|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Una Església divorciada de Crist
|
|
|
per Antoni Ferret |
01 abr 2010
|
|
|
El llibre de Pagola «Jesús. Aproximació històrica» dóna una visió esplèndida de la figura i l’actuació de Jesús de Natzaret. Visió que he procurat transmetre simplificadament en quatre articles («Crist i els pobres», «Crist i els pecadors i pecadores», «Crist i les dones» i «Crist fou un radical»). El llibre, per cert, ha estat retirat de les llibreries per ordres anònimes.
Una cosa que és inevitable que et vingui a la ment en considerar les actuacions de Crist és que poc s’assemblen al que és l’actuació de l’Església en la seva expressió principal: la jerarquia. A vegades sembla que siguin dues coses que no tinguin gaire cosa a veure.
Si Jesús sentia una prioritat pels pobres, predicava en els seus ambients (àmbit camperol i pobletà), els dirigents de l’Església sempre sembla que estiguin més a gust amb els rics i els poderosos. I ells mateixos sovint ho són. I els pobres hi tenen poca presència (de vegades no passen de la porta del temple, demanant almoina). És clar que hi ha bones excepcions: una bona part de l’Església sud-americana, les institucions assistencials (Càrites), les missions... Però és suficient?
Crist s’apropava als pecadors i pecadores, convivia amb ells i hi menjava. L’Església més visible (la dels càrrecs superiors) el que fa més aviat és condemnar i apartar. ¿Ens podem imaginar un bisbe parlant amb una treballadora del sexe? ¿Hi ha una relació pròxima, o fins i tot «normal», de l’Església institucional amb persones divorciades i tornades a casar?
Una de les coses que més sobta dels Evangelis és l’actitud de Crist amb les dones. Sobretot quan se sap la situació extremament marginada que les dones tenien en aquella societat. Sabem que el seu grup de seguidors estava integrat per homes i dones. Cosa que ens ha estat difícil de prendre’n consciència, ja que els Evangelis, escrits per homes, no ens en parlen. (Però se’ls va escapar de dir-ho en una ocasió, la del peu de la creu: «...dones que l’havien seguit des de Galilea».) I l’Església? Una organització institucional totalment masculina (excepte les monges). Totalment prohibit l’accés al sacerdoci. Per què, aquesta discriminació? (Hi ha una excepció: l’Església Anglicana.) En la nostra Església, les dones són la majoria dels assistents a missa i les que fan les tasques parroquials, però la tasca expressament religiosa major que tenen és poder llegir els textos bíblics. (En «una» ocasió, en una parròquia innovadora, he vist una dona predicant.)
Crist va ser un radical. Deia coses que sobtaven i escandalitzaven. Ell i els seus seguidors i seguidores semblaven un grup de marginats, anant de poble en poble. Vivien de manera més o menys primària. Tenia bona relació amb els pecadors i pecadores, però no pas amb els grans sacerdots, ni els reis ni els governants. L’Església oficial és ben bé «tot el contrari». En general, i salvant excepcions (Casaldàliga i altres), viuen «bé», i es fan preferentment amb autoritats i gent de pes. Van amb una cura especialíssima amb allò que diuen... L’Església és una mestra en l’art de la diplomàcia. Un art de dir les coses sense que sembli que vulguin dir res. Una comparació amb Crist i els seus deixebles serien els capellans obrers de la França de 1950.
Hi ha, gràcies a Déu-Dea, sectors d’Església alternatius. Moviments de renovació, fins i tot congregacions religioses (jesuïtes, per exemple), missions del Tercer Món, institucions assistencials, ONGs... i gent diversa. Però la cúpula... s’hauria d’escombrar!
Antoni Ferret
http:// www.moviments.net/aferret |
This work is in the public domain |
