Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: criminalització i repressió : mitjans i manipulació
Si tiren la teva porta, s'aixeca una barricada
02 feb 2010
No m'agradaria que per l'abús de poder de l'Estat un dia a la 1.30 de la matinada violessin meu domicili 20 guàrdies civils amb les seves corresponents armes i gossos (dels de quatre potes), atropellant i vulnerant tots els meus drets i els dels que habiten sota el meu mateix sostre, per a ser conduït a l'Audiència Nacional i estar cinc dies incomunicat, dels quals diversos sotmès a tortures. No és una pel lícula, és la història dels detinguts d'Egunkaria.
portada_0115_2009.jpg
Quan veus a Acebes, el 2003, fent unes esperpèntiques declaracions sobre el tancament d'Egunkaria, afirmant que ho fa pel bé de la cultura basca, se't regira l'estómac per veure fins on és capaç d'arribar el govern de torn per aconseguir seus fins i castigar als seus opositors o simplement als que recelen, amb motiu. Carregar sense cap causa un mitjà de comunicació pel simple fet de ser un diari íntegrament en euskera, la nena bonica de la cultura basca com diu el mateix Martxelo Otamendi, exdirector d'Egunkaria i director de Berria, va haver de produir un orgasme generalitzat a la Moncloa , superior al del tancament d'Egin al 98. D'un cop de ploma ensenyaven a aquests bascos separatistes entestats a usar, conservar i fomentar l'ús de la seva llengua que ningú s'escapa de l'Estat quan aquest vol ensenyar qui mana i està disposat a passar-se per on es senti els drets humans.
Al segle XXI, la nova era de la lluita contra el terrorisme, qualsevol terrorisme que no sigui el d'estat (que s'ho preguntin a Galindo, carregat de medalles i alguns morts, quatre anys a una ombra assolellada ia passejar per la ciutat com qualsevol jubilat), s'obria la veda i amb la coartada que per a ells suposa ETA i sota l'ombra de sospita de pertinença a aquesta, de sobte tot valia, encara més. Així doncs, primer colpegen, després pregunten i si no agrada la resposta tornen a colpejar per a tancar-i tirar la clau.

Vaig tenir l'oportunitat de veure a Martxelo explicar com van ser les tortures que li van infligir, va ser en un documental de la BBC, no en un "pamflet dels radicals" com dirien els espanyols de pro, i la veritat és que el seu testimoni em va merèixer tota la credibilitat i em va provocar indignació, ràbia i vergonya per viure en un país on aquestes coses "no passen", on ningú et posa una bossa de plàstic al cap, són només invencions de terroristes. Martxelo no és un terrorista, ha explicat fins a la sacietat que ni ell ni el diari que dirigia, tenien res a veure amb ETA, ni tenien cap connexió amb la banda. Otamendi explica que li van dir: aquí tothom canta, com més aviat ho facis millor. Va ser vexat per la seva orientació sexual, fent-li posar en postures humiliants. Va ser torturat durant tres dies i era una figura rellevant i prestigiosa de la societat basca.

Però el més terrible d'aquest cas no és que la sospita d'un guàrdia civil i la decisió d'un jutge, aquell que va segrestar el nombre d'El Jueves sobre els petit príncep, porten a cometre un dels més greus delictes en democràcia que és el de tancar un mitjà de comunicació, encara que en un país on es · legalitzen partits això és una fotesa. El terrible és que 7 anys després del tancament, del segrest de 10 innocents i la tortura de 6 d'ells, alguns membres molt destacats de la cultura basca de reconegut prestigi professional i social, després de l'estupor de la societat basca i de la demostració de la seva repulsa en una de les grans manifestacions que s'han vist a Euskal Herria, la fiscalia s'hagi retirat i la denúncia segueixi endavant per l'acusació particular de l'AVT i de "Dignitat i Justícia", associació ultradretana de la mena de "Mans Netes ".

Que l'estat es salti a la torera la legalitat per mostrar la seva eficiència o per exercir un poder, que no li hem atorgat, que la justícia actuï a cop de telèfon del ministre que toqui, que es puentee l'estat de dret, és molt greu . Però que acusacions portades a terme per interessos particulars, foscos, feixistes i sense fonament prosperin i les seves denúncies siguin acceptades, no ho és menys. Així tenim unes brigades de voltors ultradretans sobrevolant l'espai pseudodemocrático, que saltant-se el principi biològic de alimentar-se de la putrefacció, volen en cercle, a la recerca del substitut d'aquell vermell que tan bé els va saber abans. La seva peça favorita és tot aquell que amb la seva atrofiat olfacte, desgastat per olorar tant mort, s'acomiada per a ells l'aroma del separatista, el destructor de la seva una, gran i lliure, el que gosa parlar una altra llengua que no sigui la de conquesta, una peça fàcil perquè pot ser acusat de terrorista, la paraula màgica per acabar amb els teus drets de cop. Defenses l'euskara, terrorista, publiques en euskara, terrorista, penses en la independència, terrorista, a l'hotelet de l'Audiència Nacional i si després dius que t'han torturat és la prova fefaent que pertanys a ETA, ja que aquestes fent el que la banda li diu als seus membres que han d'explicar. Tràgic. O sigui, que ets víctima de l'estat, de la justícia i per a súmmum de la societat, perquè ja han sembrat l'ombra del dubte i fins i tot s'ha instaurat amb tota normalitat la creença que si pertanys a banda armada és normal que et treguin la informació a hòstia neta i que la tortura és un bé en si mateixa. Com en els millors temps de la nostra gloriosa dictadura, hi ha costums que han romàs inalterables, segons denuncien les associacions de drets humans.

No parlem dels que es passen diversos anys a la presó, sense altaveu algun que reculli les seves queixes, perquè no són figures mediàtiques, perquè després els surti una condemna de mesos, o ni això, i ni li demanin disculpes, ni li indemnitzin pel temps regalat, indignant perdut.

Aquests actes, aquestes detencions, aquestes vulneracions dels drets humans, aquestes acusacions malintencionades i de tall feixista tenen la funció de ficar-nos la por al cos. No et moguis, no actuïs, no et impliqui, no defensis el que és just, no et organitzis, ni protestes encara que ho facis en l'ús dels teus drets constitucionals i respectant escrupolosament les regles de la democràcia, perquè ells et vigilen, tenen poder, poden acusar falsament i arruinarte temporalment o definitivament la vida. Entre la desídia del personal i la por, que existeix, cada vegada és més difícil veure cares noves dins de l'activisme i trobar relleu generacional.

Ahir es publicava en un diari que la Falange, Mans Netes, Dignitat i Justícia i altres querellats contra el jutge Garzón, per les seves actuacions sobre la causa dels desapareguts del franquisme, tenien accés a totes les dades de les víctimes i dels familiars d'aquestes i que això els espantava per si podien patir alguna represàlia. Aquí es llancen diversos missatges, a quin més terrorífic, es diu que es té por, es dóna entendre que la por és justificat i es fa evident que és per haver exercit un dret que és el exigir veritat, justícia i reparació. Per a una societat acovardit tot això es resumeix en una perversió, la denúncia de la por fa que aquest creixi i que la gent s'impliqui menys encara en una lluita tan imprescindible per arribar a un estat de democràcia, que resolgui aquesta transició abominable, on els pitjors tics de la dictadura s'han acoblat en simbiosi perfecta a aquesta monarquia constitucional. Per cert, la Casa Reial va convidar a Egunkaria a alguna recepció, però Otamendi va tenir a bé no anar.

Una societat amb por és pastura del feixisme, una víctima fàcil, un mos suculent per a la gola del capitalisme salvatge, un gatet a qui li han arrencat les ungles. Hem de rebel · lar contra tot això, hem de mostrar que no ens fan tirar enrere, hem de criticar tots els comportaments anti-democràtics, no ens podem amagar si volem tenir un futur digne on ser lliures, no esclaus, ja que la nostra por els fa impunes.

Als ciutadans "normals", a aquells que pensen que tot funciona com ha de ser i que si al dolent, fins que es demostri el contrari, que se val, li donen unes clatellots i el tanquen uns anyets, no passa res. A aquests, els diré que l'exercici d'empatitzar és molt sa per a la societat i per a la democràcia, que es posin en la pell de l'afectat, que potser també era un dels que opinaven com ells. Me'n recordo de quan un d'aquests espanyols, que estava al corredor de la mort als EUA, demanava ajuda per demostrar la seva innocència, llavors comptava apesarat que ell havia estat un ferm defensor de la pena de mort, perquè protegia la gent de bé, fins que es va adonar que la gent de bé també podia estar al corredor de la mort, perquè els éssers humans errem, bé per negligència, bé per interès. Ara, un cop lliure, crec que és un abolicionista que fa campanya contra la pena capital.
Mira també:
http://www.loquesomos.org
http://egunkaria.info/

This work is in the public domain
Sindicat