|
|
Entrevista :: xarxa i llibertat |
Propaganda il.legal, entrevista amb "Putxi"
|
|
per LQSomos |
27 feb 2010
|
Després de cursar Batxillerat, i gràcies a una beca de la Mutualitat Laboral a la qual pertanyia el seu pare, va ingressar a la Universitat Laboral de Tarragona on, al llarg de tres anys, va cursar els estudis professionals d'Arts Gràfiques, en l'especialitat de Tipografia. Aquesta professió, que ja no abandonarà en tota la seva vida, va fer que durant la lluita antifranquista clandestina, tingués la responsabilitat de treballar en l'aparell central de propaganda del Partit en el qual militava |
|
Parlem amb Luis Puicercús que recentment ha publicat "Propaganda il.legal" al Garatge Edicions, on explica les seves vivències i experiències durant els gairebé quatre anys que va romandre en diverses presons franquistes, acusat d'associació il.lícita i propaganda il legal.
La vida de Luis Puicercús (Madrid, 1951), està profundament marcada per la lluita antifranquista, en la qual va començar a participar als 18 anys, militant en el Partit Comunista Espanya (marxista-leninista), integrant del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i patriota). Després de cursar Batxillerat, i gràcies a una beca de la Mutualitat Laboral a la qual pertanyia el seu pare, va ingressar a la Universitat Laboral de Tarragona on, al llarg de tres anys, va cursar els estudis professionals d'Arts Gràfiques, en l'especialitat de Tipografia. Aquesta professió, que ja no abandonarà en tota la seva vida, va fer que durant la lluita antifranquista clandestina, tingués la responsabilitat de treballar en l'aparell central de propaganda del Partit en el qual militava. Descoberta la impremta per la policia política franquista, detingut i jutjat pels delictes d'associació il.lícita i propaganda il legal, va estar empresonat durant gairebé quatre anys, en l'ocàs sagnant de la dictadura (1972-1975).
LQSomos. "Propaganda il.legal". Itinerari de presons, el teu últim llibre, part de la confecció en la clandestinitat d'octavetes, cartells i diaris de resistència contra el franquisme. És difícil el 2010 entendre com es processava aquest treball sense ordinadors ni programes informàtics ... ¿Artesans clandestins?
Luis Puicercús Vázquez .- Indubtablement. Tot i que sempre s'havien utilitzat procediments artesans per fer la propaganda clandestina ( "vietnamita", imprentilla de goma, adhesius fetes a mà o amb multicopista), que generalment no tenia massa qualitat i, sobretot, no es podia llegir bé. Jo vaig proposar fer la propaganda amb tipografia, és a dir, compondre els textos amb tipus mòbils (d'impremta) i imprimir amb una màquina de treure proves. Trigava vuit hores a compondre i ajustar una pàgina del "Vanguardia Obrera", per exemple, i dues hores a distribuir-la ... una barbaritat si ho comparem amb el que es trigaria avui amb els ordinadors i programes informàtics. Els dibuixos es feien gravant a mà materials com el cuir i el linòleum. Mai abans s'havia aconseguit una propaganda presentable, llegible, amb qualitat ... i sense faltes d'ortografia. Va ser un gran avanç que va omplir d'orgull i satisfacció ... a aquells artesans clandestins.
LQSomos .- Inici Llibre aventures contra el franquisme el 1968, un any de moltes "baralles socials" a tot el món, que avui omplen les hemeroteques. Què consideraves important en aquella Espanya, amb els teus 17 anys?
LPV-meves inquietuds comencen amb l'assassinat del "Ché" Guevara i la guerra del Vietnam. Després va seguir la matança dels estudiants a Mèxic, la salutació dels "Black Power" en els Jocs Olímpics o l'assassinat de Luther King. També va ser important el convenciment que s'havia de fer "alguna cosa més" contra el franquisme que el fer acudits fàcils sobre Franco. D'aquí a entrar a militar en una organització d'esquerra clandestina com el PCE (ml) i FRAP només hi va haver un pas.
LQSomos .- La teva detenció, la DGS, tortures, presó, maltractaments, el TOP ... i no obstant això ho recordes a "positiu" en tota la narració que fas en el teu llibre. Com s'aconsegueix arribar a sentir això, amb tot el que has viscut?
LPV-Ho recordo en positiu i sense "victimisme" ni autocompassió. S'aconsegueix tenint clar que la militància en un partit revolucionari clandestí pot portar totes aquestes conseqüències i això cal assumir. Era important mantenir la moral molt alta davant l'enemic, els interrogatoris, les tortures o la presó, sobretot per evitar que ens venç.
LQSomos .- El setembre del 1975, estàs al penal de Jaén, aquell nefast dia 27, amb les últimes penes de mort del franquisme que comportarien les execucions de dos militants d'ETA i tres del FRAP, on tu militava. Empresonat, militant del FRAP ... Hi ha dates que no s'obliden?
L.P.V. - Aquesta especialment, no. Va significar més un punt d'inflexió per a la majoria dels militants del Partit i del FRAP. Per a uns, augmentar el seu odi contra el franquisme incrementant el seu compromís de lluita per acabar contra els torturadors i assassins del règim i la impunitat amb què actuaven. Per a altres, la decisió de deixar la lluita i optar per altres camins personals, polítics o sindicals amb menys compromís, menys perill o esperant altres interessos.
LQSomos .- El 2009 a la família de José Luis Sánchez-Bravo Solla la Comissió d'Avaluació de la Llei de Memòria Històrica li va negar la reparació ja que, segons l'informe de la Guàrdia Civil, segueix sent un "terrorista". A hores d'ara, què judici et mereixen decisions així?
LPV-Jo crec que és lògic i tot és producte de com es va dur la Transició, sense jutjar els crims del franquisme, pactant descaradament, donant tot com a bo i fent desistiment ideològiques, polítiques i de principis per tal d'aconseguir la "democràcia" i tancar les "velles ferides". A més, cal no oblidar que l'anomenada Monarquia constitucional és la successora directa i còmplice de la passada dictadura.
LQSomos .- Des de la Transició = Transacció dels demòcrates "de tota la vida", la majoria dels polítics en el poder, es vanaglorien d'haver lluitat contra el franquisme i per la democràcia. ¿Tants estàveu en els "salts" i mobilitzacions dels 70?
LPV-Hi ha un tòpic que ve a dir que els militants d'organitzacions de l'extrema esquerra érem "quatre gats". Però la realitat era una altra. Van ser molts centenars els que van lluitar, van ser detinguts, torturats, empresonats, fins i tot assassinats en aquells anys que esmentes. Després hi havia els que van estar amagats, no van fer res, llevat de "pintar" i esperar que passés la tempesta per figurar ... i estar posteriorment en el poder. Seria bo recordar que en tots els anys que vaig estar a la presó no vaig veure cap d'aquells que són avui dirigents del partit en el poder.
LQSomos .- Amb la Transició, a part del "creu i ratlla", sembla que també s'intenta esborrar molts camarades, que havien estat actius en la lluita des dels talls, tallers i fàbriques. Taques als que tu dones llum en el teu llibre. On és tota aquesta generació?
LPV-En general es pot dir que els nascuts en la dècada dels 40 i mitjans dels 50 sembla que no existim. Sempre es sol parlar de "els de la Guerra Civil" i "els de la Transició", i la nostra sembla que va ser una "generació perduda" per a la causa de la lluita contra el feixisme. Per ser justos amb la Història hauríem de dir que vam ser, si de cas, una "generació pont" que va tenir molt a dir i va aportar el seu "granet de sorra" en la lluita per una societat diferent. Part d'aquella generació "pont" segueix lluitant per altres canals diferents dels establerts tot i que, com es va dir des del poder "el que es mou, no surt a la foto". Doncs tot i qui li tot ens vam moure i ens seguim movent i potser algun dia caldrà desenterrar el "destral de guerra" que ens van fer enterrar contra la nostra voluntat.
LQSomos .- A "Propaganda il.legal, itinerari de presons" fas un relat amè i molt documentat de noms, dates, hores, després de gairebé quaranta anys. ¿Memòria o sempre vas tenir en ment aquest llibre?
LPV-Quan el 2 de novembre, només entrar a Carabanchel, amb una acusació d'associació il.lícita i propaganda il legal i amb una més que probable petició fiscal de sis a dotze anys de presó (al final, vaig ser condemnat a sis anys), em vaig proposar fixar-me molt bé en tot el que passa entre aquells murs, recordar noms, situacions o anècdotes per recordar i mai oblidar. I això mateix ho vaig seguir fent en ser posat en llibertat i durant els últims 35 anys, a més de preguntar i intentar seguir posant cares als noms i noms a moltes cares. Volia saber el més possible sobre els meus anys de militància i el temps passat a la presó. En els últims anys ha passat una cosa curiosa entre els militants de l'esquerra més conseqüent que van lluitar contra el franquisme en aquells anys: l'oblit. Ha estat un fenomen que no ha passat un dia concret o en una determinada data. Simplement s'ha anat acumulant a força de no recordar el passat i, conseqüentment, s'ha anat oblidant ... i el que s'ha oblidat, no ha existit. Curiós, oi?. D'altra banda, és cert que mai vaig tenir en ment la confecció d'un llibre d'aquestes característiques. Va ser arran de la imminència de l'enderroc de la presó de Carabanchel quan vaig veure la necessitat de treure a la llum el llibre. D'altra banda, tinc la immensa sort de comptar amb una memòria fora del comú.
LQSomos .- En més de la meitat del llibre parles de la presó de Carabanchel, la qual han intentat esborrar de la nostra memòria amb la seva destrucció. Què ens després de la seva destrucció?
portada_0146_2009L.PV-La presó de Carabanchel ha estat, durant molts anys, el paradigma de la repressió franquista, tot un símbol de la dictadura, on milers de ciutadans van estar internats, van patir maltractaments, tortures i fins i tot van morir entre els seus murs. Amb el seu enderrocament se'n va, sens dubte, tot un referent de la resistència antifeixista. I amb la negativa dels hereus del franquisme en el poder de conservar part de la presó com un museu per a la memòria històrica, com van reclamar durant mesos els veïns de la zona, intentar tirar terra a la "memòria incòmoda" dels que van estar empresonats entre els seus murs.
LQSomos .- Manuel Blanco Chivite, el teu editor, company i camarada, ens deia en una entrevista que "sense risc no hi ha llibertat". Què queda d'aquesta lluita?
LPV-Queda l'orgull d'haver participat i defensat una lluita per les idees justes, la llibertat i la dignitat humana. Queda el fet d'haver format part d'unes organitzacions revolucionàries amb els millors homes i dones que, encara avui, ens honoren amb la seva companyonia i amistat.
LQSomos .- Volem República? Què República volem?
L.P.V. - Jo sí, per descomptat ... se li digui o no República. Però, això sí, sense monarquia, amb una veritable democràcia, on es pugui revocar el que no compleixi els seus programes o promeses electorals, sense corrupció, sense amiguisme, amb llistes obertes ... Estem disposats a lluitar per una cosa així? Quants som? Què estem disposats a fer per aquesta República? Fins on volem arribar?
LQSomos .- En el Epíleg del llibre parles sobre el "perdó i l'oblit", amb la distància que dóna l'anàlisi gairebé quaranta anys després i la proximitat d'haver-lo viscut en primera persona. ¿Perdó i oblit?
LPV-Han demanat perdó els responsables de la Guerra Civil, que van causar milers de morts? I els autors, anys després, de tortures, assassinats, anys de presó, humiliacions? S'ha reivindicat el nom dels darrers assassinats pel franquisme al setembre de 1975, de Cipriano Martos, de Julián Grimau, d'Enrique Ruano? ... Tenim el deure de recordar per a preservar la nostra identitat, per no oblidar i sempre recordar el que va passar. En tots aquests anys les coses han canviat alguna cosa. Poc, però han canviat. I sabeu el que passa?. Que em sap a poc i, conseqüentment, no puc ni vull perdonar ni oblidar.
LQSomos .- Una pregunta que traiem del teu llibre i és inevitable quan un ha posat "tota la carn a la graella" Va merèixer la pena?
LPV-Si agafem cas per cas dels companys als que van destrossar la vida, que pateixen encara seqüeles pels maltractaments i tortures, famílies desestructurades ... és possible que puguem arribar a la conclusió que no va merèixer la pena patir tant ... per tan poc. En tot cas, la valoració individual té a veure, fonamentalment, amb la vida i opcions que cadascú ha escollit. Però si ho analitzem globalment, fent una anàlisi polític general, veient tot allò en un ampli context, podrem arribar a la conclusió que, sens dubte, sí que va merèixer la pena tot allò. No aconseguim els objectius finals pels quals lluitem, però és indubtable que col.laborem en el canvi i en els avenços aconseguits.
LQSomos .- "Propaganda il.legal" és un llibre més sobre les presons?
L.P.V. - En absolut. Té tots els ingredients per ser diferent d'altres escrits sobre les presons. Detallada la vida a l'interior, les lluites per les reivindicacions dels presos, a més de vivències, curiositats i tot tipus d'anècdotes, amb l'afegit dels noms de més de 200 militants de les organitzacions amb els que vaig compartir presó durant gairebé quatre anys . Més de cent fotografies, bona part d'elles preses des de l'interior de les presons amb càmeres clandestines i més de cent paraules del "argot" carcerari, completen un llibre totalment diferent a altres editats sobre les presons.
LQSomos .- A hores d'ara ja tindràs algunes valoracions de camarades i companys que hauran llegit el llibre ...
LPV-A banda de les novetats exposades i la facilitat amb què es llegeix el llibre, la majoria d'aquests lectors han coincidit que ha passat de ser MI llibre a ser NOSTRE llibre, una visió col.lectiva dels que vam estar empresonats a les presons franquistes. Han valorat també que contribuirà a la construcció de la Història del nostre país, formarà part de la Memòria Històrica i alimentarà la nostra memòria personal i col.lectiva.
Moltes gràcies "Putxi", salut i República. |
Mira també:
http://www.loquesomos.org http://www.loquesomos.org/joom/index.php?option=com_content&view=article&id=4108:propaganda-ilegal-itinerarios-de-prisiones-197 |
This work is in the public domain |
|
|