|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Febrer a Cotlliure
|
|
|
per Ángel Escarpa. LQSomos |
22 feb 2010
|
A Antonio Machado
en l'aniversari de la seva mort,
un 22 de febrer de 1939. |
|
|
Per a aquesta tomba de poeta, doneu-me un grapat de sorra d'aquella platja de Sanlúcar de Barrameda que en el passat es va beure la sang dels liberals de Torrijos, executats pel rei infame.
Per a aquesta sepultura on descansa la memòria d'Espanya, vull una ofrena floral feta amb tocar una guitarra en el fons de la fosca estada assagetada per la breu llum d'una finestra, un cor de pàrvuls veus enumerant la llista dels reis gots i els noms dels valerosos capitans de Jaca, amb el retrat del president Azaña presidint la classe, les espardenyes d'aquells que, fugint de les ciutats incendiades fa setanta anys, buscant el refugi en aquests mateixos Pirineus, van ser convenientment "allotjats" en aquestes mateixes sorres de les platges i camps d'Argelers, Barcarès, St Ciprian ...
Una corona de llorer d'aquelles amb les que en el passat guardons als herois de les olimpíades.
Porteu-me tot el vostre cansament de caminants, la suor de les llargues jornades en els talls, l'escuma que corona les vostres fronts en les feines de la mar embravecida, el borbolloneo d'una olla a la humil cuina; el somriure vetllada de la Monjitas que llegeix un poema de Sant Joan de la Creu al vagó de tercera del tren d'Àvila, els colors d'aquella bandera amb la que van cobrir aquests humils restes per, més tard, ser conduïts fins a aquesta, el seu domicili pels lleials que el van acompanyar en l'hora de la derrota, el vol d'una mosca abans de posar-se sobre els erts parpelles de la verge que jeu a la sala, envoltada del dolor dels seus; la remor d'uns passos al passadís, vigilat per les cares sèpia de tots al passat van habitar aquells estances, el gemec de la vella fusta, que trenca el silenci de l'antiga escala.
Porteu-me l'aroma de les branques del xiprer, expandint-se i consumint-se a les grises clarors de l'hivern que agonitza, el frec del reixat que ens porta a la fresca fronda on la vella font desgrana la seva eterna cançó, el bram d'aquella res ferida pel acer, l'últim esclat de la bombeta, el cruixit de la pedra angular de la vella casa dels avantpassats en enfonsar sota el brutal bombardeig de la Legió Còndor, una brisa suau que, en acostar-se al metall de la campana de l'audiència, murmura el nom de Federico García; el breu tros de boira que amortallat el cos de l'heroic guerriller que va caure a la muntanya, la breu cintura de la daurada espiga a punt de caure retallada per l'afilada falç.
Una senzilla corona feta amb els pensaments de la vella mula uncida a la nòria i fent la seva rutinària i senzilla tasca, de llargs silencis, de pors i de jornades de 1r de Maig amb gent a cavall perseguint obrers a les places i avingudes de les grans ciutats, amb crits radicals i pamflets contra el capital i contra el monarca franquista entapissant l'asfalt, on es parla de la memòria dels pobles, dels compromisos contrets, de les traïcions d'altres, amb gestos irats cap poderoses seus bancàries, amb promeses de continuar en la lluita fetes al peu de la tomba del camarada caigut prematurament, l'empremta del llamp a la torre de l'església que va sobreviure miraculosament a la guerra civil; l'empremta de la pluja sobre el vidre de la finestra del sobrat, des d'on es veu el Henar, el camp de cigrons i la cintura pintada de blanc dels vells arbres de la carretera, els darrers testimonis d'aquella revolució, la calidesa d'uns llavis, els crits dels llançats a les avencs pels de Falange, el silbo del nen que va ser enviat a buscar aigua al canó de la font a la nit sense lluna i que s'enfronta ara al terrible mapa de l'infern pintat en el fang de les façanes i als fantasmes dels difunts, la vella cançó de l'aigua descendint des els cims pirinenques fins als còdols de la remota aldea, el xiulet del tren de mitjanit que transporta fugits, a mares que porten humils talegues amb menjar a fills i esposos condemnats a llargues penes en llunyans penals, la vigorosa i harmoniosa arquitectura vegetal del àlber nu retallant sobre les aigües manses de la riera, els falciots que busquen refugi sota el ràfec on es diposita el temps; oques, papallones, tudons, minúsculs i hisendats escarabats, el primer gañido del nadó; Porteu-me també el cansament de tots els cambrers de Madrid, les llàgrimes de totes aquelles vídues i orfes dels bombardejos de Màlaga, de Barcelona, de Lleida i de Bilbao, tot el dolor per els afusellats a Badajoz, el casc d'acer del soldat lleial que va caure a Peguerinos, al Guadarrama o a Cerro Muriano, les camises impregnada de suor del combatent a Sierra Pàndols, a Sierra Cabals ...
Una tiara feta amb els noms de tots els llacs, tots els rierols i tots els turons de la nostra estimada geografia, de tots i cada un dels mil.lenaris ponts romans. Porteu-me l'aroma del ginebre, el silenci de la pineda, només trencat pel tac, tac de la aixa de l'resina, la silueta de l'entranyable ermita visigòtica annexa al minúscul cementiri on resideixen definitivament els que trencar aquests camps, el brunzit de l'abella a l'abellar del alcor.
Una senzilla corona amb la de celebrar una nova primavera per al nostre país, feta amb totes les trencades, totes les falçs, tots els colls, turons i muntanyes d'aquesta República de poetes, de somiadors i de cereals plans, de lluminosos camps on triomfa el vermell de la silvestre rosella, el groc gira-sol i la casa espígol d'aquests clars camps que esperen any rere any la mà proletària. Porteu-me l'estrella de cinc puntes del comissari d'antany, l'últim sospir del que va naufragar a la mar i l'última visió del que es va extraviar a la neu.
Una pregària floral per aquest noble ciutadà feta amb les veus de León Felipe, de Miguel, Rafael, Juan Ramón, Pedro Garfias, Cesar, María Teresa, Pau, Luis, Blas, Gabriel, Max i tots els poetes lleials.
Ara som nosaltres, pàgines, fotografies brutalment arrencades del llibre familiar i llançades als abismes de l'oblit pel que va prendre l'espasa homicida i els que, mancats d'escrúpols, es van fer còmplices en el repartiment de la hisenda, van ocupar la casa, es van allotjar a les habitacions més lluminoses i collir els fruits del pomar els que et preguntem, germà estimat: queda molt per Sevilla, Antonio? |
Mira també:
http://www.loquesomos.org
http://www.loquesomos.org/joom/index.php?option=com_content&view=category&id=64
|
This work is in the public domain |
