|
|
|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
ANTONI DALMAU, divulgador de les mentides sobre la implicació de Ferrer i Guàrdia en la Setmana Tràgica
|
|
|
per Txema Bofill |
28 abr 2010
|
|
Set dies de fúria és una versió divulgativa de la història oficial a Setmana Tràgica, desinformant com tan d'altres historiadors sobre la participació de Ferrer i Guàrdia en la revolta de juliol de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica. Hem de reconèixer, vist la literatura que corra sobre el tema, que en Dalmau fa un esforç de donar informacions contrastades, sense deixar totalment de cantó la visió dels revoltats. Tot i així repeteix unes greus mentides, al culpar als propis revoltats, com a causa de la violència i dels propis manifestants assassinats, i una greu omissió al silenciar els assassins dels manifestants morts a canonades. |
|
Antoni Dalmau no aporta res de nou en el llibre sobre la Setmana tràgica,titulat Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909).
Set dies de fúria és una recapitulació dulcificada d'acusacions contra Ferrer, les mateixes dels assassins de fa cent anys, i una enumeració d'esglésies cremades, amb les mateixes exageracions, que la pròpia premsa de dretes se'n reia, uns dies més tard (vinyeta al Cu-cut d'un turista que arribà a Barcelona i quedà sorprès al no veure la ciutat cremada).
Màxima de Tucídides. En Chomsky ens explicà l'important corol·lari d'aquesta màxima:
Les principals mentides i/omissions d'en Dalmau són bàsicament tres:
1/.La participació i la implicació de Francesc Ferrer i Guàrdia als fets de la Setmana Tràgica
2/. La culpa de la violència fou dels manifestants.
“La vaga general va conduir a una insurrecció amb el resultat de la meitat d'edificis religiosos cremats i més d'un centenar de civils morts”.
3/. Silenci i omissió sobre els assassins del centenar de manifestants catalans: Alfons XIII, Maura, La Cierva, capità general de Catalunya i generals amb la col·laboració dels poders conservadors catalans
1/. La participació i la implicació de Francesc Ferrer i Guàrdia als fets de la Setmana Tràgica
És la gran i ignominiosa mentida que ja fa cent anys varen utilitzar els assassins de Ferrer per afusellar-lo legalment.
Fou una mentida d'estat, elaborada a base de invencions, falsos testimonis, calumnies, pressions i xantatges a detinguts, censures oficials i campanya mediàtica. Fou una gran mentida, que varen imposar sense proves. Fou una calumnia que varen utilitzar per a justificar l'assassinat de Ferrer i Guàrdia. Una mentida per a justificar un crim d'estat. No és nou. Les guerres i crims d'estat venen precedits de mentides, on els periodistes i mitjans juguen un paper fonamental.
El que és sorprenent en el cas d'en Ferrer, és que cent anys desprès es segueixi tossudament exposant irracionalment unes mentides que no s'aguanten per cap cantó. El perquè de tota aquesta propaganda oficial i distorsió de la memòria històrica és el considerem més important. Per això aportem algunes reflexions amb l'ajuda de les idees de Tucídenes, Chomsky, exposades al començament.
“Els que tenen el poder fan el que els dona la gana”. Aquesta màxima de Tucidines de fa més de 2000 anys segueix essent una explicació simple, entenedora i profunda a la vegada. Explica el comportament dels quatre rics d'Espanya , entre ells els catalans Güell i el marques de Comilles, que malgrat l'oposició de tot un poble a la guerra al Marroc,varen persistir en continuar-la per interessos econòmics, i no els va importar matar a cents de manifestants, empresonar a milers i seguir en una guerra que va acabar en un gran desastre, com previst. L'afusellament del pedagog Francesc Ferrer fou un assassinat més, i, sense haver-hi participat, en varen fer el cap de la rebel·lió. Per què?
- Ferrer molestava als de la Lliga, a l'Església, a la patronal, als militars. El varen fer assassinar com a cap de rebel·lió militar! (on era l'exèrcit d'en Ferrer?). Sense raons, sense proves. “Els poders fan el que els dona la gana”. En aquell temps els de la Lliga, afins i còmplices a la monarquia sanguinària, que acabava d'assassinar més de cent catalans, se'n varen ocupar de justificar el crim d'estat. Varen silenciar i capgirar la revolta i varen agrair al rei Borbón per haver restablert l'ordre a Barcelona. Cent anys després, en Dalmau i demés intel·lectuals, afins als poders dinàstics vigents, segueixen justificant als autors del crim d'estat, reproduint i exhibint falses afirmacions de la participació de Ferrer en la Setmana Tràgica: “la culpa és sempre dels de baix”.
En Dalmau, a diferència d'altres historiadors, no converteix en Ferrer en el cap i autor de la revolta de juliol. No arriba a tant, cal anotar-lo. Redueix el rol de Ferrer a la seva participació al primer dia de vaga, però insisteix en el perfil de Ferrer “conspirador”, perfil terrorista fabricat per la policia i periodistes. Com en les telenovel·les, redueixen la historia a quatre idees fetes, a quatres mentides que culpen als de baix i honoren als poderosos.
La participació d'en Ferrer a la Setmana Tràgica es troba ressenyada a la Gran Enciclopèdia Catalana, elaborada per un historiador d'Edicions 62, Pere Gabriel, on explica, que en Ferrer va intentar convèncer als republicans de dirigir la revolta i va fracassar. És la historia oficial i falsa que historiadors , editorials, Generalitat, Caixes, mitjans de comunicació difonen per Catalunya. És la versió de la burgesia catalana i espanyola, segons la qual en Ferrer era el dolent, conspirador, anarquista i en Cambó i en Prat de la Riba els prohoms de Catalunya, gent de bé i missa, grans catalans. Segurament més d'un amable lector s'escandalitzarà que tracti al Sr. Cambó i al Sr. Prat de la Riba com a vulgars assassins, com a coautors dels catalans assassinats durant la setmana tràgica i i d'en Ferrer i Guàrdia, i com menyspreables negociants, que és el que eren, darrera la seva retòrica angelical i catalanista.
En Dalmau li dedica tot un capítol a Ferrer en el seu llibre sobre la Setmana Tràgica, tot i que sols va estar de compres a Barcelona el primer dia, i als llocs que va anar, impremtes i editorials, no estaven en vaga. I ni tan sols va participar a cap manifestació o acte de la vaga.
Ens presenta a Ferrer com a protagonista de la vaga i no hi ha cap altre biografia dels centenars de protagonistes, dels centenars de lluitadors encara anònims, cent anys desprès. A part d'en Ferrer, el cap de turc, sols pinzellades dels parlamentaris covards, traïdors, traïdors, principalment els republicans que es varen escapolir-se, i no se'ls veia el pèl, i que foren incapaços d'enviar una carta al governador, ja feta, exigint la fi de la guerra al Marroc, tal com ho reclamaven els manifestants.
I, com veurem, els autors de la massacre de catalans durant la Setmana tràgica, ni es nombren.
Ens presenta en Ferrer ideològicament de manera confusa: “la seva adscripció ideològica és difícil, confusa i o “difusa”, ja era alhora maçó, republicà, lliure pensador, llibertari”. I ens presenta al Ferrer, de manera ja clara, sense dubte de confusió, com un revolucionari, terrorista i compulsiu conspirador: “I per damunt d'aquesta confusió del seu pensament, queda la imatge del partidari de la revolució per la revolució que va estar al darrera, i a l'ombra, de nombroses conspiracions i atemptats antimonàrquics.”
Qualsevol habitual dels lectors de les editorials Destino o Columnia, que conegués de casualitat el Ferrer pedagog, es qüestionarà la importància de la seva obra pedagògica: :
Pot ésser un terrorista i conspirador un bon pedagog? No exageren els que reconeixen en Ferrer a un bon i innovador pedagog?
Segurament els lectors de Destino, conclouran que Alfons XIII va fer molt bé de tancar les escoles racionalistes, fundades per un terrorista i conspirador.
Converteix a un gran pedagog en terrorista i conspirador. El socialista Dalmau critica a Francesc Ferrer una confusió ideològica, quan es tracta d'obertura d'esperit, ja que no hi ha incompatibilitat entre ésser republicà, maçó, lliure pensador, antimonàrquic i d'esperit llibertari. En Dalmau hauria d'analitzar-se millor, i abans, observar la biga i la confusió dominant en els socialistes d'avui, una barreja de lliberals, monàrquics, espanyolistes, republicans, socialdemòcrates, i fins i tot alguns autonomistes. La confusió ideològica dels socialistes augmenta al constatar que molts no saben explicar què es socialisme, i hi trobem aristòcrates i empresaris que els convé dirigir i formar part del partit dit obrer, i un piló de militants que aplaudeixen quan el govern socialista prohibeix un partit socialista basc, diaris i manifestacions, quan una ignorant ministre socialista demana més soldats i més pressupost per a la guerra a Afganistan sols per acontentar als americans, etc. I amb les mateixes raons dels americans ocupants
2/. La culpa de la violència fou dels manifestants. “La vaga general va conduir a una insurrecció amb el resultat de la meitat d'edificis religiosos cremats i més d'un centenar de civils morts”.
En Dalmau repeteix el que varen decretar els poders en aquell temps, els autors de les massacres. “La culpa fou de la vaga general”. Se segueix com veiem la la màxima de Tucidines-Chomsky, Els poders monàrquics varen decretar estat de guerra i censura total. Sobre la revolta sols es podia parlar i repetir les mentides oficials. Els mitjans opositors foren tancats, les escoles racionalistes tancades, i el clero, la lliga es varen dedicar a delatar i denunciar als manifestants com a autors i causants de les violències. Desprès de tants manifestants morts i afusellats, seguiren les lleves i els embarcaments a Barcelona de ciutadans que els portaven a la guerra a una mort anunciada, ja sense resistència de la població. A tot el mon, on hi havia llibertat, milers de manifestants tractaven al rei Borbó d'assassí. En Dalmau ens dona la versió oficial, la de la monarquia assassina, 100 anys desprès i amb un règim on es pot parlar dels assassinats dels Borbons de fa més de 100 anys.
La culpabilitat depèn del cantó des d'on es miren els fets. Des d'una oficial, és evident que la culpa de la violència és de la turba de manifestants que no volien ni Monarquia, ni Borbó, ni anar a la guerra. El llibre d'en Dalmau, com molts altres, es centra en la fúria dels manifestants, com indica el títol, i en la cremadissa d'esglésies, com la foto de la portada. La culpabilitat dels manifestants consisteix en sols constatar la violència dels revoltats, i ometre els assassinats dels poders establerts.
L'han convertit en veritat a força de repetir-la mils de vegades. Els historiadors oficials i acòlits fan culpable als propis manifestants, a la vaga general, al descontent de la població, dels morts civils provocats per l'exèrcit espanyol.
És que en Dalmau considera revolta els aldarulls, consistents en crema d'edificis? No serà que confon aldarulls amb revolta?
Serà que en Dalmau considera part de la revolta l'assassinat de més de 100 manifestants? És per en Dalmau, tal com afirma, la vaga responsable del crim de més d'un centenar de manifestants a canonades? O bé, com tota lògica demostra, fou l'exercit espanyol el responsable, i no ho fou ni la vaga ni la revolta que va seguir a la vaga?
Aquesta greu mentida és el resultat del següent sil·logisme pervers: “el resultat de la revolta fou l'esclat de violència que va provocar la cremadissa d'esglésies i més de 100 morts”. Es la manera en que presenten els fets els historiadors oficials. La culpa de la massacre del poble fou dels propis manifestants! Ho presenten així com ho fa en Dalmau a la presentació:
“El descontentament de la població (per la crida de reservistes a la guerra al Marroc) va provocar aldarulls i aquests van desfermar una violència considerable a partir del 26 de juliol (El dia de la vaga general)”.
“La convocatòria de la vaga general, els enfrontaments amb la força publica i la declaració d'estat de guerra van conduir a un moviment insurreccional que va desbordar les forces polítiques i que va canalitzar-se sobretot a l'incendi d'esglésies i convents. El resultat de la revolta va ser la destrucció de la meitat dels edificis religiosos existents a Barcelona i la mort de més d'un centenar de persones, incloent-hi diversos membres de les forces de l'ordre”.
En aquesta frase, a més de culpar en primer lloc a la convocatòria de vaga general, com a factor de la revolta i de la mort de més d'un centenar de morts, ens dona dues causals més.
No explica la causa dels morts civils de la Setmana Tràgica.
En la suma de causes objectives de la Setmana Santa, ens explica el context i les reaccions dels de baix (“la culpa sempre es dels que es revolten”) i ens exposa doctament l'anticlericalisme i l'antimilitarisme de l'època. Però silencia les causes de l'antimilitarisme, de l'anticlericalisme, i de la revolta contra el govern i la monarquia. Ens entreté amb antecedents de grans atemptats anarquistes, del terrorisme anarquista, de 11 petards que van esclatar durant la Setmana Tràgica, però s'oblida de la lluita de classes, del terrorisme dels Borbón, del terrorisme de la patronal, de l'explotació, de les polítiques dels fabricants i rics en el seu afany de lucre al Marroc, de la dictadura dels generals i militars, etc. És fàcil i ben pagat donar la culpa als de baix.
Per a mi, la causa de la massacre de més de 100 manifestants civils, el fet més tràgic de la Setmana Tràgica, fou en primer lloc, dels militars que varen disparar, i sobretot dels que varen donar l'ordre de disparar. D'una lògica aclaparadora, fins i tot en Dalmau, malgrat la seva servitud patètica als poders, ho ha de poder comprendre. Sinó qualsevol Watson li ho pot explicar. Els morts civils no foren culpa de la fúria dels manifestants, ni de la fúria de les dones que manifestaven per primera vegada a Barcelona, ni dels obrers, ni dels nanos que varen anar cremar col·legis religiosos, ni d'en Ferrer, que no hi va participar, tot i que en Dalmau ens expliqui en la cronologia dels fets de manera malintencionada i esbiaixada que va estar el primer dia Barcelonai. Els autors de la massacre de manifestants tenen nom, i si bé, no està escrit cap nom dels soldats que varen disparar, si que coneixem els que varen manar disparar i els seus responsables màxims: Alfons Borbón, Maura, La Cierva, el capità general de Catalunya i els generals de Barcelona, i tots els oficials que varen donar ordres de disparar per a reprimir una vaga legítima i general d'un sol dia. Fins i tot Ossorio, un governador de dretes, dinàstic, va dimitir el primer dia, al mig dia, perquè no volia firmar un estat de guerra, ni treure l'exèrcit contra el poble. Ossorio va trobar irracional decretar un estat de guerra, per una vaga general d'un sol dia, que va convertir-se en insurrecció degut a una violenta i criminal repressió, imposada per De la Cierva, ministre de Governació.
Posa en el mateix sac la crema d'algunes esglésies sense morts, feta per manifestants que varen respectar a les persones, i la massacre de l'exercit espanyol, a qui Dalmau nombra amb el cínic mot “forces de l'ordre”. La culpa és dels revoltats.
Ajunta la violència contra edificis i la violència contra les persones indefenses. Els mes de cent manifestant morts resten anònims, silenciats, degut a la dialèctica perversa dels nostres intel·lectuals oficials, i per a més ignomínia se'ls culpa d'haver provocat els morts. Es un exemple bastant clar de la màxima de Tucidenes: els morts fou culpa dels propis manifestants, de la revolta. Ells s'ho han buscat. .
Per si no quedés clar en aquest paràgraf de la introducció que la culpa fou dels miserables de baix, dels manifestants, del poble, ho recalca en els dos paràgrafs següents. En el següent ens explica que Barcelona començava a ser coneguda com la ciutat de les bombes o ciutat del Terror, però no explica que aquestes bombes eren resultat de crims d'innocents , respostes a tortures i a injustícies insuportables de la monarquia i militars i polítics de l'època. Per en Dalmau la causa sembla que és sempre del que protesta de baix i no dels crims dels de dalt. En el altre capítol ens parla de la repressió oficial que es redueix a mils de detinguts, i a nombroses condemnes a mort dictades, de les que se'n varen executar cinc, i la d'en Ferrer entre elles. Desprès Espanya fou coneguda com un país salvatge on els Borbón mataven a mestres i a manifestants nens i dones a canonades. Però d'això els historiadors oficials s'ho callen.
Per tan és fàcil escriure separats s la revolta del poble de Barcelona i les massacres del govern Madrid i exercit. Exemple: El resultat de la revolta fou la construcció de barricades, el control de del carrer, la crema d'edificis religiosos, el rebuig de la monarquia, la traïció i fugida dels polítics republicans,socialistes. I el resultat de la intervenció de l'exercit fou la massacre de més de cent persones, la majoria manifestants, al menys cent homes i 3 dones.
3/. Silenci i omissió sobre els assassins del centenar de manifestants catalans: Alfons XIII, Maura, La Cierva, capità general de Catalunya i generals amb la col·laboració dels poders conservadors catalans.
Dalmau silencia i tapa els assassinats de més de cent manifestants comesos pel exèrcit espanyol enviat per la Cierva a reprimir la vaga de Barcelona, on per primera vegada sortiren les dones a manifestar.
L'Antoni Dalmau, al igual que en Francisco Bergasa, Juan Avilés Farré, Eduardo Fernández Calleja, Josep Maria Cadena, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Pere Gabriel, etc. ens expliquen la història oficial, que consisteix en culpar en Francesc Ferrer de la Setmana Tràgica i callar sobre els assassins de més cent catalans, i dels seus còmplices : església, conservadors de la Lliga, empresaris, patronal, monàrquics,
Els historiadors oficials miren de no parlar dels morts civils a canonades provocats per l'exercit. Hi passen de puntetes. Els eliminen posant a compte de la responsabilitat de la revolta:: el resultat de la revolta fou de 40 esglésies i un centenar de morts civils. La culpa és de la insurrecció. No s'explica que els nens que varen cremar esglésies, que de fet eren col·legis en gran part, no tenia res a veure amb l'exercit que aniquilava a manifestants. Ho barregen per a crear confusió.
LA massacre de manifestants a canonades, en Dalmau ho omet i ho fa desaparèixer amb malabarismes de jocs de paraules, i ho converteix amb un “l'enfrontament amb les forces de l'ordre public”. L'enfrontament existí el primer dia i següents, i els manifestants es feren amos del carrer, dels barris. Desprès i per ètica ja ho hauríem de parlar d'enfrontament sinó de massacre. Acabats els fets i reunits centenars de badocs davant les esglésies cremades, encara l'exercit va disparar matant uns quants civils més. Són els de propina d'un exèrcit de fora que veu al poble amb por i pànic i que l'única manera de defensar l'ordre, la prohibició al poble d'ajuntar-se, és matant.
Inclòs aquests assassinats i ferit, ja acabada la revolta, es posen sobre el compte de la revolta.
En Dalmau explica la repressió de l'estat en un apartat a part i es limita a informar de les detencions, amb l'extraordinària col·laboració de la Lliga, i afins, i a les condemnes a morts i a les 5 execucions.
Així el resulta és: els que cremaven i els que s'afrontaven a l'ordre public foren els causant dels manifestants morts. Dalmau! De quin cantó estàs? En aquell temps els socialistes estaven amb els manifestants. Els que tu anomenes forces de l'ordre, i jo assassins, varen matar a companys,a homes i dones del poble, i segurament alguns eren o votaven a socialistes.
Socialistes, republicans, anarquistes, maçons, i poble en general que va lluitar contra la monarquia, i conra la guerra, contra el fanatisme religiós d'aquell temps, es mereixen més respecte.
La part pitjor del llibre és el silenci de la sanguinària i criminal repressió de la monarquia borbònica contra el poble de Barcelona. Més de cent morts civils silenciats i els criminals segueixen en la impunitat i presidint noms de carrers i Institucions catalanes. Els manifestants, tants anys anònims, dones i nens principalment, són els que hem de recordar, i entre ells, en Ferrer i Guàrdia, que els representa. En Dalmau, cent anys desprès ni tan sols s'atreveix a denunciar al i responsable màxim de l'assassinat de més cent catalans: el rei Borbón, Alfons XIII, l'avi de l'actual rei Borbón i Borbón.. Ni té la dignitat d'informar-nos que cents de mils de ciutadans sortiren en moltes ciutats d'Europa denunciant el crim de la monarquia borbònica contra Ferrer i cents de ciutadans assassinats o condemnats a morts amb crits de “Monarquia assassina”, horroritzats i fastiguejats de la medieval repressió, inquisitorial i militar contra ciutadans indefens. Tampoc en fa responsable al govern Maura com ho feien en l'època qualsevol persona civilitzada i progressista.
Però en Dalmau no s'oblida d'enumerar i descriure cada una de les esglésies i de tots els col·legis religiosos socarrimats, amb noms, direccions, detalls i fotos. Tots aquests edificis foren restaurats en menys d'un any, com en Dalmau té el gest de confessar i notificar. I hem d'afegir que foren generosament millorats tots els edificis religiosos amb mobles i biblioteques que la burgesia va reclamar amb inventaris voluminosos, al temps que donaven les gracies al govern de Madrid per la repressió (sanguinària i criminal) que va permetre restablir l'ordre. I la memòria de dones i nens assassinats qui la restaura? Qui la recupera? Ni un nom dels manifestants assassinats, ni el noms dels seus assassins, coneguts. Sols insults als manifestants, que se'l culpa d'ésser víctimes de la vaga, o de la insurrecció, a la que varen participar, o sigui per culpa d'ells mateixos.
Seguint la màxima de Tucídenes i Chomsky, Dalmau ens entreté amb la tràgica crema esglésies reparables i reparades, i no ens parla de les massacres d'humans, ocasionades per l'exèrcit, irreparables, “més d'un centenar de morts civils”, segons el propi Dalmau. Tampoc ens parla sobre els incalculables centenars de ferits, ja que el poble no els portava als hospitals. Per tant, silenci sobre els morts i ferits causats per la salvatgeria de l'exèrcit espanyol, reclamat pels rics i poderosos de la ciutat, com de costum, quan els seus interessos es veuen en perill.
La burgesia catalana molt ben representada per la Lliga, Prat de la Riba i Cambó, no sols va demanar al poble públicament de delatar als manifestants, una manera innoble de culpar-los, sinó que va exigir venjança, i una repressió exemplar amb afusellaments dels manifestants per a que el poble escarmentés i no tornés a insurreccionar-se. Una manera criminal de culpar als manifestants. Els propis poders catalans varen demanar la permanència de més regiments de l'exèrcit espanyol a Catalunya per evitar noves revoltes que posessin en perill, no sols el govern i els interessos de la burgesia catalana, sinó també a la pròpia monarquia, argumentant que en qüestions d'Estat (ahir com avui), han d'anar junts.
En Dalmau, s'ha afegit al grup nombrós de periodistes, polítics, i intel·lectuals oficials, que es dediquen a difondre la historia tergiversada, escrita per la banda de conservadors i monàrquics, implicant a Ferrer en conspiracions i afirmant que Ferrer va participar d'alguna manera o altre en la Setmana Tràgica. Una falsificació històrica, com en les dictadures, explicada pels assassins.
La Setmana Tràgica ho és especialment pel centenar de morts civils ignorats, silenciats, i oblidats. També és tràgica degut a la desinformació que hi ha hagut sobre els fets de juliol de 1909.
Exemplar moralitat del llibre.
En Dalmau és mereixedor com a mínim d'un premi, d'entre els molts que es donen als obedients i submisos intel·lectuals que novel·len la historia al gust dels que manen. Una bona reescriptura de la historia.
La moralitat del llibre es molt exemplar i actual, per tant digne d'un reconeixement de la burgesia: no es pot aixecar-se i rebel·lar-se contra la monarquia, els que manen fan els que els donen la gana , declarar vaga general d'un dia és un error i perillós, el poble no pot protestar de manera autònoma i espontània, ni que sigui un dia, contra les decisions del govern dictades pels empresaris i fabricants, no s'ha de manifestar contra la guerra, contra el Borbón, i exigir una República. Per això estan els representants del poble. El poble per molt fúria, per molt que se l'asfixii, no es pot rebel·lar ja que sols porta a la destrucció, a l'exili, a la presó i a la mort. L'exemple de la setmana tràgica és exemplar, i serveix d'escarment per el poble. No es poden tocar ni contestar els poders establerts, per criminals que siguin.
Un títol ambigu.
Un títol coherent amb un contingut ambigu, consensuat, on es barregen veritats i mentides i s'intenta acontentar a tots. . Un títol ambigu ja que es presenta al mateix sac la violència dels de baix, que respectaven les vides, i els assassinats de l'exèrcit, que obeïen ordres clares de disparar a matar i sense preavís. . El títol és la síntesis d'una tesi falsa i d'un sil·logisme manipulador, que dona a entendre que fou la fúria dels vaguistes incontrolats els que varen provocar la insurrecció,
L'estat de guerra, el va provocar el capità general i la Cierva, al inici de la vaga, al mateix que les ordres de disparar.
En el capítol de la repressió ,
Enlloc de parlar-nos dels catalans massacrats per l'exèrcit vingut de foraii, ens parla de la indignació dels rics, de la campanya de delació de la Lliga dels causants de la revolta i de les esglésies cremades. No parla de la criminal i inquisitorial repressió, sinó de la justificació de la repressió dels assassins. Ens entreté amb els responsables (sempre els culpables són els de baix) de la Revolta i amb en Ferrer, enlloc de parlar-nos dels assassins de manifestants de Barcelona.
És que els soldats que reprimien i detenien a manifestants el primer dia i següents no foren víctimes de la repressió?
En el capítol de les conseqüències,
Ens parla de la caiguda de Maura. Ja que si ens allarguem en el temps podríem parlar també de la revolta a Barcelona del 1936 contra el mateix exercit espanyolista.
La caiguda de Maura no és conseqüència directe de la Setmana tràgica sinó de la campanya internacional contra la Monarquia assassina i contra el govern d'Espanya, contra l'afusellament de Ferrer, que representava a totes les víctimes, als empresonats, als condemnats a morts, i a tots els afusellats. En Dalmau ens presenta la campanya internacional contra la monarquia de manera light, dulcificant i excusant com sempre als assassins, com “la campanya internacional a favor dels detinguts pels fets de juliol”. Dalmau! En Ferrer i els cents de manifestants ja estaven enterrats! Es veritat que feia mesos es feia campanya per l'alliberament d'en Ferrer i demés empresonats. Però un cop assassinat en Ferrer per la monarquia, es cridava manifestava de ràbia contra la monarquia assassina, fet que sembla en Dalmau no s'atreveix a escriure ni tan sols a insinuar. . La caiguda Maura fou conseqüència de la campanya internacional de ciutadans fastiguejats del criminal comportament del Borbón i del seu govern. La caiguda de Maure fou conseqüència del Borbón, que volgué tranquil·litzar l'opinió internacional culpant al Maura. En Maura fou la minúscula pèrdua dels conservadors, una necessària concessió del rei per salvar la cara i seguir en el poder. De totes maneres, els assassins i màxims responsables de la Setmana tràgica, en Maura i els seus ministres tornaren al govern al cap de poc temps, governant juntament amb els lliberals.
La Setmana Tràgica Set dies de fúria sols varen provocar mort, destrucció, i mils d'exiliats. . La burgesia va refer les seves esglésies i escoles cremades i de passada va tancar les escoles laiques i prohibir Solidaritat obrera. Una vaga que va conduir a set dies de fúria, en una insurrecció incontrolada, que va provocar esclats de violència i enfrontaments amb la policia amb el resultat de 81 esglésies cremades i més d'un centenar de morts.
Els protagonistes.
Hi ha un índex amb un centenar de noms sobre els protagonistes dels fets. El protagonista principal és en Ferrer que hi té tot un capítol. Hi han tots els amics de Ferrer, familiars, professors de l'escola moderna i militars que el van jutjar i condemnar, que no tenien res a veure amb la setmana tràgica però estan en la llista. Son la majoria.
Després hi han els lexourristes, que ens assabentem que sols un dels dirigents fou condemnat.
Alguns anarquistes, socialistes republicans detinguts, que varen participar en els fets.
Hi surt el Rei Borbón, però no com assassí, sinó com a víctima d'atemptats. També hi surten Maura, La Cierva, Cambó , Prat de la Riba, però no com a autors de la repressió i responsables dels fets, sinó com a polítics.
No hi surten els morts civils. Desapareixen. Però l'únic capellà mort a trets si que té nom i surt en els protagonistes.
* En Dalmau és llicenciat en dret, ex alcalde d'Igualada del polític socialista, , ex regidor, ex parlamentari, ex president de la Diputació de Barcelona, etc., divulgador de mentides d'estat, escrivà de la historia dels que manen. |
Mira també:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/166473
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: ANTONI DALMAU, divulgador de les mentides sobre la implicació de Ferrer i Guàrdia en la Setmana Tràgica
|
|
per a |
28 abr 2010
|
malcom x semble pensar en antoni dalmau i va dir allo de "si no esteu previnguts d´avant els mitjans de comunicacio, us faran estimar l´opresor i odiar
l´oprimit"
salut i revolta. |
|
Re: ANTONI DALMAU, divulgador de les mentides sobre la implicació de Ferrer i Guàrdia en la Setmana Tràgica
|
|
per pep |
28 abr 2010
|
|
vaya pajaru aquest dalmau |
|
|
