|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
Crítica a los métodos sindicales
|
|
per Critica a los métodos sindicales [Novedad Aldarull]
Correu-e: editorial ARROBA aldarull.org (verificat)
Telèfon: 935008564
Adreça: C/Martinez de la rosa, 57 (Barcelona) Gràcia |
25 mar 2010
|
|
Novedad editorial para el debate |
|
Crítica a los métodos sindicales
Alfredo Maria Bonano
Editorial Aldarull
112 pag. 18×12 cm
5€
El debate en torno al sindicalismo o anarcosindicalismo viene ya de antiguo en los medios libertarios, hoy vuelve a cuestionarse su rol y su utilidad. ¿Es un medio o un fin en sí mismo? ¿Es el sindicalismo una alternativa viable? ¿Sirve para desarrollar la autonomía y la acción directa o por el contrario las anula? ¿Es posible impedir su progresiva burocratización e institucionalización? ¿Tiene sentido encuadrar a las masas bajo una sola organización?
El autor nos plantea estas y otras cuestiones en este profundo análisis rompiendo tabúes arraigados que nos han impedido realizar un imprescindible proceso de autocrítica, llevándonos en muchos casos a repetir los mismos errores o a dedicar nuestro tiempo a alimentar mastodónticas estructuras que, ahora vacías, no son más que la carcasa hueca de un pasado añorado.
Alfredo Maria Bonanno es un anarquista nacido en Italia en 1937. Es uno de los principales difusores de lo que se ha dado en llamar insurreccionalismo. Ha escrito numerosos ensayos. Uno de ellos, El placer armado, fue prohibido en Italia y el autor pagó con 18 meses de encarcelación. Desde los años 80, fue redactor responsable de las revistas Provocazione y Anarchismo, actividad por la que también ha sido procesado. En 1989, fue detenido junto con Pippo Stasi en relación con el atraco a una joyería en Bérgamo. Después de ser puesto en libertad, si eso puede suceder hoy día, en 1995 resulta encausado en el Caso Marini, un gran plan gubernamental para anular el auge del anarquismo en Italia.
En la actualidad Alfredo se encuentra en la cárcel en Grecia por participar en un atraco al Banco de Pireus en Trikala. Un acto en solidaridad con la insurrección griega. |
Mira també:
http://www.acciocultural.org
http://www.aldarull.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per xx |
25 mar 2010
|
|
ai ai, canya |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per Kimet |
25 mar 2010
|
A l’apartat de l’escrit, Las limitaciones del anarcosindicalismo, comença dient que l’anarcosindicalisme va més enllà de ser un mitjà pot acabar evolucionant cap el revisionisme (Suècia) o autoritarisme (?!) (Espanya). Segons Bonanno, l’anarcosindicalisme al igual que el sindicalisme no pot garantir que la producció estigui en mans dels mateixos treballadors, ja que no són els propis treballadors els que elegeixen els seus objectius, sinó la direcció sindical. Primer error, a la CNT per exemple hi han càrrec però els càrrecs són elegits per la militància i poden ser revocats en qualsevol moment.
Després diu una cosa que fa bastanta gràcia també: No debemos olvidar que el sindicalismo es una organización de productores, por lo tanto, de un alto indice económico; pero es también un organismo dirigido por hombres que están altamente politizados, incluso si sólo a un nivel personal. En el caso de una organización anarcosindicalista, estos hombres podrían ser anarquistas, de modo que rehusarían sus derechos como “dirigentes” sindicales. Muy bien, en ese caso la organización se dividiría o moriría para reaparecer en una serie de iniciativas dirigidas por la base sin que haya necesariamente ninguna línea centralizada a parte de sus comunes intereses económicos y revolucionarios. Pero, en ese caso, ya no estaríamos dentro del concepto del anarcosindicalismo.
Que jo sàpiga els productors, treballadors (i més els que veuen necessari afiliar-se a una centra anarcosindicalista), no és que tinguin un alt índex econòmic, i menys amb els temps que corren… Clar que els anarcosindicalistes estan polititzats, però no només els que ocupen càrrecs (i que abans no n’ocupaven i més endavant els hauran de deixar), sinó també els afiliats, de fet, quan un s’afilia a un sindicat o a qualsevol organització política és perquè està polititzat. La CNT ja està dirigida per la base, el que passa és que és necessari una organització que tingui gent encarregada d’assumptes particulars (secretari d’organització, secretari de premsa i propaganda, secretari general,etc), però aquesta ha d’actuar segons els acords de l’assemblea del conjunt de militants d’un sindicat se li dóna un toc d’atenció i si el cas és molt greu o reiterat és immediatament substituit. Li recomano al senyor Bonanno que es llegeixi: Anarcosindialisme: Teoria i pràctica de Rudolf Rocker perquè va més perdut que una truita al mar.
Afirma que els que ocupen càrrecs d’un sindicat són les persones més preparades i això comporta obrir les portes al compromís o a l’autoritarisme. Bonanno fica la pota a la galleda, ja que l’anarcosindicalisme no pretén que els més preparats ostentin càrrecs, sinó que tots els militants estiguin preparats per ostentar càrrecs, que tots els treballadors siguin capaços de produir segons els seus interessos, en fi, de ser els únics amos de les seves vides.
Posa com exemple de revisionisme anarcosindicalista el cas suec, on existeix un estat del benestar potent i una organització “anarcosindicalista” la SAC, adherida actualment a Solidaritat Internacional Llibertària (Organització sindical internacional on també hi ha la CGT). Assenyala el canvi de tàctica sindical del SAC, aquest rebutja la propaganda insurreccional i opten pel pacifisme, ja que la societat així ho demana. Segons Bonanno la base dels obrers suecs està buscant un nou camí, cap a la destrucció del treball, mentre que els dirigents anarcosindicalistes estan renegant dels mètodes insurreccionalistes. Hi ha una fractura entre els interessos dels obrers i la base sindical.
No dubto que la SAC es convertís en una organització reformista, per alguna cosa no estar a la AIT. Ara bé, d’això, ha dir que els treballadors suecs busquen la insurrecció i la destrucció de l’estat com afirma Bonanno hi ha un pas. A més, no crec que el SAC sigui un exemple d’anarcosindicalisme, és com si digués que la CGT és anarcosindicalista (amb tots els meus respectes per la gent vàlida que hi ha la CGT). D’altre banda, la CNT tampoc és insurreccionalista, i busca la manera de millorar les condicions de treball, però això no significa oblidar-se de l’objectiu final, el comunisme llibertari. No crec que sigui necessari triar entre l’insurreccionalisme -que no té en compte el context- de Bonanno i el reformisme del SAC. Si ara la CNT digués de col·locar bombes per tal de destruir l’estat, tota la bona feina feta en els últims anys se’n aniria a norris, i no per això significa que sigui una organització reformista.
Bonanno també senyala el cas espanyol, en concret, crítica la participació de membres de la CNT en el govern de la II República. Bonanno diu que la base no va ser consultada i que només uns pocs membres van elegir l’entrada de la CNT al govern. Els dirigents i les masses per un costat. Això va suposar que les masses assumissin les grans construccions col·lectivistes i comunitàries, resolguessin problemes econòmics d’importància i lluitessin contra els feixistes als carrers, els dirigents es van mantenir apart. Amb això li haig de donar força la raó. Aquest tema és força complicat ja que els dirigents cenetistes van justificar-ho, dient que la situació ho requeria ja que estaven en una guerra. Els partits anticapitalistes justifiquen la participació a les eleccions per tal de d’assabentar-se de què fan els partits i la classe dirigent, però això, no es pot comparar en una situació de guerra. Tot i això, la CNT només va estar dins el govern de la República sis mesos, després dels fets del maig del 37 el va abandonar conseqüenment.
Segons Bonanno (sense cap prova), quan Líster va començar la destrucció sistemàtica de les col·lectivitats, els col·lectivistes se’ls hi va impedir resistir-se per una ordre de la CNT. Bonanno no té en compte que per molt que els col·lectivistes haguessin resistit, no podien fer res amb el seu armament precari, contra un exèrcit regular, nombrós i ben armat (el govern de Negrin tenia el suport de la URSS i estava molt més influenciat per aquesta que el de Largo Caballero).
Sobre l’acció directa i el sindicalisme l’autor afirma que una organització sindical no pot practicar l’acció directa. Posa l’exemple que en el cas que els treballadors sabotegin el ferrocarril poden passar dues coses:
El sindicat, secretament ordena sabotejar totes les locomotores. Els treballadors obeint les directives sindicals, aconsegueixen inutilitzar-les. D’aquesta manera, la pressió del sindicat (al igual que l’estat) fa que els treballadors acceptin el sabotatge.
Bonanno, aquí torna a equivocar-se, ja que l’anarcosindicalisme és una organització de baix a dalt, qui decideixen són els treballadors. A mi, encara que el Comitè Nacional o Regional digui que haig de fer una cosa, no la faré si hi estic en contra. En tot cas els objectius i mètodes del Comitè Nacional o Regional són decidits pel conjunt de militants dels diferents sindicats. Per tant serien els treballadors i no una direcció sindical, els que decidirien boicotejar el ferrocarril.
2.) Els treballadors organitzats desde la base, inclòs en grups aïllat, la posiblitat de la lluita contra l’explotació capitalista i la col·laboració sindical. Decideixen sabotejar el ferrocarril i els altres treballadors els segueixen.
Diu Bonanno i jo hi estic d’acord, que el primer cas, no és acció directa ja que la decisió ve d’una direcció sindicalisme. Afirma però que encara que fossin sindicalistes llibertaris, sorgiria l’autoritarisme ja que s’imposarien la revolució a la massa. No hi estic d’acord, ja que els llibertaris (anarcosindicalistes o no), en cas de revolució (que d’això estem molt lluny) no pretenem imposar a la massa, sinó que tothom participi en aquesta. En tot cas volem imposar-nos als capitalistes, a la burgesia, i a l’estat i les seves forces que protegeixen el sistema.
Crítica que els líders anarcosindicalistes no voldran abandonar la seva posició i participar juntament amb els treballadors a la tasca concreta. Bé podem considerar Durruti com un “líder” anarcosindicalista i bé que va participar al Front d’Aragó i a les col·lectivitzacions. Tot i que és cert que hi han casos més polèmics, com els de Federica Montseny. Per últim diu que els treballadors no necessiten sindicats, partits, sectes per portar a terme el seu alliberament. Gràcies per comparar l’anarcosindicalisme amb una secta (amb això coincideix amb els marxistes-leninistes i altra personal esquerranista que també ens ho diu), és cert els treballadors només es necessiten a si mateixos per alliberar-se però cal que s’ajuntin i es donin suport mutu, i això es dóna mitjançant la organització, diga-li sindicat, consells obrers, assemblees,etc. Sense organització, no s’alliberaran, a no se que alliberin el seu propi karma.
Afirma que el sindicat (no fa cap distinció entre sindicats) durant la fase prerevolucionària col·labora amb els patrons, un intermediari que garantitza guanyar certs drets limitats, però que també lluita per perpetuar les condicions que permeten que aquesta lluita tingui lloc. Home, si la CNT col·labora amb els patrons devem ser una mica masoquistes ja que ni ells ens tenen gaire estima, ni entenc perquè perdem el temps anant a protestar perquè no siguin aixafats encara més els drets dels treballadors, per altre banda si tan amics som, ja ens podrien donar alguna subvenció…
Bonanno creu que la solució als mals del sindicalisme són els nuclis autònoms de base. La diferència entre aquests nuclis autònoms de base i l’organització sindical només pot entendre’s a través de les relacions econòmiques. La situació econòmica podria organitzar-se sense cap estructura opressiva que el controlés i dirigís i que digués els objectius que s’han d’aconseguir. Diu que això el treballador ho entén perfectament, que sap exactament com està estructurada la fàbrica i que superada aquesta barrera podrà utilitzar l’economia pel seu propi interès. I que això suposarà el canvi de relacions tan dins com fora la fàbrica. Considera que el sindicat filtra i deforma la informació que després rep la base. Això no és així, ja que cada sindicat envia la informació o propostes i aquesta es discuteix entre els diferents sindicats en un ple.
Aquests petits grups de base atacarien els centres de producció i això seria un exercici de cohesió per els pròxims episodis de lluita. Bonanno omet la capacitat repressora de l’estat, si un o diversos grups de base ataquessin els centres de producció, aquests grups al no tenir el suport i les eines que pot tenir un sindicat, serien ràpidament eliminats per l’estat. Bonanno i altres insurreccionalistes italians han passat gran part de la seva vida a la presó. De fet, un dels problemes principals que ha tingut l’insurreccionalisme és la seva falta d’anàlisis (potser perquè rebutgen completament a Marx…) i de convertir la violència revolucionària en un objectiu en si mateix “el gozo armado”, així la lluita armada es converteix en un espectacle més de la societat de consum que critiquen. D’altre banda, Bonanno no concreta com es relacionarien entre si els diferents grups, ni com he dit abans, com actuarien en cas de repressió. És aquest també un dels problemes de l’insurreccionalisme, ho crítica tot, però és una crítica molt superficial i buida de continguts, sense una alternativa clara. L’insurreccionalisme té certes conexions amb alguns punts del pensament postmodern, nega unes lleis mínimes generals, l’espectacularitat de l’acció violenta per arribar a les masses, la imatge de l’acció revolucionària enfront les idees, la lluita pel present i la pèrdua de valor del passat. Posar-ho en dubte tot sense cap prova pot ser igual de perillós que creure cegament en la ciència, de fet hi han sectes que agafen un discurs “ecologista anticientífic” i diuen que el sida no existeix, que és un invent dels EUA.
Tot i això, algunes crítiques de l’insurreccionalisme poden ser vàlides, per exemple per evitar que es crei una estructura sindical massa burocratitzada o que no es qüestioni el càrrec d’una persona a causa del seu lideratge,etc. De fet jo no em considero un anarcosindicalista pur, crec que l’anarquisme va més enllà del treball a una organització sindical, i que els sindicats de la CNT també han de fer feina a nivell cultural, de defensa del territori,etc. Però si que crec que ha d’existir una organització, diga-li CNT, TNT o Fulano Mengano, el nom és el de menys l’important són el que fan els seus militants. És per això que crec que en els grups de base que proposa Bonanno també es podrien donar dinàmiques autoritàries, el cap i a la fi, qui fa les organitzacions o grups som les pròpies persones.
Per veure una crítica ben elaborada a Bonanno i l’insurrecionalisme:
‘Anarquía profesional y desarme teórico’ de Miquel Amorós
PD: Per cert, molt bomica la bandereta de la portada, jeje.
http://unaminoriaradical.wordpress.com/ |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per .... |
25 mar 2010
|
Trobo que la publicació d'aquest llibre és molt encertada avui dia i es fa molt necessària, ja que ara mateix no existeix cap mena de moviment llibertari i hem d'intentar carregar-nos el poc que queda, com ara la CNT.
Molt bé companys, ho estem casi aconseguint, us agraeixo molt aquesta aportació teòrica que te molt a veure amb la realitat que vivim cada dia als carrers.
És una alegria trobar-me amb aquest escrit, ara que portava setmanes deprimit a casa per la perdua d'un diari tan estimat com era l'Antisistema, el qual ha ajudat molt a seguir destruint les poques restes que podien quedar a Barcelona del moviment llibertari.
Ara serà molt més fàcil poder seguir imposant els nostres dogmes moralistes.
Salut i AnarKKKia |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per jo |
25 mar 2010
|
colla de frikis que es dediquen a criticar a la gent que lluita pensant-se que a base de posar petardos la gent s'aixecara dema pasat i intaurara la societat sense classes i el comunisme llibertari. Que no saben que lo de V de Vendetta es una peli.
que ens deixin en pau a la gent que lluita, que fotin les frikades que els hi don la gana pero que ens deixin en pau. |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per Peter Juanete |
25 mar 2010
|
|
Quina frikada... farà les delicies dels anormals del ateneu del Besós... |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per un |
26 mar 2010
|
|
Bonnano treballa o està jubilat? Ho dic perquè la majoría dels que estan en contra dels sindicats o no treballen o son pur lumpen. |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per xxx |
26 mar 2010
|
|
bonano esta en el talego por luchar |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per libertario |
26 mar 2010
|
|
Joder como se ponen algunos por la simple edición de un libro, nadie ha dicho que no se pueda criticarlo como h hecho el tal kimet ... |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per penoso |
26 mar 2010
|
|
QUé triste toda esta caverna difamadora que pulula por la red... Por un libro, que, en todo caso, puede inducir al debate, hay gente que se pone de los nervios... Realmente, como decía Ricardo Mella, aquí huele a coacción moral por parte de esa gente "que lucha" y que forma parte de "los movimientos sociales"... Triste, triste... Yo, por mi parte, primero leeré el libro y luego, en todo caso, me formaré mi opinión. |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per Kimet |
26 mar 2010
|
De fet, si algú no té pasta o no es vol comprar el llibre, està penjat a la pàgina web de la xarxa anarquista. Penso que els arguments que dóna per criticar l'anarcosindicalisme són fàcils de rebatre, sinó comproveu-ho vosaltres mateixos.
L'insurreccionalisme va tenir bastant d'èxit a Itàlia, però la força repressiva de l'estat va fer que molts anarquistes (entre ells Bonnano), es passésin part de la seva vida a la presó.
Crec que hi ha un tipus d'anarquisme entre ell, l'insurreccionalisme que és un producte de la socitetat de masses, un producte de la postmodernitat. Tot això de les accions espectaculars sense tenir en compte la capacitat repressora de l'estat ni la resta de la societat, la mania a qualsevol forma d'organització (fins i tot aquella horitzontal és vista com una altre forma d'autoritarisme), a les sigles. També "el jo" de l'individu per sobre de qualsevol projecte comunitari. De fet, el que és interessant de l'anarquisme és que lluita per una societat on tothom tingui accés als mitjans de producció però respectant les particularitats de l'individu. El problema és quan l'individu està per sobre de tot. L'altre dia parlant amb un individualista em deia que la revolució podia ser personal i fer-se al sofà de casa seva. Jo vaig pensar que això un s'ho pot permetre perquè viu en aquesta societat, si hagués nascut a Somàlia per exemple, no seria el cas. Tot això pot derivar en pur nihilisme egoista, o en deixalla, com l'anarcocapitalisme.
Tot i això els insurreccionalistes són companys de lluita, encara que ens deixin verds i penso que ens hem de solidaritzar igualment amb ells en casos de repressió.
Salut i anarcosindicalisme! |
|
Gran Libro
|
|
per CEOE |
27 mar 2010
|
Es un libro muy interesante. Especialmente para los trabajadores y trabjadoras porqué desmonta el mito de que deben organizarse para conseguir algo.
Próximamente será repartido por aquellos centros de trabajo donde existan situaciones de desacuerdo. De esta manera aquellos trabajadores inteligentes entenderán que deben volver a su puesto en lugar de hacer caso a tanto agitador pancartista.
Ver próximas charlas de Bonanno en:
http://www.fundacionfaes.es/ |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per jajaja |
28 mar 2010
|
me hace gracia que haya tanta gente se ponga así por la presentación de un libro, que seguramente ni se han leido. No creo que el anarcosindicalismo esté amenazado por la existencia de este libro.
No creo que sean una "colla de frikis" sino unos compañerxs de lucha.
pd: visto lo que hacen las personas normales, me alegro que los del ateneu del besós sean anormales. |
|
Re: Crítica a los métodos sindicales
|
|
per libertario |
29 mar 2010
|
|
Para el gilipollas de CEOE : Hay que tener mala baba y ser realmente mezquino para difamar así a alguien que está en la cárcel en estos momentos ... |
|
|
