|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona
|
|
|
per Gent del carrer |
01 oct 2010
|
Hem rebut això a la bústia...
ho piquem i ho passem...
que corri! |
La gente ha dicho basta. Las autoridades afirman que ha sido un grupo antisistema, jóvenes con estética okupa…. Pues no. Hemos sido nosotros. Ese nosotros que las furgonetas de la policía histérica persiguió durante horas por la ciudad sin poder encontrarlo. Ese nosotros que aplaudía cuando se rompían los cristales de El Corte Inglés. Ese nosotros que tomó la palabra en la primera asamblea realizada en el banco expropiado de la plaza Catalunya y dijo: "Tengo casi cincuenta años. Estoy en paro desde hace cuatro años después de trabajar toda la vida. Estoy desesperada pero esta okupación me ha devuelto la sonrisa". En la dictadura democrática todo se puede decir y no sirve para nada. Sí, ciertamente. Pero que en un edificio de los más altos de la ciudad una enorme pancarta proclame "La banca nos asfixia, la patronal nos explota, los políticos nos mienten, CCOO y UGT nos venden… A la mierda" es una verdad demasiado insoportable para el poder. Porque además la gente acudía cada vez en mayor número. Y no había banderas ni consignas facilonas que ya nadie cree. El discurso tópico de la izquierda había quedado atrás. Éramos sencillamente vidas precarias que tomaban la palabra, y entonces asomaba toda la desesperación, y también las inmensas ganas de inventar caminos para resistir juntas. Para salir de esta cárcel en la que se ha transformado la vida. "A la mierda" era un grito de rabia. Pero poco a poco este grito se organizaba, se ampliaba, se enriquecía… y miles de voces lo hacían suyo. Para la dictadura franquista cualquier conflicto de orden público era causado siempre por una minoría, y el modo de descalificarla consistía en decir que se trataba de "estudiantes". Estudiante era sinónimo de vago. Ahora la dictadura democrática insiste como siempre también en calificarnos de minoría, aunque en este caso nos llame vándalos y gamberros. No quieren saber que esa minoría - ese nosotros que se rebela contra esta realidad - es la que hace la historia. Cayó (parcialmente) la dictadura franquista. Sabemos también que tarde o temprano ese sistema de opresión y miseria será agujereado como un gruyere. Porque miles de personas están inventando miles de salidas. Y caerá. Ellos tienen el día. Nosotros tenemos la noche. No pueden identificarnos y nunca sabrán quienes somos. Por eso nos tienen tanto miedo.
Vidas precarias |
This work is in the public domain |
|
prou
|
|
per Proubasta |
01 oct 2010
|
La rauxa també és catalana
La gent ha dit prou. Les autoritats afirmen que ha estat un grup antisistema, joves amb estètica okupa .... Doncs no. Hem estat nosaltres. Aquest nosaltres que les furgonetes de la policia histèrica va perseguir durant hores per la ciutat sense poder trobar-lo. Aquest nosaltres que aplaudia quan es trencaven els vidres d'El Corte Anglès. Aquest nosaltres que va prendre la paraula en la primera assemblea realitzada al banc expropiat de la plaça Catalunya i va dir: "Tinc gairebé cinquanta anys. Estic en atur des de fa quatre anys després de treballar tota la vida. Estic desesperada però aquesta okupació m'ha tornat el somriure ". En la dictadura democràtica tot es pot dir i no serveix per a res. Sí, certament. Però que en un edifici dels més alts de la ciutat una enorme pancarta proclami "La banca ens asfíxia, la patronal ens explota, els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen ... A la merda" és una veritat massa insuportable per al poder . Perquè a més la gent anava cada vegada en major nombre. I no hi havia banderes ni consignes fàcils que ja ningú creu. El discurs tòpic de l'esquerra havia quedat enrere. Érem senzillament vides precàries que prenien la paraula, i llavors apuntava tota la desesperació, i també les immenses ganes d'inventar camins per resistir juntes. Per sortir d'aquesta presó en la que s'ha transformat la vida. "A la merda" era un crit de ràbia. Però a poc a poc aquest crit s'organitzava, s'ampliava, s'enriquia ... i milers de veus ho feien seu. Per a la dictadura franquista qualsevol conflicte d'ordre públic era causat sempre per una minoria, i la manera de desqualificar-consistia a dir que es tractava de "estudiants". Estudiant era sinònim de vague. Ara la dictadura democràtica insisteix com sempre també en qualificar de minoria, encara que en aquest cas ens truqui vàndals i gamberros. No volen saber que aquesta minoria - aquest nosaltres que es rebel contra aquesta realitat - és la que fa la història. Va caure (parcialment) la dictadura franquista. Sabem també que tard o d'hora aquest sistema d'opressió i misèria serà foradat com un gruyere. Perquè milers de persones estan inventant milers de sortides. I caurà. Ells tenen el dia. Nosaltres tenim la nit. No poden identificar i mai sabran qui som. Per això ens tenen tanta por. |
|
Re: El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona
|
|
per Corté Inglés |
01 oct 2010
|
|
Inglés i no Anglès. Que quedi ben clar que són españols. |
|
Re: El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona
|
|
per ^p^*^q^ |
01 oct 2010
|
Divideix... i venceras? Again?
Es hora de tornar a veure esclatar la llum de la revolta. I aquesta vegada no escoltarem als suqueros amb 'terceres vies' democratiques per omplir-se ells les butxaques, ni a catalanist€$ privilegiant el pacte amb els fatxes per assolir 'mes competencies i mes autogovern per Quetelunyee', ni als 'capellans obrers' demanant 'germanor' amb els rics, els fatxes i els poderosos, ni als sindicats venuts per un plat de llenties...
Be que ens coneixem i aquesta vegada no ens enganyeu amb punyetes ni pregaries ni crides ni monsergues. La revolta es permanent i surgeix i desapareix per tornar a apareixer. Es a tot arreu i enlloc alhora. Surt sense avisar i s'escampa com un raig de sol.
Visca la Rosa de Foc! |
|
Re: El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona
|
|
per rosa de foc |
02 oct 2010
|
La revolta es permanent i surgeix i desapareix per tornar a apareixer. Es a tot arreu i enlloc alhora. Surt sense avisar i s'escampa com un raig de sol.
Això no era la estrella de la Muerte de Star wars? |
