|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
Con la iglesia hemos topado
|
|
|
per Paola Martinez |
15 jul 2010
|
|
|
Dissabte passat 26 de juny, a les 10:30 del matí, forces de l'ordre i autoritats judicials belgues van irrompre en el Palacio Arzobispal de Malinas-Brussel•les, on es trobaven reunits els bisbes belgues per a una sessió de treball. Segons se'ls va explicar, s'anava a efectuar un registre judicial i se'ls anava a interrogar, com part de la investigació iniciada arran de les denúncies de casos d'abusos sexuals en el territori de l'arxidiòcesi. Sense majors explicacions es va procedir a confiscar tots els documents i telèfons mòbils i es va comminar als prelats a no abandonar l'edifici, sent posteriorment sotmesos a interrogatori. Els pesquisidores van arribar fins i tot a violar les tombes dels cardenals Van Roey i Suenens, anteriors arquebisbes de Malinas-Brussel•les, a la recerca de possibles proves. Cal dir que fa poc es van realitzar treballs d'ofici de paleta en els mausoleus de la cripta de la catedral, el que va donar motiu que algú pensés que s'havia aprofitat l'ocasió per a ocultar documents comprometedors en les tombes episcopals.
La Santa Seu va emetre el dilluns un comunicat amb l'exposició dels fets, lamentant la forma que es van desenvolupar encara que reiterant la confiança dels bisbes en la justícia. La reacció de rebot i de irrisión d'alguns membres del govern belga ha posat de manifest la greu situació de l'Església en un país majoritàriament catòlic, però amb un govern hostil en el marc d'un Estat liberal. Que hagi hagut una clara intencionalitat anti-catòlica és clarísimo: ni policies ni jutges belgues s'haguessin atrevit a tant tractant-se dels musulmans. Imaginem per un moment que haguessin irromput en la principal mesquita de Bèlgica, retenint als imants i muecines, que els haguessin arravassat els seus documents i telèfons mòbils i que haguessin profanat algun soterrament en el cementiri islàmic a la recerca de proves de terrorisme. Per descomptat s'haguessin alçat les protestes dels mitjans de comunicació i de tots els grups de la progresía belga (que són molts), els mateixos que han callat enfront de la flagrant violació de diversos drets en el cas dels bisbes reunits en el Arzobispado malinense. Una vegada més torna a ser palesa com l'últim prejudici acceptable és el del anti-catolicisme.
Dita això, cap preguntar-se: com és possible que la qual otrora fora una floreciente Església en un país el signe fonamental del qual d'identitat és la religió catòlica (a l'instant que l'origen de Bèlgica i la seva secessió dels Països Baixos Septentrionals es va deure al seu catolicisme) es trobi avui acorralada i subjecta a una implícita persecució? Perquè no es tracta només de la general secularización de la societat contemporània, que copeja a les Esglésies de tot el món i a les altres confessions cristianes. El cas belga és especialment sagnant perquè s'ha passat aquí de l'auge i del prestigi a la decadència i el descrèdit. I això no ocorre només perquè els enemics es coaligan, doncs sempre queda la força moral interna, capaç de sostenir a l'Església en les pitjors circumstàncies. Desgraciadament, és el cas de dir que és aquesta la collita de tempestats produïdes pels vents sembrats des de fa dècades en el catolicisme belga pels fautores/ de l'afany de novetats endèmic als països del Rin i que es va significar especialment en ocasió del concili Vaticà II, en el qual precisament un cardenal Suenens, arquebisbe de Malinas, va ser un dels grans corifeos de l'ala liberal (segons compte el P. Ralph Wiltgen, S.V.D. en la seva conocidísima i reveladora obra Li Rhin es jette dans li Tibre ).
Convé recalcar que el problema belga no ve del Concili, sinó de molt abans. En el Vaticà II només eclosionaron els ous que s'havien estat incubant des de ja abans del regnat de Pío XII. Quatre són els principals aspectes d'aquest problema que han de ser considerats i que aquí només vaig a esbossar per mor de brevetat: el teològic, el litúrgic, el moral i el social.
Quant a l'aspecte teològic basti pensar que és a Bèlgica justament on es troben dos dels més importants centres de liberalisme teològic: la Universitat Catòlica de Lovaina i la Universitat dominica de Li Saulchoir. Reprimit el modernisme relativizador del dogma per la encíclica Pascendi de sant Pío X (1907), reprovada la Nouvelle Théologie (o sigui el neo-modernisme) per la encíclica Humani generis del venerable Pío XII (1950) i censurades les obres de Teilhard de Chardin (evolucionismo teològic) per mónitum del beat Juan XXIII (1962), la contestació doctrinal es va refugiar en els cercles restringits de certs teòlegs: el dominico flamenc Edward Schillebeecx (Lovaina), Marie-Dominique Chenu (Li Saulchoir) i Yves Congar (Li Saulchoir). Curiosament els tres eren dominicos. Des de la càtedra i amb el suport d'alguns prelats influents (que els servien d'escut contra les “ingerències” de Roma), aquests próceres del cridat “progressisme” teològic van assolir conquistar els ambients acadèmics i formar a les generacions de sacerdots contestataris que han dominat fins a ara el panorama eclesial belga.
Pel que fa a l'aspecte litúrgic, és aquest potser el qual més afecta als fidels per la relació directa i immediata que implica entre aquests i els ritus de l'Església (a diferència del teològic, no accessible a tot el món, sinó als estudiosos). La litúrgia sempre ha estat el vehicle més eficient de la transmissió de la fe… i dels canvis en ella (com es va veure en la reforma de Lutero a Alemanya i la de Cranmer a Anglaterra). Com se sap, en el segle XIX, dom Prosper Guéranger va iniciar el cridat “moviment litúrgic” com un intent de fer la litúrgia catòlica més assequible i comprensible als fidels mitjançant l'explicació dels seus textos, ritus i cerimònies, fomentant al mateix temps una participació activa i conscient en les celebració del culte. Aquest plantejament és el qual sant Pío X va donar i va impulsar i el qual el venerable Pío XII va assumir en el seu encíclica fonamental Mediator Dei (1947). Però el moviment litúrgic va sofrir una important desviació del seu propòsit original: en lloc de fer més comprensible la litúrgia ja existent en l'Església, del que es tractava ara era experimentar i adaptar la litúrgia a la mentalitat moderna, el que implicava canviar-la segons l'esperit dels temps. I aquest esperit estava dictat principalment pel ecumenismo irenista i el racionalisme.
Però aquest moviment litúrgic adulterat no podia proposar-se sense més obertament, doncs Roma encara vigilava. De manera que va començar a conrear-se discretament en certes abadies benedictinas, sent les belgues precisament les més compromeses amb el nou rumb. De fet la iniciadora d'aquesta tendència va ser la de Mont-César en Lovaina, sota l'adreça de dom Lambert Beaudoin, la influència de la qual seria decisiva en la reforma litúrgica postconciliar. Émulas de Mont-César van anar les abadies de Maredsous i Chevetogne, ambdues en la província de Namur. Els seus monjos van impulsar jornades litúrgiques, entre les quals van destacar les de Lieja i Bruixotes. Deixebles de dom Beaudoin van ser dom Bernard Botte i dom Bernard Capelle de Mont-César, que, prendrien l'adreça del moviment litúrgic. No és casual el fet que la litúrgia romana comencés la seva transformació en el país en el qual s'havia iniciat el nou moviment ecuménico catòlic, propiciat per les Converses de Malinas entri anglicans i catòlics, que van tenir lloc entre 1921 i 1926, patrocinades pel cardenal Mercier baix la inspiració de dom Beaudoin (Pío XI veuria el perill d'aquest ecumenismo de nou encuny i en 1928 publicava la encíclica Mortalium animos ).
Quant a l'aspecte moral, el catolicisme belga, contagiat de l'holandès (imbuït del relativisme i de la moral de situació del Catecismo Holandès), es va mostrar molt permissiu i obert a les situacions que tradicionalment s'haguessin considerat aberrants. Una il•lustració d'un llibre catequético amb el nihil obstat de l'autoritat eclesiàstica mostrava una nena nua a la recerca de la seva sexualitat i àvida d'experimentació referent a això. Quan es pensa que barbaritats com aquesta s'han publicat i ensenyat per educadors catòlics als belgues no és d'estranyar que Bèlgica sigui el país amb l'índex de pederastia i abusos sexuals a menors més alt del món. La moral laxista que es va predicar durant anys, la dissociació de la sexualitat i l'amor cristià i l'esperit sistemàtic de contestació a les normes de la moral cristiana que venien de Roma no són aliens a la degradació d'una societat otrora fervent catòlica i basada en fermes i severs principis de conducta personal i social.
En fi, em referiré a l'aspecte social, en el qual òbviament ve a la ment la qüestió dels sacerdots obrers (prêtres/ ouvriers) , nascut a Bèlgica (sorprèn?), en 1942, quan el sacerdot Xerris Bolland, de la diòcesi de Lieja, va demanar i va obtenir del seu bisbe Mons. Kerkhofs treballar en una fàbrica. La iniciativa va rebre el decidit suport del nostre ja conegut Pare Chenu. El moviment va passar de seguida a França. Aviat es va veure que, en lloc d'evangelitzar a la classe operària, els sacerdots eren els quals adoptaven les anàlisis i mètodes marxistes i molts d'ells desertaven de les files del clergat per a engrossir les dels sindicats d'esquerra. L'experiència va ser sàviament detinguda pel venerable Pío XII en 1954, però havia ja causat estralls, sobretot pel que fa a la identitat del sacerdocio catòlic. Molts clergues s'interrogaven per la naturalesa i el sentit del seu ministeri i no sabien trobar la resposta. I això és desastrós per a una Església fundada sobre el ministeri sacerdotal per a comunicar la gràcia. Bèlgica és un dels països amb major proporció de secularizaciones de sacerdots. I també on s'han donat les majors mostres de total desorientació sobre el que ha de ser i fer un ministre de Déu.
Amb tals antecedents, és d'estranyar que l'Església a Bèlgica es trobi en una crisi terrible? Es pugues un cridar a sorpresa que ni tan sols tingui credibilitat per als belgues i puguin atrevir-se contra ella polítics i autoritats civils sense que cap fidel mogui un dit? També penso que l'actual crisi institucional del país, en trànsit de dissolució és una conseqüència indirecta de la situació penosa del catolicisme belga, ja que ni tan sols en ell poden trobar valones i flamencs un element comú que pugui salvar la identitat de Bèlgica. Esperem que la urgent reforma i regeneració vengen aviat de la mà dels prelats que, com Mons. Leonard, el nou arquebisbe de Malinas-Brussel•les, està nomenant Benedicto XVI, els quals van a tenir, sens dubte, un treball titànic que realitzar. El cas belga és il•lustratiu del que pot passar en qualsevol església del món catòlic. Per això, pel que a Espanya i, particularment a Catalunya, es refereix, “quan les barbes del teu veí vegis tallar…” |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Con la iglesia hemos topado
|
|
per Ddedissentir |
15 jul 2010
|
Joe, ¿es k desde la redacción de indymedia BCN nadie lee las noticias que se cuelgan?.
ESTO ES PROPAGANDA ULTRACATÓLICA!!!!! |
|
parapapa papararara ra
|
|
per belzebu |
15 jul 2010
|
 |
|
. |
Mira també:
http://lashomiliasdelpadreramon.blogspot.com
|
|
Re: Con la iglesia hemos topado
|
|
per paulo |
15 jul 2010
|
¿Os imagináis que un obispo hubiese emborrachado y violado a una niña de 13 años?
¡Si fuesen curas....! Pero son progres y, por tanto, invulnerables
Para los progres, el sexo con menores, la compra de favores sexuales y el turismo sexual son conductas dignas si las practican ellos. Ahí está el caso de Román Polanski.
¿Os imagináis que un obispo hubiese emborrachado y violado a una niña de 13 años, hubiera llegado a un acuerdo judicial con el fiscal y hubiera huido antes de cumplirlo? La Patrulla Progre lo perseguiría por tierra, mar y aire. En cambio, como se tratase de un progre, sus hermanos disculparían su delito y le protegerían. Así ha ocurrido con Román Polanski. Los directores de cine, como dijo Pedro Almodóvar, son dioses. Y no, no es una suposición; es una realidad.
Polanski ha sido puesto en libertad porque Estados Unidos no ha enviado a Suiza documentación que pidieron los tribunales de este último país. El director pederasta ha sido recibido por el Imperio Progre con alborozo. Es el momento de recordar los apoyos que recibió por parte de sus camaradas, que disculpaban a un delincuente por su presunta genialidad. Uno de quienes más le apoyaron fue Woody Allen, que se acostaba con la hija adoptiva de su amante. ¡Ah, los nuevos modelos de familia!
Tan despreciables como las declaraciones de los coroneles del Imperio Progre son los comentarios de los progres de a pie. En Público uno de éstos escribe lo sigiente:
La niña reconoció que en ningún momento fue forzada, no era virgen, y ya tomaba drogas.
Y otro en El País:
ni progres ni leches, que no se enteran QUE NO HUBO VIOLACIÓN, que fueron relaciones consentidas, que la nena era una Lolita y se le metió en la cama.
Vamos, que era puta, que se lo merecía y que le gustó.
Entre quienes se han alegrado de la liberación de Polanski está el ministro de Sarkozy Frédéric Mitterrand, que reconoció haber recurrido al turismo sexual en Tailandia para conseguir efebos. ¡Hoy por ti, mañana por mí!
Hace unos días, el director de orquesta Mijaíl Pletnev fue acusado de violar a un niño de 14 años en Tailandia, ese país despreciable donde un porcentaje muy alto del PIB proviene del sexo. Bueno, como era mayor que la niña que violó Polanski y ha ocurrido en el Tercer Mundo en vez de en Estados Unidos, no le ocurrirá nada, salvo un susto.
(Sobre la Iglesia católica belga y los delitos sexuales de algunos sacerdotes, dos excelentes artículos: Quien siembra vientos, recoge tempestades y La caída de la Iglesia belga. ) |
|
Re: Con la iglesia hemos topado
|
|
per Joan |
15 jul 2010
|
solo gracias a la tenacidad con la cual las familias han insistido, se ha podido saber la verdad que por mas de 40 tacos la Iglesia ha escondido. No lo olvidemos que hasta ayer, la Iglesia ha negado, escondido y tapado todas estas fechorias.
Hasta el mismo papa sabia lo que se cocia, cuando el era jefe de la inquisicion, perdon, de aparato de la doctrina y de la fe (exinquisicion)le llegaban todas las denuncias que el oportunamente escondia y tapaba. Asi como todos los jerarcas de esa secta sabian y lo han escondido.Cogen el dinero de la mafia (la banda della magliana) y como no les devuelven estos por venganza matan a la hija de uno de sus coroneles (de la iglesia)Emanuela Orlandi, cogen el dinero de los masones golpistas (p2)de Geli y como tampoco se los devuelven estos se cargan al banquero mas en vista, Salvi(banco ambrosiano).
El Ior (el banco baticano)es el banco mas secreto del mundo. Solo funcionan con dinero contante, la unica ventana que tienen es en el mismo banco, en el vaticano y su caja fuerte esta en lo mas alto de la torre del banco mismo.
Vamos a ver, recapitolamos. Mafiosos, pedofilos, conspiradores, ect,ect.
Hay que ver como tienen estos el patio, lleno de asesinos, corruptos, panzones y chupasangres, que la mano izquierda no sepa lo que hace la derecha lo han cumplido con creces. Lo de estar al lado del popre tambien, sino como van a coger todas las subvenciones que pillan...la maxima de estos a quedado en: a vivir que son 4 dias....
Kloro al klero. |
|
|
