|
Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
Vídeo: El caso Scala, un montaje policial contra el movimiento libertario
|
|
|
per * |
22 jul 2010
|
|
Interesante vídeo que recoge el testimonio de Pepe Ribas sobre este terrible montaje contra el anarquismo organizado en los años primeros de "la democracia en nuestro país". |
Allí indica como el presidente del gobierno Adolfo Suárez y el fascista reconvertido en demócrata Martín Villa, operaron contra la C.N.T., siendo el cénit un terrible montaje policial que costó la vida a 4 personas, además de varios encarcelados injustamente y la pérdida de influencia de la anarcosindical en la sociedad española como consecuencia de ello. Terrorismo de Estado en "estado puro".
Video:
http://www.youtube.com/watch?v=Lq0rLxUih_s&feature=player_embedded |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Vídeo: El caso Scala, un montaje policial contra el movimiento libertario
|
|
per ildefons |
22 jul 2010
|
Al costat dels partits marxistes, lluitava per destruir el règim burgès la CNT (Confederació Nacional del Treball), poderosa sindical d'orientació anarquista, comparable en afiliats a la UGT, i molt combativa. Els seus centres principals radicaven a Andalusia i Catalunya, però tenia influència en gairebé tot la resta del país, des de La Corunya o Guipúscoa fins a València, passant, per descomptat, per Madrid. Se li atribuïa un milió, i fins a un milió i mig d'afiliats, però si en UGT les xifres estaven inflades, més àdhuc en la sindical ácrata, poc donada, pel seu propi caràcter, a la escrupulosidad administrativa.
No obstant això, la CNT havia refusat col•laborar en la insurrecció d'octubre, salvo a Astúries. Per aquest motiu comunistes i socialistes li llancessin dards enverinats, atribuint-li bona part del fracàs.
A la qual cosa responien els llibertaris amb llenguatge a to: ressaltaven l'historial "nefast", "contrarrevolucionario", del PSOE, la seva col•laboració amb la dictadura monàrquica de Cosí, i després el seu sabotatge a la vaga general al desembre de 1930. Instaurada la república, els socialistes, aliats amb la burgesia i el seu representant Azaña, "el polític més cínic i fredament cruel que va néixer a la vida política espanyola", haurien comès atrocitats contra la classe obrera, a l'extrem que "el plom republicà-socialista va assassinar a 340 treballadors pel crim de plantejar reivindicacions al capitalisme". Sense oblidar la deportació de 125 dirigents cenetistas al desert i les selves d'Àfrica, o els camps de concentració creats per als revolucionaris per la Llei de Vagues i Maleants. En conclusió, resumia el líder de la FAI Abat de Santillán, "Quina solidaritat era possible establir amb homes i amb partits que han matat, en dos anys, més obrers que la monarquia en una cambra de segle, que han intensificat tots els mètodes d'extermini i de repressió (…) per a servir incondicionalment als enemics del proletariat?".
Les milícies dels partits marxistes quedaven descrites com "bandes terroristes i rompehuelgas o agents confidencials de la policia". Els "més cars afanys (dels socialistes) consistien en enriquir-se veloçment, i no va quedar ni un racó de l'erari nacional (…) que no fos (…) acaparat (…) a l'una que la repressió s'accentuava (…) i les legions de famolencs s'engegantien per obra i gràcia del socialisme". A més acusaven al PSOE -sense base, encara que coincidint en això amb el PCE i amb alguns historiadors posteriors-, d'haver utilitzat cínicament als obrers a l'octubre, sacrificant centenars de vides en nom d'un cambalache amb el poder: "es van forjar la il•lusió que el president de la República i la burgesia els demanarien per favor que no desencadenessin la guerra civil, donant-los a canvi el govern que apetien".
En fi, rebutjaven les pretensions revolucionàries del PSOE: "El que havia de nou en l'actitud de les esquerres i del socialisme era la confessió de les aspiracions dictatoriales. I la dictadura partidista és sempre feixisme, qualsevol que sigui el sector que la propiciï". "El programa de la rebel•lió no mereixia que es mogués per ell el dit menovell, doncs si la…( ) Joventut Socialista aspirava al predomini únic i exclusiu del seu partit (…) els Maese Pedro del moviment volien reposar en els seus llocs als assassins de Cases Velles", és a dir a Azaña i els seus. Així, socialistes i burgesos d'esquerra es veien acusats pels ácratas/ dels mateixos crims que aquells atribuïen als governs feixistes de centre dreta.
El PCE no sortia millor lliurat: "asil de totes les nul•litats periodístiques o aventurers polítics que execren els partits burgesos". "Aquesta entitat marxista, que la componen mitja dotzena de descocados sense intel•ligència ni moral, sobresurt com mestra indiscutible del embuste. Ompliríem diverses pàgines parlant veritats a aquests nans saturats de ponzoña (…) Així són els marxistes espanyols, bolcheviques o mencheviques".
Quant a Companys, no passava de "atorrante polític que va viure de l'afalac a l'anarquisme i que després ho va perseguir amb refinamiento". "La por a la victòria del proletariat ho van ressaltar (els caps de la Esquerra) negant la copiosa quantitat d'armament que tenien als obrers (…) i ho van donar profusament als embornals, als muladares i a les brigades de la policia" "Els gloriosos masacradores d'anarquistes (a Catalunya) ( …) es van lliurar com azoradas mujerzuelas".
Tot això no impedia als anarquistes reclamar per a si el mèrit principal d'Astúries, com feien els comunistes: "Es pot reivindicar com iniciativa de la CNT i de la FAI el poc que es va portar a terme en la insurrecció d'octubre". "Si Astúries, que és un cas a part, va arribar a l'instant que va arribar en el seu heroisme, es va deure a la intervenció decidida de la CNT"; en aquella gesta, la "més notable dels treballadors d'Europa en l'últim segle", importava saber "per quin es va abandonar a la seva sort als rebels asturians".
Amb tot, els anarquistes estaven psicològicament a la defensiva i forçats a donar explicacions: "El nostre moviment (…) no estava preparat insurreccionalmente. Nosaltres no contem amb banquers ni amb milionaris capaços d'avançar-nos avui cent per a cobrar-se demà mil". A l'octubre "Les armes sobraven en mans dels socialistes; dipòsits enormes van caure en poder de la Policia. I els nostres companys van ser rebutjats sempre que les van gestionar". "El moviment d'Octubre anava contra nosaltres tant o més que contra les dretes polítiques (…) Per això havia de fracassar". I assenyalaven "com exhortació al bon sentit (…): o la revolució es fa a Espanya amb la CNT o no haurà revolució; i si no hi ha revolució haurà feixisme".
Havia sota la crítica un ambigu oferiment per a una ocasió posterior: "Es parla per aquí de la necessitat d'un front únic per a impedir l'adveniment del feixisme. Realment gens més lògic (…) Però (…) el antifascismo pot ser fet en nom de la democràcia (…). Nosaltres som antifascistas perquè volem superar la crisi present mitjançant una nova estructuració social, no per a mantenir la supervivència del mite de la democràcia"
No faltava alguna raó als cenetistas quan advertien que sense ells no hauria revolució a Espanya. Conscients del problema, els marxistes havien fet esforços, i els seguirien fent, per atreure's a la CNT, sota el doble argument de la necessària "unitat del proletariat" i de la solidaritat amb els detinguts en la revolta. En aparença havia de resultar fàcil la unitat, almenys en l'acció, entre ells. Tots deien representar als obrers i al poble, desitjaven trastocar de dalt a baix l'ordre social, i estaven disposats a emprar la màxima violència a tal fi. En nom de la seva missió alliberadora, tots deien haver superat els personalismes i les mezquinas intrigues i rivalitats pròpies dels polítics burgesos, cobejosos i egoistes per naturalesa. No obstant això, sota les exhortaciones a la unitat o al pacte, cadascun sospitava intencions sinistres en els altres. I no eren sospites vanes. Prieto, per exemple, havia exposat a Besteiro, abans d'octubre, com pensava afrontar als anarquistes en cas de triomfar la insurrecció, "neutralitzant" a uns centenars dels caps. Gens millor esperaria als marxistes si en el comú triomf prevalgués la CNT.
Per aquestes raons la consigna d'unitat, encara que esgrimida unànimement, assortia poc efecte. Més ho tindria, en canvi, l'apel•lació emocional pels represaliados/ d'octubre. Molts d'ells eren anarquistes asturians, i l'anhel d'alliberar-los empenyia a la CNT a una aliança oficiosa amb la resta de l'esquerra. Una vegada més l'aclaparant campanya contra la repressió anava a jugar un paper decisiu obrint camí a la unitat antifascista, per molt que el feixisme, de moment tot just existís a Espanya. I així, sobre els odis i desconfiances recíprocs, anava quallant una col•laboració destinada a fructificar a principis de 1936. Per a creixent ansietat de la dreta.
La CNT, doncs, constituïa una autèntica potència en el panorama de l'època, la qual cosa constituïa una peculiaritat d'Espanya, en la història de la qual del segle XX, fins a 1939, va exercir profund impacte l'anarquisme. Encara que aquest havia assolit implantar-se a Itàlia, Rússia, Portugal o França, fins a en Usa, en tots ells havia desaparegut, per consunción en uns casos, per repressió en uns altres -a Rússia a les mans dels bolcheviques, a Itàlia dels feixistes; la repressió en Usa també va ser considerable-. Només a Argentina o Uruguai conservava cert pes.
En Espanya, la seva influència es remunta a 1868, quan Bakunin va enviar un agent seu, Fanelli, que va espargir la simiente a Madrid i Barcelona, aviat estesa a Andalusia. Però la gran organització que passarà a la història serà aquesta CNT, fundada a Barcelona en 1910 sobre el model del sindicalisme revolucionari francès (si bé ja en 1870 l'espanyol Anselmo Lorenzo havia proposat una mica semblant en la Conferència de Londres de la Internacional). La Confederació es va definir com un moviment "per a recaptar de moment totes aquells avantatges que permetin a la classe obrera poder intensificar la lluita dintre del present estat de coses, a fi d'aconseguir (…) l'emancipació integral de la classe obrera, mitjançant l'expropiació revolucionària de la burgesia, tan prompte com el sindicalisme (…) es consideri bastant fort numèricament i bastant capacitat intel•lectualment per a dur a efecte la vaga general, que per pròpia definició ha de ser revolucionària, i fa seva la divisa de la Primera Internacional: "L'emancipació dels treballadors ha de ser l'obra dels treballadors mateixos". A nou anys de la seva fundació la CNT deia contar amb 700.000 membres, xifra probablement molt exagerada
De seguida el terror ("la propaganda per l'acció", la "acció directa", encara que així es va cridar també a la negociació sense intermediaris entre obrers i patrons) va ser acollit com un arma essencial del moviment. En l'última cambra del segle XIX, Rússia havia estat el major escenari dels atemptats ácratas, i la premsa republicana i progressista hispana els interpretava com "respostes desesperades" a l'absència de llibertats i de justícia social en el país del zar. Però des dels anys 90, els bombazos indiscriminats i els magnicidis s'havien estès a països com França o Bèlgica, i arribat a a Usa, tirant per terra la teoria de la "resposta desesperada" a una autocracia. Molts van esperar llavors que la plaga no arribaria a a Espanya, perquè creure incompatible amb el caràcter espanyol crims tals. Però van tornar a errar
Els anarquistes van inferir al règim de la Restauració profundes ferides, a l'assassinar a diversos dels seus millors polítics, Cánovas, Canalejas i Dada, a l'atemptar contra Maura o el rei, i crear un clima d'inestabilitat. Van fer de Barcelona la "ciutat de les bombes", i les seves brutals accions van provocar reaccions exasperades i mitjà cegues, seguides de les corresponents campanyes de propaganda i crisis polítiques. L'espiral de violències va culminar en la caiguda del règim i la dictadura de Cosí de Rivera. L'anarquisme, per tant, va frenar el desenvolupament i reforma de la Restauració, i finalment va ser causa molt principal -encara que no única- de la dictadura.
La dictadura, en conjunt benèvola, va reprimir la subversió cenetista, encara que va permetre algunes de les seves organitzacions i propaganda, i la majoria dels sindicalistes es va plegar sense massa resistència a les noves condicions. Però després de la marxa del dictador, la sindical va tornar a la palestra amb inesperats, entrant en aliança, no formal, amb forces burgeses i socialistes per a portar la república. No ho va fer, lògicament, per especial vocació republicana, sinó -com el PSOE encara que amb altra estratègia-, per calcular que el nou règim seria feble davant la seva agitació. Per la seva banda, burgesos i socialistes pensaven utilitzar a la seva perillosa auxiliar com força de xoc contra la monarquia, per a després ficar-la en sendera a com donés lloc. Els uns i els altres es van equivocar. Durant el primer bienni de la república, la CNT va multiplicar les seves vagues, sabotatges i insurreccions. Al seu torn, el govern va reprimir als seus antics aliats amb molta major violència que la monarquia. Cap va assolir imposar-se, però la subversió llibertària va esdevenir un càncer de la república, com ho havia estat de la Restauració, provocant crisis polítiques que “desfondaron” al govern esquerrà de Azaña.
L'arribada del centre-dreta al poder, a la fi de 1933, va produir un nou canvi de simpaties. Les esquerres, especialment el PSOE, van tornar a veure en la CNT un possible aliat contra la dreta. Però els odis del bienni anterior seguien en carn viva, i els acords van ser escassos, si bé no nuls: a Astúries, la CNT va acceptar col•laborar en la insurrecció. En Catalunya, per contra, la va sabotejar, i en altres llocs es va abstenir. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
