Aquest any 2010 ha sigut un any força nefast tant per els treballadors i treballadores dels Països Catalans com per els de la resta del món. Hem patit retallades en les nostres condicions laborals, congelació de sous i pensions, més precarietat en els contractes, privatitzacions... Això es només una petita mostra de tot el que aquesta “crisi” ens ha portat i ens portarà al poble treballador. Però no tot ha sigut negatiu durant aquest any. Hem vist com en multitud de pobles s'han realitzat consultes sobre la sobirania del poble català. Tot i els intents dels diferents partits i personalismes perquè les consultes romangueren dintre del seu control, cal destacar la implicació que ha tingut la gent treballadora, que ha sabut organitzar les consultes sense cap directriu, ni cap líder que els comandés.  Ara hem de continuar treballant en aquest sentit, exportant-les a l'àmbit social i aprenent també d'altres experiències semblants de l'esfera social.

Però ara ve la qüestió més important: realment la creació d'un estat català  garanteix una millora real de les condicions de vida del poble? Realment és una garantia de supervivència nacional acceptar les homogeneïtzacions culturals exercides per la UE i els EUA principalment? Realment desapareixerà la precarietat laboral, la pobresa i l'abús de poder? Realment desapareixeran els lideratges messiànics? O per altra banda només servirà per a que la burgesia i les classes benestants reafirmin el seu poder sobre el poble? Cadascú haurà de respondre aquestes preguntes per sí mateix, no obstant això, donarem la nostra opinió al respecte.

Limitar la independència catalana a la creació d'un nou estat és, senzillament, banalitzar el tema. Les propostes de creació d'un nou estat sota el jous de l'OTAN i la UE no garanteix la nostra independència cultural. Aquesta només és realitzable aconseguint la independència front els estats, el capitalisme global, i el militarisme. Per aconseguir-ho prenguem com a exemple la força amb la que el poble va organitzar les consultes sobiranistes. Cal, ara,  extrapolar aquesta il·lusió a la resta de lluites: a la lluita obrera, a la estudiantil, a la lluita contra la criminalització dels migrants. En definitiva, a la lluita contra les imposicions dels estats i els òrgans econòmics internacionals (BCE, FMI, ...).

L'auto-organització demostrada durant l'inici de les consultes, deixant fora de joc a partits polítics i personalismes que tenen com a únic objectiu treure'n profit polític però mantenint sempre l'statu quo actual, ens demostra que no necessitem cap persona que ens digui què i com cal fer les coses. I aquesta auto-organització ha de ser portada a tots els àmbits de la nostra vida, a casa, a la feina i a tot arreu.

El nostre poble  mai no serà realment independent si roman sotmès a una autoritat. La situació de crisi capitalista actual ens demostra que cal fer una aposta pel treball cooperatiu prenent un model de treball horitzontal, cal incentivar les xarxes de consum ecològic en front a les grans explotacions massives tant agrícoles com ramaderes, cal fomentar el consum responsable mitjançant intercanvis que quedin fora de l'esfera capitalista. En definitiva, la independència real o la sobirania total, ha de passar, necessàriament, per l'auto-gestió del poble, per la federació lliure entre pobles i per la igualtat entre totes les persones.