|
|
|
Anàlisi :: antifeixisme |
|
En el I centenari del naixement del poeta més lluminós
|
|
|
per Ángel Escarpa. LQSomos |
17 gen 2010
|
|
Van ser temps en què homes lliures van saber despullar del seu vell vestit d'individualisme per abraçar un generós compromís col.lectiu. |
|
Va ser un temps de bales ...
però també un temps de poetes i de somnis.
Un temps d'amors impossibles, de ciutats incendiades enmig de la nit que ja planava sobre Europa, sobre els vermells i vells teulades de Castilla y de Berlín.
Van ser temps en què homes lliures van saber despullar del seu vell vestit d'individualisme per abraçar un generós compromís col.lectiu.
Si hi ha un poeta del que pugui dir en justícia que va ser, i és, el poeta dels sense terra, els sense pa, els sense aigua, sense papers, sense sostre, sense feina ... aquest poeta és Miguel Hernández. Deia jo en un altre article que, mentre els botxins del poeta d'Oriola es precipiten en les tenebres de l'oblit i no queda més memòria d'ells que els crims contra el poble, la figura del poeta creix i s'ageganta, insubornable, en la memòria col.lectiva, es perllonga com un bosc en altres poetes, torna de la immensa fossa a què va ser llançat, en companyia dels que van caure sota el pes de l'odi en aquests mateixos dies, per recordar els nostres orígens, per reivindicar una i altra vegada com els éssers lluminosos que vam ser en el passat, abans de les targetes de crèdit i la nevera, abans que la nostra memòria fos laminada per una capa d'asfalt.
Hernández abandona la llum dels ciris d'Oriola per, gairebé immediatament, vestir la seva poesia amb robes milicianes. El poeta pur, amb veu amb ressonàncies de ruscos, desembarca a un Madrid eriçat de canons, arrossegant darrere seu un murmuri de palmeres i esquelles de cabres.
L'ambivalència de Miguel permet, com passa amb els poetes que escriuen per al poble, que ell mateix es reivindiqui, tant en l'intimisme de la tendresa del poema el fill que s'alimenta de cebes com en el poema violent, apassionat que li dedica a Pasionaria.
Molt se li retraurà el seu cant i adhesió a Stalin, la poca compassió que va mostrar amb els guàrdies civils franquistes que es van lliurar després de la rendició del Santuari de la Mare de Déu de la Cabeza, després de diversos mesos de setge,-període que va cobrir com a corresponsal a l' Front Sud-. Però cal posar-se en la pell del que és testimoni dels bombardejos de les ciutats. Qui veu avui les fotografies de Capa, de Gerda Taro, de Centelles: aquells cossos de nens, de grans, d'homes sans encara que potser hores abans es donarien a l'amor en aquella mateix llit que apareix a la foto com un garbuix de ferros , tots esteses i sense vida ja sobre la terra després de l'últim bombardeig "nacional", amb la mirada perduda en un punt de l'infinit, qui rep la notícia de l'afusellament del poeta granadí a mans dels rebels, qui sap de les salvatjades dels rifenys portats per Franco, dels afusellaments massius a Badajoz, de les execucions de lleials governadors i generals que es neguen a trair la República, mestres d'escola que hores abans llegien la Constitució als seus alumnes en remotes escoles de llogarets, qui sent a la ràdio que avui va caure Terol o va ser "pacificada" Sevilla, després dels últims brots de resistència al barri de Triana, qui veu cremar les collites després del eficaç bombardeig dels Savoia o de la Legió Condor, qui veu la Pàtria reduïda a cendres pels generals que representen la "sagrada civilització occidental" i no pren en les seves mans l'arma que li tendeix el camarada soviètic o el president mexicà, mentre la indiferència de la Societat de Nacions deixa dessagnar a una democràcia i la cúria romana beneeix la Croada?
Es pot dir que Miguel Hernández va ser un poeta guerrer, que va exaltar el cant al combatent republicà però, al cap ia la fi, seria més just afirmar que no va ser el Govern de la República qui va vestir la seva poesia de robes guerreres, ja que van ser els rebels, els que ens es van resignar a acceptar la voluntat del poble, lliurement expressada a les urnes aquell 16 de febrer de fa 74 anys, els que van posar un fusell a les mans, els mateixos que li van posar pena sobre pena, presó sobre presó.
Miquel, des de la revolució d'Astúries de 1934, amb l'obra de teatre Els fills de la pedra, pren partit pels explotats, els desposseïts, aquells als que és millor mantenir en la ignorància perquè no s'oposin a les guerres colonials; que no sàpiguen comptar els pesats costals de gra que s'extreuen de les terres del Comte de Romanones, de les del Comte de la Vega Gran, mentre ells s'alimenten amb floridures Mendrugos i de parcs plats de suat gofio o moren en el Barranc del llop o vestint d'rayadillo a Cuba o Filipines.
Però no per això deixa de ser el poeta de la tendresa, el que "arriba amb tres ferides: / la de l'amor, / la de la mort, / la de la vida. És el que, no sent-li aliena cap mort, després de la seva ruptura amb Oriola, a la mort de Ramon Sijé - home catòlic i poc amic de materialismes històrics i al qual res li uneix ja més enllà d'un sentiment fraternal-encara escriu el seu vers més punyent per retreure-li a la mort el seu gest de "enamorada" i llegir-lo a la Orihuela del 14 d'abril de 1936, a la plaça que porta el nom de l'amic.
No podem simplificar i dir que en Miquel és el poeta exclusivament de la Revolució, ja que part dels seus poemes més lluminosos es produeixen a les acaballes de la guerra: entre trens de ferits que tornen dels fronts i cartes d'amor a Josefina Manresa, la seva dona, amb paisatges de desolació com mai fins aleshores havien conegut aquestes terres des de l'expulsió dels àrabs; notícies de pèrdua de ciutats, de caigudes de camarades al front, de la mort del seu fill Manuel Ramón. De Cancionero y romancero de absències, és particularment commovedor extreure, quan deixa enrere el poderós i alhora combatiu poeta de Vent del poble:
Tristes guerres
si no és amor l'empresa.
Tristos, tristos.
Tristes armes
si no són les paraules.
Tristos, tristos.
Tristes homes
si no moren d'amors
Tristos, tristos.
En Miguel conviuen, en generoses proporcions, el romàntic Byron, que mor després de donar suport a la justa causa dels grecs, el vell i immortal Marx, fuet del sistema capitalista, i els entranyables i inesgotables Benedetti i Saramago dels nostres dies.
No, el cor de Miguel Hernández no tremolar, com el predeia, en els freds prestatges de les biblioteques o en els de les llibreries, ni a la freda pedra del monument, i menys en les paraules d'aquells que en el passat el van condemnar a mort i avui invoquen el seu nom en homenatges, els mateixos que ahir corrien a trets, a cop de goma i cavall als universitaris i als obrers pels carrers de les nostres ciutats.
El romandrà viu en cada un dels nostres gestos de rebel.lia.
Honor i glòria eterna als que van dipositar tota la seva fe indestructible i van donar les seves vides per la causa del poble i per la República. |
Mira també:
http://www.loquesomos.org
http://www.loquesomos.org/joom/index.php?option=com_content&view=article&id=4491:miguel-hernandez-100-aniversario&catid=310:mig
|
This work is in the public domain |
