|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Greeks must fight the neoliberal European Union
|
|
|
per @ |
08 feb 2010
|
|
La crisi econòmica a Grècia i el veritable rostre del capitalisme europeu amb la façana de la unió Europea. Article de Costas Douzinas, professor de ciències socials, publicat a a l´anglòfon The Guardian. |
El que de veritat hi ha darrere de la crisi econòmica a Grècia, i què ensenya políticament sobre l'actual Unió Europea
Costes Douzinas
The Guardian
http://www.guardian.co.uk/profile/costas-douzinas
Grècia s'està convertint en un experiment per la nova fase de la correcció de curs que el neoliberalisme es proposa realitzar aprofitant l'estela de la crisi econòmica i financera.
Paul Bremer, el primer virrei nord-americà, va imposar a un estrall Iraq polítiques econòmiques que l'Economist va qualificar com un règim "de capitalisme de somni". Difícilment es troba una locució millor per a descriure les mesures del pla de "estabilitat" sotmeses per Grècia a l'aprovació de la Comissió Europea, i aprovades ahir. El pla contempla una reducció del dèficit pressupostari grec, que passaria de l'actual 12,7% del PIB al 2,8% en 2012, prometent, a més, immediatament, una retallada del 10% en el pressupost ministerial, una congelació de les contractacions de funcionaris públics, l'abolició de diferents impostos directes i un increment de la fiscalitat indirecta. I per si això no n'hi hagués prou, el primer ministre socialista George Papandreu va anunciar ahir, en un dramàtic discurs televisat a la nació, ulteriors mesures d'austeritat sense precedents, entre elles, l'augment immediat dels impostos als carburants, l'augment de l'edat de jubilació i retallades en la remuneració dels empleats públics que significaran una disminució del 10% del salari per a la majoria de funcionaris de l'Estat, i del 40% en el cas dels acadèmics. Com a Gran Bretanya, les universitats reben el primer cop, la tan esbombada "economia del coneixement" no és obstacle per a considerar un luxe del tot secundari.
I tot això va a posar per obra al país més pobre de la vella Europa, que compta amb un atur juvenil del 25%, amb un creixement estancat i amb els seus tradicionals sectors de la indústria naviliera, el turisme i la construcció sotmesos a una indicible pressió. Aquestes mesures tancaran el cercle viciós de creixent atur, minvants ingressos fiscals i polítiques econòmiques sotmeses al caprici de l'especulació en els mercats financers. Empènyer a un país que es troba ja en profunda recessió a l'abisme d'una depressió duradora i sense sortida.
"Grècia es troba en l'ull de l'huracà d'una tempesta especulativa", va lamentar Papandreu en la seva compareixença televisiva. S'estava referint a la degradació de la qualificació del crèdit grec per part de tres empreses privades de valoració de riscos-cap de les quals està sotmesa a control o supervisió alguns-ia la consegüent especulació en els mercats al voltant de la deute públic grega destinada a finançar el dèficit, especulació que va elevar els tipus de l'emprèstit sobirà grec un 4% per sobre de la línia de base. Es tracta d'una repetició intensificada de l'atac que va llançar Soros contra la moneda britànica el 1992 (que va portar al Regne Unit a la seva humiliant sortida del Mecanisme Europeu de Canvi) i de l'atac dels especuladors a la banca britànica el 2008. I és índex capital d'una desgraciada situació galana acceptada per la Unió Europea i els governs: un grapat de megacapitalistas fons de cobertura hedge, que ja s'han carregat amb aquesta pràctica a grans bancs, aposta ara a la fallida d'un país en l'esperança que la pròpia aposta ajudi a complir la profecia i els permeti guanyar posicions d'avantatge en la venda curt termini.
No hi ha cap dubte que tant Papandreu com Karamanlis, les dinasties polítiques dominants a la Grècia de postguerra, s'han servit de l'ocupació en el sector públic i del mecenatge per a benefici polític propi, contribuint a augmentar monstruosament el volum del deute. No hi ha cap dubte que una substanciosa evasió fiscal, la corrupció i el clientelisme han contribuït significativament a les actuals penes. Però el remei és molt pitjor que la malaltia, i serà pagat, com sempre, per les usuals víctimes: treballadors assalariats, grups de baixos ingressos, pagesos amb cultius de subsistència i aturats.
En un horitzó més ampli, Grècia s'està convertint en un experiment per la nova fase de la correcció de curs que el neoliberalisme es proposa realitzar en l'estela de la crisi econòmica i financera. Les mesures fiscals i impositives de «estabilitat" vénen a continuar un conjunt de dogmes econòmics miraclers que, encara que trencats el 2008, continuen dominant el món mental dels dirigents polítics europeus. La màgia negra de la privatització, la desregulació i la financerització ha estat teòricament rebutjada per molts fidels de la primera hora, però encara impera en els ambients d'unes quantes escoles de negocis d'elit i en la Comissió Europea. Obama va llançar l'any passat un estímul fiscal de 787 mil milions de dòlars, que incloïen retallades fiscals, expansió de la cobertura de la desocupació i increment de la despesa en educació, sanitat, infraestructures i sector energètic; l'europea Grècia es veu condemnada a la inanició fiscal . El deute públic del Japó representa el 225% del seu PIB, i es finança mitjançant emprèstit intern, deixant només el 6% en mans estrangeres; Grècia es veu condemnada a prendre préstec en mercats estrangers, servint uns interessos que només poden qualificar-se com usurers. El comissari econòmic Joaquín Almunia va ser cínicament clar respecte del propòsit del pla de "estabilitat" al dir que Grècia necessita "més reformes en les pensions, en la sanitat i en el mercat de treball". És un desvergonyit intent d'aprofitar un problema relativament petit de deute, per tal d'alterar radicalment els equilibris de classe i la relació Estat / societat en un país conegut per la seva militància sindical i la fortalesa de la seva esquerra radical.
La legitimitat de la Unió Europea es fonamenta en principis de justícia social i de solidaritat. Joseph Stiglitz ha recordat als europeus aquestes tradicions en unes unes pàgines recents, trucant a una emissió de bons en euros per salvar a Grècia ia altres economies endeutades. Un paliatiu immediat així faria les vegades d'un tràgic deus ex machina, el que passa és que el fantasma neoliberal ha expulsat a déu de la màquina.
Encara hi ha un aspecte més preocupant en aquests esdeveniments catastròfics. Papandreu va resultar elegit fa quatre mesos sobre la base d'un programa de redistribució i justícia social. Ara acaba d'acceptar un programa que és exactament el contrari. I això constitueix un atac radical a la política, i la millor expressió de l'odi neoliberal a la democràcia. El comissari Almunia va aconsellar als polítics ia l'opinió pública de Grècia acceptar les mesures proposades afegint una a penes dissimulada amenaça reveladora de la sorprenent idolatrización dels mercats i la fingida naturalesa de la impotència regulatòria. Doncs la veritat és que els mercats podrien especular amb èxit contra els bons grecs, portant a cotes insostenibles el cost dels emprèstits, només perquè la UE ha fixat un irrealista límit del 3% per al dèficit pressupostari. El resultat és que la UE empeny a Grècia des d'un extrem i el mercat, des de l'altre. És una tempesta perfecta, però moguda per mà humana. Els polítics i els euròcrates han acceptat el paper de jugadors d'estar per casa en una economia de casino que es declara per sobre dels processos polítics.
La violenta pauperització de les masses, la rampant privatització dels serveis públics a través de la reducció radical del sector estatal, així com la creixent dependència dels mercats exteriors en el servei del deute, equival a una pèrdua de sobirania tal, que admet comparació amb la d'un Estat sotmès a ocupació estrangera, i comporta una àmplia reestructuració dels actius nacionals a favor del capital i una greu crisi de legitimació europea.
Els grecs són un poble orgullós. Han estat massivament sotmesos al bombardeig dels mitjans de comunicació, del govern i d'acadèmics adotzenament submisos, per tal de fer-los creure culpables dels errors d'un sistema al qual ningú ha votat. A la Gran Bretanya ja estem molt acostumats a la retòrica del TINA [ "No-Hi-Alternativa", per les seves sigles en anglès; T.], però també sabem que sempre hi ha una alternativa. La situació per la qual travessen els grecs els col loca en primera línia d'un atac en tota regla als principis europeus de democràcia, justícia social i solidaritat, principis que, encara que mai van deixar de ser una mica retòrics, avui es troben trencats per doquiera. Idealment, el que el govern grec hauria de fer és oblidar-se de la falsa ortodòxia que converteix a Grècia en una nació tan poc sobirana com l'Iraq i trucar a un front nacional de resistència davant del bàrbar atac. Una iniciativa així mobilitzaria l'orgull i el sentiment d'injustícia de la nació. Apartaria al nacionalisme grec de la seva patològica evolució recent cap a l'extremisme dretà i xenòfob i el aproparia més a la tradició helènica, que és la de la defensa de la democràcia. Islàndia convocar un referèndum per decidir sobre la devolució del seu deute, el mateix hauria de fer Grècia.
Però no és probable, perquè el partit governant està massa compromès amb el vell clientelisme i el neoliberalisme. La manca d'una reacció encapçalada pel govern augmenta els desafiaments per a l'esquerra grega, una de les més fortes d'Europa. L'esquerra té la responsabilitat històrica de mobilitzar l'opinió pública grega contra aquest tsunami de idiocia i injustícia antidemocràtiques. Els grecs han demostrat que saben com resistir, des Antígona fins a l'Atenes de desembre de 2008. Els pagesos ja han bloquejat diverses rutes en direcció nord i Bulgària, obligant a Barroso a amenaçar amb accions legals. S'han convocat per al proper mes vagues de funcionaris públics i una vaga general.
L'esquerra ha de ser capaç, a més, de mobilitzar l'opinió pública europea. Si l'atac a les comunitats mineres ia la NUM [Unió Nacional de Miners, per les seves sigles en anglès; T.] resultar a la Gran Bretanya emblemàtic del primer neoliberalisme, l'atac a Grècia representa el començament de la segona fase. Si Grècia cau, no ofereix dubte que els mercats passaran a atacar Espanya, Portugal, Itàlia i Gran Bretanya, i la Comissió Europea vestida amb la toga d'un cor tràgic i rentant-se les mans com Ponç Pilat. El que està en joc és el futur de la democràcia i de l'Europa social, els grecs han de lluitar per tots nosaltres.
Costes Douzinas és professor de ciències socials a la Universitat de Birmingham al Regne Unit. |
This work is in the public domain |
