|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
La grisor del funcionari
|
|
|
per pepet |
04 mar 2010
|
|
|
En països d’economia mixta, hi ha una fàcil contraposició entre el que s’anomena eufemísticament un “treballador lliure” i el treballador que depèn de l’Estat, o d’una corporació oficial. El treballador que no ha accedit a la condició laboral de funcionari, ha de fer valer la seva capacitat de supervivència venent-se en el mercat de treball on pesa constantment l’amenaça de l’acomiadament. Tothom admet que treballar per a una empresa privada, per un amo capitalista, és una esclavitud (fins i tot quan aquest ofereix un bon sou!). I de fet, aquesta és la condició d’una gran majoria de treballadors que són espremuts per empresaris interessats exclusivament en llur guany. Però també ho és en bona mesura treballar pel sector públic o l’Administració.
Lògicament, els sindicats són uns bons aliats de lo públic, sovint convertits en defensors purs de l’Administració davant les ànsies privatitzadores dels polítics. Una preferència que no cal discutir. Però això els impedeix fer autocrítica pel que fa a la nul•litat del treball de molts funcionaris. Defensen el privilegi relatiu d’un lloc de treball per a tota la vida, el sou vitalici encara que reduït, l’horari escurçat i el cap de setmana llarg, de dos dies i mig. Però el preu sembla ser l’anulació de tota iniciativa personal i l’acceptació d’un rol cada vegada més penós que en molts casos consisteix en fitxar i ocupar una cadira. En última instància i davant la devaluació de les tasques, al funcionari se li demana obediència i puntualitat, cosa que en molts casos aprendrà a escenificar astutament.
Treballar o escalfar la cadira... Aquesta confusió ja tòpica coincideix amb la munió d’acudits que alimenten la mala fama dels funcionaris, fàcilment identificats amb la imatge del treballador gandul, que una vegada ha passat un examen ja no s’haurà d’esforçar més. Als horaris restringits se sumen els esmorzars maratonians, les contínues visites al metge...i quan no hi ha la possibilitat o les ganes de sortir al carrer, l’empleat de les oficines públiques roman clavat a la cadira, parapetat darrera de l’ordinador, absort per l’aire condicionat i Internet, aprenent passar les hores fins que pugui tornar a fitxar. Una enquesta d’urgència permet afirmar que, per a molts dels funcionaris, fitxar és l’activitat més transcendental del dia!.
Però això no vol dir que els treballadors de l’administració no facin res en absolut. És possible que molts estiguin constantment ocupats en arxivar, trucar per telèfon, contestar correus, fer fotocòpies...operacions generalment inútils a les que es dóna una importància fingida. Tothom sap que la majoria de feines que es fan en una oficina podrien estalviar-se, però per damunt d’això hi ha la inèrcia burocràtica i evidentment l’obligació d’obeir. Persones qualificades, amb estudis i formació universitària, ocupen el seu matí fent informes estúpids o passant trucades al seu cap. Pel que fa als que manen, la pompa de les reunions, que encaren com una obligació feixuga, els allibera de fer res més i ajuda també a anar passant el temps mentre no arriba el cap de setmana. Però aquests es mereixen un capítol apart.
Un cop ascendit, assolida la categoria laboral de cap, responsable, director... aquest grup selecte de funcionaris ritualitzen com poden l’autoritat adquirida. Despatxos propis, reunions exclusives, sou abundant i una certa acumulació de poder, d’estatus. La proliferació inacabable de càrrecs i llocs de direcció és una característica de l’organització burocràtica moderna. En una àrea qualsevol de l’administració actual, més de la meitat del personal poden ser càrrecs, alguns d’ells perfectament innecessaris, que es transmeten els uns als altres absurdes instruccions de treball, fins que aquestes no arriben als d’abaix. I pitjors que els funcionaris que promocionen són els càrrecs de confiança de lliure de designació que responen als interessos partidistes, a les anomenades xarxes clientelars dels partits. L’escalafó és infinit, escrigué Kafka. Però mentre l’entramat burocràtic kafkià fa por, i segons s’ha dit prefigurà el nazisme, el d’avui en dia no és més que una grotesca paròdia. Com sempre, en aquest univers mediocre tothom menteix de la manera més ostentosa. Els funcionaris rasos fan veure que treballen, els caps fan veure que coordinen, els polítics que s’ocupen del bé comú. |
This work is in the public domain |
