú a fer el seu propi examen de consciència a fi
de trobar en si mateix eventuals càrrecs, i d'altra banda, provocar calma i alleujament en
aquells que, formant part d'un grup que només jugaria un rol polític menor segons l'Estat, a
saber el grup dels “ideòlegs” i de la “gent seriosa”, no podrien ser associats a certs grups
més marcats com a dianes. El ministeri crea així una atmosfera mòrbida on regnen la
confessió, la suspicàcia, la por, fins i tot la indiferència: “Estic sota sospita pel que sigui?”
“Amb quina mena de proves podrien arrestar-me?” “Podria estar lligat sense saber-ho a
alguna cosa o a algú que pogués perjudicar-me?” O bé: “No tenen cap mitjà per traçar-nos, i
les campanes només toquen per a aquells que no tenen principis.” etc. Aquesta paranoia que
juga sobre dues escales -infinitesimal i infinita a la vegada- compresa en tant que producte
per excel·lència d'una governança de la policia secreta, té per finalitat aïllar el subjecte de la
seva pròpia experiencia viscuda, del seu propi ser-al-món. Aquesta paranoia pretén fer de tot
ésser un ésser pensant com l'Estat, en altres paraules, pensant com rengleres de policies,
com aquest exèrcit de patriotes morts-vivents, com la substància del Partit de l'Ordre. Pensar
i parlar com Ell sacrifica la possibilitat d'un esdevenir insurreccional i porta a mantenir la
certesa d'un deute cap a l'existència eterna de l'Estat.
4 de desembre del 2009,
flesh machine // ego te provoco // comrades |
This work is in the public domain |
