Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : laboral
La crisi que la paguin els capitalistes. No a la jubilació als 67, per unes pensions dignes i pel repartiment del treball
per RG	07 feb 2010
Comunicat de Revolta Global - Esquerra Anticapitalista
La profunda crisi capitalista que patim ha estat afrontada pel govern i la patronal amb noves agressions als drets i als salaris de la classe treballadora. Per això, avui més que mai, no afirmem alt i clar: la crisi no l’han generat els i les treballadores! En tot aquest temps de recessió el govern ha emprat ingents recursos per salvar el sistema financer, subvencionar -sense cap condició- indústries insostenibles com la de l’automoció, facilitar instruments desfiscalitzats d’inversió (SOCIMI) a la construcció, o ha dilapidat recursos en plans d’inversió local sense orientació raonada. Els principals actors desencadenants de la crisi són els que reben tot el suport del govern, mentre que la taxa d’atur ascendeix a gairebé el 19% -són més de 4.300.000 els i les aturades- i el conjunt de la classe està atemorit pel seu futur social i laboral. Així les coses, el dèficit fiscal, després d’aquest rescat de l’Estat del sector empresarial privat, s’ha disparat fins a prop del 10% del PIB, quan fa pocs anys estàvem en superávit.¡ Y ara volen que el paguem els i les treballadores! El model laboral està basat de forma creixent en el treball precari, la moderació salarial és excessiva, els drets no han deixat de retallar-se. Des d’aquesta realitat resulten ridícules les explicacions de les patronals i els polítics neoliberals o socioliberals que assenyalen com a causants de la crisi la regulació del mercat de treball, els salaris o les pensions. Per què no es posa en qüestió la política econòmica que posa l’Estat al servei del guany privat, la irresponsabilitat, l’explotació i l’abús de les grans empreses? Empreses i empresaris que, a més, practiquen el frau fiscal laboral generalitzats. El govern es veu desemmascarat. La sortida a la crisi la vol fer suportar sobre l’esquena dels i les treballadores: bonificació a la contractació juvenil -que no crearà ocupació, doncs aquesta mesura només modifica el lloc a la cua de l’atur d’un col•lectiu davant l’altre, i que només abarateix costos a les empreses- i, el que és més greu, una gran agressió modificant el sistema de pensions. Principals Propostes de Reforma del Govern sobre pensions: Ampliació de l’edat legal de jubilació als 67 anys. Gradualment, entre 2013 i 2025. Suposarà tenir més tard i durant menys temps un dret fonamental. Ampliació del període de còmput mig de les bases reguladores per al càlcul de la pensió, possiblement de 15 a 20 anys. Suposarà una reducció mitjana de la pensió. Modificació de la regulació d’Expedients de Regulació d’Ocupació per dificultar les prejubilacions. Integració dels règims de la seguretat social. Això no és una mesura nova, ja va estar pactada en el 2006 i no s’ha complert encara. . Mesura innecessària. El sistema de Seguretat Social té bona salut financera. En paraules de Corbacho "el Fons de Reserva compta amb 60.000 milions d’euros i s’acaba de tancar un exercici pressupostari amb un superàvit de més de 8.000 milions". . Mesura injusta per tots i particularment per totes. Retall d’un salari indirecte i diferit. El retard de l’edat de jubilació suposa haver de treballar més, obtenir la pensió més tard. El sistema de còmput si s’amplien els anys per fer la mitjana ocasionarà una reducció substancial de la jubilació mitjana. El canvi de 8 a 15 anys, a l’anterior modificació, ja va suposar una caiguda del 15% a la pensió mitjana. A més, afectarà en major mesura a les dones, ja que inclourà períodes de reducció de jornada o de permisos no retribuïts per a la cura de les filles i els fills. A més, la declaració d’intencions de reformar les pensions de viduïtat amenaça també amb tenir uns efectes de gènere esbiaixats, ja que posa en perill la ja precària i crítica situació de milers de dones que depenen d’elles. . Mesura contra les generacions joves, precisament les que es troben amb un model laboral i d’ingressos més precari, i que amb més dificultats i en pitjors condicions arribaran al moment de percebre la pensió. . Interpretació errònia o perversa de l’evolució demogràfica. Durant el segle XX, amb la caiguda de la mortalitat infantil, la generalització del sistema sanitari i dels sistemes d’higiene, es va produir un augment històric de població. Després de 1970, el control de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida, afegit als anteriors fenòmens, van generar un envelliment relatiu de la població. Les piràmides de població s’han invertit parcialment. Però, una vegada la generació del baby boom desaparegui vegetativamente es restablirà l’equilibri de la piràmide de població. Serà un període transitori que no tindrà un impacte de més de 15-20 anys. No té perquè ser un problema en un context de societats riques. Tot i que exigirà una modificació assumible en els pressuposts públics i en el règim d’ingressos fiscals. En societats on abunden els recursos el problema no està en la carestia sinó en la distribució justa dels mateixos, i en una assignació de les prioritats més adequada. . Mesura interessada. El deteriorament de les pensions és un reclam per potenciar els plans de pensions privats, als quals només les classes mitjanes altes poden aportar significativament recursos per a la jubilació. Això obre un mercat favorable als interessos de grups d’assegurances i a financers privats. I els sindicats què? Resulta ingenu reclamar un simple "canvi de cultura empresarial" o seguir la lletania de queixa moral pregant que no siguem "els únics pagans de la crisi". L’actual crisi no va aparèixer per unes males pràctiques empresarials i bancàries, sinó que és producte d’una relació estructural que atansa a orientar el capital al guany i a l’explotació dels treballs i la natura. Per això cal aixecar la bandera: "les nostres vides en valen més que els seus beneficis". Només un control social democràtic i públic de l’excedent i de la producció pot acabar amb una assignació injusta i ineficient dels recursos. Entre les seves propostes pràctiques no se’n va més enllà d’exigir millores pírriques de la protecció social, el repartiment de l’atur - "model alemany" per compatibilitzar reducció de jornada, reducció de salari i prestació de desocupació- i una moderació salarial incomprensible -clàusules de revisió salarial a tres anys-. El seu tímid i immadur gir keynesià confia en un capitalisme de rostre humà, que mai no arriba ni pot existir. L’ànsia i mitificació d’un pacte social harmònic amb un enemic de classe provocador i depredador amb el qual no caben punts de trobada, no pot albergar més esperança que el retrocés en les nostres condicions de vida i de treball. És fonamental la mobilització sindical i l’acció política, sense confiar ni en un Pacte de Toledo atrapat per una orientació neoliberal ni molt menys en tràmits en un parlament de dretes, amb un sistema antidemocràtic de representació política. Només la lluita paga. Les nostres propostes: Alternatives favorables per a les i els treballadors. Transformar la política econòmica per donar més èmfasi a la inversió pública sostenible, productiva i generadora d’ocupació orientada a satisfer necessitats socials i mediambientals. Regulació del sistema financer, orientació de l’excedent empresarial cap a inversió socialment útil, i socialització del crèdit en mans públiques i sota control social. Modificar les prioritats del pressupost públic per augmentar les aportacions al sistema públic de pensions, durant el període que es requereixi. Reduir les ingents subvencions al capital dins del capítol de despesa pública (subvencions a les empreses, bonificacions i subvencions a la contractació). Modificar el règim fiscal. En general, complementar qualsevol futur dèficit amb impostos progressius i directes, i eliminar desgravacions innecessàries, i passar les desgravacions a la base imposable a la quota. Impost de societats. Eliminació desgravacions i deduccions. El sistema de mòduls ha de tendir a l’extinció. Recuperació Patrimoni Imposat: majors tipus i progressivitat. Augmentar progressivitat i capacitat recaptadora, Impost de Successions i Donacions, amb un mínim exempt per a l’habitatge habitual. Eliminació de desgravacions fiscals a l’IRPF, augmentar tipus a rendes més altes. Augmentar les quotes i progressivitat de les cotitzacions a la seguretat social Sistema progressiu de quotes en funció de la renda. Eliminació dels límits de cotització a les rendes salarials més altes. Desenvolupar polítiques de repartiment del treball i l’ocupació, sense reducció salarial. Anticipar l’edat de jubilació com una fórmula encaminada a això. Nosaltres diem no a aquest canvi del sistema de pensions. El sistema és viable, no ens deixem enganyar. Si es vol reforçar la seva sostenibilitat, primer que es plantegin mesures de repartiment de la riquesa i fre a l’explotació; i que es desenvolupi un model econòmic al servei de les necessitats socials, de caràcter democràtic, amb major pes d’allò públic i sota control social. Per a això, considerem que és necessari aprofundir en la mobilització social, política i sindical, denunciant aquestes agressions, plantejant alternatives, exigir al poder canvis i qüestionant el govern, la patronal i les polítiques de dreta, les facin els qui les facin. És imprescindible preparar els continguts i els objectius per mobilitzar la ciutadania i el moviment obrer mitjançant un reguitzell de resistències i també de lluites a l’ofensiva. És necessari preparar una mobilització general. Fa falta ja una Vaga General!
Mira també: http://revoltaglobal.cat
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more