|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
L'informe Neoconopticon: El complex industrial de seguretat de la Unió Europea
|
|
|
per @ |
17 jul 2010
|
|
La gent del Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs ha informat de la publicació de l'infome NeoConOpticon, elaborat per la xarxa d'investigació crítica Transnational Institute. L'informe explica els negocis milionaris que estan fent contractistes de defensa i tecnologia d'Europa amb els programes 'd'investigació en seguretat' de la UE. Segons la seva presentació: |
Aquest informe està compost per dos apartats cabdals.
El primer revisa el desenvolupament del Programa Europeu d'Investigació en Seguretat fins el dia d'avui. S'hi mostra que el disseny de l'ESRP s'ha externalitzat precisament a les empreses que es poden veure més afavorides per la seva implementació. El segon se centra en la implementació de l'ESRP i en la consolidació del complex industrial de seguretat de la UE, més enllà d'aquest programa. S'hi examina el paper que exerceixen alguns elements i la relació entre determinats projectes “d'investigació” i mesures polítiques de la UE. En aquest informe s'analitzen els 95 projectes finançats fins a la data en el marc del programa d'investigació en seguretat (fins a finals del 2008) i s'han consultat alguns milers de projectes d'altres programes temàtics d'I+D i finançats per la UE. El que es desprèn de l'aclaparadora selecció de contractes, acrònims i polítiques de la UE és el veloç desenvolupament d'un poderós nou sistema de vigilància “interoperable” europeu que es farà servir amb finalitats civils, comercials, policials, de seguretat i de defensa.
Malgrat les intencions, suposadament benignes, de la “investigació” europea col·laborativa mitjançant sistemes de vigilància terrestres, aeris, marítims, espacials i cibernètics integrats, la seguretat i la política d'I+D de la UE s'està aplegant al voltant d'un programa de tecnologia punta per a donar lloc a un nou tipus de seguretat.
Aquest programa deixa entreveure un futur món dividit en zones vermelles i zones verdes; països les fronteres dels quals estaran controlades per la força militar, mentre que el control intern serà responsabilitat d'una extensa xarxa de controls físics i virtuals; espais públics, micro-estats i “mega events” en els quals el control policial serà responsabilitat de sofisticats sistemes tecnològics de vigilància i forces de reacció ràpida; mètodes per a mantenir la pau i missions de “control de crisis” que no faran diferència entre els suburbis de Basra o la Banlieue; integració progressiva de les funcions de defensa i seguretat nacional tant a dins d'un mateix país com a l'estranger.
No es tracta d'un cas “d'avançar sense coneixement” o “despertar-se” en una “societat de la vigilància”, com ja va alertar l'autoritat britànica de protecció de dades, es tracta més d'apartar la mirada mentre dóna començament un nou tipus de cursa armamentística a la qual totes les armes apunten cap a dins. Benvinguts al NeoConÒptic.
Per què “NeoConÒptic? El rerafons del títol
En pocs anys, la indústria de la seguretat nacional, que amb prou feines existia abans del 11-S, ha vist com s'ha disparat el seu creixement fins arribar a superar significativament la grandària de la indústria de la música o de Hollywood. Tot i això, el que resulta d'allò més sorprenent és què poc que s'analitza i es debat el boom de la seguretat com a economia, com una convergència sense precedents de poders policials i capitalisme sense comprovar, una barreja de centre comercial i presó secreta. Quan la informació sobre qui (i qui no) representa un risc per a la seguretat és un producte que es pot vendre amb la mateixa facilitat que la informació sobre qui compra llibres de Harry Potter a Amazon o qui ha anat de creuer pel Carib i pot estar pensant de fer-ne un per Alaska, els valors d'una cultura canvien. No només resulta un incentiu per a l'espionatge, la tortura i la generació d'informació falsa, sinó que també crea un poderós impuls de perpetuar el sentit de perill que la indústria ha creat en primer lloc.
Naomi Klein: (2007) The Shock Doctrine. Londres: Penguin (pàgina 306).
Més enllà del “Panòptic”
El “Panòptic” era un model de presó dissenyat el 1785 pel filòsof anglès Jeremy Bentham. També conegut com a “casa d'inspecció”, el seu disseny permetia als vigilants observar tots els presoners (com indica la procedència grega del terme: pan-opticon) sense que aquests sapiguessin si estaven sent vigilats en un moment donat. Com a disseny penitenciari el ““Panòptic”” tingué una vida curta, però uns segles més tard, el filòsof francès Michel Foucault adoptà el terme com una metàfora de les tècniques de vigilància i control social a la societat moderna. El seu principal argument era que el “panopticisme”, el principi de la vigilància omnipresent, havia creat un nou tipus de societat... transportada de la institució penal al conjunt de la societat. Des de centres de prevenció de la delinqüència a hospitals, escoles, llocs de treball o la vida domèstica, el fet de ser observat (el que Foucault anomenava el poder disciplinari de la mirada) demostrà ser tan important com el poder coercitiu de l'estat en el control dels comportaments individuals.
El model de control i vigilància de Foucault fou ben rebut per molts intel·lectuals com un “model força precís i necessari de l'estat contemporani i de la tendència innata en tots els poders moderns”. L'arribada del que ara s'anomena a tot arreu “societat de la vigilància” confirmà la hipòtesi de Foucault i, a mesura que apareixien sistemes internacionals per a la vigilància en massa, molts intel·lectuals arribaren fins i tot a proclamar l'arribada d'un “Panòptic” global, o súper “Panòptic”.
Tanmanteix, el concepte de vigilància s'ha “sortit de l'antiga consideració de nació-estat i ha esdevingut una constant de la vida diària, a la feina, a casa”, cosa que ha dut molts a la conclusió de que el “Panòptic” ha deixat de ser un marc teòric útil per a la comprensió de les pràctiques de vigilància contemporànies. Els sistemes de vigilància, que les empreses, les companyies comercials, els consumidors i les xarxes socials fan servir amb tanta normalitat com les institucions coactives de l'estat, s'estan “convertint ràpidament en la pràctica d'organització dominant en el món modern.” Aquest procés, que ha estat apuntalat per la revolució a les tecnologies de la informació, també s'ha anomenat “la fi de l'oblit”: una nova era on la informació es pot enmagatzemar, recuperar i reproduir quan hom vulgui. La qüestió que planteja aquesta nova era no es limita a preguntar-se qui duu a terme la vigilància, sinó qui s'encarrega de recordar.
Algunes crítiques s'han adreçat a aquells que se centren exclusivament en les propietats negatives de la vigilància i en la imatge creada pel Gran Germà d'Orwell, mentre passaven per alt l'enorme impacte de la revolució tecnològica i en el fet de que la vigilància contemporània es pateix alhora que es fa servir. Aquestes crítiques són vàlides: una nova generació al món ric està encantada de començar a dependre de telèfons mòbils multimèdia, navegació per satèlit, webcams, Facebook i els altres sistemes de comunicació d'última tecnologia que adquireixen. D'aquesta manera, en una societat on tothom, des dels distribuïdors fins els investigadors o les missions de rescat, se'n beneficien, de les últimes tecnologies basades en la vigilància, cal esperar que els estats i els governs mirin de fer el mateix.
Aquest informe no parteix del punt de vista de que la tecnologia de seguretat és negativa. Al contrari; en principi, els esforços genuïns i dirigits pels ciutadans de potenciar la capacitat de prevenció i resposta dels estats al crim i a les catàstrofes mitjançant la tecnologia haurien de ser ben rebuts. Allò que n'hauria de determinar l'acceptabilitat és el funcionament que tindran a la pràctica. Tot i així, malgrat les crítiques cada vegada més sofisticades als vells prejudicis sobre la vigilància, continua donant-se el cas de que, com Thomas Mathiesen va dir, mai a la història de la humanitat hi ha hagut una tecnologia amb un “doble caràcter” (fent servir l'expressió de Marx) tan marcat; un “costat fosc” que comprèn “l'ús de tecnologia sofisticada i en renovació constant amb finalitats de vigilància, una vigilància que es dirigeix ràpidament a un punt on suposaria una amenaça per a les bases democràtiques de la nostra societat”.
El “costat fosc” de la vigilància: el NeoConÒptic
S'han suggerit diverses alternatives al “Panòptic” per tal de substituir o posar a prova les idees de Foucault. Thomas Mathiesen introduí el “sinopticisme” per a explicar el procés (dialèctic) de “les masses observant els pocs”, i la manera en que la cultura popular ha ajudat a condicionar la societat a acceptar noves tècniques de vigilància i control; Didier Bigo ha fet servir el concepte de “ban-opticon” per a descriure les pràctiques excloents de perfilat i contenció utilitzades per les forces policials europees i a les fronteres del continente, mentre que Michalis Lianos ha suggerit la idea de “periopticon” per a descriure un model governamental post-modern de control més enllà de la llibertat, la democràcia i la coacció.
La idea bàsica del “NeoConÒptic” consisteix en emfatitzar tant el paper central que exerceix el sector privat en la “creació” de polítiques de seguretat basades en la vigilància com en la crida inherentment neoconservadora a la “defensa del territori nacional” en contra de les amenaces a “l'estil de vida occidental” promogut per la UE i altres poderosos elementos. La ideologia neoconservadora se centra en el “dret ilimitat a obtenir beneficis”, que es troba al bell mig de la voluntat de la UE de crear una indústria de seguretat nacional. Les polítiques de seguretat de la UE es basen en la filosofia neoconservadora de la política i l'intervencionisme global en estats fracassats tant per prevenir “amenaces” a la seva seguretat com per continuar extenent el mercat lliure i la democràcia occidental pel món.
El “NeoConÒptic” també pretèn captar l'evident relació que hi ha entre les polítiques de “seguretat nacional” i una indústria de seguretat nacional en creixement, una altra tendència que va de la mà de l'administració Bush. Les rudimentàries crides a la seguretat nacional que es fan als discursos neoconservadors es plasmen en aquesta aserció que es troba en el document de l'OTAN Towards a Grand Strategy for an Uncertain World, del 2008: “Els aliats occidentals s'enfronten a una defensa llarga, sostinguda i proactiva de la seva societat i estil de vida. Amb aquesta finalitat, han de mantenir els riscos a distància mentre protegeixen el seu territori.”
Molts crítics han descrit el “projecte europeu” com a neoliberal, una definició que s'ajusta en gran mesura a les seves polítiques social i econòmica. Mentre que la política exterior de la UE està estretament lligada a la globalització neoliberal (basada en l'accés a nous mercats per a serveis i béns materials com a part de l'estratègia “global europea”), els processos de militarització i titulació que es descriuen en aquest informe tenen ben poc o gens de liberals. Pot ser que la UE tingui alguns objectius polítics liberals o fins i tot progressistes, però la majoria de les seves polítiques d'immigració, asil, justícia criminal i contraterrorisme són conservadores i reaccionàries. Una visió del món inherentment conservadora, relacionada amb els Afers Exteriors i la Política de Seguretat (PESC) de la UE, que prometen “socis més fiables, inversions més segures i regions més estables”, s'està fent amb el consens de la UE.
Thomas Mathiesen, tot observant paral·lelismes en el desenvolupament d'una lex mercatoria (el sistema internacional de lleis, normes i principis en els quals es fonamenta la globalització econòmica neoliberal), ha suggerit l'emergència d'una lex vigilatoria internacional per tal d'apuntalar el cada vegada més avançat sistema de vigilància i control global (gran part del qual està ancorat en les lleis i polítiques de la UE). El “NeoConÒptic” és un simple intent d'encapsular aquestes idees: un projecte entre l'estat i les empreses que sigui coherent, una visió potencialment global i un disseny pensat per imposar un entramat de seguretat de nova tecnologia amb el propòsit exprés de mantenir i estendre l'actual ordre neoliberal en el segle XXI.
La construcció del NeoConÒptic
Aquest informe fa servir uns altres termes potencialment polèmics per tal d'ajudar a explicar els avenços al nivell de la UE. La idea d'un “complex industrial de seguretat” a la UE fou utilitzada al nostre informe previ en un sentit purament descriptiu per a definir la integració de la política de seguretat de la UE i la indústria de seguretat nacional emergent. Avui descriu una realitat més literal a la qual, en paraules d'un ex Comissari de la UE, “la seguretat ja no és un monopoli que pertany a les administracions públiques, sinó un bé comú, per al qual els cossos públics i privats han de compartir responsabilitat i implementació.”
En absència d'un escrutini crític, aquest nexe entre estat i empreses està cada vegada més dirigit a la producció d'un nou tipus de seguretat. Aquesta seguretat no es basa en les tradicions de la societat liberal demòcrata “lliure” ni en les estructures socials que s'encarregaven d'inculcar a la gent una sensació de seguretat (l'estat del benestar, el sistema de pensions, les perspectives d'una feina segura, etc.), sinó en un autoritarisme cada cop més gran nascut de la irracional política de la inseguretat, la paranoia i el pànico moral. El 1980, Stuart Hall va identificar com a “populisme autoritari” la crida de l'estat a les pors populars sobre la immigració, el crim, el terrorisme i la subversió de l'extrema esquerra. Després de trenta anys aquesta ha demostrat ser una tècnica de govern duradora.
El model “d'economia de la vigilància” que s'identifica en aquest informe, no és ni el del Regne Unit, que ha estat decisiu en moltes polítiques de vigilància a Europa, ni el dels Estats Units, la terra espiritual de la seguretat nacional, sinó el d'Israel, on el complex militar-industrial ha ajudat a crear una de les principals indústries de la seguretat a nivell mundial. Malgrat la seva “existència híper-militarista” i les seves “despeses desmesurades en acords il·legals, carreteres il·legals, el muro il·legal i, evidentment, l'ocupació il·legal”, Israel, en mantenir els símbols de la democràcia liberal moderna, ha aconseguit de posicionar-se com l'estat de la seguretat nacional per excelència, amb els ingressos públics encara pendents d'ajustar-se.
Control policial del NeoConÒptic
En aquest informe es fa servir el concepte de “domini d'espectre total” per a explorar i conceptualitzar l'inevitable resultat dels enfocaments autoritaris de la UE a la seguretat, al risc i a l'ordre públic. Aquest terme es va començar a fer servir durant el recent canvi de segle en el Departament de Defensa dels Estats Units com a eufemisme per al control sobre tots els elements del “camp de batalla” mitjançant actius terrestres, aeris, marítims, espacials i relacionats amb la tecnologia de la informació. La doctrina mira d'aprofitar la plena capacitat de l'anomenada “revolució en afers militars” engendrada per la revolució que ha experimentat la tecnologia de la informació.
En el context de la seguretat domèstica, el domini d'espectre total implica tant un model intensiu de vigilància internacional com un model policial basat principalment en la força militar. Steve Wright, un expert en tecnologia de seguretat i tecnologia militar, explica que “els esdeveniments del 11-S i l'anomenada revolució en afers militars només han accelerat la ja existent tendència a construir sistemes militars cibernètics en els quals les armes no són més que el múscul d'un enorme sistema que es basa en un ús intel·ligent de la informació mitjançant la comunicació, el comandament i el control.” Wright també preveu un desplegament d'aquests sistemes en àmbits de seguretat domèstica a mesura que “les doctrines militars que no deixen cap indret sense vigilància” comencin a “prendre futurs espais habitables” i els governs “s'allunyen de la vigilància de masses per a centrar-se en sistemes més preventius de selecció d'objectius”. Aquests conceptes es veuran amb més detall a la secció 10.
A l'anàlisi final, el domini d'espectre total proporciona un nou model policial basat no en el “consentiment”, com suggereix el model democràtic liberal, sinó en continus processos de submissió pública a les autoritats. Potser és més important que, com a projecte, aquest model implica la fi de la resistència a aquest procés (total domini = total submissió). Per tant, si es tracta de que prevalgui la llibertat, no es pot permetre que aquest projecte tingui èxit.
(Fragment traduit per enfocant.net)
ww.enfocant.net |
This work is in the public domain |
|
|
