|
|
|
Notícies :: @rtivisme : altres temes |
|
Diafragma estrena als cines de Barcelona La Bomba del Liceu
|
|
|
per |
12 mar 2010
|
|
|
A finals del s.XIX un fet va commocionar la societat establerta: l’anarquista Santiago Salvador va llançar una bomba a la platea del Gran Teatre del Liceu amb el resultat de vint morts. Més d’un segle més tard, La bomba del Liceu és una reflexió sobre aquells fets, amb diversos testimonis, com el novel•lista Eduardo Mendoza o l’historiador Lluís Permanyer, entre d’altres. L’anarquisme, el modernisme, les execucions públiques i la burgesia del s. XIX es donen la mà amb la memòria històrica de la ciutat i les reivindicacions antisistema, sempre amb el Teatre del Liceu com a espai d’una confrontació que avui encara és present.
Fitxa Tècnica
Direcció i guió: CARLES BALAGUÉ
Director de Fotografia: CARLES GUSÍ
Muntatge: XAVIER CARRASCÓ
Directora de producció: SUSANNA BATALLA
Tècnic de So: FELIP ARAGÓ
Tècnic HD: JOSÉ MÁRQUEZ
Ajudants de producció: JOSEP GUTIÉRREZ i DAVID PIEROLA
Disseny gràfic: JOAN VALLDOSERA
Producció executiva: MARTA RANER i CARLES BALAGUÉ
Distribuïdora: DIAFRAGMA PC
Fitxa Artística
ROGER ALIER (Crític d´òpera)
JOSEP CAMPRUBÍ (Professor)
ANTONI DALMAU (Escriptor)
JOAN DE DÉU DOMÈNECH (Autor del llibre “L´espectacle de la pena de mort”)
FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA (Periodista i escriptor)
JOAQUIM IBORRA (Responsable centre de documentació GTL)
MIQUEL LERÍN (Agent artístic)
PERE MARAGALL (Professor literatura catalana)
DOLORS MARÍ (Doctora en història contemporànea)
JOSEP MARTÍ I GÓMEZ (Periodista)
GUILLEM MARTÍNEZ (Periodista)
EDUARDO MENDOZA (Escriptor)
ENID NEGRET (Doctora en arts escèniques)
LLUIS PERMANYER (Periodista i escriptor)
FERRAN RODRÍGUEZ (Propietari restaurant Can Lluis)
JAUME TRIBÓ (Mestre apuntador del Gran teatre del Liceu)
EL DIRECTOR: CARLES BALAGUÉ
Assagista i crític de cinema, al llarg de la seva trajectòria professional Carles Balagué ha escrit diversos llibres, entre d’altres: François Truffaut, Les millors pel•lícules de cinema negre o el darrer, Pel•lícules clau del cinema musical, coescrit amb Rafel Miret. Des de fa 14 anys programa els Cinemes Méliès de Barcelona, dedicats a la difusió del cinema d’autor contemporani i guardonats amb el Premi Sant Jordi l’any 1996. Productor, guionista i director de cinema, ha estat el responsable del guió i la direcció de quatre curtmetratges i onze llargmetratges. El film La Casita Blanca. La ciutat oculta (2002), que va escriure i dirigir, va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i és un dels documentals més vistos dels darrers anys.
CARLES BALAGUÉ PARLA DE LA BOMBA DEL LICEU
“Després de referir-me a la Barcelona de la postguerra, amb les seves llums i ombres, a La Casita Blanca, l’espectador es pot preguntar quina necessitat hi ha de viatjar en el temps i remuntar-nos al 7 de novembre de 1893, quan l’anarquista Santiago Salvador llança dos bombes Orsini a la platea del Gran Teatre del Liceu amb un balanç de vint morts, tenint en compte que només va explotar un dels dos artefactes. Quina relació pot tenir amb la nostra actualitat un fet tan llunyà en el temps? Com es pot extrapolar un fet ubicat a la Barcelona d’aquell trienni de les bombes a la realitat dels nostres dies? És tant diferent aquesta Barcelona del 2010 a la de finals del segle XIX?
Em feia moltes preguntes sobre un succés que segons els diaris i els historiadors era l’obra aïllada d’un anarquista visionari i ple de contradiccions, probablement fruit de la seva època i ubicat dins un context històric a on la lluita de classes va passar a tenir una dialèctica bel•ligerant amb un notable predicament a Barcelona, molt distinta a la pluja de doctrines socialistes que van convertir Madrid en un territori més donat als pactes i tripijocs, sobretot en l’àmbit polític.
En aquella Barcelona dominada pel Gran Teatre del Liceu, a on els canvis socials no havien transformat l’esperit ni de l’espectacle ni de l’indret. Una Barcelona –la de 1893— modernista, culta, amb una burgesia preocupada per deixar una petjada perenne a la ciutat, per inventar un nou estil arquitectònic pròxim al simbolisme que trenca les simetries de les formes i que és la llavor de cert Modernisme; a moments és gairebé una necessitat de reinventar-se com a puixant en el poder. Però que també feia cas omís a qualsevol tipus de reivindicació social, amb fortunes que tenien els seus orígens en el tràfic d’esclaus i negocis comercials de diferents tipus i procedència.
Davant la memòria de la burgesia com a classe, recordada en diferents indrets de la ciutat, no sabem res de Santiago Salvador excepte un lloc que encara es conserva amb el canvis topogràfics i urbanístics lògics com és el cas de la plaça Folch i Torres, a on es feien les execucions públiques; fins a quatre reus van ser ajusticiats amb el garrot vil en aquell espai, entre ells el mateix Santiago Salvador.
Situada al bell mig del Raval, pensava que quedava molt poc del passat de la dita plaça, un passat realment tràgic però jocós per als barcelonins que celebraven cadascuna de les execucions com una autèntica festa nacional, tal i com reprodueix el llenç Garrote vil; quadre de Ramon Cases exposat al Reina Sofía de Madrid, i que coincideix amb la perspectiva que tenen els escolars del Institut Milà i Fontanals –adjacent amb la plaça barcelonina— quan surten a l’exterior: què sabien ells d’aquella Barcelona anarquista? Havien sentit a parlar de Santiago Salvador i del Liceu? Són algunes de les preguntes a les que van intentar respondre els alumnes –majoritàriament immigrants— en una sèrie de seqüències i amb la plaça-patíbul de fons.
Fer de La bomba del Liceu quelcom viu per a l’espectador era el gran repte del documental; presentar la història d’una classe social que troba en l’òpera un espectacle total per a les seves manifestacions, a on succeeixen galanteigs amorosos, negocis i transaccions comercials, adulteris més o menys consentits. Amb una clara divisió de riqueses reflectides en la distribució del seu aforament: des de la pomposa platea fins a l’humil cinquè pis; tal i com recorden el novel•lista Eduardo Mendoza, el crític d’òpera Roger Alier o l’historiador de la ciutat Lluís Permanyer, entre altres entrevistats.
Però un esdeveniment recent va fer canviar la meva percepció dels fets i admetre que existeixen aspectes cíclics que es repeteixen al llarg del temps, tal vegada de forma menys passional. Així, el 25 de novembre de 2005, un grup de cent persones irrompen el Gran Teatre del Liceu, just abans de la representació de Semiramide, de Gioacchino Rossini –paradoxalment, la bomba de 1893 va ser llançada durant el segon acte de Guglielmo Tell, de Rossini—, amb l’objectiu de protestar contra l’especulació urbanística que, segons ells, pateix el districte de Ciutat Vella a Barcelona. De nou va aflorar la sorpresa en el rostre del públic del Liceu acompanyat d’un forçat intent per mantenir les formes. La performance va acabar sense incidents i la representació de l’òpera va seguir endavant, i el més important: “la casa no sufrió desperfecto alguno”, tal i com recollia el diari del conserge la nit del 7 de novembre de 1983”.
Carles Balagué
ENTREVISTA A CARLES BALAGUÉ
Maria Ortega- L´Independent de Gràcia- 5 de març de 2010
Tornes a endinsar-te en la Barcelona més fosca...
Sí, el cine negre sempre m´ha agradat molt. De fet, les pel•lícules que havia fet abans d´introduïr-me en els documentals tenien tocs policíacs i, quan vaig escollir del tema de “La Casita Blanca” per al primer documental també em vaig deixar seduir per aquesta Barcelona més oculta, més fosca. La història que no te grans monuments.
Per què et vas fixar en la història de la bomba del Liceu?
Volia fer una crònica de la ciutat de Barcelona de finals del XIX i principis del XX, una radiografia de la realitat social que vivia la ciutat, de la lluita de classes, d´aquest contrast entre les formes de vida de la burgesía que anava escalant posicions i la classe obrera que intentava fer-se escoltar i feia moltes hores per no deixar de malviure. Tota aquesta crispació que es va anar gestant culmina en fets com el de la bomba del Liceu. Aquí la lluita de classes es fa beligerant. És un punt interessant.
Estan prou presents fets com el de la bomba del Liceu i l´execució de l´anarquista en la història que s´explica als llibres?
La manera com es transmeten o es recorden determinats fets o èpoques és desigual, perquè a la burgesia li queden molts símbols, com el mateix Liceu, però hi ha a l´altra banda?
Uns sempre han tingut memòria, però d´altres, com els executats, han quedat més esborrats. La història els ha marginat. La memòria dels desgraciats no manté símbols i Barcelona encara és una ciutat força estratificada, fins i tot, en la manera de recordar el passat.
Com ha treballat per recuperar aquesta part de la història?
Em va fer gràcia, per exemple, anar a la Plaça Folch i Torres, que és on van executar l´anarquista Santiago Salvador, perquè creia que era un exercici interessant veure què en quedava de la seva memòria el 2010. Per això també vaig contactar amb els alumnes de l´Institut Milà i Fontanals, que queda just davant de la plaça, perquè ells ens expliquessin què en saben de la mort de Salvador. És un testimoni interessant perquè, a més, l´escola està al Raval i els alumnes tenen orígens molt diversos i, en alguns casos, han hagut de passar situacions complicades i són radicals amb el tema de la lluita de classes.
Què és el que més sorprendrà els espectadors?
Crec que és sobtant pensar que a Barcelona, fa poc més d´un segle, les execucions eren públiques, un espectacle pel qual la gent agafava lloc amb temps. Eren una mena de circ i d´això no fa tants anys.
També és molt interessant tota l´explicació que es fa del funcionament del Liceu. Veure que l`opera quedava molt sovint en segon pla, que la importància del Liceu era que funcionava com un aparador al voltant del qual girava la vida social, els negocis... Hi havia dies, per exemple, de representació per als homes amb les seves dones i dies perquè hi anessin amb les amants. Això ja diu molt.
Ja te pensat el tema del proper documental?
Ara tinc ganes d´aparcar els documentals. No vull repetir-me i necessito un cert descans. Així que em centraré en la ficció, amb la història d´una noia que viu a Barcelona i fa de mulera. |
Mira també:
http://www.youtube.com/watch?v=sl0-ZtEDoK4
|
This work is in the public domain |
