Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: criminalització i repressió
Ens maten amb he
13 ago 2010
Durant els anys setanta va aparèixer una nova adicció entre els joves de la contracultura que esclataria posteriorment als anys vuitanta entre els joves dels barris obrers: l'heroïna. Un fenòmen que afectaria, d'una o d'altra manera a milers i milers de persones, un autèntic drama a molts barris i a moltes ciutats de l'estat.

L'autor de l'article que avui us reproduïm posa en qüestió de manera raonada i argumentada la "teoria conspirativa", aquella que considera la introducció de l'heroïna com una estratègia orquestrada per l'estat o els poders fàctics com a eina de desactivació dels moviments revolucionaris, contestataris i independentistes (el cas basc) en un moment de transició i consolidació del règim polític democràtic i de crisi econòmica i reconversió amb milers d'aturats molts d'ells joves. Teoria conspirativa que seria popularitzada per les organitzacions de l'esquerra radical i llibertària dels anys setanta i vuitanta.

Us reproduïm doncs l'article "Ens maten amb heroïna", de Juan Carlos Usó, publicat a "La web sense nom" (web sobre el rollo underground dels 70 i la cultura alternativa a Barcelona). L'article, publicat el passat 17 de maig de 2010 en aquest web, ha generat un ric debat als comentaris de l'article.
"Ens maten amb heroïna"

Juan Carlos Usó

Madrid, capital de la sospita

"Ens maten amb heroïna", clamava Eduardo Haro Ibars a l'octubre del 1978 des de les pàgines de la revista Ozono. L'escriptor amb vocació de maleït, que en aquell moment es trobava en plena sintonia amb l'anarquisme emergent a Espanya, i anys després desembocaria a la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), era taxatiu al respecte: "L'heroïna és aquí, fàcil d'aconseguir, atractiva precisament per aquesta llegenda de «fruit prohibit» fomentada al seu voltant. L'heroïna es pot comprar sense gaires dificultats i a un preu relativament baix: per cinc-centes pessetes és fàcil aconseguir-ne una dosi, i fins a dues, a qualsevol plaça, a qualsevol bar de les zones underground de Madrid". Eduardo Haro denunciava un assetjament o excés de zel policial contra els camells i usuaris d'haixix i parlava "d'ignorància", "confusió" i directament "estupidesa" per part dels joves drogats, però sobre tot acusava "sociòlegs, psiquiatres i periodistes" de ser responsables indirectes de l'enverinament massiu en "fer creure que totes les drogues són iguals", és a dir, en no establir distincions entre l'haixix -"pràcticament innocu" en la seva opinió- i el poderós polsim blanc.

Uns dies abans el periodista i guionista de cinema Gonzalo Goicoechea Luquín, conegut per la seva sensibilitat davant de determinats temes socials i per la seva valentia a l'hora de destapar aspectes foscos de successos aparentment vulgars, ja havia denunciat en premsa (Triunfo, 02.09.1978 i 23.09.1978) les batudes selectives practicades per la policia a Madrid i la deliberada cerimònia de la confusió creada pels mitjans de comunicació al voltant de les drogues. Què en sabia, però, el jovent espanyol, de l'heroïna en aquell moment? En realitat, poques coses, i gairebé totes a partir d'experiències indirectes. Els qui van tenir l'oportunitat d'assistir al concert de Lou Reed celebrat el 18 de març del 1975 al Palau Municipal d'Esports de Barcelona -primera i única actuació de la gira a Espanya- veieren (o varen veure) com la icona de l'underground novaiorquès -l'adicció del qual a l'opiaci era sobradament coneguda- deambulava per l'escenari fent voltes i gairebé es desmaiava sobre el piano de cola, encertant amb prou feines a prémer les tecles, mentre desafinava amb una veu trencada. A molts els semblà que Lou Reed era a punt de morir a l'escenari. O només es tractava d'una posa, un artifici més del show business? Impossible saber-ho, perquè l'ús d'heroïna estava considerat com una pràctica contracultural i transgressora absolutament extrema, la cual cosa li conferia un cert glamour. En aquest sentit, a la seva crònica personal de l'època, titulada Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (2007), José Ribas rememora com l'heroïna comptava amb els seus propis defensors i com ell, que sempre la va conceptuar com "l'enemic a batre", va haver de reprimir-se en més d'una ocasió per tal de no ser titllat de "Conservador! Burgès! Poruc! ¡Purità!". De fet, el 1976 es traduí al castellà i es publicà la novella autobiogràfica Junkie (1953), de William Burroughs, amb una portada força acolorida, tan esfereïdora com morbosamente atractiva, reproduint un xut en primer plà, i en poc temps esdevingué un llibre pràcticament de culte. Un èxit semblant tingué el LP Rock'n'roll Animal (1974), de Lou Reed, que fou llançat al mercat discogràfic espanyol a finals del 1977 amb un anunci a la coberta destacant que es tractava de la "versió original íntegra incloent-hi el tema Heroin", una cançó que "per a bé o per a malament" -segons declaracions del poeta i músic El Ángel- "va canviar la vida de molts". Finalment, durant l'estiu del 1978, a les principals ciutats espanyoles havien aparegut tanques publicitàries que representaven en uns casos la figura d'un home afligit amb el lema "LA DROGA ÉS DOLOR" i en uns altres enormes esqueles mortuòries amb l'epitafi "LA DROGA MATA" i la macabra invitació "emplena-la amb les teves dades". En un país on la substància illícita més abundant i reconeixible era l'haixix, el consum del qual comptava amb una llarga i arrelada tradició, quina droga era aquella que feia mal i matava?

La resposta era als propis titulares de premsa: "Por la ruta de las drogas «duras». La muerte en polvo" (Interviú, 23-29.03.1978), "Síntomas para detectar la adicción a la droga" (El Alcázar, 02.07.1978), "¿Mata la droga?" (Disco Exprés, 21.07.1978), "La droga no mata" (Disco Exprés, 21.07.1978), "Muere un joven por sobredosis de heroína" (El País, 12.09.1978),"En Valladolid: Nació heroinómana" (Diario16, 12.09.1978),
"Heroína, el «caballo» que mata" (Diario16, 12..09.1978, 13,9,78 y 14.09.1978), "El incremento de muertes por sobredosis es alarmante" (El País, 13.09.1978), "Escalada de la droga en España" (Las Provincias, 02.11.1978), "La droga avanza" (Los Domingos de El Imparcial, 12.11.1978), "La heroína al galope" (Valencia Semanal, 12-19.11.1978), "La droga invade los colegios" (El Alcázar, 23.11.1978), etc. Així, en ple fragor mediàtic Haro Ibars denunciava un motiu ocult en la introducció de l'opiaci a Espanya: "L'heroïna està esdevenint un perfecte instrument de control per part del Poder. Es fa servir per embrutir, per violar l'esperit dels qui en consumeixen, per crear un nou conformisme: l'usuari habitual d'heroïna és una persona que no planteja massa problemes, sempre que tengui resolt com alimentar el seu hàbit. I, de moment, ho té. Com ja he dit, és ben fàcil d'aconseguir, i fins i tot barata". Tanmateix, a l'hora d'identificar els culpables de l'onada de toxicomania, es mostrava força més críptic: "Ningú no sap on són els veritables traficants, els qui porten els kilos de material que calen per satisfer el consum no només a Madrid, sinó de tota Espanya. Són invisibles; ningú els coneix".

A penes un mes després, el periodista i escriptor Moncho Alpuente també se'n faria ressò, del mateix misteri: "El «cavall» de l'heroïna corre desbocat per Madrid i altres capitals [...] Qui introdueix la droga dura? Dels foscos interessos, de les grans màfies, dels caps d'aquestes multinacionals de la mort no en parlen les cròniques dels diaris" (Por favor, 19.11.1978). Tot apuntava a que el cinisme envers les institucions i autoritats tradicionals, propi dels partidaris de la contracultura, havia resolt de filtrar la presència de l'heroïna pel tamís de l'ètica de la sospita.

Pocs mesos més tard el psiquiatre Enrique González Duro, autor del llibre Consumo de drogas en España (1979) i d'un article publicat l'abril del 1980 a l'esmentada revista Ozono, certificava el caire "contrarrevolucionari i alienant" de l'heroïna i parlava de "plaer feixista", tot parafrasejant l'expressió utilitzada pel propi Haro Ibars al seu llibre De qué van las drogas (1979). A parer de González Duro, la clau del fenomen radicava en el "desencant" i la "desesperança" que s'havia estès entre uns joves que ja no creien en res: "ni en la societat, ni en la política, ni en la revolució, ni en les comunes, ni en la joventut, ni en l'amor". El psiquiatre observava que es culpabilitzaven a sí mateixos dels seus problemes en la mateixa mesura que culpabilitzaven la resta de gent, però tampoc no aportava cap pista sobre els responsables últims del cada cop més gran consum i tràfic d'heroïna a Espanya, la identitat dels quals es mantenia en el més complet anonimat.

Construcció d'una teoria conspirativa

L'anomenada "contrarrevolució del cavall", que ja havia estat esbossada en alguns textos, com Capitalism plus dope equals genocideLos hombres se drogan, el Estado se fortalece (1977), de Jules Henry i Leon Léger, fou un dels temes troncals tractats en un seminari del moviment autònom italià, celebrat a la primavera del 1979 a la ciutat de Bolonya. Allà s'hi denuncià una situació que suposadament havia vingut repetint-se durant els darrers anys: la utilització estratègica de l'heroïna per part de l'Estat per tal de desactivar l'amenaça potencial de les avantguardes contestatàries. Tant en el cas de la contracultura californiana en general i del Free Speech Movement de Berkeley en particular, com en el cas del Black Panther Party, dels provos holandesos, del maig francès, de l'Autunno Caldo italià... el cicle havia estat el mateix: (1970), de Michael "Cetewayo" Tabor, i

1r) Escassegen l'haixix i la marihuana;
2n) Prolifera la circulació d'heroïna;
3r) Es produeixen contínues detencions de petits camells, alhora que s'assetja social i policialment els consumidors de drogues "toves" i
4t) Apareixen "nous" camells especialment en cercles contestataris.

Segons els autònoms italians aplegats al seminari, les conseqüències inevitables havien estat les següents:

a) La manca d'haixix i marihuana contribueix a escampar l'hàbit de l'heroïna;
b) Donat el preu, molt més car de l'heroïna, molts addictes es veuen abocats a "fer de tot" per tal de costejar-se les seves dosis;
c) "Qualsevol cosa" per tal d'aconseguir diners és, per exemple, traficar o cobrar per delatar, com a confidents sociopolítics (en ocasions es combinen totes dues "feines", tot implicant organitzacions contestatàries i el desprestigi de les quals s'encarreguen d'orquestrar els mitjans de comunicació de masses) i
d) L'addicció a la droga heroïna margina i inhibeix.

Calia preguntar-se per què no s'havia produit un intent de rebuig en els collectius més afectats, ni per què en països com Xile, l'Uruguai i l'Argentina s'havia apostat per solucions militars, i no per la introducció d'heroïna, per tal de frenar la subversió, però a aquelles alçades ningú semblava disposat a qüestionar la lògica d'una explicació que resultava força més congruent i versemblant que el discurs establert. De tal manera, aquells que estaven disposats a creure en l'objectiu per part dels poders públics de promoure l'abúlia, el desinterès, l'ensopiment, el distanciament, la desconfiança, etc., tot incentivant la renúncia de les avantguardes contestatàries a participar en el procés transicional a Espanya, comptaven amb un marc teòric atractiu, bastant desenvolupat i amb un gran potencial dramàtic.

La ‘teoria de l'escalada'

El discurs assumit institucionalment per tal d'explicar el consum d'heroïna tenia -i té- el seu orígen en la idea expressada pel comissionat Harry J. Anslinger, director de l'Oficina Federal de Narcòtics (FBN) dels EEUU des de la seva creació el 1930, i altres destacats líders prohibicionistes nord-americans, els quals repetiren fins a la sacietat que "fumar marihuana és el camí directe per acabar sent un addicte a l'heroïna". Segons aquesta hipòtesi, l'haixix i la marihuana serien drogues d'inici, o sigui, les portes d'entrada o els primers esglaons a partir dels quals s'aniria escalant progressivament fins el consum d'unes altres drogues cada cop més potents i perilloses. D'acord amb aquest relat de signe fatalista, centrat a la demanda, amb les propietats addictives de l'heroïna n'hi hauria prou per explicar-ne l'expansió, i la mort per sobredosi de joves desencaminats seria l'anunciada culminació d'aquesta escalada. Una mena de càstig diví per a tots aquells que havien convertit la violació de la norma en una forma de vida.
Davant d'aquest model farmacològicament insostenible, i aliè a tota anàlisi racional, la hipòtesi alternativa no estaria mancada d'evidències verificables. A diferència de la ‘teoria de l'escalada' no posava tant d'èmfasi en la demanda com en l'oferta, i al seu favor concorria la circumstància de que l'argument que avalava l'heroïna com a arma d'Estat comptava amb un precedent que havia gaudit d'un cert èxit i predicament en els mitjans de comunicació durant els anys 50 i 60: el "perill groc" que representava l'enviament massiu d'opiacis -opi, morfina i heroïna- per part de la Xina comunista amb la finalitat d'afeblir la civilització occidental.

La versió àcrata de l'assumpte

Segui com sigui, la veritat és que la teoria conspirativa serviria per explicar l'impacte de l'heroïna en el puixant moviment llibertari sorgit després de la mort de Franco a Barcelona i la seva àrea d'influència immediata, que aspirà a renovar el vell anarcosindicalisme des dels ateneus dels barris, tot atraient persones de diferents generacions amb el denominador comú de l'esperit crític. Efectivament, la seva tasca cultural, lúdica i social, que -segons Pepe Ribas- "suscitava temor a l'Ajuntament i al President Tarradellas", es va anar diluint a mesura que molts joves militants llibertaris s'apartaven de la causa, enfontsant-se en una mena d'autoimmolació calculada. En poc temps, el cens d'heroïnòmans a Catalunya apujà fins a 10.000-12.000 el nombre d'afectats, i per conservar memòria d'aquella amarga lliçó que suposà la sensació d'inutilitat de la revolta collectiva, combinada amb el fracàs de l'experiència individual, comptem amb la commovedora novella de David Castillo El cel de l'infern (1999).

José Ribas sempre s'ha mostrat contundent a l'hora d'explicar el fenomen: "Des d'el poder es va aniquilar aquella possibilitat. No va ser difícil acabar amb la festa barcelonina àcrata i alternativa, solidària amb Espanya, far cultural de tota la península. Barcelona va entrar en una crisi profunda i es tancà en sí mateixa. Les Rambles i el [Barri] Xino s'ompliren de partits fantasmes que cremaven autobusos i trencaven aparadors. Es tancà el Saló Diana i Zeleste s'impregnà de disseny" (Ajoblanco, 00.04.1993). "Hi va haver un complot per acabar amb el moviment llibertari i deixar Barcelona preparada per a l'oligarquia dels partits i la falsa democràcia que actualment tenim. Allà es va forjar la generació submisa que aviat serà escombrada [...] als llibertaris ja no hi ha qui els ressusciti: els va matar la policia infiltrant-se als ateneus i repartint heroïna" (El País, 15.04.1994). A la seva esmentada crònica personal dels 70, Pepe Ribas se'n fa ressò d'un comentari que va fer "algú de l'Ateneu de Sants" durant la celebració de les Jornades Llibertàries del juliol del 1977 en el sentit de que "algú estava passant heroïna de mala qualitat", encara que llavors, en plena eufòria àcrata, no se li va donar importància. "Nou mesos més tard, l'epidèmia orquestrada era massiva", i es va poder comprovar com "el vell somni de la llibertat, embastat ara amb la droga dura, promovia passivitat i mort", observa Ribas. En el mateix llibre dóna crèdit a la història que li va referir un "jove gitano" el 1978 per tal explicar la introducció de l'heroïna a Barcelona: "Anys enrere, quadrilles de poca importància que traficaven amb haixix rondaven els diumenges pel camp del Barça i robaven els radiocassets d'alguns dels milers de cotxes aparcats. Molts d'ells van acabar en reformatoris o a la presó. D'altres van intimar amb carcellers i policies. Convenientment formats, els van deixar anar en plena onada llibertària a canvi de complir determinats serveis. Un dia els va arribar l'encàrrec de canviar de mercaderia i dirigir-la a determinats ambients. Aquells camells d'estar per casa que traficaven amb xocolata, pollen, marihuana i àcids adulterats es van passar a la nova substància. Les primeres partides no van ser grans i tampoc tenien preu". No deixa de ser significatiu que aquest testimoni excepcional de l'època també s'apunti a la plot theory. "Eren les mateixes tàctiques que havien patentat els serveis secrets nord-americans com a arma de destrucció contra els Black Panthers i altres grups radicals. Després les van escampar per tot Occident", assegura Ribas. Pel que fa a la resposta dels usuaris davant de la suposada trama tòxica, és a dir, a la demanda, Pepe Ribas es limita a reconéixer que hi havia molts "alternatius passats de revolucions" que "s'apuntaven a l'heroïna i altres drogues sense volta ni solta".

Un dogma abertzale

A Euskadi, on fins i tot el propi Govern basc admetria la sospita històrica de que la introducció de l'heroïna es realitzà en connivència amb els cossos policials, la teoria conspirativa -com bé apunta Germán Labrador Méndez al seu llibre Letras arrebatadas (2009)- fou elevada a la categoria de "dogma", segurament perquè l'impacte de l'opiaci encara va ser-hi més visible que en altres indrets de l'Estat. De fet, el nombre de consumidors habituals d'heroïna a Euskadi no va trigar en ser xifrat al voltant 135.000, dels quals entre 6.000 i 10.000 podien considerar-se heroïnòmans, calculant-se que a Sant Sebastià proporcionalment n'hi havia tants, de ionquis, com a Nova York. Els viatges a Tailàndia s'havien fet tan freqüents i nombrosos que, davant de la invasió basca, les autoritats locals havien habilitat un passadís especial a la duana de l'aeroport de Bangkok per tal d'inspeccionar exclusivament els turistes procedents d'Euskadi. D'altra banda, es deia que ETA Militar estava seriosament preocupada en haver detectat entre les seves files consumidors d'heroïna, potser necessària per a mantenir el ritme i la tensió a la qual vivien.
El 17 d'abril del 1980 Herri Batasuna, a través del diari Egin, denunciava l'existència a Euskadi d'una "màfia de l'heroïna" emparada pels poders de l'Estat espanyol. Segons l'esquerra abertzale, estava conformada per "delinqüents de corbata" que actuaven "en connivència i protegits per aquells que teòricament estan encarregats de defensar el bé públic", els maquiavèlics objectius dels quals se centraven en els següents punts:

a) Apartar de qualsevol altre tipus d'interessos o preocupacions, com els socials, polítics, culturals, etc., un important sector de la joventut basca, per tal que es consumeixi a sí mateixa en l'addicció a les drogues. D'aquesta manera s'ofereix la droga com a alternativa encaminada a inhibir tota activitat (en el jove, en l'aturat, en el reprimit en situació marginal, etc.) que pot dirigir-se a aconseguir un canvi de la societat (no és casualitat que sigui precisament a les zones més combatives d'Euskadi on s'estan donant més facilitats per a la introducció de les drogues dures).

b) Disposar, arribat el cas, de persones (els drogaddictes) indefenses, automarginades, sense resistències ni capacitat de reacció, fàcilment manipulables pels qui disposen de poder de coacció, a les quals poder forçar a la confidència policial o a la collaboració vergonyant de qualsevol cas.

c) Crear un estat de perillositat als carrers, a través de la delinqüència indiscriminada que originen les drogues dures. Aquest estat i consegüent psicosi de perill indiscriminat ajudarien a justificar el creixement dels efectius policials i les seves actuacions de tota mena, i a provocar la por entre la població quedant-se cadascú a casa seva i preocupant-se del que passi al veí.

d) Substituir un tipus de delinqüència comuna, que es podria considerar selectiva en les seves finalitats i actuacions i, fins a cert punt, contrària al sistema establert, per una altra que actua indiscriminadament contra qualsevol ciutadà i que voluntària o inconscientment afavoreix la inseguretat i la repressió del poble.

e) Provocar una sensació de caos social en el ciutadà i de confusió ideològica que predisposi al poble a acceptar com a mal menor l'arribada d'un "llibertador" exterior, que amb mètodes repressius i el suport total de les institucions imposi "el seu ordre" tot fent desaparéixer alhora les escasses llibertats populars conquerides i desacreditant d'una banda qualsevol fórmula social basada en l'imperi de la voluntat popular".
Al mes següent la revista Punto y Hora de Euskal Herria i a l'octubre d'aquell mateix any el periòdic Zer Egin?, òrgan de l'EMK-Moviment Comunista d'Euskadi, insistien en la mateixa línia: "Sembla clara l'existència d'una manipulació política orientada a aconseguir l'autodestrucció pura i simple de milers de joves, que d'una altra manera podrien engrossir les files dels contestataris. Milers de joves, molts d'ells pertanyents a la classe obrera, consumeixen els seus dies entre el petit tràfic i el robatori amb l'única finalitat de treure's uns diners que els permetin d'obtenir noves dosis de droga".

De tal manera, ETA (m) començà la seva guerra particular convençuda de que "era el Govern espanyol qui introduia la droga a Euskadi per tal de corrompre la societat basca". A través de llargs comunicats acusava els grans traficants d'heroïna "d'estar enverinant el jovent i la classe obrera basques, en collaboració amb l'aparell repressiu, per tal de neutralizar-ne el potencial revolucionari, tot beneficiant així els interessos del capitalisme imperialista espanyol, en conxorxa amb el mundial", i avisava de que aviat passaria a l'acció. Alguns locals públics i persones assenyalades dels baixos fons començaren a rebre anònims amenaçants. Després seguiren atemptats d'intimidació amb bombes a determinats establiments -pub El Huerto i bars El Cielo i Tanit, tots de Sant Sebastià- per considerar-los com a centres de consum i distribució d'heroïna. Finalment, l'espiral de violència desfermada arribaria a les persones: el 29 d'octubre del 1980 ETA (m) assassinava Carlos Juan-José Fernández Azpiazu, propietari del bar Kopos i responsable de la publicitat de les pàgines grogues de la guia de Telefònica a Sant Sebastià, com a responsable de participar en el tràfic d'heroïna; el 31 d'aquell mateix mes segrestava i matava l'advocat criminalista José Mª Pérez de Orueta, qui havia defensat alguns casos relacionats amb el tràfic de drogues; el 12 de novembre assassinava el transportista Miguel Zunzunegui Arratibel al seu mas d'Ataun, també com a responsable de participar en el tràfic d'heroïna; el 5 de gener del 1981 matava de dos trets al cap Antonio Díaz García, propietari del pub La Gramola a Renteria (Guipúzkoa), per idèntic motiu... així, fins a sumar gairebé una vintena de víctimes acusades de vinculació amb el narcotràfic. Mentrestant els enverinats continuaven consolidant el seu estatut de víctimes involuntàries, alhora que la seva addicció esdevenia una mena de coartada genèrica contra la responsabilitat personal. La veu del fundador d'Askatasuna, Mikel Orrantia, describint "l'estranya barreja de misticisme i desdoblament esquizoide que els permet de filar encara més prim per tal de justificar la seva autodestrucció" (Cambio16, 22.12.1980), constituia una tímida excepció a l'hora de qüestionar l'actitud dels joves tòxics.

De la consolidació de la teoria del complot a la institucionalització del ‘problema'

A l'octubre del 1981, quan l'heroïna ja no resultava tan barata, Josep Lluís Gómez Mompart, professor de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), publicà un extens i documentat article a la revista El Viejo Topo on identificava la situació que s'havia donat a l'Estat espanyol, i especialment a Euskadi, amb el que havia succeit anteriorment en altres llocs. "La CIA ha silenciat grans operacions multinacionals de tràfic d'estupefaents, en particular quan de droga "dura" es tracta, facilitant indirectament que el cavall, per exemple, penetri amb fluidesa, especialment en aquells països on sorgeixen moviments anti establishment", deia Gómez Mompart, basant-se en les conclusions dels autònoms italians i en diverses informacions aparegudes en publicacions contraculturals nord-americanes. Definitivament, Gómez Mompart s'inclinava per la teoria conspirativa per a definir "el rerafons singularment de l'heroïna com a arma estratègica de l'Estat planetari, com a eina de control social, polític i cultural, i en tant que mercaderia d'especial magnitud econòmica" i intencionadament concloïa el seu article amb un interrogant, que remetia els lectors al misteri, al secret, tot reforçant el brou de cultiu per a continuar alimentant qualsevol teoria basada en el complot.

Encara que la hipòtesi de l'heroïna com a arma d'Estat presentava serioses mancances -hi va haver un complot a nivell estatal o s'orquestrà per autonomies?, que potser no exisitien recursos menys arriscats?-, i cap prova concloent, en general fou admesa sense reserves. Com una profecia autocomplerta, "l'epidèmia" acabaria esdevenint un problema social de primera magnitud, digne de l'alarma social que havien creat els mitjans quan encara no estava justificada. A mesura que el problema adquiria el volum i dimensió de genocidi involuntari, d'una catàstrofe collectiva i encriptada, la teoria conspirativa seguia cobrant força i guanyant adeptes. Així, el gener del 1984 l'actor Will More, que havia protagonitzat la pellícula Arrebato (1979), on s'hi plantejava el tema de l'heroïna, declarava en una entrevista publicada a la revista La Luna que "l'heroïna és l'arma que fan servir les democràcies per a sedar el jovent", i uns mesos més tard el Partit Comunista d'Espanya (PCE) prengué la decisió de "combatre des de la base de la societat el consum d'heroïna" sense entrar a qüestionar aquest presupòsit (El País, 24.06.1984). Aquell mateix any s'estrenà la pellícula El pico 2, on Eloy de la Iglesia presentava l'assassinat d'un sòrdid camell d'heroïna i confident protegit per la Guàrdia Civil -paper protagonitzat per Ovidi Montllor- com a desencadenant de la trama. I, per esmentar un darrer exemple, l'11 de març del 1985 la revista Cambio16 publicà un article titulat "De les banderes roges a la xeringa" on confirmava que "molts antics progres desencantats han triat els paradisos artificials de la droga com a única sortida". De fet, quan el Govern posà en funcionament el Pla Nacional sobre Drogues (PND) ho va fer amb "l'objectiu fonamental" declarat de lluitar contra l'heroïna (El Médico, 13.09.1985), i en cap moment es pronuncià en contra de la teoria conspirativa. I ja se sap la dita de que "qui calla, atorga".

Llegenda negra de la transició?

Com és possible que fins i tot els poders públics hagin admès tàcitament la teoria conspirativa? Hi va haver realment un intent de repressió dirigit pel poder contra tota forma de dissidència i fins i tot contra el jovent com a identitat collectiva? De debò la introducció de l'heroïna va estar induïda, encoratjada i possibilitada pels aparells policials de l'Estat amb la finalitat de neutralitzar el poder subversiu de la joventut espanyola durant l'etapa de la transició? O més aviat ens enfrontem a una llegenda negra fonamentada en indicis de difícil comprovació?Segons Germán Labrador Méndez, "no és fàcil descobrir una mà negra movent els fils de l'heroïna a Espanya" seguint les pautes d'un "guió ocult". I de fet, fins avui, ningú no ha aportat ni una sola prova definitiva al respecte. Tanmanteix, a ningú no se li escapa la presència d'infinitat de persones disposades a assumir amb facilitat veritats no provades, especialment quan es tracta de detectar l'existència d'enemics invisibles. N'hi ha prou amb fer un volt per Internet per a verificar la fascinació que sent una bona part de la població per trobar veritats ocultes encara que no se sostinguin amb proves.

Els filòsofs Fernando Savater i Antonio Escohotado aixecarien els seus discursos davant de tanta irracionalitat, i l'antropòleg Juan F. Gamella vingué a demostrar que la "crisi de l'heroïna" en el context transicional (1976-1982) fou el resultat d'una complexa interacció de factors.

En aquest sentit, caldria fer esment en primer lloc de la disposició poc hostil de les autoritats -concentrades com estaven en reprimir el tràfic i ús de LSD i marihuana- amb que van comptar les màfies siciliana i corso-marsellesa per a fer circular grans carregaments d'heroïna per Espanya cap a finals dels 60 i començaments dels 70. Heroïna que, després de la illegalització del conreu de cascall a Turquia (30 de juny del 1970), començà a arribar procedent del sudest asiàtic, en quantitats mai vistes fins aquell moment. En segon lloc, podriem certificar la coincidència en el mercat d'alguns productes de consum -llibres, discos- que contribuiren a estimular la demanda d'heroïna, tot despertant la curiositat i incentivant i socialitzant el desig dels joves. Així mateix, la cobertura excessiva per part d'uns mitjans de comunicació àvids de sensacionalisme determinà que el processament epidemiològic del "problema" fos anterior a la seva aparició. Com a conseqüència, es va donar una promoció indirecta de l'opiaci a través de l'alarmisme. Un factor que, sens dubte, atorgà a la substància un valor afegit en determinats segments de població, ja que de sobres és sabut que la por i l'exageració poden nodrir -per una mena d'efecte bumerang- l'interès i la fascinació, ja que tothom dóna per segur que una cosa molt cara, perseguida i perillosa allotja plaers inmensos. Igualment hom podria parlar d'irresponsabilitat per part d'algunes iniciatives privades paradoxalment orientades a la prevenció de la toxicomania com un altre factor concurrent en l'expansió de l'heroïna. D'una banda, és cert que els ajustos de l'economia via atur provocaren una degradació del mercat laboral que afectà profundament les condicions de vida de la classe treballadora i les seves expectatives de futur. En aquest sentit, els efectes de l'atur van ser alleugerits en bona mesura pel sorgiment i creixement d'una economia informal de considerables dimensions, i no hi ha cap dubte de que el mercat negre de l'heroïna hi va jugar un paper important, en aquella economia submergida. Pel que fa als poders públics, se'ls podria acusar d'una certa passivitat o abstenció activa, per haver-se limitat a posar en circulació un discurs moral d'ordre públic durant els moments cabdals, retardant l'intent d'abordatge de la qüestió.

Però tampoc podem oblidar la presència de tota una generació paradoxalment predisposada a confirmar els designis del repressor, davallant un a un tots els esglaons de la ‘teoria de l'escalada' i sucumbint a la lògica endovenosa, entre l'interessat desinterès de la classe política i la temerosa incomprensió de l'opinió pública. Una generació que coincidí amb l'adveniment d'una nova delinqüència, basada en la decisió que prengueren molts joves de buscar-se la vida, davant del guanyar-se-la del seus pares. L'espiral delictiva a la qual s'havien embarcat (substraccions de vehicles, estrabades de bosses, robatoris en comerços i domicilis particulars, atracaments a farmàcies i joieries), amb la irrupció del cavall a les seves vides, derivaria en una onada d'atracaments a bancs sense precedents. Una generació de joves, en definitiva, disposada a representar el rol de víctimes propiciatòries que tota societat en transició necessita per tal de conjurar les seves pors.

A aquestes alçades, ningú no nega que la "crisi de l'heroïna" resultés beneficiosa per al consens ideològic segellat als anomenats Pactes de la Moncloa (1977), pel qual les forces polítiques i socials decidiren donar suport a un sistema de democràcia parlamentària, la integració a Europa i una redistribució de la renda mitjançant reforma -sense ruptura- de les estructures capitalistes. De fet, el "problema", reconegut com a tal a partir de l'expansió de l'heroïna, es configuraria com un tòpic institucionalment segur sobre el qual unificar voluntats polítiques, tot afavorint l'acceptació d'una legislació més estricta, despeses més elevades en forces d'ordre i cossos de seguretat i més protecció paternalista. Una cosa és, però, que els sectors més afectats per l'expansió del consum d'heroïna fossin precisament aquells que prefiguraven una amenaça potencial per al consens social i ideològic que requeria la transició i una altra de ben diferent és que hi hagués un pla maquiavèlic orquestrat pel Govern, determinats poders econòmics a l'ombra i els serveis secrets nord-americans amb la finalitat de neutralizar-los.

Recentment, el psicòleg Eduardo Hidalgo Downing, al seu llibre Heroïna (2007), ha deconstruit aquesta estructura conceptual que considera com una "interpretació esbiaixada, barroera i simplista", guarnida amb "bones dosis de paranoia", i l'investigador Martín Barriuso ha resumit clarament el cas particular basc: "Mai no sabrem si hi va haver una trama orquestrada adreçada a introduir drogues a Euskadi des de les forces policials. El més probable és que es tractés d'un més dels nombrosos casos de corrupció policial que es van produir a Espanya durant aquells anys, amb l'avantatge afegit per als corruptes de la protecció extra que els proporcionaven les seves responsabilitats en la lluita armada contra ETA, que els oferia impunitat i accés a fons reservats" (Cáñamo, especial 2005).

En resum, és probable que es donessin casos puntuals on algun agent institucional promogués l'heroïna amb intencions "contrarrevolucionàries", però no hi ha proves definitives que indiquin que aquests casos formessin part d'un pla a gran escala del Poder -en majúscules- com a estratègia de dominació i control social.

Reflexió vs. compasió

Aleshores, com ha pogut calar tant i tan profund aquesta idea a l'imaginari collectiu dels espanyols, que fins avui dia és compartida per moltes persones?En general, les teories conspiratives són sovint preferides per les persones com a manera d'entendre el que està passant al seu voltant sense haver de barallar-se amb les complexitats de la història i la interacció política. També és veritat que els humans sentim una profunda passió natural que ens atreu vers el misteri. Igualment, està comprovat que solem aplicar una lògica en funció de la qual esperem que un event significatiu respongui a una causa significativa. Tanmateix, sense descartar aquests tres aspectes, creiem que l'èxit en aquest cas obeeix a dos factors específics.

En primer lloc, podem atribuir el seu èxit inicial al fet de que va facilitar la descàrrega emocional d'amplis sectores, en situar l'event en un context moral entendible per una esquerra revolucionària que començava a experimentar l'aïllament social i la pèrdua d'influència política i a mostrar signes d'esgotament.

Si posteriorment es va assentar fou perquè en realitat no entrava en contradicció, o al menys no era del tot incompatible, amb la versió oficial o institucional dels fets, a més a més de resultar força més romàntica. Al cap i a la fi, totes dues coincidien en exonerar a la societat en general i als afectats en particular de qualsevol responsabilitat en el procés. En el fons es tractava de dos models retòrics que movien a la compassió i excloïen tota anàlisi racional. Si a la ‘teoria de l'escalada' els toxicòmans eren presentats com a víctimes involuntàries de l'acció tòxica de l'heroïna, per als creients en els foscos designis del poder es constituien en subjectes igualment no responsables sobre els quals s'exercia l'acció represiva de l'Estat.

Efectivament, com diu l'escriptor colombià Héctor Abad Faciolince, "els humans, en el dolor més profund, podem sentir-nos confortats si en la pena ens concedeixen una rebaixa menor", però com no està demostrat que la compassió ajudi a comprendre les dinàmiques o processos històrics, des de l'àmbit de les ciències socials ens veiem obligats a apellar a la raó i a promoure un exercici de reflexió que ens impedeixi de caure en el parany que suposa la temptació permanent de creure en indemostrables intervencions de proporcions metafísiques.

Publicat a La Web Sense Nom 17 maig 2010. Un article cortesia de Juan Carlos Usó (drets de còpia)"

(Traducció d'Enfocant.net amb revisió de l'autor)
Publicat a Llibertat.cat
Mira també:
http://llibertat.cat/
http://enfocant.net/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Ens maten amb he
13 ago 2010
"Ens maten amb heroïna"
Re: Ens maten amb he
13 ago 2010
Jo ja estic fart d'aquest discurset victimista de ens maten amb heronia, l'estat ens vol anular i bla bla bla...

Tothom sap QUE FAN LES DROGUES, i a la gent li suda, amb l'excusa de que "a mi no em passarà". I si molta gent se'n fot (siguin ratlles, cavall o pastilles) es senzillament perquè volen ser més xulos que ningú i passar-s'ho bé a qualsevol preu. És legítim, però després no vingueu a plorar, que hi ha molts que no ens fotem merda i bé que ens ho passem igualment.

Pitjor que un ionqui un ionqui victimista.
Re: Ens maten amb he
13 ago 2010
Vaja, un dels tants que escriu sense ni tan sol haver llegit l'article que critica. Si ho hagues llegit s'hagués adonat que l'article justament planteja el mateix que ell ... això si, d'una forma documentada i racional. Molt bon article, de actualitat permanent. Felicitats per la gent d'enfocant per haver-lo traduit i
Re: Ens maten amb he
13 ago 2010
Jo me'n recordo de jove quan l'heroina era cosa de 4 pijets, era el mes "guai" i per 500 peles mes o menys 1 dia de feina a la cuina anaves tot el sant dia col-locat, de fet la gent no en sabia res, ni sabien el que era el "mono". Despres es va socialitzar diguessim, i moltissima gent fluixa de caracter al meu parer s'hi varen enganxar.
Re: Ens maten amb he
13 ago 2010
A veure quan un "Nos matan con la cocaina".

De fet, abans no entres el Pp a gobernar l'estat espanyol, aquesta droga era usada només per les clases altes, un cop al poder, en dos dies era a tots els carrers, instituts, i escales. Fins aleshores, com a molt hi havia tripis, speed i haixix ja que la heroina era marginal i altres coses com la mescalina havien passat de moda (millor dit, havia estat erradicada perquè es buscaba uns altres efectes).


És a dir, res nou sota el sol
Re: Ens maten amb he
13 ago 2010
Llegeix-vos l'article: és molt frívol i esbiaixat.-

Com es pot qüestionar el paper de l'Estat en la introducció de l'heroïna als 80?
Re: Ens maten amb he
14 ago 2010
T'oferien aquest cavall quan sorties al carrer escudellers, PEPet?
Potser algun d'aquests expijets ens ha parlat de tu...
Menjaras gambes de canto! Ho saps...
Re: Ens maten amb he
14 ago 2010
El pep aquest és un tarat racista, ara bé, és bastant penós aquests comentaris de intentar anar de mafies i no arribar ni a venedor de top manta. Si tan coneixes el pepet, triple x, te li acostes i li fas el que vulguis, però guarda't aquests aires que gastes.
Re: Ens maten amb he
14 ago 2010
Jo no soc pas racista, soc ordenat. Al FILL DE PUTA de mes dalt: ja m'has trobat, digue'm un dia, lloc i hora i ens ho farem tu i jo.
Re: Ens maten amb he
14 ago 2010
Ja t'agradaria que et diguesim un dia, lloc i hora, ja t'agradaria...
Re: Ens maten amb he
14 ago 2010
no cal ni l'heroïna perquè es matin aquests. com per després anar buscant teories conspiratòries...
Re: Ens maten amb he
18 ago 2010
Sant Tomàs, vos tan incrèdul com sempre...
Com pots qualificar de frívol un art. ben tan documentat (amb referències a més de vint arts. de premsa datats entre 1978 i 1985 de més de deu publicacions periòdiques distintes, dos pel·licules i un bon grapat de llibres) i racional?
Potser tu no estàs d'acord amb la seua visió, però l'autor raona la seva hipòtesi amb rigor i serietat. Res de frivolitat.
Re: Ens maten amb he
19 ago 2010
Sant Tomàs, vos tan incrèdul com sempre...
Com pots qualificar de frívol un art. ben tan documentat (amb referències a més de vint arts. de premsa datats entre 1978 i 1985 de més de deu publicacions periòdiques distintes, dos pel·licules i un bon grapat de llibres) i racional?
Potser tu no estàs d'acord amb la seua visió, però l'autor raona la seva hipòtesi amb rigor i serietat. Res de frivolitat.
Sindicat