Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
Dels imparables als descarats i la resta és literatura
18 feb 2010
En contra del que se sol dir, el nom sí que fa la cosa. La fa, i l’embolica.
Les arts en general i la literatura en particular fan camí a còpia d’intencions i de consignes que són més eficaces en la mesura que són capaces de trobar un nom que les defineixi. No es tracta de caure en el nominalisme, però és evident que les energies col·lectives i individuals es galvanitzen si hi ha una denominació que les aixoplugui. La Il·lustració, el Naturalisme, el Modernisme, el Noucentisme, el Futurisme... La feina ve després per escatir què hi ha de debò sota el nom, com s’ha fet servir i com l’hem de fer servir. Mireu, si no, l’embull que arrosseguem des de fa anys amb la Postmodernitat i el Postmodernisme, i el que durarà, i vés a saber què se’n dirà, de tot plegat, en el futur (si encara hi ha algú interessat a parlar d’aquestes coses) .



Si la Postmodernitat semblava que hagués d’aportar alguna cosa de nou, era, justament, que ja no calia inventar-se noms nous, perquè ja ens trobàvem instal·lats en un present perpetu que només podia oferir variacions individuals al reperto­­­ri sabut. Després del Textualisme, amb un peu a cada banda, el no-res. No comp­tàvem, però, amb un efecte pervers de tot plegat: si la cultura i la literatura eren un producte de consum més, hi ha una llei bàsica de la publicitat que diu que «el consumidor compra no el que compra, sinó el que es pensa que compra». No comprem iogurts, sinó be­nestar intestinal, ni cotxes, sinó èxit social i sexual. I per a això calen etiquetes a l’estil de l’arxiconegut «bio». No comprem una novel·la, sinó un «thriller històric». I per això con­tinuen ben vigents les etiquetes literàries, i per això els escriptors continuen em­parant-se amb els noms que ells mateixos s’auto­apliquen o que els altres s’han empescat i que ells acullen amb fervor. Qui sigui de la mena cínica pensarà que això sempre ha estat així, i que la novel·la històrica, el Cubisme, el Futurisme o l’Expres­sionisme eren això mateix. Potser sí. Aquests moviments i corrents, però, tenien una cosa en comú: creien en el poder trans­formador de l’art i naixien de l’oposició a formes antigues que es volien superar amb formes noves. I la cosa més important: en efecte, es van inventar noves maneres de dir que podien ser assumides com a col·lectives.

Algú es recorda de la «generació olímpica»? El nom va néixer, mig en broma mig seriosament, per descriure els escriptors joves dels anys vuitanta. No va quallar, però sí que va donar suport a una operació que va aplegar, per primer cop, les tradicionals ànsies de continuïtat de la literatura catalana amb el màrqueting editorial. En realitat, no hi havia res en comú entre els diferents escriptors llevat de la data de naixement i del fet que no tenien res en comú més enllà del moment en què vivien. I després? Després van arribar els «imparables», i aquí sí que vam assistir al simulacre de crear un moviment a l’antiga manera. Existeix bibliografia crítica que ningú no llegeix, i més que ningú els propis interessats, que ho explica. I, ara fa quatre dies, han aparegut els «descarats», amb la mateixa promesa que els anteriors: regenerar l’espai literari català i tornar a establir jerarquies. S’han establert, aquestes jerarquies? Si ens hi fixem bé, tots dos grups tenen en comú la seva relació amb partits polítics concrets, i la regeneració que prometen té més a veure amb aquests partits que amb la pràctica literària. És una dependència que va més enllà de les tradicionals, que no és un coqueteig ni una relació d’igual a igual, sinó una subordinació evident. De fet, hem assistit a una degradació: si el màrqueting dels «imparables» era també literari, els «descarats» no són gaire més que propagandistes polítics. Mentrestant, la literatura va fent la seva. I els grans èxits comercials i estètics no provenen precisament d’aquests grups, alguns membres dels quals, és clar, se’n sortiran, però per mèrits propis. Heus aquí una divisió clara: els propagandistes i els escriptors. Aquests, però, no tenen nom que els arreceri. Ni falta que els fa.
Mira també:
http://www.elsmarges.cat

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa