|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes : sexualitats |
|
Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
|
per Na Pai |
14 gen 2010
|
Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat.
Escric aquest article perquè crec que s’infravalora o s’ignora per complet la rellevància que té la cultura de la monogàmia1 com a peça fonamental en el sistema patriarcal en el qual vivim. La meva intenció és col·locar la monogàmia al mateix nivell que el masclisme i la homofòbia, com a tercer gran pilar que sustenta el patriarcat. Si fins al dia d’avui aquest pilar ha restat tan desapercebut, sospito que és degut a que no és possible vertebrar una lluita identitària en base a un subjecte oprimit que qüestioni la monogàmia, tal i com s’han desenvolupat la resta de lluites. A diferència del que fem amb el masclisme i la homofòbia, amb la monogàmia no podem assenyalar a opressors ni oprimits, totes hi participem complint els dos rols. Potser per això la solució radica en sumar-se al moviment queer, construint una lluita sense base indentitària capaç de desafiar a l’imperi de la monogàmia. |
SOBRE L’OBERTA ACCEPTACIÓ SOCIAL DE LA MONOGÀMIA
Ja fa molts anys que es van engegar les lluites per l’alliberament de les dones, gais i lesbianes a Occident, iniciades per col·lectius activistes de base que varen extendre aquestes lluites socialment, aconseguint que les seves reivindicacions fossin assimilades per les altes institucions i plasmades en les seves lleis. És per això que el masclisme i la homofòbia cada cop tenen menys acceptació social. Ja no es pot defensar obertament que la dona es sotmeti als designis del seu marit, ja no és acceptable la repressió sexual que suposa viure dins un armari. La homofòbia i el masclisme són políticament incorrectes, ja no tenen lloc de forma directa i conscient en els mass media (amb algunes clares excepcions com ara la publicitat) o les institucions oficials. A la mínima relliscada en les declaracions de qualsevol cara pública, apareixen “raholes” irades denunciant-ho, i com que això perjudica la seva imatge, es cuiden prou de sospesar les seves paraules escrupolosament per tal que siguin políticament correctes. Això no significa ni de bon tros que el masclisme i la homofòbia tinguin els dies comptats ja que segueixen ben presents al carrer i als patis dels instituts (per posar només dos exemples!) però aquest és el primer i fonamental pas vers la seva erradicació.
La repressió i problemes psicològics que produeix el masclisme i la homofòbia són rebutjats categòricament per sexòlegs, experts en polítiques de gènere, articulistes i tertulians varis. En contraposició, la repressió i problemes psicològics que genera la monogàmia segueixen plenament normalitzats i acceptats en qualsevol àmbit i expressió cultural de la nostra societat. Quan una parella monògama passa per una “crisi” o es trenca, és possible que una o ambdues membres de la parella visquin drames emocionals i trastorns psicològics que s’accepten de forma natural com a conseqüència lògica i intrínseca de l’amor. La repressió sexual que suposa l’exclusivitat sexual imposada per la cultura de la monogàmia no és tan sols acceptada sinó que fins i tot és motiu d’exaltació com a símbol de fidelitat2. En aquesta cultura tampoc és estrany elogiar la gelosia sexual o fins i tot el sentiment de possessivitat, identificant-los com a mostres d’amor.
GELOSIA, INSEGURETATS I BAIXA AUTOESTIMA
La monogàmia fomenta tres principals sentiments que sovint venen entremesclats. El primer d’ells és la gelosia. La gelosia és un sentiment ben natural que experimentem instintivament des de ben petites quan ens sentim desposseïdes per algú altre d’allò que més desitgem. Seguint el model monògam, dediquem la major part del nostre afecte, el nostre suport, la nostra afinitat, els nostres projectes de futur… a una sola persona: la nostra parella. És per això que si es trenca aquesta relació, s’esfondra tot el nostre projecte de vida, i aquesta noció incentiva el sentiment de gelosia fins a nivells insospitats. Així doncs, el model de relació monògama no tan sols genera dependència afectiva sinó que també genera dependència econòmica. Però per sort, la gelosia no és un sentiment imprescindible ni molt menys insuperable. A mesura que aprenem a compartir, la gelosia s’esvaeix i així totes hi sortim guanyant, ja que en general, totes ens sentim millor compartint que no pas sentint-nos geloses o amb por a que algú ens usurpi el que tenim. I aquí tenim el segon sentiment estrella de la monogàmia: la por (més coneguda eufemísticament com a “inseguretats”) . Estem parlant de la por a ser abandonats per la parella. En la cultura de la monogàmia, en el cas que la teva parella conegui una persona amb qui comparteixi afecte i atracció sexual, haurà d’escollir entre aquesta persona o tu. No es contempla la possibilitat de mantenir les dues relacions al mateix temps. Per això ens sentim tan geloses cada cop que descobrim (o ens imaginem!) que la nostra parella té una amant. Aquesta amant esdevé un potencial risc per a la continuïtat de la nostra relació de parella. Si furguem en el fons d’aquesta gelosia hi trobarem la por i les seves inseguretats.
En tercer lloc tenim la baixa autoestima. Tal sentiment no té res d’estrany ja que la monogàmia es basa en un mite: la idea de que una sola persona pot satisfer totes les necessitats sexuals i afectives d’una altra persona per a tota la vida. A partir d’aquí, és fàcil infravalorar-se ja que ningú és perfecte per a la seva parella, no existeixen les mitges taronges ni els prínceps blaus, ningú mai podrà ser prou bo per a la seva parella. Mai podrem complir amb les expectatives que ens marca la monogàmia. Si no desmuntem tota aquesta mitologia, mai podrem deixar de sentir-nos en certa mesura frustrades, insegures i amb baixa autoestima en la nostra relació de parella. En molts casos, les parelles comprenen la naturalesa d’aquest mite i es perdonen l’adulteri, però n’hi ha d’altres on regna la incomprensió. Aquesta incomprensió dóna ales a la gelosia sexual i els seus motors, la inseguretat i la baixa autoestima, fins al punt que es fa insuportable i esdevé odi, el qual pot esclatar en forma de maltractaments psicològics o físics, tan vers la parella com autoinfligida.
MONOGÀMIA I VIOLÈNCIA
De totes les conseqüències negatives de la monogàmia, públicament tan sols es rebutgen aquelles més tràgiques: allò que els mitjans encabeixen en un gran sac genèric anomenat violència de gènere, violència domèstica o violència masclista, segons la moda del moment. Això si, sense mai mencionar ni fer cap referència a una de les seves dues principals arrels: la cultura de la monogàmia (l’altra és la cultura masclista). No es dubta a assenyalar el masclisme com a una causa estructural d’aquesta violència, mentre que utilitzar la monogàmia en aquests mateixos termes és una cosa inaudita. Així doncs, es parla de problemes personals de gelosia, dependència afectiva o baixa autoestima dels agressors, com si aquests elements no tinguessin connexió entre si i pertanyessin a casos aïllats, res més lluny de la realitat. Identificar i denunciar les arrels d’una violència és el primer pas vers la seva superació; mentre no fem aquest pas, cap programa institucional d’ajuda a les dones maltractades reduirà significativament l’índex de maltractaments.
EL DETERMINISME EMOCIONAL NO EXISTEIX
Molta gent justifica la seva preferència per la monogàmia adduint que és gelosa i que li “fa mal” que la seva parella “estigui” amb algú altre. En una societat amb una cultura monògama, la gent sentirà gelosia quan la relació amb la seva parella “perilli”, de la mateixa manera que en una societat amb una cultura homòfoba, la gent sentirà odi vers les persones que duguin a terme pràctiques homosexuals. Si ens sembla lògic que el sentiment d’odi vers la homosexualitat no justifica ni legitima la homofòbia, també ens hauria de semblar lògic que el sentiment de gelosia sexual propi de la cultura monògama no justifica ni legitima la monogàmia. No existeix el determinisme emocional; les persones som capaces d’educar-nos i créixer emocionalment, cultivant els sentiments positius (alegria, confiança, amor) i rebutjant als negatius (gelosia, por, baixa autoestima, odi ) en les nostres relacions personals. Els nostres sentiments venen condicionats en gran mesura per la cultura en la qual estem immersos i poden ser manipulats pels poders fàctics a través del seu sistema propagandístic (educació, mass media…) per tal que serveixin als seus propis interessos. Això és força evident amb els sentiments d’inseguretat o de por, els quals són manipulats per promoure el consumisme o el suport a intervencions militars. No és cap casualitat que la població occidental tingui més por de morir en un atemptat terrorista que no pas en un accident de tràfic; aquesta por és producte de campanyes perfectament orquestrades per polítics i mass media. Llavors, perquè aquells sentiments que sentim en les nostres relacions personals haurien de ser més “purs”, impermeables a la cultura i la manipulació?
QUIN SENTIT TÉ LA MONOGÀMIA?
Perquè seguir limitant el nostre afecte, el nostre suport i el nostre sexe a una sola persona? La cultura de la monogàmia converteix l’afecte, el suport i el sexe en béns escassos i exclusius (com si fossin luxes!), però en realitat són béns renovables i inesgotables. A mesura que abandonem la cultura de la monogàmia serem capaces d’expandir-los, i així fer-los molt més abundants i a l’abast de tothom, al mateix temps que enterrem les gelosies i pors pròpies de la monogàmia. Des del terreny personal, la monogàmia no té raó de ser; en el millor dels casos és absurda, i en el pitjor acaba amb vides. Els antics arguments biològics que justificaven la monogàmia per tal de garantir el futur de la nostra espècie ja no tenen sentit avui en dia. Llavors, a algú li pot seguir interessant perpetuar aquesta cultura tan desfasada? Doncs el cert és que si; la monogàmia comença a prendre significat quan és valorada des del punt de vista del poder econòmic establert: serveix per atomitzar la societat en petites unitats econòmiques de dues persones. Com que aquestes unitats no poden ser autosuficients per si soles, tampoc poden ser autònomes i, per tant, són totalment dependents del sistema econòmic. D’aquesta manera, els individus no tenen altra opció que treballar, habitar i consumir tal i com els dicta el sistema. Així, el poder establert s’introdueix en les nostres relacions més íntimes, condiciona els nostres sentiments emmotllant els nostres desitjos i fent que juguin a favor seu.
HI HA ALTERNATIVES A LA MONOGÀMIA?
Potser el més gran inconvenient a l’hora de superar la monogàmia és la incapacitat d’imaginar altres models de relacions afectives i sexuals que puguin ser més saludables i més lliures al mateix temps. És lògic, doncs pràcticament no tenim altres referents, portem tota la vida consumint productes culturals amb una clara apologia de la monogàmia, des dels contes i dibuixos animats infantils fins al cinema d’autor més modern. Per altra banda, les alternatives conegudes no són especialment atractives: en la joventut s’està imposant un nou model basat en el consum de sexe; tothom coneix la poligàmia o el frustrat intent d’amor lliure dels hippies; hi haurà qui ja ha sentit parlar del poliamor o de tantes desastroses parelles obertes… Però la solució a la monogàmia no és establir un nou model de relacions afectives i sexuals que sigui políticament correcte. Tan bon punt s’imposés socialment aquest nou model, apareixerien nous inadaptats que voldrien trencar-lo. Cap model es pot adaptar a les necessitats individuals de totes les persones, l’ideal seria l’absència de models establerts que normativitzin com ens hem de relacionar. No podem definir com volem les nostres relacions però si que podem exposar com no les volem: no volem que siguin possessives, ni coercitives, ni tancades (això vol dir: no forçosament exclusives); en definitiva, NO monògames. A partir d’aquí, cadascú haurà d’explorar quin tipus de relacions s’adeqüen millor a les seves necessitats de cada moment, i per descobrir-ho cal estar oberta a experimentar-ne de tots els colors—sempre i quan estiguin basades en el respecte i desig mutu!
Abans de sortir al carrer, la revolució comença als nostres llits!
Na Pai
1 Per entendre correctament aquest article, és necessari explicar breument què entenc per monogàmia: la monogàmia és un model de relació entre dues persones entre les quals hi ha un pacte explícit o implícit d’exclusivitat sexual “per a tota la vida”, sovint lligat a un projecte econòmic comú de subsistència (habitatge, alimentació…) i consum (turisme, oci, noves tecnologies…) també “per a tota la vida”, i a un projecte familiar (tenir o adoptar fills).
“Per tota la vida” va entre cometes perquè en general, més que una realitat és un desig il·lusori que s’hauria de traduir per “mentre duri la relació”.
Hi ha més models de relacions monògames amb infinites petites variacions, tan sols he exposat les línies generals del model més habitual que trobem en la nostra societat.
2 En el seu origen llatí, fidelitat significa confiança, i la confiança va estretament lligada a la sinceritat. L’amant monògam generalment oculta qualsevol atracció que sent per algú altre per tal de no inquietar o ferir a la seva parella, per tant, no té sentit relacionar monogàmia amb fidelitat, des que aquesta “fidelitat” no és sincera. |
Mira també:
http://difonlaidea.wordpress.com/antipatriarcal/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per poliamor |
14 gen 2010
|
potser algú ha tingut males experiències amb les parelles obertes, no es d'estranyar perquè la cultura possessiva vinculada a la monogamia, no ho posa fàcil a les noves experiencies.
Pero crec que es interessant difondre el poliamor, no com a nou model a seguir, sino com a exemples i demostracions d'experiències que ja existeixes d'altres maneres de relacionar-se
http://www.poliamor.net es una bona web sobre el tema.
coneixer experiències, igual que en d'altres àmbits, es un bon camí per ser lliures, doncs ajuda a ampliar el nostre imaginari i a partir d'aquí podrem triar de quina manera ens relacionem quan coneixem algú.
..i, gràcies per l'article, que és un tema sobre el que encara s'escriu massa poc! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per x |
14 gen 2010
|
mandangues.
Al final acabem sols i amb un punyal a l´esquena. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per . |
14 gen 2010
|
|
Y las masturbacion compulsiva, que tambienb debilita las relaciones |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per Pankabestia |
14 gen 2010
|
Yo viví una pareja abierta deliciosamente desgarradora.
A día de hoy mantengo una relación monógama, de estricta esclusividad sexual.
Aunque por aquello de que no eres la misma persona cada día que te levantas, los días y las eras no pasan en vano, mantengo con mi pareja la morbosa costumbre de comentar los chicos o las chicas que me atraen, algo es algo... la verdad es que los celos así dan como un poco de risa... es posible no ser completamente reaccionaria despues de perpetrar una pareja abierta.
Mil grtacias por el texto. Tendré que releerlo.
Afortunadas personitas que escribistis en texto, en el pequeño y humilde pais que hay en vuestro poniente lo de la homofobia no está NADA superado, no hablemos ya de en el contexto rural/no-metropolitano. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per uno |
14 gen 2010
|
|
En conclusión: lxs guapxs tendréis un harén y lxs fexs seguiremos solxs. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per a la fi! |
15 gen 2010
|
Trobo molt encertat l'anàlisi, són coses que molts pensem (i sentim) però no havíem sistematitzat en un sol text. I a més trobo molt positiva l'obertura de mires a l'hora de parlar de temes polèmics actualment, posant-los al nivell d'importància que realment mereixen més enllà de la correcció política molts cops obligatoria dins del ghetto. En resum: molt lúcid.
Sobretot trobo molt encertat el final, que és el que anava pensant durant tot el text: "sí, però amb respecte", "sí, però amb respecte"... Qualsevol possibilitat escollida lliurement és vàlida però sempre des del respecte, que molts cops darrera de la sacrosanta llibertat individual el que s'amaga és manca de respecte envers persones amb qui se suposa que hi ha una certa implicació emocional. Evidentment i per sort no sempre.
Tanmateix, és completament cert que podem (i hauríem de) créixer i educar-nos emocionalment, i que el com sentim està mediatitzat per la cultura en la que estem immersos, ho volguem o no. Un cop vaig viure una relació oberta, i al final va resultar que molts cops el que perseguia la meva parella, en teoria una persona alliberada, follant amb altra gent era despertar-me gelos perquè pensava que si no en sentia era que no l'estimava. En canvi, he vist altres relacions obertes que sí que han funcionat sense problemes més grans que els que qualsevol interacció humana de qualsevol tipus provoca. Amb altres grups d'amics/gues hem experimentat l'assumpte de l'amor lliure i a dia d'avui seguim estimant-nos, mai ha sorgit cap problema amb això perquè érem plenament conscients de què i amb qui féiem les coses. Però també he vist casos en que aquest tipus de relació acabava com el rosari de l'aurora.
No hi ha fòrmula magistral, s'ha d'experimentar, i una mateixa persona pot sentir-se còmode amb un tipus de relació amb certes persones i amb un altre tipus de relació amb d'altres persones. No hi ha una identitat fixa, un "jo sóc així", sino que depèn de cada relació. Almenys aquesta és la meva experiència. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per ultraman |
15 gen 2010
|
|
reinvindicar el amor libre en estas condiciones sociales y culturales, es como reinvidicar la economía de libre mercado... |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per bao |
15 gen 2010
|
Crec que si trenquèssim el mite de "una sola relació per a tota la vida", el tema de la monogàmia no ens preocuparia tant i deixaria de fer-nos tanta por. És a dir, si nosaltres som individus lliures i seguim mantenint les nostres llibertats i autonomia com a persones, al mateix temps podem tenir una relació de parella monògama sense haver d'estar vivint constantment amb por i gelosia...si tenim present que en aquesta vida tot es pot acabar i que potser amb una persona amb la qual has compartit molt, arriba un moment en què els camins se separen i som capaços d'acceptar-ho de manera madura i sense grans daltabaixos ( o respectant el nostre temps de "dol"), crec que ens estalviaríem molts maldecaps.
En definitiva, si eduquèssim més les nostres emocions i ens treballèssim més com a persones (cosa no massa fàcil dins aquest sistema que ens fomenta tot el contràri), si estèssim bé amb nosaltres mateixes i ens sentíssim part d'una comunitat més àmplia que no només inclou la parella sinó moltes altres relacions/aspectes de la vida, seríem més lliures d'abandonar la monogàmia o la parella quan aquesta es convertís en repressió o mal rotllo, seríem capaces de tallar "por lo sano"...
I és clar, cap problema per acceptar que hi ha moltes maneres d'estimar i moltes formes de relació possibles!! però tampoc diria que la monogàmia és el diable, si és ben entesa i realment acceptada i som prou forts per dir prou en cas que calgui.
salut, llibertat i molt d'amor!! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per a la fi! |
15 gen 2010
|
|
bao, tens tota la raó. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per Pankabestia |
15 gen 2010
|
Eso de una pareja para toda la vida va poco a cpoco desapareciendo. Más que la homofobia, según mi parecer.
Yo recuerdo perfectamente que hata bien tarde tebnía esa concepción romantica de "estamos echos el uno para..." y tal. Pero mi prima de 13 años sabe perfectamente que su novio duorará lo que dure...
Me quedo de piedra... poco más de diez años de diferencia y partimos de luegares bien diferentes!!! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per mico |
15 gen 2010
|
|
El que no ha desaparegut encara és l'assentament en un nucli familiar tradicional, de parella, després dels anys de nòvios que duren el que durin. El tradicional i nefast "sentar la cabeza" com a colofó a una joventut més o menys esbojerrada. Que sigui o no per tota la vida dependrà segurament de la capacitat d'autonomia econòmica dels dos membres un cop se'n fartin l'un de l'altre. És a dir, tot i no tenir la concepció romàntica de l'amor et pots acabar sentint subjecte a l'altra persona i a la inversa per anar tirant. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
per mortadela
nicontigonisinti@gmail.com |
15 gen 2010
|
Estoy totalmente de acuerdo con Bao. Pero me gustaría añadir algunas reflexiones al debate:
- es cierto que la monogamia es uno de os pilares que sustenta el patriarcado, y que no se puede hablar de violència de género sin hablar de monogamia y de pareja, pero no nos flipemos, no hay fórmulas magistrales. A veces ser concientes sólo nos sirve para caer en una especie de esquizofrenia que padecemos mucha gente: a nivel teórico sabes que la forma menos libre y justa de que dos personas se relacionen es en pareja pero emocionalmente no somos capaces de pasar a otras fórmulas, o cuando lo hemos intentado hemos sufrido muchísimo. Y encima te sientes culpable porque no eres políticamente correcto. Y creo que este es precisamente el error de muchos grupos políticos, creerse que hay que ser perfectos( o que estamos por encima del resto de la gente) y esto compañeras y compañeros es un freno que nos impide hablar de nuestras miserias, y por supuesto avanzar políticamente.Yo anivel emocional me siento tan perdid@ como mi vecina del quinto delante de determinadas situaciones emocionales. No soy tan especial!! No somos tan distintos por muchas pintas que tengamos, o porque tenemos muchos amantes.
- otra cuestión importante es el tema de la identidad. Me siento bastante cercan@ al movimiento queer però después de haber pasado por experiencias de lucha autónoma femninista me parece que estamos cayendo en un rollo demasiado esteta. Yo por muy queer que me sienta, resulta que estoy generizad@ dede el poder y que tengo condicionantes no sólo de género, también de clase. Por tanto dudo mucho que la revolución la tengamos que hacer primero en la cama porque sentirse libre porque no eres monógam@ en un contexto socioeconómico como el nuestro es jodidamente burgués. El carnaval pasa y los años también, y a veces tengo la sensación de que el mundillo político en el que me muevo es puro espectáculo y que los más guapos y más guapas, los y las que tienen mejor capital social son los que menos sufren y los que más triunfan.
Y luego van dando lecciones!!!
- Lo importante es poder experimentar y no tener miedo de hablar de nuestras miserias, sin imponernos nada. Hay momentos para todo y en la pareja también se aprende un montón sobre un@ mismo. También existe abuso emocional en las supuestas relaciones libres. Basta de hipocresía!!!
Ahh!! y no siempre seremos tan jovenes ni tendremos tanto tiempo para follar, a medida que uno crece resulta que también tiene otras obligaciones. A no ser que estés forrado, claro!!! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per xxx |
15 gen 2010
|
|
totalment d'acord amb tu. No poden existir relacions lliures en un sistema opresor. Aixó és només un petit son de juventut burgesa i ben acomodada!!!! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per ay qué calor!!! |
15 gen 2010
|
buscar relacions afectives diferentes a veces nos lleva a sufrir mucho, y sencillamente no siempre estamos dispuestos a sufrir tanto.
Qué pasará a los cuarenta años cuando todas las formas de convivencia que hemos experimentado fracasan? Pareja y vida convencional.
o me lo invento? Los autónomos alemanes son un claro ejemplo. Y no sólo!!!
Las relaciones personales, sexuales y convivenciales que experimentamos están muy lejos de ser libres y hasta que no reconozcamos que no somos ninguna jodida vanguardia política no comenzaremos a construir nada!!!! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per la pai |
15 gen 2010
|
a la fí, bao i mortadela, heu fet unes interessantissimes aportacions!
bao: entenc que a algunes persones els hi pot funcionar el model de la monogàmia a nivell personal, sense que els hi comporti gran problema. Tot i així, això no justifica la monogàmia i els seus pactes d'exclusivitat sexual. També hi ha persones a qui els hi funciona el masclisme i l'homofòbia (especialment a alguns homes heterosexuals) però això no justifica el masclisme ni l'homofòbia.
És cert que es pot portar bé una relació de parella "monògama" tal i com tu dius, havent desmuntat el mite de la monogàmia, però llavors ja no té sentit parlar de relació monògama. Si tothom hagués desmuntat aquest mite, ja no viuriem en una cultura de la monogàmia, però malauradament, estem a anys lluny d'aquesta fita.
Mortadela: tens molta raó! He escrit aquest article una mica com a manifest de "cares enfora". Hauria d'escriure'n un altre dirigit al ghetto activista xupiguais i segurament no tindria res a veure amb aquest, sovint penso que hi ha un ambient molt més alliberat sexualment en una discoteca comercial que no pas en les festes dels CSO's. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per bao |
15 gen 2010
|
Entenc que ara mateix la monogàmia es presenta com el model desitjat, el millor model a seguir (o l'únic) i que això pot ser opressor per d'altres persones que veuen les coses de manera més àmplia. La monogàmia hauria de ser una opció més entre d'altres, i cada relació ha d'establir unes certes "normes" implícites o explícites, sobre com vol que sigui la relació.
Si no m'equivoco, tu dius que els pactes d'exclusiviat sexual d'una relació monògama són tant "dolents" com el masclisme o l'homofòbia. És a dir que sota totes les condicions i contextos, l'exclusivitat sexual és un problema. Però jo no posaria al mateix calaix la monogàmia, el masclisme i l'homofòbia, la veritat. Mentre el masclisme i l'homofòbia ataquen directament a unes persones ( a les dones en el cas del masclisme i als homosexuals i persones amb diverses tendències sexuals en el cas de l'homofòbia), la monogàmia escollida lliurement per les dues parts que la practiquen no ataca a ningú, vull dir, en sí mateixa, la monogàmia no té perquè ser dolenta. Qui vulgui tenir altres tipus de relacions doncs que les tingui i sempre serà una manera en què altres persones que no s’ho havien plantejat mai, vegin que és possible viure estimant de diverses formes. Però tampoc crec que s’hagi d’atacar la monogàmia en si mateixa. Que el sistema en el que vivim carregui amb diversos “complements” i significats que no ens agraden a la parella monògama (comprar-se una casa, tenir fills i un gos etc.) no és culpa de la monogàmia en si, sinó del sistema, que tendeix a encasillar-nos i a simplificar les formes de vida i d’estimar.
Mirem les definicions de wikipedia:
El término homofobia se refiere a la aversión, odio, miedo, prejuicio o discriminación contra hombres o mujeres homosexuales, aunque también se incluye a las demás personas que integran a la diversidad sexual, como es el caso de las personas bisexuales o transexuales, y las que mantienen actitudes o hábitos comúnmente asociados al otro sexo, como los metrosexuales y las personas «con pluma». El adjetivo correspondiente es «homofóbico».
El machismo es el conjunto de actitudes y prácticas sexistas vejatorias u ofensivas llevadas a cabo contra las mujeres.
El machismo engloba el conjunto de actitudes, conductas, prácticas sociales y creencias destinadas a justificar y promover el mantenimiento de actitudes discriminatorias contra las mujeres. Algunos críticos consideran también machismo la discriminación contra hombres cuyo comportamiento, por ejemplo por tener una preferencia sexual homosexual, no es adecuadamente "masculino" a los ojos de la persona machista.[1
Monogamia (del griego: mónos: uno y gamos: matrimonio). En el mundo animal, la monogamia se refiere a la relación de la pareja que mantiene un vínculo sexual exclusivo durante el período de reproducción y crianza. En los humanos, la monogamia es un tipo de relación amorosa y sexual exclusiva entre dos personas, las que mantienen un vínculo matrimonial o de unión libre por un período específico o por toda la vida. Al practicante a este tipo de relación se le llama monógamo.
A diferencia de la monogamia, existe otro tipo de relaciones que vinculan a más de dos personas a la vez, como la poligamia (sea poliándrica o poligínica), poliamor, entre otras.
Crec que el problema és sentir-se OBLIGAT a ser monògam pel context o sentir que una altra persona amb la qual mantens una relació T’OBLIGA a ser monògam i tu no ho vols ser. O que et sents discriminat i diferent pel fet de defensar una altra manera de relacionar-te. I això ho puc entendre, però no penso que sigui una qüestió de la monogàmia en si. Tant en el masclisme com en l’homofòbia hi ha algú que queda subjugat i aixafat per un altre. En una relació monògama lliure això no té perquè ser així. Però t’has de sentir lliure d’escollir el tipus de relació que vols i ningú té dret a dir-te com ha de ser, aquesta és la lluita.
De fet, penso que el problema de la violència i de l’opressió no està tant en el fet de la monogàmia en si sinó en el fet de la nostra falta de maduresa emocional. Pensem en quan solen haver-hi els problemes que cites de gelos, posessió, apunyalament etc. Sobretot es dónen quan DEIXES a una altra persona i aquesta no pot acceptar que la relació s’ha acabat. És a dir, el problema pot no ser la monogàmia en si, sinó això de “per a tota la vida”, en la dependència emocional i en si tu ets capaç d'acceptar-la o de lluitar contra ella. Si veus que hi ha altres relacions en aquesta vida a part de la relació de parella i que inclús a nivell més intím hi poden haver moltes altres opcions, potser et sents més lliure i t'és més fàcil trencar amb una relació insana. En aquest sentit la lluita per fer respectar totes les formes de relació, és important.
Llavors, jo no parlava de desmuntar el mite de la monogàmia ( relació exclusiva entre dues persones en algun nivell) sinó de desmuntar el mite de “per tota la vida”, que és una altra cosa. Una relació pot ser monògama i durar tres anys. Són dos coses diferents. Pensava que desmuntar el mite de “per tota la vida”, ens podria ajudar a treure’ns les pors de sobre, la posessió i les inseguretats, és a dir, acceptant que ARA tinc una relació amb una persona, que pot ser una relació monògama o com vulgui que sigui, i potser en algun moment deixaré de tenir-la i passaré a estar sola, o després amb una altra relació monògama o poliamorosa. Pensava que el fet de tenir clar que una persona no és MEVA sinó que en un determinat moment del temps hem establert una relació d’exclusivitat sexual que pot durar més o menys, ens ajudaria a sentir-nos més lliures..
Hi ha dos problemes fonamentals: un de llibertat personal i respecte i l’altre de maduresa emocional. El primer es relaciona amb la nostra capacitat d’escollir la vida que volem i quin tipus de relacions establim i de lluitar contra un sistema que pretén que tots estiguem tallats pel mateix patró. La segona es relaciona amb la nostra capacitat d’entendre que els altres també són lliures, que no són nostres i que tot evoluciona i canvia i que això no té perquè ser una catàstrofe.
No sé si m’explico....és un gran debat! |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per pai |
16 gen 2010
|
ei bao! crec que has passat per alt un punt molt important: no has exposat cap argument que justifiqui l'exclusivitat sexual. Suposo que parteixes de la idea que algunes persones escullen "lliurement" l'exclusivitat sexual degut al seu desig d'exclusivitat sexual. La qual cosa és una gran paradoxa: esculls lliurement no ser lliure!
Però parem més atenció al desig d'exclusivitat sexual: és un desig innat o instintiu com pot ser el desig sexual, és un desig que neix dins meu? Jo crec que no, l'exclusivitat sexual és una idea, és quelcom cultural, i per tant, el seu desig no neix dins meu sinó que es forma o es reprodueix culturalment dins del meu entorn social. Així, el desig passa a través meu, sorgeix de mi, però no neix dins meu, igual que si desitjo compar-me un cotxe o operar-me les tetes.
Tal i com vivim en una societat amb una cultura de la monogàmia, és lògic que la gran majoria de la gent senti desig d'exclusivitat sexual. Potser és cert que si ens eduquessim millor emocionalment aconseguiriem solventar les pitjors consequències de la monogàmia, però tot i així, l'exclusivitat sexual seguiria sent absurda, seguiria significant la propietat privada aplicada a les persones. El meu desig de terra lliure xoca amb el teu desig de propietat privada, jo vull que la terra pertanyi a tots i a ningú i tu vols que només sigui teva. Aqui no hi ha enteniment, no són opcions compatibles.
Respecte al terme "monogàmia": cada diccionari et donarà una definició diferent, com per exemple aquesta: SOCIOL Unió d'un sol home amb una sola dona.
Si busques el terme patriarcat al diccionari, segurament no et semblarà que sigui res de dolent, i és cert, podriem rescatar el terme i donar-li un significat positiu, les paraules són molt maleables. El problema és que a nivell polític ens resultaria molt més complicat definir i difondre allò contra el que estem lluitant. El mateix passa amb la monogàmia: si realment com capaces d'imaginar-nos formes més saludables de relacionar-nos, més enllà de la possessivitat i les gelosies, doncs ens caldrà algun terme que designi aquesta cultura que volem superar, i crec que el terme monogàmia s'hi ajusta molt bé. No cal salvar-lo, si ens volem referir a una relació amorosa o sexual entre dues persones, tenim termes molt més bonics que no pas relació monògama, com per exemple amants, enamorades o estimades. Tot i així, crec que seria millor no etiquetar les relacions, ja que les etiquetes sempre comporten rols, encara que siguin inconscients. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per pai |
16 gen 2010
|
ei bao! crec que has passat per alt un punt molt important: no has exposat cap argument que justifiqui l'exclusivitat sexual. Suposo que parteixes de la idea que algunes persones escullen "lliurement" l'exclusivitat sexual degut al seu desig d'exclusivitat sexual. La qual cosa és una gran paradoxa: esculls lliurement no ser lliure!
Però parem més atenció al desig d'exclusivitat sexual: és un desig innat o instintiu com pot ser el desig sexual, és un desig que neix dins meu? Jo crec que no, l'exclusivitat sexual és una idea, és quelcom cultural, i per tant, el seu desig no neix dins meu sinó que es forma o es reprodueix culturalment dins del meu entorn social. Així, el desig passa a través meu, sorgeix de mi, però no neix dins meu, igual que si desitjo compar-me un cotxe o operar-me les tetes.
Tal i com vivim en una societat amb una cultura de la monogàmia, és lògic que la gran majoria de la gent senti desig d'exclusivitat sexual. Potser és cert que si ens eduquessim millor emocionalment aconseguiriem solventar les pitjors consequències de la monogàmia, però tot i així, l'exclusivitat sexual seguiria sent absurda, seguiria significant la propietat privada aplicada a les persones. El meu desig de terra lliure xoca amb el teu desig de propietat privada, jo vull que la terra pertanyi a tots i a ningú i tu vols que només sigui teva. Aqui no hi ha enteniment, no són opcions compatibles.
Respecte al terme "monogàmia": cada diccionari et donarà una definició diferent, com per exemple aquesta: SOCIOL Unió d'un sol home amb una sola dona.
Si busques el terme patriarcat al diccionari, segurament no et semblarà que sigui res de dolent, i és cert, podriem rescatar el terme i donar-li un significat positiu, les paraules són molt maleables. El problema és que a nivell polític ens resultaria molt més complicat definir i difondre allò contra el que estem lluitant. El mateix passa amb la monogàmia: si realment com capaces d'imaginar-nos formes més saludables de relacionar-nos, més enllà de la possessivitat i les gelosies, doncs ens caldrà algun terme que designi aquesta cultura que volem superar, i crec que el terme monogàmia s'hi ajusta molt bé. No cal salvar-lo, si ens volem referir a una relació amorosa o sexual entre dues persones, tenim termes molt més bonics que no pas relació monògama, com per exemple amants, enamorades o estimades. Tot i així, crec que seria millor no etiquetar les relacions, ja que les etiquetes sempre comporten rols, encara que siguin inconscients. |
|
Re: Masclisme, homofòbia i monogàmia, tres grans pilars del patriarcat
|
|
per bao |
18 gen 2010
|
Està clar, la exclusivitat sexual és cultural, però què no és cultural? en altres cultures, el més habitual és realcionar-se amb més d'una persona, aquí el més habitual és fer-ho amb una....tens raó, parteixo de la base de la llibertat quan afirmo l'exclusivitat sexual. No crec que hagi de ser un pacte d'eterna exclusivitat ni que l'altra persona sigui meva, és simplement una voluntat real i quan deixi de ser així doncs pot canviar.
El problema és que és difícil ser lliure en un sistema que com bé dius, ho encasilla, etiqueta i homogeneïtza tot....per això deia que el treball personal i el criteri propi són molt importants, i la relació amb les altres persones des del respecte mutuu. Sé que sona romàntic i ideal, però hem de lluitar per una societat lliure per poder tenir unes relacions lliures, siguin monògames, polígames, poliamoroses i com ens doni la gana que siguin!
www.democraciainclusiva.org
Abolim la dominació! |
|
|
