|
|
|
Anàlisi :: globalització neoliberal |
|
El Sud li deu al Nord?
|
|
|
per red |
25 mar 2010
|
Esther Vivas
Una mirada deu anys després de la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern |
El pagament del deute extern dels països del Sud és un dels principals instruments de submissió d'aquests a la globalització neoliberal en mans de les elites polítiques i econòmiques globals i nacionals. Es tracta d'un llast que condemna a la pobresa a centenars de milers de persones que veuen com els seus béns i recursos naturals són espoliats, privatitzats, exportats... per tal de pagar un deute que no repercuteix en el seu benestar.
Una suma que augmenta dia a dia. Si prenem els diners transferits per aquests països des dels anys 80 fins a l'actualitat, observem com el total inicial del deute ha estat pagat amb escreix, deu vegades més, però, paradoxalment, estan cinc cops més endeutats. És el que el moviment contra el deute ha anomenat “l'espiral del deute”, una lògica de dependència Sud-Nord que aporta importants beneficis tant a institucions internacionals com nacionals. L'any 2005, per exemple, els països del Sud van transferir al Nord en concepte de pagament del deute gairebé 551 mil milions de dòlars, cinc vegades el que els països del Nord els van donar com Ajuda Oficial al Desenvolupament, uns cent mil milions de dòlars.
L'aniversari, aquests dies, dels deu anys de la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern, que va tenir lloc el 12 de març del 2000, i que va mobilitzar a milers de persones a tot l'Estat espanyol i que va recollir un milió de vots contra el pagament del deute, ens recorda que avui, com abans, és necessari seguir exigint l'anul·lació incondicional d'aquest deute il·legítim. A la vegada que cal reivindicar la fi de les condicionalitats imposades per les Institucions Financeres Internacionals i exigir el pagament d'un deute ecològic, social i històric que els països del Nord tenen amb el Sud, fruit de segles d'expoli dels seus recursos naturals.
El moviment contra el deute extern porta més de deu anys denunciant l'impacte del pagament d'aquest deute en les poblacions més desfavorides dels països del Sud i d’aleshores ençà ha aconseguit molt i molt poc alhora. En el terreny simbòlic, s'han fet avanços importants: s’han deslegitimat les institucions internacionals i se les ha identificat, juntament amb els països membres del G8, com les màximes responsables de la situació d'endeutament actual; s’ha situat la qüestió del deute a l'agenda política; i s’ha sensibilitzat a àmplies capes de la població sobre el seu impacte en els pobles del Sud.
Pel que fa a fites concretes, el balanç és molt més feble. Malgrat les declaracions de bones intencions realitzades a diferents cimeres internacionals, els països del G8 pràcticament no han realitzat accions concretes de condonació. A la cimera de Colònia, juny 1999, els caps d'estat dels països més rics del planeta es van comprometre a anul·lar el 90% del deute bilateral i multilateral dels 42 països més endeutats. Però, malgrat aquestes afirmacions, les xifres del comunicat oficial, setanta mil milions de dòlars, equivalien tan sols a un 3% del deute total dels països del Sud. En reunions anteriors, els líders del G8 ja havien realitzat promeses en la mateixa direcció: a la cimera de Nàpols, 1994, van prometre l'anul·lació del 67% del deute; a la cimera de Lió, 1996, del 80%; i, posteriorment, a la cimera de Gleneagles (Escòcia), 2005, van arribar a prometre la cancel·lació del 100%. Però les dades parlen per si soles: des de 1999 el deute global dels 42 Països Pobres Altament Endeutats lluny de reduir-se ha seguit augmentant.
Aquesta contradicció, entre promeses i realitat, posa de relleu l'interès dels països del G8 per seguir sent creditors d'aquest deute i mantenir un mecanisme permanent de transferència de riquesa del Sud als capitalistes del Nord. Els països que ocupin una posició geoestratégica rellevant o que es mostrin més dòcils seguiran rebent mesures de reducció del deute, però que no els serviran per a alliberar-se del pes neoliberal. El deute és un clar exemple de la dominació Nord-Sud i les elits polítiques i econòmiques no renunciaran fàcilment a ella.
Però s'han obert oportunitats polítiques pel moviment contra el deute. A l’Amèrica Llatina, governs com el d'Hugo Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Rafael Correa a Equador han portat a terme unes polítiques de ruptura parcial amb l'imperialisme i el neoliberalisme, retornant a l'Estat un major pes de regulador social i augmentant el control públic sobre els recursos naturals, recuperant el concepte de sobirania nacional. En concret, els passos donats per governs com el de Correa a Equador són exemples de que és possible dir “no” al pagament del deute, com va fer en el seu moment Argentina després de la crisi del 2001. La denúncia dels deutes odiosos i il·legítims i la suspensió del pagament dels mateixos és un acte legítim que tot govern sobirà hauria d’estar disposat a fer a favor dels seus pobles.
Esther Vivas és militant de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i autora de "En pie contra la deuda externa" (El viejo topo, 2008). |
Mira també:
http://esthervivas.wordpress.com/
|
This work is in the public domain |
