Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
01 02 03 04 05 06 07
08 09 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30          

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Per amor al treball
04 set 2010
Sembla que malgrat les amenaces de l’acomiadament, l’atur, la precarietat, o d’altres represàlies, es manté una forta tendència a l’absentisme entre els treballadors, més acusada en el sector dels funcionaris i oficinistes. És una protesta espontània i personal, contrària als arguments d’aquells que prediquen l’amor al treball, sigui aquest el que sigui. Em refereixo a grans poders i institucions disposades a donar lliçons de moral, com feren el Papa o la jerarquia soviètica, mentre ignoren la realitat de la desafecció humana a un treball monòton, al.lienant, profondament insatisfactori.
Vegi’s l’entrada “Amor al treball” al Diccionari soviètic de filosofia (1965): “Hàbit de treballar, qualitat moral del treballador; és un dels principis del codi moral dels qui forgen el comunisme. Comunisme i treball són inseparables. L’amor al treball significa preocupació constant de l’home pel creixement i el perfeccionament de la seva habilitat professional, assimilació dels mètodes avançats de treball, iniciativa per aprofitar els recursos tècnics, per organitzar la producció... L’amor al treball, a la pròpia professió, és inseparable de l’afany de posseir coneixements científics i tècnics; sense això, no pot haver-hi treball creador, no pot superar-se la diferència essencial entre treball intel•lectual i treball físic. Educar en el sentit de fomentar l’amor al treball contribueix a convertir aquest darrer en la primera necessita vital de l’home.” Quina llàstima que aquest amor no sigués correspost.
“Laborum exercens”, és el títol d’una encíclica de Joan Pau II que exalta el treball com una virtut humana. ”Aquest és un bé de l’home, perquè en ell, a més de transformar la natura per a les seves pròpies necessitats, es realitza com a home. L’ésser humà és l’únic que treballa perquè al fer-ho aplica el seu enginy, esforç i el seu propi cos. Mitjançant el treball es contribueix al benestar de la societat i es retorna quelcom de la inversió que la comunitat ha fet en la nostra educació...”
Però “lamentablement” molts treballadors no realitzen el seu treball contents ni amb amor, sobretot quan, com succeeix habitualment, aquest és una activitat indesitjable i penosa, fet davant del qual el poder haurà d’aplicar les mesures correctores i de disciplina. Als països socialistes, la inculcació de l’amor al treball, de la moral productiva, sembla haver estat un dels problemes centrals. Al qual s’ha hagut de fer front amb l’educació, la formació ideològica, l’assimilació de mètodes capitalistes d’organització com el taylorisme...però també amb disciplina, policia, terror. Així ho entenia, per exemple, el règim soviètic a l’època de Stalin amb camps de treball forçós i reeducació. Encara que acabaria imposant-se la relaxació laboral i la permissivitat.
Es coneguda l’explicació segons la qual als països socialistes ha fallat la productivitat per culpa de la cadena de decisions burocràtiques i els nombrosos casos d’indisciplina laboral, però també, per la manca d’estímuls individuals al treball, d’incentius com un millor sou, la promesa del consum...“Jo faig veure que treballo, el govern fa veure que em paga”, confessava recentment en un documental un funcionari cubà. Però també existí un vertader culte al treball, inculcat com a valor patriòtic, al que s’havia de respondre amb l’entusiasme d’una competició esportiva. Es el cas de l’estajanovisme a la Unió Soviètica, tendència que prové del nom d’un miner capaç de gestes titàniques a l’hora d’arrancar carbó de la mina, emfatitzant de pas la importància de l’activitat extractiva en l’economia industrial. Extreia tan mineral ell sol com podien fer-ho diversos homes junts, i tot per amor al treball i a la pàtria socialista. D’acord amb aquest model el sistema promogué l’emulació i el rècord laboral.
Treball que mata
Però no és la cultura del treball obligatori, com a part de la ideologia col•lectivista o socialista, sinó la pressió permanent de les empreses capitalistes per la productivitat, i sobretot la recerca compulsiva de la rendibilitat, dels beneficis, el que ha propiciat l’actual entorn jurídic que penalitza l’absentisme, amb lleis laborals molt estrictes i normes contra la indisciplina que només uns quants seran capaços de desafiar.
En alguns casos les normes empresarials són tan rígides i la pressió per produir tan intensa que provoquen reaccions o conseqüències autodestructives. Al Japó la inculcació d’una ètica de l’esforç i la productivitat sense límits porta a molts treballadors a morir literalment per excés de treball. Karoshi és el nom que rep, des dels anys 60, la mort sobtada per sobre treball al país nipó, un mal anomenat accident que provoca milers de víctimes anuals. Encara que aquest trastorn s’està estenent a d’altres contextos, com Corea, Xina, o allà on primen les llargues jornades de treball i l’exigència per augmentar els ritmes del treball i la producció.
Tan penós com la mort d’un treballador per cansament físic i mental extrem és el seu suïcidi. I aquest és també el final de molts treballadors sotmesos a un enorme estrés laboral, tant a Japó com a d’altres indrets. Recentment s’ha produït una onada de suïcidis en grans empreses franceses com Peugeot, Renault, France Telecom, immerses en la política de privatitzacions, i la financiarització de les empreses que ha de donar comptes anualment dels beneficis davant les juntes d’accionistes insaciables. És clar que els funcionaris públics, semblen de moment exempts d’aquets perill, al no aplicar-los un sistema de retribució en funció del rendiment i objectius assolits, propi de moltes empreses privades, encara que aquest sigui un desig manifest de molts dels dirigents i gestors de personal.

This work is in the public domain

Comentaris

Estimo el treball
04 set 2010
Jo soc de les persones que professen un amor incondicional al treball. El treball m'agrada. El treball no és més que una eina que tinc per superarme. El que jo produeixo fa molt de bé a altres persones, o això espero; i com tampoc hi puc fer molt, doncs les coses xungues que he de fer com a mínim miro de fer-le malament.

A la feina s'estableixen lligams socials i personals forts i duraders, de solidaritat. El fet de menysprear el treball és menysprear-nos a nosaltres mateixos, ja que podem generar molta feina satisfactòria i entre aquest aprenentatge no perdre de vista l'horitzó, quedar-nos amb la feina i fer fora l'empresari. Però el camí està dins dels murs de la feina. Aconseguir que la resta de companys vulguin el mateix no és pas una utopia. Hi ha molts casos de traballadors que s'han quedat amb les empreses, algunes experiències millor, altres pitjor, però n'aprenem de les que surten bé, no?

Els discursos d'aquesta ciutat que estan tot el temps apuntant al treball com una cosa xunga m'esgarrifen molt. Tota transformació és treball. I hi ha molta gent pel món treballant per a que nosaltres tinguem el que tenim. I que fem? Fer discursos? accions? passejades? Això està molt bé, però cal una base real de solidaritat, i aquesta és treballar. És apassionar-se amb el que es fa. Divertir-se no és només fotre's de cervesa o de textos de Bakunin fins al cul. Treballar apasionadament és molt divertit i molt realitzant.

Jo és la sensació que en tinc. I és una llàstima. El que percebo dels CSO's és que ningú no treballa pas. Per cada 1 que fa feina, i s'hi deixa la pell a millorar cada dia, i intenta disfrutar fent-ho n'hi ha 50 que únicament van a fotre's de birra fins dalt.

Si no una simple dada. Mireu l'infousurpa i veureu quants CSO's hi ha i per tant quants gestors de CSO i en canvi d'activitats ben poquetes, a part de festes i kafetes es clar.

El discurs de la feina no només ha resultat una ofensiva contra el treball alienant de les empreses. Ha resultat una ofensiva contra tota forma de treball. Doncs jo, jo el vull tot. Vull la feina que tinc per la que hem paguen, per que quan ningú no mira aprofito les eines de l'empresa per construir solidaritat i subvertir la fi per a la qual existeixen i vull la feina dels mmss i crear i gaudir d'experiències noves que son fruit de la superació personal.

Visca la feina!!!
Re: Per amor al treball
04 set 2010
Ei Victor! Per fí algú amb idees clares:
Fem del treball una eina de progrès!
No permetem els discursos del poder que pretenen alienar-nos!
Visca el món del treball!
solidaritat i organització obrera contra el capital!
Re: Per amor a la demagogia del treball i al neostalinisme
05 set 2010
Visca la feina?
Visca el mon del treball?
Ja posats a dir tonteries:
Visca el treball asalariat!
Visca les mercaderies!
Visca les escoles de negocis tipus ESADE!
Visca el miners que els deixen la vida per extreure un carbo que val menys del que costa extreure'l!
Visca els ases que fan voltes al moli darrere d'una pastanaga!
Visca el emprenedors com el Amancio Ortega que han creat milers de llocs de treball i vesteixen a milions de tontolaves!
Visca la piramide social basada en l'imperi del diner i la divisio del treball!
Visca el treballadors de luxe, com el cristiano ronaldo i el messi [o l'ana obregon o la belen esteban...]
Visca la estratificacio social basada en la capacitat adquisitiva!
visca l'estatus que dona una 'bona feina'!

L'altermondialisme no aixecara el cap fins que no trobi la forma d'aturar la penetracio, la contaminacio i la perversio de conceptes que arrosega la vella esquerra estalofeixista, proselitista, carrinclona, castradora, etiquetadora, ploramiques, suquera, etnocentrica i meapiles!

postdata:
heu sentit parlar del gendre de Marx, un tal Paul Lafargue, que va escriure aquesta petita joia fa mes d'un secle?
http://lahaine.org/amauta/b2-img/Paul%20Lafargue.pdf
Re: Per amor al treball
06 set 2010
bon treballador, estalviador, pare de família...encara en farem un catalanet exemplar.
Re: Per amor al treball
06 set 2010
ei victor martinez, perquè no ens expliques quin tipus de feina fas que fa tant de bé a les persones, i que suposo que serveix per a la transformació social revolucionària, altrament no dedicaries el gruix del teu temps a aquesta feina ni estaries postejant a indymedia, i tampoc voldria pensar que la fas únicament perquè et satisfà a nivell personal i et permet dur un estil de vida consumista capitalista. Espero que tothom que vulgui es pugui afegir a fer la apassionant feina que fas, igual que tu, i així fer del món un lloc millor per viure. No voldria pas pensar que la teva feina no és oberta a tothom i que s'ha de competir o tenir enchufe per aconseguir-la i que per tant, tu ets tan sols un puto privilegiat.
Re: Per amor al treball
06 set 2010
jo quin rollo m'ha passat això de que se t'esborra el comentari.

Com no ho repetiré (em sap greu, segur que us ho haguéssiu passat molt bé trobat formes de desqualificar-me) en faré un resum per que disfruteu.

Feina:
mileurista
fixe-discontinuu (disponibilitat 365/24h si quan et criden no vas a currar perds la feina, i quan no et criden no cobres).
treball al carrer

Treballar al carrer et dóna la possiblitat de creuar-te amb molta gent. Lo que vol dir que si els escoltes t'expliquen moltes coses de la ciutat. Lo que vol dir que si a més estàs en col·lectius socials els pots ajudar amb informació i derivan-los cap a aquests col·lectius.

Les persones t'agraixen més el fet que les escoltis que no pas la info. Ja que normalment no hi van. Solen tenir por o manca de referents en vers "passar la frontera" de segons quins locals.

Moltes vegades et regalen informació que pot ser molt útil. I li agradi o no a qui li agradi o no. El fet de que saben que estàs a la feina els hi dóna molta més confiança per explicar-te segons quines coses.

Apa al final l'he mig repetit i encara el gaudireu

jajaja
Re: Per amor al treball
06 set 2010
És a dir, que fas una feina assistencialista rotllo oenegero. El que em sembla francament aberrant és que creguis que intervenint de forma molt breu en les vides de persones desconegudes, abordant-les com fas pel carrer, això pugui conduir-les a l'acció colectiva revolucionària. Entenc que a tu et resulti còmode i entretingut tenir una feina així de supersocial, per la qual a sobre cobres 1000 euros i pots tenir una vida consumista de puta mare (com algú pot tenir la barra de relacionar mileurisme amb precarietat?), però siusplau no intentis justificar políticament la teva miserable feina privilegiada i totalment prescindible.
Re: Per amor al treball
07 set 2010
jajaja m'encanten aquests comentaristes d'indymedia, de tant en tant t'hi has de passar son capaços d'inventar-se qualque cosa per justificar la seva teoria.

No soc pas cap onegenero, ni res per l'estil. Pero es que hi ha gent que teniu unes imaginacions tan prodigioses, sou els mags més màgics de l'apocalipse. Podeu arribar a transformar qualque cosa en merda.

La meva vida no és miserable, la meva vida és escòria. Transmetropolitan.

per cert increible, tens més amics, me'ls pots presentar. Bueno no que hem sembla que ja he tingut prou dossi d'agitadors frustats d'indymedia per aquest mes.

Però cercam a principis d'octubre i em tornes a donar a canya amb els teus comentaris negacionals. Oh Si!!! Oh Si!!! Dona'm canya!!!

Si la vida que té moltes misèries de veritat no ens apaga les ganes de seguir. Com creus que ho faràs tu amb 4 ratlles, ???? això rasca i guanya, potser a la propera.

jajaja

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more