Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
Salvador Espriu: la font en el desert
12 abr 2010
El poeta de Sinera viu als 25 any de la seva mort
Salvador Espriu: la font en el desert
Neus Dalmau
       

Quina pot ser la raó per la que un gran escriptor deixi la prosa de forma sobtada per dedicar-se exclusivament a la poesia? Què és el que hi ha en els versos que fa que un narrador de la dimensió de Salvador Espriu els abraci com a únic llenguatge, abandonant definitivament un génere, que segons en Josep Plà, tenia en ell un dels nostres màxims exponents?
L’esfondrament sobtat de tot un món que va significar la guerra, en un país que havia assolit una cimera de llibertat que Espriu visqué en plenitud, ens dugué a un estat d’anorreament total. Aquell narrador avantguardista, que havia superat esportiu i vigorós la corrent noucentista amb les noveles "El doctor Rip" i "Laia", amb "Aspectes", "Ariadna al laberint grotesc" i "Miratge a Citerea", es veia ara, el 1939, obligat per el seu art, a escriure una peça de teatre, "Antígona", alliçonant, com els tràgics grecs. El tema: la lluita entre germans i la compassió pels vençuts. A partir d’aquí només el cant.
M’atreveixo a apuntar la possibilitat de que potser en Salvador Espriu, que reconeix únicament el mestratge de Joaquim Ruyra i Jacint Verdaguer, fes seus també en aquells moments terribles el darrer vers del també terrible Comte Arnau del poema de Joan Maragall: «Basta una noia amb la veu viva per redimir la humanitat» o aquell altre tant o més contundent: «La poesia tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes».
Sigui per la raó que sigui, l’Espriu per sempre més va escriure només poesia, amb les excepcions de dues peces de teatre, "Primera història d’Esther" (1948), i a petició de l’actriu Núria Espert "Una altre Fedra si us plau" (1978) a més d’alguns treballs de crítica. Només poesia, cercant rigorosament, obsessivament el sò i l’armonia de la llengua, la inspiració constant de la deessa que el fa cantar amb la musica de les paraules, que fa de la paraula una font viva capaç de connectar amb l’inconscient més profund, d’assedegar l’ànsia d’aigua de tot un poble en la penosa travessa pel desert de la dictadura feixista.

El somni de llibertat esdevé la cadena
que em lliga ja per sempre
al meu cant dolorós.

Una promesa i una declaració d’amor i de principis, la consciència de guardar el nostre preuat tresor per a les generacions futures, de cobejar la petita flama, de fer la màgia de la transfiguració personal i colectiva, com la noia de Maragall, per la canço.
Va quedar-se, el poeta; no s’en va anar com els altres a l’exili. Es va quedar en el silenci i la grisor. I en l’aillament de la solitud més pregona, va anar fent la lenta digestió de la rancúnia exorcitzant els fantasmes de la misèria, el terror i la por. Es va quedar al cementiri
(Oh Sinera!), però no «a veure que», com diria Casasses: es va quedar com un monjo guerrer que fa un vot, fent-se a si mateix promesa de resistència en la petita grandesa dels mots, teixint i desteixint la lletra delicadament, tossudament, vivint i desvivint morts, creant el mite que el durà finalment a assolir conclusions de mística saviesa.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindràn molts noms a un sol amor.

I fou ell proposat vàries vegades al premi Nobel i fou ella la veu salvadora que congrià tants anhels soterrats en un clam mut, en un gest que anà fent i donant ales als nous trobadors, que ens donarà ales per sempre a tots perque recordem qui sóm i d’on venim, i si tornem altre vegada al cementiri (Déu no ho vulgui) sapiguem el que hem de fer: amagar en el racó més profund del temple, com els antics egipcis, les sagrades llavors del blat, tot esperant novament la vinguda de les aigües.
Mira també:
http://www.floresdeuxmal.com

This work is in the public domain
Sindicat