|
|
|
|
|
Transició
|
|
per hipolit
Correu-e: polrubi_bcn@hotmail.com |
09 gen 2010
|
|
un altre punt de vista... |
LA ESPAÑA LAMPEDUSIANA
El moment històric tractat, sempre m’ha produït una curiositat inquietant. És per quest motiu que aprofitant aquest comentari intentaré exposar detalladament i lliurement l’opinió que amb el temps he anat formant-me sobre la Transició de la dictadura franquista a la democràcia liberal. Aquesta mai va concloure, ja que es va tractar d’una transformació o més concretament: d’una transacció, és a dir una modificació des de l’interior per deixar-ho tot igual. –Que todo cambie, para que todo siga igual-...com més endavant s’anirà explicant.
La història d’aquells moments d’inestabilitat, es va establir i modelar pels seus propis protagonistes, formant així una versió oficial dels fets. Tant els seus protagonistes directes (Carrillo, el Rei, González, Martin Villa, Fraga, Pujol etc.), com els historiadors o periodistes de diferent opinió, al cap i a la fi acaben coincidint en els aspectes més fonamentals i diferint en detalls de poca importància. És a dir, que sembla com bé diria Gregorio Morán –como si los que hacen la historia y los que la escriben fueran los mismos. Como si hubieramos vuelto a los tiempos de Julio Cesar, aunque sin ambición de estilo-.
Aquesta corrent oficialista i homogènia sobre els fets, defensava que per conservar i no desestabilitzar la democràcia naixent s’havia de guardar silenci, és a dir no entrar en la realitat verdadera del procés transitiu i encara menys en els crims del franquisme.
Per altra banda, ja des de fa uns anys es parla del nostre sistema actual, com una democràcia consolidada i forta, encara que com fa un moment remarcava, pocs són els que parlen clar sobre alguns fets rellevants i esclaridors d’aquells anys d’incertesa.
La Transició és el producte final d’unes necessitats i d’un joc d’interessos. Es renunciaren a certes alternatives (tot sigui dit, clarament desfavorides), i s’imposà una falsa consciència, que al cap i a la fi “tots” acabaren acceptant, quan dic tots vull referir-me a les dretes i les esquerres majoritàries, recolzades per “l’aurea mediocritas” hereva dels anys de franquisme.
Es tractava doncs, de crear una consciència general de victòria, de pas d’allò dolent a allò bo per a “tothom”. D’alguna manera amb el nou procés gloriós, s’eliminava per complet la tragèdia anterior, que havia estat el franquisme. La lluita antifeixista d’aquells que patiren primerament les atrocitats del règim, quedava oblidada i silenciada pels seus hereus, els quals tractarien d’igualar-ho tot per tal de construir un nou sistema basat en la “pau”, la “llibertat” i sobretot en el “consens”. La Transició deixava obsoleta qualsevol referència a la guerra civil i al franquisme. -Borbón i cuenta nueva- com diria sarcàsticament Bernat Muniesa.
L’evolució d’aquest procés, es tirà endavant en un país “franquistitzat”, és a dir on la petjada d’aquells gairebé quaranta anys de dictadura, provocaren un cert vuit ideològic que impedí tirar endavant un procés transitiu coherent. La cultura política i ideològica era gairebé inexistent. No hi va haver una oposició forta, la gran massa era immòbil gràcies als quaranta anys de silenci i por, i no existien ideologies capaces de fer reflexionar i despertar la consciència d’aquells que havien de reconduir el present. Per tant el procés es convertí en un joc d’aparences on grans personatges polítics prengueren el protagonisme d’alguns partits i aquests partits substituïren a les classes socials, tot creant un ambient difús i enganyós on per sobre de tot es buscava solucionar i salvar certs afers, que personalment crec, es reduïren a pures ambicions personals.
Cal destacar que els protagonistes d’aquest pintoresc procés van adoptar i intentar imposar mitjançant hàbils maniobres “maquiavèl•liques “, un estat d’opinió favorable a l’oblit i a un incòmode consens polític i social. Segons ells, la falta de consens social havia estat la causa principal de tots els mals, durant l’ultima etapa de la història espanyola. Així doncs, es va voler exemplificar, tirant endavant un model teòric de grans aspiracions polítiques, que seria portat a la pràctica per polítics inexperts i mediocres i per evolucionistes del règim.
Gent com Fernández Miranda, Suarez, Carrillo, Felipe González, Roca, etc. Intentaven fer un pas endavant, prenent el protagonisme d’una etapa nova i plena d’esperances, tot donant lliçons polítiques aquells els quals quedaven marginats del procès, ja fos per falta de “consens”, o per que ja no formaven part del moment històric concret, és a dir aquells els quals lluitaren contra la dictadura i després quan aquesta concloïa, s’adonaven que gran part de la nova generació convergia amb les noves generacions franquistes, per tirar endavant un nou model. De la dictadura a la monarquia parlamentaria, tot quedava ben lligat, sense gaires canvis en els fonaments.
Els anys que corrien després de la mort de Franco (1976-77-78-79), mai han estat analitzats i aclarits a fons, tot i que es parli i s’exposin els fets. Sembla com si la condició per tirar endavant el nou model, fos no entrar en anàlisis que portessin a possibles desenganys. Es va haver de admetre per mantenir la quietud social, que en aquesta lluita no hi havia ni vencedors ni vençuts, i de que tots aquells que “lluitaren” pel consens es van disposar davant el poble per reconduir i transformar el context, marginant tan a la vella guàrdia franquista, com a aquells que creien en la ruptura (tot plegat una fal•làcia).
Suposo que a aquestes alçades, és comencen a veure quines serien les conseqüències a curt termini del procés transitiu: Una classe política aïllada de la societat civil, oligàrquica i lliure de ideologies marxistes (en el cas del PSOE) i recentment formada. Una societat civil sense ideologies fonamentades (no considerant com a ideologia la que proposen PP i PSOE), sense gaire temps per la reflexió i acomodada en el paper d’espectador de l’espectacle nacional (“mass media”, futbol, política d’aparador, etc.). Una cultura delimitada i oficial, i marginada en cas de que vagi contracorrent. En definitiva una situació en la que depèn des de on es miri poc s’ha modificat.
Qui proposava substituir les formes político-socials del franquisme, només va poder col•laborar condicionadament amb aquells els quals van buscar una alternativa política per a si mateixos, respectant doncs les seves tradicions culturals. Va haver doncs una alteració del marc, però es van deixar intactes alguns mecanismes de poder; el poder econòmic no és que quedes intacte, sinó que va sortir reforçat, i els mecanismes de poder polític, així com els policials els quals tardaren temps en transformar-se, per desgracia de la societat civil.
Però tornem de nou als protagonistes de la història. Encara que el grup de personalitats que van participar des de dins mateix del projecte, tampoc és gaire llarga, cal destacar alguns d’ells per comprendre la realitat opaca del procés de transacció (entenent per transacció, la remodelació que patiria el marc polític i institucional).
Un d’ells, Torcuato Fernández Miranda, designat personalment per Franco per assumir les funcions de tutor i conseller principal del futur rei Juan Carles I. Formaria part del govern de Carrero Blanco a més de ser president de les ultimes Corts de la dictadura. Però allò més destacable de la seva gris carrera política, va ser que va formar part del procés transitiu. Vindria a ser el preceptor del “suarisme”, el encarregat de desenvolupar des de dins del règim la transformació política de la dictadura. No duraria gaire però, ja que el seu hàbitat natural no era la democràcia, ni tan sols la –democracia de clase- com l’anomenaria en el seu moment J.Vidal Beneyto. A la fi, era un franquista més, potser evolucionista, però enquistat en el règim. Ell com he dit abans, duria a terme la auto-transformació del règim, tot pactant amb l’opocisió carrillista i felipista, i empenyen des de dins del franquisme al que seria el veritable transformador, Adolfo Suárez. Ell acabaria desapareixent de l’escena política.
Adolfo Suárez va ser sens dubte i aquí coincidim tots, el centre neuràlgic de la transició, fins el moment clar de la seva desaparició pública. Després altres prendrien el definitiu protagonisme. Bernat Muniesa es ve a referir a ell com el general –Della Rovere-, fent referència al protagonista de la pel•lícula de Rossellin, el qual tot i venir del bàndol ocupant (alemany), s’acaba identificant amb la resistència antifeixista italiana, fins al punt de donar la vida pels seus nous ideals.
Va ser escollit, entre d’altres propostes, com a nou conductor de la Reforma Política, seleccionat pel Consell del Regne, especialment per Fernández Miranda i evidentment pel Rei. Va ser ambiciós i es va creure com ningú altre el paper de demòcrata, tot i que el seu passat indiques tot el contrari (havia estat inicialment governador de Segòvia i més tard secretari general del Movimiento, i se li coneixien les seves tendències, abans falangistes i desprès opus deistes). Va prendre el protagonisme igual de ràpid que el va perdre, van ser uns quatre anys i prou, encara no se sap perquè però va morir políticament aviat. Quedaria a la memòria de tots els espanyols però no pas a la vida pública d’aquest país. Personalment crec que va ser utilitzat per la Transició en sí, un cop aquesta va finalitzar “oficialment”, va deixar de ser útil, i encara diria més, va començar a ser problemàtic pels veritables poders fàctics que dirigien l’orquestra.
Un altre personatge clau per entendre el joc, és Santiago Carrillo. Estranyament ben valorat pel tardo franquisme, protagonista indiscutible de la transició, va sobreviure a tot. La seva història és llarga (començaria abans de la Guerra Civil), i intrigant, plena de clars obscurs. No va gaudir mai d’èxit, però s’ha sabut mantenir a la palestra com ningú altre, encara desprès de deixar la política.
Quan va tornar de l’exili el 1976, es va endinsar de ple en el procés transformista, avalat pel nou PSOE (felipista) i pels evolucionistes, els quals veien que sense ell i el seu partit (PCE), no era possible tirar endavant quelcom estable. Paral•lelament a l’ascens del PSOE al poder, Carrillo era destituït com a secretari general del seu partit i abandonava així la política, encara que com a personatge pintoresc, simpàtic i en part patètic encara divaga per l’escena pública, com a testimoni i principal protagonista de la “gloriosa” Transició. Suposo que per l’opinió pública a quedat a la memòria com el representant de l’esquerra (en general) que va participar en el “consens nacional”.
Però, m’agradaria matissar breument: Santiago Carrillo va ser el principal dirigent del partit comunista espanyol, encara que venia de tradició més moderada (socialista), ràpid escalaria per arribar a la cúpula del PCE. Va canviar hàbilment de jaqueta quan variava el clima. Primer stalinista homogeni, perseguidor de heretgies dins la seva pròpia ideologia. Acatava tot el que vingués de Moscou (URSS) amb aires policials, és a dir quan va morir Stalin, obeiria a Kruchev. Sempre defensor de la revolució contra el franquisme, i per tant de la ruptura. Desprès, quan l’exemple a seguir va ser l’eurocomunisme preconitzat pel partit comunista d’Itàlia, la postura adoptada va ser la de “la reconciliació nacional”, la qual el portaria a pactar o més bé acceptar allò que proposessin els evolucionistes. Els temps transitius i la seva predisposició el portaren a seure en una còmoda butaca del parlament quan corria l’any 1977. Ara amb les butxaques ben plenes, contribuïa a la destrucció gairebé total de la resistència social antifranquista. Passat el procés transitiu, deixava la política en mans de les noves generacions i es retirava a la vida contemplativa, sense gaires conflictes interns pel que deixa veure en les caricaturesques aparicions publiques que fa.
Encara que ja estem acostant-nos al final d’aquest breu i humil comentari, m’agradaria acabar de perfilar el text, complementant-lo amb alguns apunts d’interès. Ens queden figures importants per destacar, tals com Felipe González i la inquietant figura del rei Juan Carles I. Ressenyant la seva rellevant acció durant el temps estudiat, així com la meva opinió personal, només caldrà concloure el comentari tot exposant algunes línies significatives i esclaridores del que he volgut expressar amb aquest text.
De Felipe González direm que va ser un dels polítics joves, formats a marxes forçades durant el procés transitiu i juntament amb el rei, un dels triomfadors del trànsit a la democràcia. L’accés del PSOE de González i Guerra al poder (1982) va ser possible gràcies a la depuració que en el seu moment es va fer (1974, congrés de Suresnes) de l’històric Partit Socialista Obrer Espanyol, del qual amb el temps només quedarien les sigles, i aquestes, fora de la primera(Partit) i l’ultima (Espanyol), restarien buides de contingut. Els socialistes van haver d’escollir entre el marxisme i el felipisme, és a dir entre la marginació o la integració.
Felipe González, volia governar, volia responsabilitats, com ell mateix havia anunciat, volia poder. S’havia format entre el socialisme, però com diuen els que el coneixen, mai va ser un marxista convençut, volia governar la seva societat, i a mida que el repte es veia més a prop el marxisme anava quedant més lluny. Finalment acabaria governant una societat capitalista, que encara no havia trencat amb les estructures franquistes, on regnava la més lliure economia de mercat i sota d’una monarquia hereditària i en conseqüència parasitaria, i on també coexistia un exèrcit recalcitrant i majoritàriament franquista, el qual vetllava per la nova Constitució (1978) de la qual parlarem més endavant. En definitiva un socialdemòcrata que s’encarregà de garantir l’estabilitat, costés el que costés (el cas dels GAL i el terrorisme d’estat) i no tant de limitar i corregir el capitalisme, que al cap i a la fi és del que tracta la socialdemocràcia.
La mort política de més d’un dels protagonistes de la Transició, va revifar la figura del rei Juan Carles, el qual sortiria victoriós per l’opinió pública (i no tan pública) d’aquest país. Es diu d’ell que va saber estar a l’alçada de les circumstàncies. Intentaré breument desfer i reflexionar sobre tals fal•làcies: Podríem parlar del rei en dos etapes, des del moment en que Franco el nomena hereu de la corona fins el cop d’estat (1981) i d’aquí en endavant.
Els primers moments de la transició, Juan Carles gaudia de mala fama, les seves arrels s’endinsaven de ple en la dictadura, era jove i per tan inexpert en política i en la vida en general, el seu pare simbòlic va ser el mateix Franco, sense el qual no hagués existit com a rei. Aquells alterats anys, el jove Borbó, era un simple espectador de l’esperpent, encara que ell gaudia d’una posició privilegiada és clar, i poc a poc aprenia de part dels seus mentors (el general Armada, Fernández Miranda, Sabino Fernández Campo, etc.), com s’havia d’actuar al capdavant de la nau, ja que ells junt amb d’altres eren els que feien i desfeien.
El cas és que la seva actuació va ser nul•la, buida, incolora, hi faltava capacitat política i d’anàlisi de la situació, però tot i així sempre ha estat per sobre de crítiques. Ell és incontaminable, no li esquitxen les crítiques, perquè no n’hi ha (oficialment). Com si de un deu es tractés al rei no se li busquen responsabilitats, ell no va cometre equivocacions, ni va fer maniobres sospitoses, no! ell de cop i volta va passar de formar part de la obscuritat franquista ha estar en lo més alt del regne de la democràcia. En la versió oficial dels fets, és molt trist i empipador, no trobar crítiques contundents a la figura del rei, els historiadors i periodistes són acrítics i afalagadors amb la seva figura, atorgant-li a ell el protagonisme principal del procés i remarcant la seva impecable actuació.
Per últim tractaré molt per sobre alguns continguts interessants de destacar de la nostra constitució, en vigor per referèndum des de l’any 1978. Reconeix la sobirania popular, és a dir la sobirania ja no prové de Déu, sinó de cadascun de nosaltres, encara que hauríem de fer alguna comprovació, no sigui cas que ens estiguin enganyant. Sembla que hom vota per escollir diputat i no pas cap de govern, el qual en última instància es escollit pel rei. Difuses són les funcions del rei, i les possibilitats d’aquest davant el Parlament. Per altra banda, el nostre vot tampoc serveix de res davant les designacions dels principals òrgans de l’estat i l’administració, ni vot ni decisió. Així doncs, tenim que l’administració és un cos sòlid, anterior i superior al ciutadà, el qual en part es sotmet a l’aparell estatal.
Aquesta constitució naixeria paral•lela al postfranquisme, el qual restaria protegit i intocable, les seves irregularitats quedarien perpètuament impunes. El rei però gaudeix d’algunes llibertats, com la d’exercir el comandament suprem de les Fuerzas Armadas, o la de designar els membres del Consejo General del Poder Judicial. Es reconeix la No llibertat per a exercir el dret d’autodeterminació, el que hauria de ser un be democràtic indiscutible, i es reconeix també la No llibertat per abortar (actualment en debat), en definitiva una constitució, que com la van denominar els d’ultra dreta en el seu moment, -raya el libertinaje [...]-.
Ara sí, per acabar a mode de conclusió diré que he gaudit llegint sobre la Transició. En una colla de llibres, he trobat allò que buscava, raons i arguments, que desemmascaren el procés estudiat i es plantegen els fets i els protagonistes nusos, i sobretot sense maquillatge, amb intenció de perspectiva i de posar en debat certs aspectes protegits per les corrents oficials.
La classe política d’aquest país que li diuen Espanya, gairebé sense excepcions, es sent orgullosa del procés transitiu, però paradoxalment no creu convenient entrar en el seu anàlisis d’arrel, explicant-la sense embuts per que tots puguem sentir l’orgull transitiu, no només com a simples espectadors. A la llarga aquest problema, no farà més que augmentar, ja que crec que és bàsic construir quan abans millor una pedagogia democràtica que sigui transparent i no que parteixi d’una Transició opaca.
Desprès de tot per a mi la transició va ser una derrota clara de molta gent antifranquista que esperava un resultat diferent, una conclusió adequada. Volien la construcció d’un país diferent, on no hi haguessin oligarquies polítiques, on la llibertat fos de veritat, on el trencament fos de veritat, i on la oposició al franquisme durant els anys estudiats, fos de veritat! (-Por una oposición que se oponga!- com deien en el seu moment les octavetes de Ruedo Ibèrico). Una derrota, que hauríem d’acceptar oficialment, per tal d’encarar el futur millor, presentant a les noves generacions una nova manera de veure les coses, doncs ben sabut és que de les derrotes s’aprèn i de les victòries no tant.
BIBLIOGRAFIA
Powell, Charles: España en democracia 1975-2000. Barcelona, 2002.
González, Damian: El Franquismo y la Transición en España. Madrid, 2008.
Miguez González, Santiago: La preparación de la Transición a la Democracia en España. Universidad de Zaragoza, 1990.
Vázquez Montalbán, Manuel: Crónica sentimental de la Transición. Barcelona, 1985.
Vázquez Montalbán, Manuel: Como liquidaron el franquismo en dieciseis meses y un dia. Barcelona 1977.
Ramirez, Luis: Del posfranquismo a la predemocracia. Barcelona, 1980.
Morán, Gregorio: El precio de la Transición. Barcelona,1991.
Muniesa, Bernat: Dictadura y Transició. La España Lampedusiana (vol.I,II). Barcelona, 2005. |
This work is in the public domain |
|
|
